El Gérard i el Jacques

Títol original: Gérard to Jacques (ジェラールとジャック)

Autora: Fumi Yoshinaga

Revista: Super Bee Boy Comics

Editorial: Biblos (Libre Shuppan per a la reedició)

Anys: 2000-2001

Demografia japonesa: BL

Gèneres: Drama, romanç

Nombre de volums: 2 (i una bunko integral)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Gerard and Jacques)

Amb com d’encantada estic amb L’Harem Shōgunal i tenint en compte que la resta dels mangues que fins ara havia llegit d’aquesta autora m’havien agradat prou, no anava gens preparada amb el que em trobaria a aquest còmic. Dir que ha sigut una decepció seria quedar-me curta.

Aquesta història es desenvolupa a França pocs anys abans de la Revolució. En ella es tracta un romanç que comença de la pitjor manera possible: amb una violació. Del Gérard al Jacques. En el seu desenvolupament hi ha una forta dependència econòmica per part d’en Jacques al Gérard, així com determinades humiliacions i més violacions. Per si no fos poc, se’ns pinta la relació com quelcom la mar de bonic. I per acabar-ho de rematar, es mostra com una redempció.

Però encara n’hi ha més!! Se’ns ensenya el rerefons del Gérard perquè els lectors entenguin perquè el Gérard té la mania d’enllitar-se amb jovenets, sigui per grat o a la força. NO, NO i NO. Se me’n refoten els traumes que pugui tenir el Gérard. No hi ha res que justifiqui una violació. RES. És que per postres perquè tot quadri es dóna a entendre que hi ha homes que no poden viure sense sexe quan això senzillament és mentida.

La narració és fluïda; està ben executada. El dibuix és l’inconfusible de l’autora, amb les seves cares allargades tan típiques en les situacions còmiques.

Ho recomano? No. Banalitza la violació i idealitza una relació molt abusiva.

Nota global: 2/10 (Pel dibuix i la narració; sinó zero rodó.)

Llum per a la Miyako Maki

La Miyako Maki nasqué el 29 de juliol de l’any 1935. Debutà com a mangaka el 1957 i es convertí en una referent del shōjo. Es féu un lloc a una indústria que aleshores estava fortament dominada per homes. La prestigiosa Moto Hagio, per exemple, la recorda com una mangaka destacada de la seva infància... i una de les poques dones que es dedicaven a aquesta professió en aquella època.

La Maki tingué sempre una vocació d’elaborar mangues dirigits a un públic més adult, però la feina a les poques revistes de seinen (quan encara no existia el josei) estava molt sol·licitada pels homes mangakes i a una dona no li cedirien tan fàcilment la possibilitat de participar-hi. Ja prou tenia, que li deixaven fer shōjo. Malgrat tot, ella no es rendí i a finals dels anys seixanta va veure publicat el seu primer josei i esdevingué així una figura pionera d’aquesta demografia. Féu gekiga tant del “majoritari” (dirigit a homes), com del més minoritari i menys reivindicat a l’actualitat: gekiga dirigit a dones. Dibuixà mangues com a mínim fins als 62 anys.

Fora del món del còmic, dissenyà la nina més famosa del Japó: la Licca-chan, la qual es posà a la venda l’any 1967. Des del seu naixement fins al 2007 se’n van vendre 53 milions d’exemplars. No en va, a l’Occident la Licca és coneguda com la “Barbie japonesa”. Se n’han fet, com a mínim, un anime i un videojoc.

Un currículum memorable, oi? Doncs resulta que no. El 1961, la Maki es casà amb el Leiji Matsumoto i com que aquest ha tingut un lloc relativament destacat dins del manganime tant al Japó com a l'estranger, hom tendeix a subordinar l’existència de la Maki a la del seu marit. De fet, molts, en presentar-la per parlar d’algun dels seus mangues, el primer que comenten és que està casada amb aquest senyor.

Per al portal de referència Baka-updates, sembla que el més destacable de la Miyako Maki és el seu marit.

