Diari d’una Ciutat Costanera

És veure aquesta imatge i no poder evitar pensar en el Maresme.

Títol original: Umimachi Diary ( 海街 Diary)

Autora: Akimi Yoshida

Revista: Flowers

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2006-???2018

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Costumisme, drama, crítica social, romanç

Nombre de volums: 7 9

Edicions fora del Japó: França (Kamakura Diary), Tailàndia (Umimachi Diary), Actualització a 1 de novembre de 2016: Itàlia (Our Little Sister, Diario di Kamakura)

Premis: Manga Taishō el 2013

Entre la gran acollida entre la crítica d’aquesta obra i que adoro Banana Fish, manga de la mateixa autora, no podia deixar passar aquest còmic. Així doncs, mica en mica, he anat assaborint-lo fins a posar-me al dia amb l’edició francesa.

Les germanes Kōda reben la notícia de la mort del llur pare, el qual havia abandonat la família en enamorar-se d’una dona diferent a la seva esposa. En assistir al funeral, coneixen la Suzu Asano, una noia que compartia pare amb elles. Entre una cosa i altra, la conviden a anar a viure amb elles, a la ciutat costanera de Kamakura, i ella accepta.

Les quatre germanes són molt diferents entre elles i això dóna molt de joc:

• La Suzu, una adolescent molt madura degut al que ha hagut de passar.

• La Sachi, la més gran de les quatre. És infermera, amb l’esbalotament d’horaris que això implica.

• La Yoshino. Si la Sachi és el seny, ella és la rauxa. Li agrada la gresca i lligar i això no es pinta de manera pejorativa en cap moment, sinó com un aspecte més de la seva personalitat.

• La Chika, la més aparentment infantil (perquè no aparentment, no sé qui la guanya si la Sachi o la Yoshino). És molt jovial i alegre. D’aquelles persones que es carreguen la tensió de l’ambient i que fan amics arreu.

Aquest és un manga la mar de profund. S’hi toquen moltíssims temes més o menys controvertits com poden ser l’orfandat, la salut i la malaltia, l’amistat, les disputes familiars, el futur professional, les dones en l’esport, les infidelitats de parella, el racisme, el pas del temps, el mercat laboral... Una obra molt personal i intimista; ben bé sobre la vida.

A més, en un determinat punt es comença a desenvolupar una història d’amor molt tendra i sana. És trist haver-ho de remarcar com quelcom positiu, però és que costa tant trobar relacions així, ja no en el manga, sinó en general, que no puc passar-ho per alt. Per si no fos poc, la parella no és perfecta i els seus integrants resulten molt humans i propers.

Si hi ha quelcom que m’hagi deixat bocabadada en llegir aquest manga, és com una mateixa autora pot tenir tanta traça per fer tan bé dues obres tan diferents com són Banana Fish (un thriller neoyorquí) i Diari d’una Ciutat Costanera (una història costumista situada a un pacífic municipi de la costa japonesa).

La narració resulta molt fluïda i bastant poètica a estones, d'allò més sentimental i acollidora. Endemés, aquest és el manga que trobo que millor encaixa tant en la publicació en revista com en volum. D'una banda són capítols autoconclusius que més o menys es poden llegir de manera independent. De l'altra, posseeixen una innegable continuïtat.

L’estil de dibuix no m’acaba de fer el pes (això que els personatges hi surtin guenyos em despista bastant). En general, però, és molt expressiu i val a dir que, des de Banana Fish, l’Akimi Yoshida ha après a dibuixar dones. Ja no se la veu patir tant amb aquesta tasca.

L’edició francesa té sobrecobertes i una pàgina de color al principi de cada tom, així com un mapa de personatges i una sinopsi a partir del segon volum.

Ho recomano? Depèn de què busquis. Entenc que hi hagi persones a les quals els pugui resultar avorrit. Si busques acció, prova amb Banana Fish, millor. Ara, si t’agraden els mangues costumistes, amb personatges ben construïts i que procuren abraçar una temàtica molt àmplia dins de la quotidianitat, és bastant probable que t’enlluerni.

Nota global (fins al volum 6): 9’2/10

Actualització a 27 de desembre de 2019, amb tots 9 volums llegits: en mantinc la nota.

