Mangues que (encara) no ens han arribat perquè els signa una dona

Quan la gent va dient la veritat absoluta “és que al Japó són molt masclistes” molts cops dóna a entendre que “jo, en canvi, visc a un estat utòpic 100% posfeminista”. És evident que el Japó és masclista i que en diversos aspectes està pitjor que aquí. Però no pas en tots ells ni molt menys. Allà es valora el talent artístic femení molt més que no pas per aquestes contrades. Les grans autores reben premis i reconeixement com a norma i no com a excepció. Aquí has de fer molts més mèrits i/o tenir molts més contactes per assolir el mateix nivell de prestigi. I això es nota també al món editorial, tant pel que fa a autores autòctones com a estrangeres. Conseqüentment, ens estem quedant sense molts grans mangues (i d’altres que no ho són tant) simplement perquè han sorgit de mans femenines que no s’oculten rere un pseudònim masculí.

Aquí en recopilo alguns:

• Cesare i Sàbat Etern (Fuyumi Sōryō): Afegiria també el volum únic sobre la vida de la Maria Antonieta de la mateixa autora, però concedeixo el benefici del dubte, ja que es va publicar al Japó tot just fa uns mesos. Cesare és una obra molt potent, tant a nivell de dibuix com de guió i mentre que no s’ha apostat per aquesta, sí que se n’ha dut una altra de característiques similars (seinen, històric europeu, tots els personatges principals són homes, obert amb més de 10 volums, sense adaptació animada i amb dibuix que crida poderosament l’atenció), però pitjor (nivell de documentació molt inferior i guió bastant fantasiós que va de realista). I amb tots els honors. Parlo de La Saga del Vinland (Vinland Saga), “casualment” sorgida de les mans d’un home. Sàbat Etern (Eternal Sabbath), per la seva banda, és un manga a mig camí entre la ficció científica i la fantasia, amb molta acció i unes metàfores delicioses. No se m’acut cap altre motiu pel qual en tots aquests anys no s’ha anunciat per aquí, sent una obra tancada amb 8 volums.

Cesare

• Les obres de la Fumiko Fumi. Així, en general. No em decanto per cap en concret. Sembla que a Occident, només Alemanya tingui una mica en compte a aquesta autora. Un dibuix molt tendre, unes composicions meravelloses i unes històries plenes de melangia. Si fins i tot dibuixa fanservice i escenes de sexe! Què recoi li manca?

• Atropelladament (Helter Skelter, Kyōko Okazaki): una obra de culte el títol de la qual homenatja una cançó de culte. Amb molt de drama i morbo de per mig. L’autora és tot un mite que es va haver de jubilar prematurament degut a un accident. Tot i que l’obra té els seus anys, el dibuix no ha envellit. No resulta gens estètic, però encaixa bastant amb el típic dibuix lleig d’obra agafapasta de dibuix lleig.

•  I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): Una obra rodoníssima, de només 5 volums i amb, com a mínim, dos prestigiosos premis a les espatlles. Entenc que no ens arribi La Princesa de les Meduses (Kurage Hime, de la mateixa autora), degut a la seva llargària. No m’entra al cap, però, que les editorials espanyoles passin d’I per tota la pesca.

I per tota la pesca

• Certes obres curtes de la Fumi Yoshinaga. Mira, puc entendre per què ningú s’ha animat amb L’Harem Shōgunal (si ja es filtra l’entrada d’obres signades per dones, imagineu-vos una en què la premissa consisteix en la instauració d’un matriarcat... sacrilegi! [i a sobre oberta i amb més de 10 volums]). Però té tela que no se n’hagin editat volums únics com Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) o Els seus Somnis al Jardí (Kare wa Hanazono de Yume wo Miru), que estan molt bé, cadascun a la seva manera. Imagino que és possible que amb el ressorgiment del BL ens n’acabi arribant alguna obra seva d’aquesta vessant seva, però tampoc me’n faria gaires il·lusions.

• Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses (Daisy – 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku, adaptació de la Reiko Momochi d’un llibre de Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta): Aquest ho té tot. Shōjo i fet per una dona. Tracta sobre el desastre nuclear de Fukushima. De la mateixa temàtica, es va publicar per aquí l’obra 1F, d’autoria masculina i tres volums. I passa el temps i no ens arriba Daisy, d’autoria femenina i dos volums. No puc evitar que tot plegat em faci pudor de socarrim.

• El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): mentre de tant en tant s’anuncien ero-guros com la repera de l’experimentació, es deixen de banda obres com aquesta, carregada d’experiments, amb coherència argumental i sense sexualitzar cossos esquarterats de noies joves.

