Les Blythe

Les Blythe són unes nines que em tenen el cor robat des de fa una bona colla d’anys. I amb tant com m’agraden i pràcticament no n’hi ha informació en català. Així doncs, he decidit posar-hi remei.

Les característiques principals de les Blythe són el seu minúscul cos que contrasta amb el seu enorme cap amb 4 parells d’ulls que es poden canviar estirant d’un cordill que surt rere de la testa. Ras i curt: són nines amb forma de txupa txups. Tenen una alçada de 28’5 centímetres. Llur un cos resulta bastant rígid i inadequat per a posades en escena.

Una mica d’història

Aquestes nines foren dissenyades per l’Allison Katzman. El 1972 se’n comercialitzaren 4 models (tots blancs) especialment als Estats Units, però també al Regne Unit, a Austràlia i al Japó l’any 1972 per l’empresa Kenner (comprada posteriorment per Tonka, adquirida aquesta al seu torn per Hasbro) a un preu de 5’96 $ i anaven dirigides a nenes. Tot i que se’n va fer una forta campanya publicitària, van ser un desastre comercial. El motiu? Els gegantescos caps amb aquells ullassos causaven terror en les nenes. I així va ser com les Blythe van caure en l’oblit pel gran públic durant més de dues dècades.

Les Blythe originals, fabricades per Kenner.

Gradualment, però, diferents col·leccionistes de nines i fotògrafs les van anar redescobrint. El 2000 es va originar el gran boom amb el llibre fotogràfic This is Blythe (Gina Garan) i la promoció de les Blythe per part de la Junko Wong (cap de Cross World Connectios Group [CWC]) amb un anunci televisiu dels centres comercials Parco protagonitzat per les nines. De la nit al dia les Blythe es van posar de moda i les nines que es venien a preus irrisoris a encants i mercadals van passar a costar una fortuna. A dia d’avui les Blythe originals són un cobejat objecte de col·leccionista.

Tan gran va ser el ressorgiment de les Blythe que l’empresa japonesa Takara (pertanyent a CWC) hi va veure una oportunitat de negoci i va llicenciar-ne la marca a Hasbro el 2001. Aquell mateix any es van posar a  la venda els primers models de les noves Blythe (conegudes com “Neo Blythe”), dissenyats per l’equip Junie Moon, dins de CWC. Aquest cop les nines anaven dirigides aquest cop a un públic adult, col·leccionista i de molts calés. Van ser un èxit rotund.

Takara va començar amb moltes ganes, amb uns dissenys molt vistosos i una grandíssima qualitat. Paulatinament, però, la qualitat va anar minvant, però no els preus. Primer es van deixar de fer conjunts dobles que acompanyaven les nines per passar a vendre-les amb un sol conjunt. Després van arribar les imperfeccions de fabricació: cabells empegostats, maquillatge mal aplicat, roba mal acabada, clarianes al cuir cabellut... Fins i tot es van començar a fer complements de cartró!

Per si no fos poc, sembla que hi ha escassíssimes Blythe oficials de pell fosca (i dins d’aquestes, no n’he sabut trobar de negres). Ara mateix totes les d’estoc de la botiga oficial són de pell clara. I mira que hi ha un bon munt de gent que ha modificat el to de pell de diverses Blythe pàlides amb magnífics resultats. Ja en podria aprendre Takara i fer-ne més!

Blythe modificada per la Cosette.

Així doncs, entre una cosa i altra, en els darrers anys hi ha hagut un auge de maneres il·legals d’aconseguir les desitjades nines per una qualitat-preu que compensés: les Blythe Factory (prototips robats a la fàbrica) i les Blythe Fake (falsificacions). Normalment aquestes nines es venen sense roba, però tristament són d’una qualitat i diversitat superiors a les de Takara: les melenes solen ser abundants, el percentatge de cabells empegostats és molt menor, hi ha moltes tonalitats de cabell i de pell, el maquillatge sol estar bé, etcètera. Les nines falsificades solen tenir els ulls separats de les conques, però hi ha molta gent que ho arregla. Molts col·leccionistes accepten les Factory com autèntiques Blythe, però gairebé cap considera les Fake com Blythe de veritat. Una hipocresia que l’únic que pretén és emmotllar-se al “mal menor”. Més endavant hi aprofundeixo.