La Nuriko

(Aquesta entrada és una profunda anàlisi. Per tant, resulta inevitable que esbudelli el manganime El Joc Misteriós [Fushigi Yūgi, de li Yuu Watase] de dalt a baix. Està feta pensant en aquells que ja l'han consumit. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

La Nuriko és la tercera constel·lació del déu Suzaku que es troba la protagonista al manganime d’El Joc Misteriós. Posseeix el do de la força sobrehumana i forma part de l’harem imperial. Tot i ser-ne la preferida, l’emperador es fa el ronsa i no manté relacions sexuals ni de tracte personal amb cap de les dones de l’harem. Així i tot, la Nuriko n’està profundament enamorada.

A més de tot això, la Nuriko és trans. Ella és el primer personatge trans amb què em vaig trobar, molt abans de ser plenament conscient de l’existència de la transexualitat. Estic segura que molta gent es troba en la mateixa situació i és per això que la Nuriko és tan important. I més, tenint en compte que els personatges trans no abunden pas en sèries on aquesta temàtica no és la principal (i bé, d’aquestes sèries tampoc és que n’abundi). La Nuriko fou transcendent sobretot per a qui va resultar una referent i un ajut per acceptar-se, però també per a qui li va fer replantejar la cisnorma.

Li Watase no va construir del tot bé la Nuriko perquè tendeix a barrejar a la seva obra cishomosexualitat amb transexualitat quan realment són dos extrems diferenciats. Vaja, que d’alguna manera reforça la idea que la gent trans només pot ser heterosexual i també el mite que els cisgays són realment dones transheterosexuals. Així es dóna a entendre quan la Miaka descobreix que el cos de la Nuriko és el que tradicionalment s’ha considerat com “cos d’home” i ella li retreu, no el fet de dur roba de dona i actuar com a tal, sinó el fet que li fes un petó al Tamahome (i no pas que se’l fes sense consentiment) i que estigui enamorada d’en Hotohori. Llavors, la Nuriko li concedeix, en confidència: “Jo, per amor, sóc capaç de canviar de sexe”. Aquest tòpic resulta molt perjudicial tant per a les persones homosexuals com per a les trans. Per no dir que invisibilitza completament les persones bisexuals, les intersexuals i les asexuades.

Val a dir que a la Nuriko se la veu còmoda i segura com a dona. No és un paper que sembli que es vegi obligada a executar per tal d’enamorar al Hotohori. Endemés, no ens pot passar per alt cert detall: a El Joc Misteriós hi ha un gay cis: el Tomo.

A més, una persona no esdevé d’un dia per l’altre la concubina més prestigiosa de l’imperi. Són anys de preparació i d’esforç (mirat des d’aquest punt de vista, no m’estranya que la Nuriko es posi tan a la defensiva amb l’arribada de la Miaka). Que sí, ara em direu: és que això ho fa per la seva germana, la Korin, per mantenir-la viva adoptant la seva identitat. I un bé negre amb potes rosses! Primer, això es contradiu amb tot el que la Nuriko deia sobre el seu amor sobre l’emperador (i dubto que mentís). El que aquí em temo que passa (no tinc fonts que ho confirmin, però tot plegat és molt sospitós) és que l’autori va ser pressionadi per l’editorial perquè consideraven que no podia ser que una dona trans sense sexualitzar tingués tant de protagonisme i tan bona acollida entre els fans. I la van “convèncer” perquè fes de la Nuriko un home cis (i, per postres, heterosexual). Si us fixeu, en cap moment anterior a què la Nuriko vagi forçadament cap a una identitat masculina hi ha cap mena de referència a la Korin ni a aquest tràgic passat. Vaja, que està ficat amb calçador i es nota. Tenim una darrera pista per afirmar que la Nuriko és una dona i que això del final és una imposició: just després d’acabar com a home cis, mor heroicament. MOR després d’acabar la seva dràstica transició a home. Això és un clar simbolisme: a li Yuu Watase li fan fer matar el seu personatge de manera figurada en no permetre-li ser ella mateixa; existir, al cap i a la fi. Així doncs, l’autori la va rematar. És, a més, la primera mort d’un personatge important de El Joc Misteriós. D’alguna manera, amb la mort de la Nuriko es va esberlar també la immortalitat de la resta dels personatges principals (tret la de la Miaka i la del seu estimat Tamahome). Hauria sigut particularment patètic que només morís la Nuriko, per cert. I no, no compto l’Ashitare com a personatge principal perquè no n’és. No té presentació, no té rerefons i ens el mostren com algú mancat totalment d’humanitat. Més que una constel·lació de Seiryū, ostenta el paper d’un sequaç qualsevol.