• És que et penses quedar soltera per tota la vida? i Om (Mari Okazaki): dues de les obres més recents de la Mari Okazaki. Aquesta autora ja fa molts anys que és una gran narradora, però ara és també una gran dibuixant. Mentre que És que et penses quedar soltera per tota la vida? (Zutto Dokushin de Iru Tsumori?) és un volum únic, Om (A Un) porta ja 5 toms i té pinta de ser una ambiciosa obra de caire històric. Quan els crítics de prestigi van sospirant amb què actualment ja no s’experimenta i coses de l’estil, veig que sempre s’obliden de la Mari Okazaki, autora de notable trajectòria professional.

 

Om

Pràcticament totes les autores de la llista són inèdites a Espanya. Fa anys i panys, Ponent Mon va anunciar una obra de la Kyōko Okazaki, però finalment es va fer enrere. D’altra banda, Panini va cancel·lar amb només dos volums una obra de la Mari Okazaki i va posar una pèssima excusa per no continuar-la. No us preguntaré si ho veieu normal. Us demanaré, en canvi, si ho veieu lògic o just.

Nota aclaridora: Evidentment, jo arribo fins on puc. Segur que m’he deixat moltíssimes obres que podrien haver-se publicat per aquí si haguessin sigut fetes per un home. I no he parlat d’autores clàssiques perquè el tema del manga d’una certa edat és ja de per si complicat.

El barri de Maruyama, pertanyent al districte de Shibuya de Tòquio

Títol original: Shibuyaku Maruyamachō ( 渋谷区円山町)

Autora: Mari Okazaki

Revista: Cookie

Editorial: Shueisha

Anys: 2003-2010 (i aturat)

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Costumisme, romanç, drama, crítica social, amistat

Nombre de volums: 4 i aturada des de fa anys

Edicions fora del Japó: Espanya (Shibuya Love Hotel, 2/4 volums, cancel·lada), França (Shibuya Love Hotel), Itàlia (Shibuya Love Hotel).

Vaig posar-me amb aquest manga per una recomanació de l’Arsénico i no li puc estar més agraïda, ja que em va descobrir l’autorassa que és la Mari Okazaki.

Com que són volums amb històries curtes i cadascun té el seu propi títol, Panini se’n va desentendre quan va veure que aquest manga no venia una merda amb l’excusa de què són volums únics (quan no és així). Així doncs, per aquí només n’han arribat els dos primers volums: el primer, amb el nom de Shibuya Love Hotel (a seques, sense numeració) i el segon, titulat Shibuya Love Hotel – Cerezo. Tenint en compte que el segon continua una història del primer, recomano llegir-los per ordre. No feu pas com jo, que primer vaig aconseguir el segon i, per tant, el vaig llegir abans.

Històries del primer volum:

1) Cel blau (dos capítols): Amor alumna-professor. No m’agraden aquestes històries degut a l’enorme diferència de poder entre els integrants de parella (el poder com a docent, el poder econòmic, la diferència d’experiència i el privilegi masculí; tot es decanta cap a una banda de la balança). [Nota: 4/10]

2) Després de Classe (dos capítols): Una noia pateix assetjament escolar i una companya la recolza. M’hauria agradat que s’hi aprofundís una mica més; tot és molt superficial. [Nota: 7/10]

3) Sense Títol (un capítol): Una noia descobreix el seu xicot fotent-li les banyes. [Nota: 5/10]

Històries del segon volum (Cirerer):

1) Cirerer (dos capítols): Continuació de Cel blau. [Nota: 4/10]

2) Innocència (dos capítols): Dos excompanys d’institut amb molt de marro es troben després d’anys d’haver perdut el contacte. [Nota: 6/10]

3) Verd Intens (un capítol): Sens dubte, la millor història del conjunt. Molt intensa, emotiva i rodona. Tracta sobre com una jove un pèl asocial va a viure a casa d’uns parents llunyans per trobar la pau mental que necessita. [Nota: 9’5/10]

Verd Intens

Tercer volum (Goro, el Ronin): Aquest volum, tot i tenir històries més o menys autoconclusives se centra en un perruquer famós que ara es dedica a tallar els cabells anònimament (i en B) a l’aire lliure. [Nota: 7/10] 