Aprofitant la popularitat ja indubtable de les Blythe, Ashton-Drake Galleries va provar també fortuna, però amb la particularitat d’acostar-se al look de les Klenner Blythe, més senzill i elegant que el de les Neo Blythe. Així i tot, sembla que les coses no li van anar tan bé com creia: només va fabricar-ne models del 2005 al 2008.

L’ús de les Blythe

Les Blythe són principalment un objecte de contemplació, però molts artistes les converteixen en peces úniques d’art. Vegem, doncs, una mica per sobre els usos donats a les Blythe:

• Especulació: avui dia, degut a l’explosió de la bombolla de les Blythe és més complicat, però hi ha hagut diverses persones que han invertit en Blythe de tirades limitades i després les han venudes. Hi ha qui s’ha tret un sobresou i hi ha qui s’hi guanyava la vida amb aquest negoci.

• Venda de primera mà en el mercat negre: tal i com comentava abans amb les Factory i les Fake.

• Modificació i possible posterior revenda: tot i que, a diferència d’altres nines, les Blythe no estan pensades per això són molts els artistes que les modifiquen i les converteixen en cucades a l’enèssima potència. El menys arriscat (que no necessàriament més senzill) és fer-los vestits, però els més experimentats no es limiten a això: en poden canviar el cos per un de més adequat per a posar (normalment, Pure Neemo o de Licca), en rearrelen cabells, els apliquen un nou maquillatge, els esculpeixen la cara, els canvien l’iris dels ulls, els arreglen la mirada, els canvien el fil del clatell, els pinten les parpelles... les combinacions són molt diverses i segur que me’n deixo un bon fotimer. I també les poden muntar per parts, ja que hi ha qui les revèn així.

Blythe modificada com l’Eva bíblica per la Mila Mami. Guanyadora del concurs de Blythe modificades de la BlytheCon Barcelona 2013.

• Col·leccionisme: Aquest pot ser tant de models diversos de Neo Blythe o de modificacions fetes per artistes. I aquí ve allò que comentava abans de la hipocresia: les Neo Blythe no estan pensades per ser modificades i a part del tema del maquillatge està el del preu. Un artista preferirà comprar la nina el més barata possible. Són moltes hores de feina i com més profit en pugui treure, millor. A més, els complements dels models Neo Blythe probablement li facin nosa. Així doncs, els col·leccionistes s’adapten i, ja que de totes maneres unes i altres han sortit de les fàbriques de Takara, no hi posaran gaires pegues (de tota manera, a dia d’avui la gran majoria del que es ven com Blythe Factory és realment falsificat). A canvi ells poden adquirir una nina on l’artista hi surt guanyant i ells no han d’abonar un sobrepreu excessiu. Una cadena d’il·legalitats on tothom és còmplice. Però degut a l’escassa oferta de Factory, també se’n modifiquen i venen així moltes de falses (fent-les passar com Factory en molts casos, però). Hi ha artistes, però, que conserven en tot o en part les nines que modifiquen. I hi ha col·leccionistes que només compren determinades Blythe en gran part només pel model: i és que hi ha moltes Neo Blythe de disseny original, n’hi ha d’altres inspirades en personatges de ficció, en especial de manganime.

• Fotografia: fetes tant per col·leccionistes com per artistes (que a la vegada poden ser col·leccionistes).

• Exposició: ídem a l’anterior.

Glossari

Per acabar, considero oportú deixar un petit glossari i així deixar clar cada concepte i parlar del que m’he deixat als altres apartats.