No és d’estranyar que la reencarnació de la Nuriko fos en una nena cis. L’única manera en què per fi se li va permetre ser dona. I parlant de cossos: la Nuriko li arriba a demanar i suplicar a la Miaka que la “converteixi en dona”. Ja ho és, per això les cometes. El que la Nuriko vol és un cos considerat tradicionalment com “de dona”, quelcom que no es desitja a la lleugera i que si ho vol tan fervorosament és perquè és una dona.

Es pot dir que El Joc Misteriós sigui un manganime bo per a representació de les persones trans? La resposta és NO, ja que a part de la constant heteronorma que es relaciona amb les persones trans s’utilitza constantment a la Nuriko per fer gags humorístics sobre el seu gènere i molts personatges no la consideren una dona. Pensen: “en realitat, és un home”. D’aquí ve també el seu desig de canviar el seu cos. Per ser acceptada com a dona i no com un home disfressat que intenta ser el que no és, tal i com encara ocorre tristament a dia d’avui.

A més, resulta cruelment irònic que la Nuriko, ja com a home, s’enamori posteriorment de la Miaka quan a principis de la sèrie diu “tinc cor de dona” per venar-li el pit. Això de l’enamorament envers la Miaka reforça la idea de cisheteronorma i com que la Miaka és l’única noia amb una certa rellevància a la història que té a prop, doncs “s’enamora” d’ella.

Recapitulant:

• El Joc Misteriós, tot i tenir un personatge principal trans, no és respectuós degut a la cisheteronorma imperant i al seu humor transfòbic.  
• Així i tot, la Nuriko resulta d’una importància cabdal a la cultura pop perquè va ser el primer personatge trans amb què molts ens vam trobar i encara ara un dels pocs que apareix a una sèrie no centrada en aquesta temàtica.
• La Nuriko se sent còmoda i segura com a dona. És més, la pròpia Nuriko diu “tinc cor de dona” i li suplica a la Miaka que la “converteixi en dona”. 
• El desig de la Nuriko de ser una dona cis al final queda acomplert per mitjà de la seva reencarnació. L’única manera no polèmica d’existir. Una llàstima. 
• No m’empasso tot el tema de la Korin i l’enamorament envers la Miaka. 
• En fer transicionar la Nuriko cap a un home i, per tant, matar-la figuradament, l’autori la mata també literalment.

ACTUALITZACIÓ a 2 d’agost de 2020: En haver-me assabentat que li Watase va sortir de l’armari com a gènere X (un gènere no binari japonès), he modificat el gènere gramatical amb el qual m’hi dirigeixo.

Històries de l’Andròmeda

Títol original: Andromeda Stories (アンドロメダ・ストーリーズ)

Guionista: Ryu Mitsuse

Dibuixant: Keiko Takemiya

Revista: Shōnen Monthly Duo

Editorial: Asashi Sonorama (només en revista; posteriorment, Kadokawa Shoten, Kodansha i Square Enix)

Anys: 1980-1982

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Fantasia, ficció científica, aventures, drama

Nombre de volums: 3 (i una bunkō de 3 toms i dues bunkōs de 2 volums)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Andromeda Stories).

No vaig pensar-m’ho gaire quan l’editorial estadunidenca Vertical va anunciar que li quedava poc temps per a mantenir els drets dels seus mangues de la cèlebre Keiko Takemiya i vaig haver d’escollir entre aquest i Cap a la Terra... Mentre que el guió d’Històries de l’Andròmeda no era seu, el de Cap a la Terra..., sí. Així doncs, em vaig decantar pel darrer. Avui sé, després d’haver tingut l’oportunitat de llegir Històries d’Andròmeda, que vaig fer l’elecció correcta.

De la Takemiya, ja en vaig parlar a l’entrada de Cap a la Terra... D’altra banda, el Ryu Mitsuse és un escriptor de ficció científica que sembla que al Japó té prou acollida. També ha fet alguna obra de ficció històrica. Va veure una de les seves novel·les més famoses adaptada al manga per la mà de la grandíssima Moto Hagio.

Amb la paraula “Històries” del títol, ens podríem imaginar que aquest manga el conformen diverses històries curtes que transcorren a la galàxia d’Andròmeda. Però no. Si hagués esdevingut una obra coral, el plural podria haver cobrat un cert sentit. La traducció al castellà del títol de la pel·lícula que adapta el manga [Historia de Andrómeda, (Història d’Andròmeda)] és, doncs, més encertada que el text original. Ara, posats, encara resultaria més adequat traduir-lo com Intent d’Història de l’Andròmeda.