Quart volum (Un Univers de Flors): A aquest tom li passa una mica com l’anterior: té una temàtica i uns personatges recorrents. Concretament, tracta sobre la relació entre una Geisha amb una antiga companya de classe que fa anys que no veu i que es revela com rival amorosa. D’aquest volum m’agrada especialment l’evolució d’aquesta relació i el fet que se’ns mostri una geisha actual en les seves estones d’oci. [Nota: 7/10]

No em cansaré de repetir-ho: el punt fort de la Mari Okazaki és la narració i només per això ja val la pena llegir la seva obra des que s’hi va posar forta. En aquest manga hi ha un bon grapat d’experiments narratius i és això el que me’n va enamorar. El dibuix aquí encara està una mica verd si bé apunta maneres de com el domina a dia d’avui l’autora. Només cal que feu un cop d’ull al seu Twitter. A més, cal destacar-ne les portades de l’obra que ens ocupa: la composició està molt treballada i es poden considerar, fins i tot, molt originals.

Com que crec que poca gent sap què és “Maruyama” i la gent no familiaritzada amb el Japó tampoc deu sonar-li el nom “Shibuya”, he fet aquest embolic de traducció, tan pesant, però fàcil d’entendre. Els títols de les històries els he traduït a partir de la versió en castellà.

L’edició de Panini Espanya és de format estàndard amb sobrecobertes. L’edició de Panini Itàlia és de les típiques barates italianes: primeta i sense sobrecobertes. A la part interior de la contraportada del volum 3 hi ha un anunci d’un altre manga a tot color (ja podrien haver aprofitat aquesta tinta per a alguna imatge d’aquest còmic de l’Okazaki).

Ho recomano? Sí, si és que ets de les persones que més que el que s’explica t’agrada el com s’explica. És l’única obra de la Mari Okazaki que se n’ha publicat per aquí i, en ser volums més o menys independents, no passa gran cosa si no pots llegir-ne els dos inèdits.

Nota global: 7’5/10

El Somni de la Mort i altres històries

Títol original: A Drunken Dream and other stories (nom de la compilació feta expressament per als Estats Units)

Autora: Mōto Hagio

Revistes: Shōjo Friend (Bianca), COM (La nena i el gosset al porxo), Bessatsu Shōjo Comic (Viatge de Tardor), Big Comic Original (Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), Petit Flower (Semideessa, Imitant els Àngels i  La Nena Iguana), Flowers (El Desmai) i sense revista (El Somni de la Mort [fet expressament per a un artbook de l’autora] i El Nen que torna [publicat directament a una antologia d’històries curtes sobre nens]).

Editorials: Kodansha (Bianca), Mushi Pro (La nena i el gosset al porxo), Shogakukan (Viatge de Tardor, Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys, Semideessa, Imitant els Àngels, La Nena Iguana i El Desmai) i ??? (El Somni de la Mort i El Nen que torna).

Anys: 1970 (Bianca), 1971 (La nena i el gosset al porxo i Viatge de Tardor), 1977 (Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), 1980 (El Somni de la Mort), 1984 (Semideessa i Imitant els Àngels), 1991 (La Nena Iguana), 1998 (El Nen que torna) i 2007 (El Desmai).

Demografies: Shōjo (Bianca i Viatge de Tardor), Seinen (La nena i el gosset al porxo i Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), Josei (Semideessa, Imitant els Àngels, La Nena Iguana i El Desmai) i “sense” demografia (El Somni de la Mort [fet expressament per a un artbook de l’autora] i El Nen que torna [publicat directament a una antologia d’històries curtes sobre nens])

Gèneres: Drama, crítica social, misteri, ficció científica, sobrenatural

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Estats Units (A Drunken Dream and other Stories), França (Moto Hagio – Antologie; no és exactament la mateixa compilació, però hi ha moltes històries coincidents)

Després de molt de temps que les seves històries hi estiguessin descatalogades, es va publicar aquest tom de la Mōto Hagio als Estats Units. Es tracta d’una compilació d’històries curtes, escollides per a l’ocasió. Aleshores no se n’havia vist res a França ni tampoc a Itàlia. Així, aquest tom va ser la porta d’entrada a l’obra de l’autora per molts occidentals que ens moríem de ganes per llegir-ne quelcom.

Com que el tom abraça històries fetes de manera molt espaiada en el temps i de forma cronològica, es va veient primer l’evolució del dibuix i després la involució d’aquest. Des de traços encara tímids (però plens de vigor) a la decadència, passant per la seva plena efervescència. N’hi ha per a tots els gustos.