ADG Blythe: Blythe fabricada per Ashton-Drake Galleries.
BL (Blythe): Motlle de cara de Neo Blythe fabricat els anys 2001 i 2002.

Blythe: nina de cap gros i cos petit. Amb quatre parells d’ulls que van canviant segons se li ordena a través del cordill que li surt de darrera el cap. Fa 28’5 centímetres d’alçada.

Blythe Factory: prototip de Blythe de Takara robat de la fàbrica (o Blythe “frankenstein” feta amb peces de diferents nines que no han passat el control de qualitat, també robada) i posada a la venda en el mercat negre. Es diu que tot plegat és obra dels treballadors, però no està demostrat. Actualment, no se’n troben de primera mà.
Blythe Fake (1):  falsificació de models originals de Neo Blythe, només es poden pels desperfectes en la qualitat i per petits detalls (els mateixos que els de les Blythe Fake (2)). Diria que actualment no se’n fabriquen. Alguns dels models afectats van ser Simply Mango, Simply Guava, Last Kiss i Urban Cowgirl.
Blythe Fake (2):  falsificació de Neo Blythe, pràcticament igual. La principal diferència és la presentació: les originals venen amb la caixa, vestit i complements... Aquestes solen anar nues i sense caixa. A efectes pràctics, només es diferencien de les originals en petits detalls i en què normalment no hi ha models oficials amb les seves característiques (sobretot pel que fa al cabell hi ha molta diversitat, a diferència del que passa amb les originals). Actualment, s’intenten fer passar com Factory. I, de fet, molts cops se les anomena incorrectament com “Blythe Factory (TBL)” o “Blythe TBL Factory”, que és una manera d’enganyar la gent que no sap del tema (i induïnt a error per la similitud amb les abriacions dels motlles de les cares) i allunyar-ne la que sí (o que et compri sabent el que compra). És a dir, d’esquivar moltes reclamacions de compradors/es descontents/es. També evita que se’ls faci fora dels llocs on venen, ja que reconèixer obertament que vens coses falses amb l’apelatiu “Fake” equival a demanar a crits que te n’expulsin.

Blythe Fake (3): falsificació de Neo Blythe, fabricada sota el nom d’una marca que s’escriu de manera similar a “Blythe” i que pot generar confusió. Molt més difícils que les Blythe Fake (1) i (2) de passar com Blythe originals (però un cop modificades aquesta dificultat es difumina). Se les sol conèixer més per la marca en concret que no pas com “Blythe Fake”.
Clon de Blythe: Terme general que engloba les Blythe Fake (1), (2) i (3).
EBL (Excellent Blythe):  Motlle de cara de Neo Blythe fabricat entre els anys 2002 i 2005
FBL (Fairest Blythe): Motlle de cara de Neo Blythe fabricat a partir del 2009.

KB: Kenner Blythe.

Kenner Blythe: Blythe originals, del 1972.

Littlest Pet Shop Blythe: fabricades per Hasbro i acompanyades d’animalons. Són de la mateixa grandària que les Petite Blythe, però molt més lletges. Les pitjors Blythe amb molta diferència. També les més assequibles sense il·legalitats (que no immoralitats) de per mig.

LPS (Blythe) Petites: Littlest Pet Shop Blythe.

Midi Blythe: Blythe de Takara de 20 centímetres amb un sol parell d’ulls. Existents des del 2010. Perden lleument l’encant de les Neo Blythe.

Neo Blythe: Blythe fabricada per Takara.

Petite Blythe: Blythe de Takara d’11 centímetres. Existents des del 2002. Són encara menys encantadores que les Midi Blythe.
RBL (Radiant Blythe): Motlle de cara de Neo Blythe fabricat a partir del 2006.
RBL+ (Radiant+ Blythe): Motlle de cara de Neo Blythe fabricat a partir del 2013.
SBL (Superior Blythe): Motlle de cara de Neo Blythe fabricat entre els anys 2003 i 2008.
Taobao Blythe: Blythe Fake (2)
TBL: Taobao Blythe

Vinatge Blythe: Kenner Blythe

D’esquerra a dreta: una Midi, una Neo i una Petite.

