La Fumi Yoshinaga és el típic exemple de com una autora de BL pot evolucionar de mangues que justifiquen les violacions que s’hi produeixen a mangues molt feministes. A part de destacar-se en el camp del BL, ha fet també algun shōjo, josei i seinen. Actualment, es troba en la confecció del shōjo L’harem shōgunal (Ōoku) i Què vas menjar ahir? (Kinō nani tabeta?), un seinen on els protagonistes són una parella d’homes de mitjana edat que adoren el menjar. Totes dues obres han superat ja la frontera dels 15 toms i la darrera enguany ha rebut el premi de la Kodansha a millor manga a la categoria general.
Deixa’t d’amors; a mi dóna’m bona teca (Ai Ga Nakute mo Kutte Yukemasu) és un còmic semiautobiogràfic de la Yoshinaga. Comença amb el típic: “Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol similitud amb persones reals és pura coincidència.” Però la protagonista es diu F-mi Y-naga i és una reputada autora de BL i molt aficionada al menjar. No té res a veure amb la Fumi Yoshinaga. No. I ara. On vas a parar.
Cal tenir present que Deixa’t d’amors és una obra amb més de 10 anys a les seves esquenes i que en aquest temps la Yoshinaga ha pogut millorar encara més com a persona i autora. Així i tot, els comentaris dels fans encegats són actuals i això és quelcom que també critico en aquesta entrada.
De tant, en tant,
per il·lustrar l’evolució de la Yoshinaga, hi ha qui comparteix la pàgina 44 de
Deixa’t d’amors:
Traducció:F-MI Y-NAGA: ...em sap greu! Sempre he pensat que m’hauria de disculpar si algun cop em trobava amb un gay! Ho sento moltíssim! He estat guanyant-me el pa amb mangues de temàtica gay, però cap d’ells es podria catalogar com un manga gay de veritat.F-MI Y-NAGA: I ni tan sols sabia que tingués un amic gay! No tinc ni fava de la cultura gay! Ho sento tantíssim!A-DOU: Ha, ha, ha! Què? Vols dir que és per això que m’has convidat a sopar?A-DOU: Saps què? Mai m’ha importat. I si hi hagués estat en contra, no creus que he tingut un munt d’oportunitats per dir-t’ho?A-DOU: A més, si m’enfadés per totes les representacions incorrectes, com a gay tindria els dies comptats.NARRADOR/A: Tot i haver menjat tant, només es van estar una mica més d’una hora al restaurant de sushi.
El primer cop que
la vaig veure, sense context, em va cridar l’atenció molt positivament i, sent
ja una fan de L’harem shōgunal, em
vaig llançar a comprar l’edició estadunidenca de Deixa’t d’amors. Total, era un sol tom.
Quan el vaig llegir,
el tema ja no em va semblar tan maco. Tal i com avançava, la qüestió radica en
el context. Només unes pàgines abans, tenim aquesta altra, concretament és la
39:
Traducció:CAMBRER: Benvinguts al local!F-MI Y-NAGA: Mmmm... Tu no tenies xicota fa ja temps?A-DOU: Ah, sí, és que a l’institut jo era bi.A-DOU: Però quan vaig entrar al món real, vaig decidir anar contra qualsevol mena de correcció política i fer-me gay del tot.A-DOU: Saps? Això de ser gay és molt divertit! La tensió que es genera quan dos nois volem marxar de viatge plegats i anem junts a l’agència de viatges! O la tensió que hi ha quan dos nois compartim habitació i en demanem la clau a recepció!NARRADOR/A: Bé, ell sempre havia sigut un tipus rebel.CAMBRER: Aquí teniu el vostre [plat japonès que em fa massa mandra traduir perquè a més no ens interessa per al tema que ens ocupa].
Un autèntic
desastre que l’autora es podria haver estalviat. Aquesta sola pàgina alimenta
diversos mites bifòbics (i de pas, algun d’homofòbic i as&arofòbic), com ara:
Mite 1: “La bisexualitat no existeix.”Mite 2: “La bisexualitat és una fase”.Mite 3: “L’orientació sexo-romàntica es pot escollir.”Mite 4: “Les persones bisexualts són meitat heterosexuals i meitat homosexuals.”Mite 5: “Les persones bisexuals no pateixen cap mena d’opressió perquè són mig heterosexuals”.Mite 6: “Els homes bisexuals en realitat són gays (i les dones bisexuals en realitat són heterosexuals).”