Bianca

L’edició és de luxe; típic en les publicacions de Fantagraphics (sí, jo també em pregunto com es van atrevir amb certa col·lecció de més de 10 volums amb aquests preu i format). Tapa dura, gran format i manté a color les pàgines elaborades així. Al principi i al final hi ha també un dibuix a color. A més recupera, dos articles de la cèlebre Rachel Thorn (traductora de l’obra i experta en història del shōjo): un sobre la generació de les mangakes del 49 i un altre consistent en una profunda entrevista amb la Mōto Hagio. Tota una delícia. Ara, hi ha un gran error: els anys que s’indica com de publicació original són erronis en la majoria dels casos, la qual cosa salta a la vista només fixant-nos en el dibuix. D’altra banda, la tipografia sobta, però es llegeix bé.

Sense més dilació, aquestes són les obres que es recullen al volum:

1) Bianca (ビアンカ): Una consagrada artista rememora uns esdeveniments de la seva infància en els quals la conduïren a pintar. Una història senzilla i un pèl punyent. [Nota: 7/10]

2) La nena i el gosset al porxo (Porch de Shōjo ga Koinu to, ポーチで少女が小犬と): De Com una nena actua com a tal i la família la rebutja precisament per això. Una de les històries més desapercebudes del volum i de les meves preferides. Molt colpidora. [Nota: 8/10]

3) Viatge de Tardor (Aki no Tabi, 秋の旅): Un nen emprèn un viatge. Quines són les seves intencions? La història que en conjunt em sembla més lírica, tant per dibuix, com per narrativa, com per contingut. Hi ha una errada a la traducció. A certa bafarada, en comptes de “your” hi ha escrit “you’re”. [Nota: 7/10]

4) Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys (Jūnenme no Marie, 十年目の毬絵): Com és la vida de tres ex-estudiants de belles arts després de 10 anys de conèixer-se? Un drama bastant crític amb certes actituds que altres històries romantitzen. El títol d’aquesta obra és un joc de paraules que significa Les pintures d’ara fa 10 anys, però que inclou el nom d’un dels personatges principals. No mantinc el joc de paraules, però sí la referència original.  [Nota: 7’5/10]

5) El Somni de la Mort (Suimu, 酔夢): Una història sobre el fatídic destí d’un amor. No té gaire misteri, però sí una molt bona narrativa. Sens dubte, l’obra amb el dibuix més maco de les que aquí es compilen. Hi influirà el fet que sigui a tot color? [Nota: 6’5/10]

6) Semideessa (Hanshin, 半神): Tracta sobre dues germanes siameses: una de bonica i molt curta i una de lletja i extremadament intel·ligent. Se’n destaquen les frustracions d’aquesta darrera. Juntament amb La Nena Iguana, és una de les dues històries més aclamades del volum. I a mi em va deixar molt freda. Crec que li manquen pàgines. [Nota: 6/10]

El Desmai

 7) Imitant els Àngels (Tenshi no Gitai, 天使の擬態): Una història d’amor entre una universitària i cert senyor. Alguns traumes de per mig. Probablement, el millor romanç d’aquesta mena que he llegit fins ara sense ser jo gens fan d’aquest tòpic. [Nota: 6’5/10]

8) La Nena Iguana (Iguana no Musume, イグアナの娘): La història d’una nena que és filla d’una iguana convertida en humana (però no ho recorda) i un humà. La seva mare la veu com una iguana i la rebutja per activa i per passiva. Tal i com comentava abans, és una de les dues històries més aclamades del volum. Fins i tot se’n va fer un life-action. Particularment, no em va fer el pes. Si coneixes una mica la vida de l’autora i tot el rebuig que va rebre per part dels seus pares, fa una mica més de gràcia, però així i tot no em convenç. [Nota: 6/10]

9) El Nen que torna (Kaettekuru Ko, 帰ってくる子): Un matrimoni feliç amb dos fills... però hi ha quelcom que no quadra. L’altra història eternament oblidada del volum. I en aquest cas m’hi incloc. [Nota: 6/10]

10) El Desmai (Yanagi no Ki, 柳の木): Una dona es mira diverses escenes quotidianes a una riba, al costat d’un desmai. Imprescindible. El gran valor d’aquest volum. I mira que el dibuix em sembla més aviat lletjot, però és molt expressiu i transmet un fotimer. I la narració és senzillament genial. Sense gairebé paraules, s’explica una història que toca el cor. [Nota: 9/10]

Recomano aquest volum? Doncs sí. És una bona manera d’iniciar-se amb la Moto Hagio i així intuir quines temàtiques li agraden (família, ficció científica, etc) i com les tracta de manera una mica global.

Nota global: 7’5/10