Cleopatra (Machiko Satonaka)

Títol original: Cleopatra (クレオパトラ)

Autora: Machiko Satonaka

Revista: Shūkan Shōjo Friend

Editorial: Kōdansha, originalment. Per a les succesives reedicions, en aquest ordre: Kasakura Shuppan, Home-sha i Fair bell.

Any: 1975

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Històric, drama, romanç

Nombre de volums: 1 (amb reedicions al 1995, al 2004 i al 2007)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Cleopatra, l’ultimo faraone) i França (Cléopâtre)

L’any passat feia ja molt que em volia posar amb una obra de la Machiko Satonaka... i a Itàlia hi havia publicada l’obra que ens ocupa de feia la tira... però a un preu una mica elevat: 15 €. Així doncs, quan a França se’n va anunciar una edició una mica més barata (el món a l’inrevés) vaig fer bots d’alegria.

Però qui és la Machiko Satonaka? Ella, la Riyoko Ikeda i la Yukari Ichijō conformen els tres grans exponents del shōjos èpics-dramàtics dels anys setanta (més informació aquí i aquí). La Satonaka va debutar com a mangaka el 1964, a la tendra edat de 16 anys. Ha realitzat més de 100 mangues i, dins d’aquests, més de 485 volums*! Ha presentat el programa televisiu Shōjo Comic o kaku, en què entrevista diverses (diversos?) dibuixants de shōjo mítiques; una per entrega.

Com a fervent admiradora del Tezuka, la Satonaka va lluitar activament perquè la companyia Disney reconegués que s’havia inspirat excessivament en l’obra tezukiana L’Emperador de la Jungla (Jungle Taitei, més coneguda per aquí com Kimba, el Lleó Blanc) per a la creació d’El Rei Lleó (The Lion King). Heus aquí una carta oberta de la Satonaka sobre el tema. En aquest sentit, ha sigut molt combativa i també es va oposar frontalment a certa proposta de censura sexual a l’àmbit del manga. 

Per si voleu aprofundir en la vida i obra de l’autora, us deixo aquest enllaç.

Cleopatra, com el nom indica, està dedicada la vida de la més famosa de les Cleopatres: Cleopatra VII, la darrera dels faraons. El tractament que fa la Satonaka de la vida de la Cleopatra és bastant fantasiòs i idealitzat, molt adaptat a les seves necessitats artístiques. A nivell personal, trobo que aquesta biografia se centra massa en els amors de la faraona i passa molt de puntetes per tota la resta. Per si tot això no fos poc, hi ha un enorme i imperdonable defecte: la blancor de la Cleopatra, a la qual, per si no fos poc se li fan els ulls blaus o verds, depenent de la il·lustració.

Així doncs, el meu primer contacte amb la Satonaka no va ser del tot favorable. Espero amb ànsia, però, poder-ne llegir en un futur altres còmics seus que em treguin aquest mal gust de boca. És una llàstima que a França només n’hagin arribat dues biografies.

La narració és lleugera en general. A vegades un pèl precipitada. Fer una biografia d’una gran personalitat històrica en un sol volum de manga no és gens senzill. D’altra banda, la composició de pàgines a vegades resulta una micona estranya.

Crec que, sens dubte, el millor de l’obra és el dibuix: dolç, expressiu i ple de detall. Potser a vegades una mica estètic, però res greu. Tan de bo se n’haguessin pogut conservar les pàgines a color originals a l’edició francesa. Serà que la italiana sí que les té i per això és tan cara?