En algun lloc de la galàxia d’Andròmeda, hi ha un casament entre membres de dues cases reials, cerimònia que es pren infinitat de pàgines per a no mostrar pràcticament res. Després hi ha conspiracions i tot passa d’una pau meravellosa a una guerra on les màquines, sorgides de fàbriques secretes, intenten destruir/conquerir el planeta. Amb quin propòsit? Tu sabràs. I així amb tot. Un plantejament que podria haver-se convertit en una història prou atractiva, amb alguna sorpresa reveladora de per mig. Però no. Aquí la majoria de les revelacions no tenen importància.

Incís: Em crida particularment l’atenció que es posi com a ideal de pau un sistema monàrquic on es casen aristòcrates entre ells per tal de formar aliances.

Els personatges... en fi. Estan allà i es van passejant i sobrevivint com poden. Em repeteixo si dic que estan desaprofitats? Doncs ho sento, no sóc jo. És el guió. I mira que té un conjunt de personatges que una mica més treballats haurien pogut fer quelcom prou potent. Però no. Res. Fum. (I això que l’Il al principi em va agradar molt, però és que la pobra després ja passa a ser una ombra.)

L’Il en ple esplendor.

Gasten no sé quantes pàgines en un casament on es mostra un munt de gent que no pinta res i, en canvi, els personatges s’enamoren en dues vinyetes perquè “sorgeix l’amor” perquè “estaven predestinats”. Au, va! El tempo és horrorós. I això que la narració és bona perquè la Takemiya sap narrar... però d’on no n’hi ha, no en raja.

El dibuix és, juntament amb la narració, l’únic que se’n salva. Expressiu i bonic. Elaborat amb molta cura i amb algunes vinyetes meravelloses. Hi ha diversos personatges andrògins, marca de la dibuixant.

Impressionant.

Pel que fa a l’edició estadunidenca, he de dir que vaig al·lucinar amb com de prims eren els volums comparats amb els de Cap a la Terra... I més tenint en compte el preu, que no variava gaire. Si més no, en els bons temps de Bookdepository. I és que ambdues col·leccions, en la versió estadunidenca, consten de 3 volums, però en la japonesa original, Cap a la Terra... són 5 volums. 2 més que Històries de l’Andròmeda. I això es nota. Però prosseguim: què redimonis són aquesta merda de portades? Que són imatges agafades a la babalà de dins i en blanc i negre! La del tercer volum em sembla especialment mal triada. Deixa un personatge esquarterat! Però és que a sobre les portades de l’edició japonesa són maques!! I amb el color molt ben aplicat. Per què aquesta decisió? Serà que els editors pensen “edito un manga (suposadament) de nivell i/o prestigi i li poso portades de merda per compensar”? Per si tot això no fos poc, hi ha moltes vinyetes pixel·lades. I ja posada a queixar-me diré que com pot ser que una autora coneguda per la seva labor revolucionària en els shōjos només se’n publiquessin shōnens a Estats Units? A mi em resulta bastant simptomàtic, ves per on.

Ho recomano? No. El guió és pèssim. Si el Mitsuse escriu llibres com guionitza mangues, por em fa acostar-me a cap novel·la seva: personatges desaprofitats, desenvolupament nul, molta palla, esdeveniments precipitats, història sense propòsit, revelacions sense conseqüències, etcètera. Només per a fans completistes de qualsevol dels dos autors.

Nota global: 4/10

Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls

Títol original: Sarai-ya Goyō (さらい屋五葉)

Autora: Natsume Ono

Revista: IKKI

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2005-2010

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Drama, dia a dia, amistat, samurais

Nombre de volums: 8

Edicions fora del Japó: França (Goyô), Estats Units (House of Five Leaves)

Relació amb altres mangues: Futagashira* (preqüel·la) i El Poli Solitari i el seu Cadell (Kozure Doushin, història paral·lela)

Tot i que El Restaurant Paradiso (Ristorante Paradiso), obra també de la Natsume Ono, no em va acabar de fer el pes, vaig decidir donar-li una oportunitat a Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls degut a què és molt popular en determinats sectors llepafils i a què tractava una temàtica radicalment diferent.