I hi ha un fotimer de fonts que s’inventen que, després de casar-se, la Maki es convertí en una mestressa de casa japonesa de les de tota la vida. Res més allunyat de la realitat! Després del casament, continuà produint mangues com a mínim durant més de tres dècades! Potser ara ja no en dibuixi (no n’estic segura), però és que té 80 anys! Sé que, per exemple, el Shigeru Mizuki amb aquesta edat encara tenia corda, però cada persona és un món i si la Maki ha decidit jubilar-se, pels motius que siguin, hi té tot el dret.

No em digueu que no és fort que la Maki es trobi en els nostres dies a l’ombra del seu marit i a tothom li sembli la mar de normal i lògic. Que ella és la dissenyadora de la “Barbie japonesa”! En tot cas, és el Leiji Matsumoto el seu cònjuge i no a l’inrevés. Així doncs, proposo que a partir d’ara, a mode de reivindicació, quan parleu del Leiji Matsumoto, digueu en primer lloc que és el marit de la Miyako Maki i quan parleu de la Miyako Maki eviteu parlar del Leiji Matsumoto.

Nota aclaridora 1: hi ha unes fonts que afirmen que la Miyako Maki es va casar dos anys després del seu debut (és a dir, el 1959). No obstant, diria que això prové d’una errada del primer volum en francès de Dones i Constel·lacions, on posa a una biografia de l’autora que es va casar “deux ans plus tard” (“dos anys després”) del seu debut. Crec que volien posar “des ans plus tard” (“uns anys després”) i es van equivocar. En francès “deux” i “des” sonen i s’escriuen d’una manera molt similar i de tant en tant els propis francòfons s’equivoquen si no hi paren atenció. Reafirma la meva hipòtesi el fet que al segon volum de la mateixa col·lecció sembla que es van corregir: al mateix hi ha una biografia de la Miyako Maki molt similar a la del primer, però en comptes de posar “deux ans plus tard” del seu debut, hi consta l’expressió “quelques années plus tard” (“alguns anys després”).

Nota aclaridora 2: Degut a una informació molt valuosa que m’ha facilitat l’Ofiadora, m’he vist obligada a actualitzar l’entrada, ja que la font sembla bastant més fiable que l’avasalladora mitja (és un llibre amb moltes dades, bastant complet, amb una entrevista, sembla bastant rigorós i... en fi, sembla que me’n puc fiar més que no pas de la Viquipèdia i altres).

Cutie Honey

Títol original: Cutie Honey (キューティーハニー)

Autor: Gō Nagai

Revista: Shūkan Shōnen Champion

Editorial: Akita Shoten (edició original; després moltes d’altres)

Anys: 1973-1974

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Absurd, ficció científica, magical girls

Nombre de volums: 2 (i mooooooltes reedicions; sobretot integrals)

Edicions fora del Japó: França (Cutie Honey, volum integral caríssim). Actualització a octubre de 2016: Itàlia (Cutie Honey - The origin). Actualització a gener de 2019: Espanya (Cutie Honey - The Legend, integral)

Cutie Honey és un d’aquells tants mangues que tenia a la cua de pendents de fa la tira d’anys. Simplement, el volia llegir per tot el que representa. A més, fa uns anys en vaig veure les oves de Gainax i, tot i no ser res de l’altre món, estaven prou bé. I en fi, per què enganyar-nos, tenia entès que hi havia contingut sàfic, però aquest va resultar ser d’una qualitat pèssima (a joc amb la resta del manga).

El científic Kisaragi, no se sap per quin motiu, crea una androide humana (gran contradicció, ho sé) a la qual bateja amb el nom de “Honey”. Això fot mal rotllo tenint en compte que aquest és un apel·latiu per referir-se a les teves parelles i que és la seva “filla”. Per si no fos poc, la dota de l’aparença d’una model (segons els cànons de bellesa de l’època i l’estil de dibuix de l’autor). Acte seguit, la interna a una escola femenina i en un tres i no res apareix associació malvada contra la qual haurà de lluitar, la Panther Claw, formada per dones cíborgs que més que cíborgs semblen una barreja entre mutants i fantasmes. Però bé, no és d’estranyar tenint en compte les explicacions “científiques” que es donen al llarg d’aquest manga. No es pot prendre seriosament. Rius en escenes suposadament tenses i dramàtiques.