L’edició francesa disposa de la portada d’una reedició que pertanyia a una col·lecció d’obres de l’autora, però es carrega el fons antic i se n’inventa un de nou. A la contraportada hi ha la imatge d’una altre reedició (la qual coincideix amb la portada de l’edició italiana), així com una firma de l’autora, una sinopsi i un text no gaire encertat sobre l’autora. Potser el preu pica una mica i més sabent que no duu sobrecobertes, però es tracta d’una edició de grandària A5 d’una editorial molt petitona. I què voleu que us digui? Prefereixo les edicions modestes i els preus mitjanament assequibles de Black Box que no les edicions d’ultramegaluxe (incomodíssimes de llegir) i els preus prohibitius d’Isan.

Ho recomano? No, tret que t’apassioni l’autora. Per començar, és racista, ja que emblanqueix la Cleopatra (i probablement, la resta dels personatges, però en ser un còmic en blanc i negre sense les imatges a color originals, no canta tant). I per continuar és una biografia molt imprecisa que se centra en un romanç descafeïnat. Merament entretingut a estones, avorrit a d’altres.

Nota global: 5’5/10

*Parteixo d’una font bastant desactualitzada, així que és possible que ja superi els 500 volums.

Claudine...!

Títol original: Claudine...!  (クローディーヌ・・・!)

Autora: Riyoko Ikeda

Revista: Margaret

Editorial: Shueisha

Any: 1978

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, crítica social, romanç

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Itàlia (Claudine)

Després d’anys d’haver llegit Claudine...! per primer cop, per fi li he fet una bona relectura. El volum compilador conté, a més, una seqüela de La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado). Així doncs, dividiré la recensió en dos:

1) Claudine...!: tal i com em queixava a la recensió de L’Espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi), vaig posar-me amb aquest manga perquè creia que era yuri, però no. No té en res, de yuri. I no, tampoc és heteronormatiu (a diferència de L’Espasa de Paros, en essència).

Aquesta història tracta sobre la vida d’en Claude, a qui la majoria de la gent té l’estranya mania de dirigir-s’hi com “Claudine” perquè se li va assignar gènere femení en néixer. Des de la meva ignorància, crec que toca basant bé el tema de la transexualitat (i més si tenim en compte l’any original de publicació), tot i que no de manera ideal. Però bé, considero trànsfoba tota aquella persona a qui no li quedi clar després de la lectura que en Claude és un home. Perquè és quelcom que es remarca i no hi ha ni matisos ni ambigüitats.

Em temo, però, que l’edició italiana utilitza una vegada un adjectiu en femení quan hauria d’emprar-ne un en masculí. Si ja normalment això resulta substancial, en una obra com aquesta encara ho és més i m’altera que la revisió no hagi sigut més acurada. Sobre el títol, vull entendre que és quelcom desagradable que se li repeteix constantment al personatge principal. Salvant les distàncies, seria una mica com el títol de la novel·la Frena, Càndida, frena! (Maite Carranza).

El dibuix és el corprenedor de l’Ikeda d’aquella època i crec que transmet molt bé tot el sentiment.

Si quelcom fluix té aquesta història, és la narració, la qual resulta excessivament ràpida. Trobo que hauria estat bé dedicar-li un sol volum per a ella sola i així s’hauria pogut desenvolupar millor.

Nota de Claudine...!: 9/10

2) Colaix (Collage*): tal i com he indicat abans, aquesta és una petita seqüela de La Finestra d’Orfeu. Està relacionada amb un personatge molt secundari, així que no llegint-la no et perds res de la història principal i tot i que potser t’esbudellis quelcom, pots consumir-la independentment de la història original.

Tenint en compte que és una història guionitzada per la Ikeda, me n’esperava més. És entretinguda i enganxa, però podria haver arribat a ser superba.

*A l’edició italiana està escrit en diferents llocs tant Courage (Coratge) com Collage. Sembla, però que el títol correcte és Collage.