Ser bisexual no
està més ben vist que ser lesbiana o gay. Passar per heterosexual està més ben
vist que passar per lesbiana o gay, que és diferent.
El cas de la
Yoshinaga és el típic de molts autors de manga: tracten més o menys bé les
orientacions minoritàries a les seves obres... fins que intenten fer
servir conceptes bàsics o entrar a la teoria més fonamental, que llavors la
caguen estrepitosament, molt sovint amb transfòbia, bifòbia i/o as&arofòbia.
I clar, ara, em fot
veure la gent compartint la primera imatge, com si no s’hagués topat uns instants abans amb la segona. De veres hem llegit la mateixa
obra? Per què te la sua tant la bifòbia descaradíssima? I més si tenim present
la primera imatge, de la lectura de la qual es pot extreure que “si una cosa així et
molesta, doncs et fots, que no n’hi ha per tant”. A sobre. I no només això
sinó també que “si algú no es queixa de quelcom i en teoria hi ha un mínim de
confiança, és que no li molesta”. Hi ha moltíssima gent oprimida que per por no
es queixa mai o ho fa d’una manera molt poc notòria. Com canvia tot un cop
tenim el context, eh? Si és que és vital!
En el món del
manga, hi ha molts personatges bisexuals. Però gairebé mai s’utilitza la
paraula. I així, molts fans van dient que el tal o qual personatge és lesbiana,
gay o heterosexual quan és bi confirmat dins de l’obra. Encara que no es faci servir
el mot. Dins dels personatges que diuen que són bisexuals i que llur condició
com a tals està retratada de manera més o menys realista, n’he comptat només
quatre:
-Kifune a La Princesa de la Corona Vegetal (Kusakanmori no Hime, Yumiko Ōshima): interès romàntic. El típic playboy.-George Koizumi a Paradise Kiss (Ai Yazawa): interès romàntic. Maltractador i playboy.-X a Y (Z): interès romàntic. L’autora se’l carrega perquè, a veure’m, com pot ser que la protagonista acabi amb un bisexual? El personatge no es compromet amb la protagonista tant com a aquesta li agradaria. No poso nom ni del personatge ni la sèrie ni l’autora per tema d’espòilers, però en puc donar les següents dades: publicat del 2003 al 2008 a la revista Feel Young i té 28 capítols. Qui vulgui investigar i cruspir-se l’espòiler ja és problema seu.-Hikaru Hirayoshi a Regles (Rules, Kano Miyamoto): interès romàntic. Un senyor de 26 anys que va rere adolescents.
Observem el patró
que es repeteix:
I) Personatges masculins.II) A mangues de demografia femenina.III) Cap d’ells protagonista; tots són interessos romàntics.IV) Tots ells amb un punt de “llibertinatge” o similar.
Cap d’aquests
personatges està concebut perquè el públic s’identifiqui amb ell, a tots ells se’ls percep com a llibertins d’una manera o altra i aquest clixé
envia la idea bifòbica que “bisexualitat = vici (sexual)”. La hipersexualització dels bisexuals és constant. I només he posat els exemples més realistes i menys passats de rosca! No hi ha ni un sol
exemple mínimament positiu. Que no dic que tots els personatges bisexuals (pertanyents a obres on en algun moment faci servir la paraula “bisexual”) hagin de
ser sants, però una miqueta de diversitat i algun exemple positiu estarien la
mar de bé. És que són tots el típic “home atractiu amb qui no em convé
relacionar-me, però de qui m’enamoro perdudament”!
Si la representació
bisexual fos millor, més completa i diversa, això de Deixa’t d’amors no tindria tanta importància. Però és que encara hi
ha molt de camí per recórrer, tot plegat és un despropòsit i no entenc com els
fans poden alabar tant l’autora quan l’espifia tan estrepitosament. Coi, que m’encanta
L’harem shōgunal, però això no em
cega.
