dilluns, 30 de gener de 2017

Mangues que (encara) no ens han arribat perquè els signa una dona



Quan la gent va dient la veritat absoluta “és que al Japó són molt masclistes” molts cops dóna a entendre que “jo, en canvi, visc a un estat utòpic 100% posfeminista”. És evident que el Japó és masclista i que en diversos aspectes està pitjor que aquí. Però no pas en tots ells ni molt menys. Allà es valora el talent artístic femení molt més que no pas per aquestes contrades. Les grans autores reben premis i reconeixement com a norma i no com a excepció. Aquí has de fer molts més mèrits i/o tenir molts més contactes per assolir el mateix nivell de prestigi. I això es nota també al món editorial, tant pel que fa a autores autòctones com a estrangeres. Conseqüentment, ens estem quedant sense molts grans mangues (i d’altres que no ho són tant) simplement perquè han sorgit de mans femenines que no s’oculten rere un pseudònim masculí.
Aquí en recopilo alguns:
  • Cesare i Sàbat Etern (Fuyumi Sōryō): Afegiria també el volum únic sobre la vida de la Maria Antonieta de la mateixa autora, però concedeixo el benefici del dubte, ja que es va publicar al Japó tot just fa uns mesos. Cesare és una obra molt potent, tant a nivell de dibuix com de guió i mentre que no s’ha apostat per aquesta, sí que se n’ha dut una altra de característiques similars (seinen, històric europeu, tots els personatges principals són homes, obert amb més de 10 volums, sense adaptació animada i amb dibuix que crida poderosament l’atenció), però pitjor (nivell de documentació molt inferior i guió bastant fantasiós que va de realista). I amb tots els honors. Parlo de La Saga del Vinland (Vinland Saga), “casualment” sorgida de les mans d’un home. Sàbat Etern (Eternal Sabbath), per la seva banda, és un manga a mig camí entre la ficció científica i la fantasia, amb molta acció i unes metàfores delicioses. No se m’acut cap altre motiu pel qual en tots aquests anys no s’ha anunciat per aquí, sent una obra tancada amb 8 volums.
Cesare
  • Les obres de la Fumiko Fumi. Així, en general. No em decanto per cap en concret. Sembla que a Occident, només Alemanya tingui una mica en compte a aquesta autora. Un dibuix molt tendre, unes composicions meravelloses i unes històries plenes de melangia. Si fins i tot dibuixa fanservice i escenes de sexe! Què recoi li manca?
  • Atropelladament (Helter Skelter, Kyōko Okazaki): una obra de culte el títol de la qual homenatja una cançó de culte. Amb molt de drama i morbo de per mig. L’autora és tot un mite que es va haver de jubilar prematurament degut a un accident. Tot i que l’obra té els seus anys, el dibuix no ha envellit. No resulta gens estètic, però encaixa bastant amb el típic dibuix lleig d’obra agafapasta de dibuix lleig.
  •  I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): Una obra rodoníssima, de només 5 volums i amb, com a mínim, dos prestigiosos premis a les espatlles. Entenc que no ens arribi La Princesa de les Meduses (Kurage Hime, de la mateixa autora), degut a la seva llargària. No m’entra al cap, però, que les editorials espanyoles passin d’I per tota la pesca.
I per tota la pesca
  • Certes obres curtes de la Fumi Yoshinaga. Mira, puc entendre per què ningú s’ha animat amb L’Harem Shōgunal (si ja es filtra l’entrada d’obres signades per dones, imagineu-vos una en què la premissa consisteix en la instauració d’un matriarcat... sacrilegi! [i a sobre oberta i amb més de 10 volums]). Però té tela que no se n’hagin editat volums únics com Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) o Els seus Somnis al Jardí (Kare wa Hanazono de Yume wo Miru), que estan molt bé, cadascun a la seva manera. Imagino que és possible que amb el ressorgiment del BL ens n’acabi arribant alguna obra seva d’aquesta vessant seva, però tampoc me’n faria gaires il·lusions.
  • Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses (Daisy – 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku, adaptació de la Reiko Momochi d’un llibre de Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta): Aquest ho té tot. Shōjo i fet per una dona. Tracta sobre el desastre nuclear de Fukushima. De la mateixa temàtica, es va publicar per aquí l’obra 1F, d’autoria masculina i tres volums. I passa el temps i no ens arriba Daisy, d’autoria femenina i dos volums. No puc evitar que tot plegat em faci pudor de socarrim.
  • El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): mentre de tant en tant s’anuncien ero-guros com la repera de l’experimentació, es deixen de banda obres com aquesta, carregada d’experiments, amb coherència argumental i sense sexualitzar cossos esquarterats de noies joves.
  • És que et penses quedar soltera per tota la vida? i Om (Mari Okazaki): dues de les obres més recents de la Mari Okazaki. Aquesta autora ja fa molts anys que és una gran narradora, però ara és també una gran dibuixant. Mentre que És que et penses quedar soltera per tota la vida? (Zutto Dokushin de Iru Tsumori?) és un volum únic, Om (A Un) porta ja 5 toms i té pinta de ser una ambiciosa obra de caire històric. Quan els crítics de prestigi van sospirant amb què actualment ja no s’experimenta i coses de l’estil, veig que sempre s’obliden de la Mari Okazaki, autora de notable trajectòria professional.
 
Om

  • Secrets (Himitsu, Reiko Shimizu): del poc que he llegit de l’autora, crec que aquesta obra de ser d’un home s’hauria publicat per aquí sense gaire problema. Thriller morbós sobre assassins, els protagonistes tots són homes i les dones serveixen per enneverar-les, sexualitzar-les i poc més. No ho dic com a quelcom bo, sinó com quelcom que triomfa entre qui té més veu i poder en general.
Pràcticament totes les autores de la llista són inèdites a Espanya. Fa anys i panys, Ponent Mon va anunciar una obra de la Kyōko Okazaki, però finalment es va fer enrere. D’altra banda, Panini va cancel·lar amb només dos volums una obra de la Mari Okazaki i va posar una pèssima excusa per no continuar-la. No us preguntaré si ho veieu normal. Us demanaré, en canvi, si ho veieu lògic o just.

Nota aclaridora: Evidentment, jo arribo fins on puc. Segur que m’he deixat moltíssimes obres que podrien haver-se publicat per aquí si haguessin sigut fetes per un home. I no he parlat d’autores clàssiques perquè el tema del manga d’una certa edat és ja de per si complicat.