Nota de Colaix: 7/10

______________________________________________________

Ho recomano? El volum ja val molt la pena només per Claudine...!, una colpidora història que cerca generar empatia en la gent cis (no sé fins a quin punt podria ser recomenable que una persona trans llegís aquesta història; en tot cas jo li recomanaria abans L’Espasa de Paros). No és perfecta, però en línies generals trobo que està prou bé. Colaix em sembla més aviat un agradable extra (ocupa més pàgines, sí, però així és com ho percebo).

Aspectes a millorar del Saló del Manga

Aquest darrer Saló del Manga hi he passat més temps que mai: tres dies! I també l’he aprofitat molt i en general m’ho he passat molt bé... Però he copsat moltes coses que caldria millorar. Ficòmic organitza també el Saló del Còmic, però com que fa anys que no hi vaig i se celebra en un lloc diferent, em centraré només en el Saló del Manga. Hi haurà coses que siguin aplicables al Saló del Còmic, però, probablement.

1) Un Saló més accessible: Reducció del capacitisme tant com sigui possible. Perquè no tothom té la sort i el privilegi de desplaçar-se sense necessitat d’ajut i perquè hi ha qui porta criatures molt menudes (que el més recomanable seria quedar-se amb elles a casa, tranquil·les, però aquest ja és un altre debat).

a) Primer de tot: ÉS UNA VERGONYA que a cap dels palaus de la fira no hi hagi ni un remaleït ascensor. A la primera planta del Palau 2 encara es pot accedir a través d’escales mecàniques (però ja em diràs com algú en cadira de rodes hi va) o d’una rampa d’entrada de mercaderies, però la resta de palaus eren només amb escales fixes i no es podia accedir d’altra manera a les plantes superior. Hi havia lavabos als quals només s’hi podia accedir per unes escales fixes. També hi ha lavabos amb un desnivell d’un graó. I hi ha qui em dirà que això no és culpa de Ficòmic, sinó de la Fira. I jo li respondré que sí, que és culpa de la Fira, però també de Ficòmic, perquè se la sua contractar un conjunt d’edificis que no estan adaptats perquè les persones amb més dificultats s’hi puguin bellugar amb les menors molèsties possibles. Que els ascensors no es van inventar ahir, eh? I són molt necessaris.

b) No sé com anirà, però a cap lloc està indicat que hi hagi una cua preferent per gent amb discapacitat que li dificulti romandre a la cua general, un llarg recorregut entre tanques ple de gent. No he vist ningú amb cadira de rodes, crosses o bastó a la cua, però no sé si perquè se’ls treuen les ganes d’anar al Saló (sí que vaig veure un senyor amb cadira de rodes el diumenge dins del Saló), perquè realment tenen una alternativa o perquè no vam coincidir. En tot cas, si no es fa, l’ideal seria que poguessin passar per l’entrada d’acreditats amb un/a acompanyant opcional. També estaria bé facilitar l’entrada a qui duu nadons.

c) Ficòmic no hauria de tolerar coses com l’organització de firmes d’ECC per al Junji Itō i més tenint en compte els precedents amb el Hiro Mashima i Norma: repartiment de números limitats a primera hora, amb corredisses, empentes i molt enrenou. És un perill en general per a tothom i en particular per a les persones amb determinades discapacitats o que porta nadons, així com per als nens petits i la gent gran. A més, també és aquesta gent la que amb les corredisses de les persones més hàbils es queda amb cap mena de possibilitat de poder aconseguir la firma de l’autor. Molt probablement, Ficòmic disposa d’un reglament de funcionament per als salons. Hauria d’incloure una norma que prohibís i penalitzés aquest procediment per a repartició de números en autors reconeguts internacionalment. El sorteig uns dies o setmanes abans de la firma és una alternativa més equitativa i que redueix els riscos de seguretat.