La seva premissa és prou original: el Masanosuke Akitsu és un rōnin corpulent i alt com un Sant Pau, així com un mestre de l’espasa. Malgrat això, no aconsegueix trobar una feina estable a Edo degut al seu caràcter, tan ple d’inseguretats. Té fòbia social i sentir-se observat el supera. Un bon dia, es troba amb en Yaichi, un home misteriós que li provoca bones vibracions. El Yaichi el contracta de manera puntual com a guardaespatlles i com que el Masa fa bé la feina, l’Ichi decideix incorporar-lo a la seva plantilla... sense especificar a què es dedica exactament. Abans que se’n pugui adonar, el Masa acaba formant part d’una banda de segrestadors on, sorprenentment, se sent acollit. Tot plegat li genera un gran conflicte interior.

Aquesta història resulta una cursa de fons. Costa ficar-s’hi de ple. Quan feia temps que no la llegia, en perdia el fil.

Més que les batalles o qualsevol altre aspecte, l’autèntica protagonista aquí és la relació entre el Masa i la resta dels membres de la banda de segrestadors, la seva família i certa persona. De com s’influeixen mútuament i com els sentiments els fan actuar d’una manera un pèl irracional.

La narració és perfectament fluïda. El tempo està molt ben dut i les vinyetes, bastant ben col·locades i planificades, sense cap gran experiment de per mig.

El dibuix és molt característic de l’autora. L’estil s’allunya una mica del grafisme del manga més prototípic, però a la vegada manté els ulls grans. Sembla fet amb pressa, amb aquests cabells tan poc esmerçats. Ah... i les mandíbules inexistents

Guiant-me pel traductor de Google (Wordreference no m’ha servit de res aquest cop), la meva intuïció i els meus escassos coneixements de japonès, he traduït el títol d’acord amb el contingut del manga. La banda Goyō deixa una fulla d’auró japonès de cinc lòbuls acompanyant les seves missives. No pas cinc fulles, com podria deduir-se de la traducció oficial del títol a l’anglès (o de la traducció del tom #4 de l’edició francesa). D’altra banda, “ya”, en aquest context vol dir “negoci”, “botiga”. Traduir-ho per “house” (“casa”) està bé quan, per exemple, es parla d’una “tea house” (“botiga de te” o “teteria”, segons el context). No sé exactament què significa “sarai”. El traductor de Google diu que “recapitulació”. Jo dedueixo que vol dir “segrest” i/o “segrestador” (però és bastant probable que m’equivoqui). Així doncs, segons la meva hipòtesi, literalment “Sarai-ya” seria “Negoci de Segrestadors”. Adaptat, quedaria com “banda de segrestadors” o “organització (criminal) de segrestadors”. “Banda de segrestadors” em sona millor. Crec, però, que La Banda de Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls queda massa llarg i perd impacte. A més, amb Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls ja li consta al lectorat que es tracta d’uns segrestadors que pertanyen a un mateix grup organitzat.

Com a petita curiositat, val a dir que aquest manga disposa d’una adaptació a anime de 12 capítols. Només n’he vist l’opening, el qual em sembla d’allò més exquisit.

L’edició francesa és la típica tankōbon amb camisa. A partir del segon volum, hi ha un breu resum del que ha ocorregut, així com unes senzilles fitxes de personatges. Normalment, no em miro gaire aquesta mena d’extres, però en aquest manga m’ha sigut de molt ajut poder recórrer-hi. Sobretot perquè no me’l vaig poder llegir d’una tacada, en no disposar de tots els volums.

Ho recomano? Hmmm... Doncs no sé què dir. No és el típic manga de samurais. Gairebé no hi ha acció. Fuig-ne si és això el que busques. Aquesta obra es dedica a explorar els personatges i llurs motivacions. També aprofundeix en la manera en què s’interrelacionen i influeixen mútuament. Si t’apassiona el treball de personatges i la tensió entre ells i no et molesta l’ambientació, aquest còmic probablement t’enganxarà. A més, el final resulta prou satisfactori. Això sí: els personatges masculins estan molt més treballats que els femenins i, a més, s’hi fa baiting.

 

Nota global: 7/10

*No tinc gaire idea de com traduir aquest títol. Ni el traductor de google, ni wordpress, ni el cercador d’imatges m’ajuden. Només intueixo que fa referència a dues persones ja que “futari” es refereix a “parella” o “dues persones” en japonès i a les portades i a la resta de material promocional van sortint dues persones, d’una manera bastant buscada.