Els personatges estan allà perquè algú ha de sortir al manga i algú ha d’ensenyar pit i cuixa, però no tenen ni personalitat ni desenvolupament ni res que s’hi assembli.

Aquest és, a més, un manga molt masclista. A part del fanservice constant, hi ha un seguit d’aspectes molt masclistes que em van amargar la lectura: molta cultura de la violació, la idealització de la virginitat femenina, metàfores sexuals de molt mal gust... A més, tot i aparèixer personatges femenins que s’allunyen de la feminitat extrema i obligatòria no són bons referents, ans se’ls ridiculitza i se’ls titlla de quelcom monstruós.

La narració és d’allò més frenètica. Tota l’estona l’autor ens vol fer creure que passen coses quan tot és més del mateix: fanservice i violència sense cap mena de sentit.

El dibuix és lleig i molt poc expressiu. Se li nota la influència del Tezuka. Com ja he comentat repetidament, hi ha molt de fanservice i aquest és descaradíssim.

Ho recomano? No. No se’n salva res. El dibuix és lleig, l’argument resulta patètic i predible, els personatges resulten són més plans que Holanda, hi ha una quantitat ingent de masclisme... Vaja, un fàstic.

Nota global: 0’5/10 (El mig punt va per l’humor involuntari del principi de la història.)

El Rèquiem de la Maya

Títol original: Maya no Sōretsu (摩耶の葬列)

Autora: Yukari Ichijō

Revista: Ribon

Editorial: Shueisha

Anys: 1972

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, romanç, crítica social, misteri

Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 128 pàgines

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

D’aquest manga només sabia que es tractava d’un shōjo de principis dels setanta amb contingut sàfic. Amb aquesta informació i aquest títol, m’esperava que dues noies s’enamoressin al funeral d’una tal Maya. Anava totalment desencaminada. La Maya és una de les noies del romanç! L’altra és la Reina.

La història arrenca de manera bastant tòpica. La Reina forma part d’una família rica, però no se sent plena perquè els seus pares passen bastant d’ella, tret de per forçar-la a què es casi amb un noi que ella veu com el seu germà. Per les vacances marxen a la casa de camp de la família i ja de bones a primeres la Reina es fixa en la Maya, una noia madura i misteriosa que sembla saber-ho tot d’ella.

Quan la història avança, enderroca el tòpic i comença a ficar un munt d’informació que hauria quedat millor repartida en més pàgines. Que em va fet esclatar el dramàmetre!! A mi, que en sóc una gran consumidora i ja vaig preparada!! Mai em va fer arribar a sentir que tot plegat fos ridícul, però. Si de cas, precipitat. La química amorosa es palpa, però li manca temps. I així, amb tota la resta. 

Hi ha una escena en concret que em va fondre de tendresa... i és per aquest moment que encara li professo més amor-odi al final. És tan dramàtic, tot. Tinc el cor trencat. Destrossat. Esmicolat.

Els personatges, en general, són bastant plans. Els més treballats són la Reina i la Maya. En especial, aquesta darrera.

La narració resulta senzilla... i molt addictiva. Emotiva a estones.

El dibuix té encara deixos seixanters i és bastant estàtic en moltes ocasions. Resulta encantador i punyent a la vegada. Els dissenys de les protagonistes es noten clarament influïts per les protagonistes de La Parella de l’Habitació Blanca (Ryōko Yamagishi).

Ho recomano? En general, no. És un melodrama que no agradarà a molts. A més, tot resulta massa precipitat. Ara, si t’atreuen els culebrots curts amb molta informació concentrada, aquest manga podria ser per a tu. A mi m’ha enamorat i després m’ha trencat el cor, però entenc perfectament que a la majoria de la gent no li deixarà una impressió ni la meitat de forta. Al contrari, li semblarà una presa de pèl.

Nota global: 8/10