2) Mesures contra l’assetjament sexual: No tinc testimonis més enllà dels propis, però sospito que l’assetjament sexual és quelcom generalitzat al Saló del Manga (com ho és a la societat). Per exemple, en aquesta edició hi va haver un moment en què un paio em va intimidar anant jo vestida de manera bastant ordinària. No em va arribar a tocar ni a dir res, però van ser uns intants molt desagradables. Merdes que em toca viure només per ser dona. No em puc imaginar el que deuen passar les dones que duen cosplays de poca tela (perquè hi ha molts homes que creuen que si una dona va amb poca roba, tenen dret de tocar-la i on i com els roti). I Ficòmic fa quelcom al respecte? Jo no ho he vist. Com a mínim, segons he pogut observar per Twitter, la Japan Weekend (que fa moltes coses amb les quals no estic d’acord) es posiciona clarament en contra l’assetjament sexual amb diversos rètols (no tinc ni idea de com atenen les víctimes i de si disposa d’alguna mena de protocol, però). A més, Ficòmic tenia una xerrada programada el dimarts a últims d’hora contra l’assetjament vers les persones que van disfressades, però finalment no es va fer. Ni tan sols apareixia a la programació definitiva. Els motius d’aquesta anul·lació? Un misteri. No hi havia prou amb fer-la a últims d’hora del darrer dia que finalment es va anul·lar (desconec si per culpa de Ficòmic) i no se’n va fer cap comentari al respecte, ni notícia a la pàgina principal. Res. Es veu que un tema tan seriós com aquest no li sembla rellevant a Ficòmic. I sospito que és perquè la majoria de víctimes són dones i la majoria d’assaltadors, homes. Mentrestant, es rep un autor com el Toshio Maeda amb tots els honors. Si això no és una declaració d’intencions, no sé què és. 

Vull que l’organitzador de la convenció més gran de manga d’Espanya es posicioni contra l’assetjament sexual i faci campanyes i posi mesures per tal de reduir-lo al màxim.

3) Dos torns laborables en comptes d’un de sol: No pot ser que els treballadors es mengin més de dotze hores de treball cada dia durant quatre dies. S’han de fer dos torns. Cadascun de 7-8 hores. (I no sé si en un cas com aquest és legal o no; el que sí sé és que és immoral.) Que no li surt a compte a les empreses? Que Ficòmic les penalitzi durament per cada treballador/a explotat/da i ja veurem si no surt a compte. En aquest Saló s’ha deixat palès que el plagi i la pirateria no poden sortir a compte. Que es faci el mateix amb l’explotació laboral.

4) Més lavabos: Molts dels lavabos, en especial els de dones i, dins d’aquests, els del Palau 2, tenien cues horribles en molts intervals. Que posin cabines transportables extres. “És que aquests aparells són molt antihigiènics i fan pudor” em dirà algú. Doncs mira, més antihigiènic és menstruar-se, pixar-se o cagar-se al damunt. I tot per cues sens fi. 

5) Controlar l’aforament de veritat: de què serveix augmentar la superfície del Saló si l’espai al qual la majoria dels assistents vol accedir (la planta baixa del Palau 2) continua sent el mateix? De què serveix si en aquest espai es concentra el gran atractiu per al gran públic (expositors comercials, “sala” d’actes 1 i altres activitats)?

No pot ser que, un cop dins del Saló, es creïn cues per accedir a un determinat espai. Hi havia cues a la Plaça Univers (entrada principal), a l’entrada que queda més a prop del Palau 1 (el del menjar) i des de la segona planta del propi edifici. Sí: en segons quins moments dels dies de màxima afluència, per sortir del Palau 2 estant a la planta de dalt no hi havia altra que la sortida de la rampa. Si fins i tot els acreditats van tenir problemes per accedir al cobetjat espai!

Cua per entrar des de la Plaça Univers al Palau 2.

Petita anècdota pròpia: el dissabte, a cosa de les 15, a l’entrada que quedava més aprop del Palau 1, amb la massificació de persones que hi havia, fartes d’esperar, es van posar a cridar a l’uníson: “¡Queremos entrar! ¡Queremos entrar!” No us penseu que em feia gaire gràcia, aquella situació.

Petita anècdota aliena: una font fiable em va explicar que per culpa dels problemes d’aforament, una dona es va veure obligada a alletar el seu nadó en un racó del Palau 4. Un cop més, un problema sense solucionar que afecta majoritàriament a persones que no pertanyen a la categoria d’home cis. Quina casualitat!!!! 

L’aforament no augmenta màgicament amb nous palaus que la majoria de la gent ni s’ha informat de què contenen, ni li interessa, ni els visitarà. Menys medalles amb l’augment de visites i de metres quadrats i més control real de l’aforament. I que els encarregats de seguretat no hagin de pagar aquests enormes errors de càlcul de qui no ha d’estar-se de cara al públic aguantant constants improperis.

Cua per baixar a la PB del Palau 2

(El que em fa por, però, és que la “solució” de Ficòmic passi per, entre altres, aïllar els fanziners un cop més.) 

6) Millorar el control de les cues: el dissabte va haver-hi un descontrol amb la cua d’entrada que va originar que es creés una cua alternativa. Un caos, vaja. Pel que sembla, però, el diumenge es va fer que el circuit de tancats fos encara més llarg, fent més voltes, perquè així pogués albergar a més gent i es reduís el risc de què es repetís la situació. Tot i que sembla que això ja va quedar solucionat (no tinc testimonis que afirmin el contrari), no s’hi val a badar! Cal tenir-ho en compte per a properes edicions.

7) Deshipermasculinitzar el Saló: no pot ser que tot estigui tant hipermasculinitzat. Tots els mangakes convidats (quatre) eren homes. Es van fer dues taules rodones en tot el Saló. Una amb set homes i l’altra amb quatre homes. Cap dona. En total, deu homes (un d’ells va estar present a les dues taules rodones). Després que si les dones no llegim còmic. Doncs massa que en llegim tenint en compte el tracte que se’ns dóna! Que molts cops sembla que només existim com a font de fanservice.

8) Millorar l’acústica: al Saló acabes amb el cap com un timbal. Hi ha una acústica terrible a tots els nivells. No pot ser que no hi hagi res que separi les “sales” d’actes ni l’escenari dels espais comuns. Hi ha contaminació mútua de so i això genera un enorme estrés auditiu. Després de dos dies seguits de Saló el que tenia més cansat era l’oïda i el cap em feia punxades per culpa d’això.

 

Sala d'Actes 1 o lloc de pas?

Aquest desordre sonor podria mitigar-se amb unes parets similars a les de la biblioteca que hi havia a l’espai de l’esperit del Japó. Així, amb un espai semitancat els sorolls de fora no arribarien tan estridents. Això permetria que el so interior fos més clar i arribés millor al conjunt de la “sala” i a la vegada el so distorsionat de dins de la “sala” no colpiria de manera tan forta la gent de fora.

La biblioteca, un model a seguir d’espai semitancat mentre no es disposi de sales de conferències.

Evidentment, l’ideal seria que les sales fossin habitacions de veritat i no espais semitancats.

9) Deixar de perseguir les paròdies sense ànim de lucre: en aquest Saló s’han tancat tres estands per plagi i/o pirateria, la qual cosa em sembla genial. El que ja no em sembla tan bé es que s’ataqui a la paròdia fanzinera i menys quan el guardó al millor “manga” espanyol ha sigut una paròdia. El món a l’inrevés! Es premia qui en treu suc (amb una tercera edició, a més) i es persegueix el fan amb pocs mitjans.

10) Polir l’ortografia: i vigilar els castellanismes!!! Que massa vegades es notava que certs textos havien estat escrits originalment en castellà i traduïts de manera automàtica i/o literal.

Combo doble. D’una banda, una castellanada. De l’altra, punts volats mal fets. I ja no parlem d’això que diu que el Quixot és una lectura recurrent a la secundària d’Espanya. En quin món alternatiu?