Nina (Fuyumi Sōryō)

Títol original: Doll (ドール)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Bessatsu Friend

Editorial: Kodansha

Any: 1995

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Romanç, drama, competitivitat

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Itàlia (Doll)

Amb el que m’agraden Sàbat Etern, Cesare i el primer volum de Mart, és inevitable que arrambi amb tot el material de la Fuyumi Sōryō. I així és com em vaig fer amb Nina, una obra menor d’aquesta gran autora.

Nina s’ambienta als Estats Units i tracta sobre la ballarina Muriel, una noia blanca i rossa amb gran talent però que fa temps que no practica. Així i tot, guanya per golejada la primera audició a la qual es presenta. Queda ràpidament decidit que serà una dels protagonistes a l’obra Nina.

Aquesta història es composa de dos capítols i es nota prou com el segon és un allargament per arribar a tenir prous pàgines per compilar el còmic en un volum. De tota manera, en aquest darrer es toca molt la dependència emocional excessiva en parella i això sempre és un plus. El que no m’agrada del tot és com s’encara el tema (sobretot, a través de la gelosia típica tòpica).

Hi ha un aspecte de Nina que em fa especial ràbia. Els seleccionadors ja tenen una candidata que se sap a la perfecció el paper i que coneix sobradament el que seria el seu company: la Page. Però clar, la Page és negra i no pot dur a terme un paper de delicada nina... perquè és negra (no es diu clarament, però es dóna a entendre). Tenint en compte que la feminitat està definida a nivell global segons criteris blancs i que això afecta fortament, entre altres països, els Estats Units (lloc on es desenvolupen els fets), el Japó (lloc on s’ha criat l’autora) i Espanya (lloc on m’he criat jo i d’on és la majoria del meu lectorat), vegem-ho una mica en profunditat i fins on em veig capaç d’explicar*.

Des del paradigma blanc, la feminitat blanca és LA feminitat i això fa que les altres feminitats hi quedin subordinades. Per començar, l’ideal de bellesa imperant és el de la bellesa blanca i ja intuïm com de lligades han estat la bellesa i la feminitat al llarg dels segles entre els blancs. Així doncs, encara que la feminitat i la bellesa blanques ens fotin a les blanques, més ho fan a les dones de color. D’aquesta manera, a les dones negres, se les percep des de la norma com menys femenines degut a la pell més fosca i a uns trets que s’allunyen de la suavitat típicament blanca. I aquí, “menys femenines” no s’interpreta només com “més masculines” (que també), sinó “menys humanes” (i, per tant, “més animals”) o, fins i tot, “monstruoses”. A l’imaginari col·lectiu, es té a les dones negres per “bèsties salvatges insaciables de sexe” quan són els homes blancs qui les han violat constantment durant segles. Per tant, negar-li la feminitat (i la delicadesa femenina) a les dones negres és quelcom que les deshumanitza i cosifica... i les converteix en un fetitxisme, cosa que encara les deshumanitza i cosifica més. Un peix que es mossega la cua. Més informació aquí. Ja que estem en el tema: mentre que la supremacia blanca percep les negres com menys femenines, a les asiàtiques de l’extrem orient se les percep com ultrafemenines: més pàl·lides que moltes blanques i més menudes i se’ls atorga la fama de ser molt submises. Tot plegat fa que des del racisme i el masclisme, a les dones asiàtiques se les vegi especialment vulnerables i infantils. Des de les cultures de la violació i de la pedofília, això n’augmenta l’atractiu. Aquí radiquen llurs cosificació i fetitxització.

La narració de Nina, en general, està ben duta. El dibuix no és tan maco com l’actual de l’autora, però les escenes de ball són dinàmiques i estan molt ben il·lustrades.

L’edició italiana és petita i prima, sense sobrecobertes i emmirallada.

Ho recomano? A veure’m... és entretingut, però no aporta gran cosa i conté un racisme que resulta d’allò més nociu. Només t’ho recomanaria si ets molt fan de l’autora i tenint present el que critico al llarg d’aquesta entrada.

Nota global: 5/10

*Si us plau, si algú de color veu que l’he cagada en alguna cosa, que no dubti en corregir-me.
(Això ho faig amb la millor de les intencions i dirigint-me a un públic majoritàriament blanc. No pretenc alliçonar a gent racialitzada.)

Desmitificant Fènix

Durant aquestes darreres setmanes he estat immersa en la lectura de Fènix (Hi no Tori), un clàssic del manga elaborat pel celebradíssim Osamu Tezuka. Molta gent qualifica aquest còmic d’obra mestra i universal de la condició humana. Fins i tot, es diu que és el millor manga del Tezuka. No entenc res. Sembla benbé el conte d’El vestit nou de l’Emperador.

Tot i que estic prou familiaritzada amb l’obra del Tezuka, m’esperava que Fènix fos una lectura amb molta substància i difícil de digerir. D’alguna manera, il·lusa de mi, donava per fet que l’autor s’hauria capbussat en diversos tractats de filosofia sobre la vida i la mort i que això es veuria reflectit a Fènix. Però no. Tot just es passa de puntetes per l’existencialisme de la vida humana. Massa poca teca per tantes pàgines.

Universal? I un bé negre amb potes rosses! Què té aquesta obra d’universal? Fènix disposa d’una perspectiva marcadament japonesa, masculina i cisheterosexual*. La qual cosa no hauria de ser necessàriament dolenta de per si**, però que no m’ho venguin com a universal. Aquest còmic és una relectura de la història japonesa i invenció del seu futur. Tot imaginat des dels ulls d’un senyor japonès i cisheterosexual sense gaires ganes d’anar més enllà de la seva experiència vital.

Els personatges resulten extremadament plans. Això es veu agreujat degut a què l’obra es divideix en diverses sagues corresponents a diferents èpoques. Pocs personatges apareixen a més d’una saga. De tota manera, a molts altres mangues curts hi ha personatges amb ànima, així com amb una evolució creïble. En canvi, a Fènix, els personatges es troben més aviat al servei de la trama, la qual resulta lleugera, avorrida i plena de forats i trampes de guió. I si els personatges femenins, com a regla general, figuren com un complement dels masculins, aquests tampoc són pas una bicoca, que diguem. No hi ha cap personatge destacable. Per la seva banda, la fènix, que en teoria és una mena de deïtat perfecta, ostenta un fotimer de contradiccions, també en favor de la trama.

Teòricament, el principal atractiu de l’argument és una experimentació que consisteix en començar per una era molt passada, saltar a una era molt futura, saltar a una era passada una mica més propera, saltar a un futur una mica més proper i així fins a arribar al “present” (a l’actualitat, ens trobem ja al futur, segons la perspectiva de l’obra). Em sembla una bona idea, però no m’agrada com s’executa. Primer: els enllaços entre eres són molts cops fantasiosos i elevadament masclistes (es dóna a entendre que les dones no transmetem cap mena d’herència genètica). Segon: es nota molt que no hi ha una clara planificació. I així es fa servir un recurs gastadíssim per fotre amb calçador una època que a l’autor se li havia oblidat posar amb anterioritat, que és quan tocava. Vaja, que es carrega la seva pròpia narrativa d’una manera bastant matussera. Per no parlar que va reiniciar dues sagues. Tercer: en general, la trama és molt avorrida. L’única saga que em va mantenir enganxada va ser Espai, que només dura mig volum i és especialment misògina. Per si tot això no fos poc, l’argument ostenta un munt d’errors i contradiccions. Un exemple: hi ha a qui es considera que comet un gran pecat “només” per intentar matar una persona i, en canvi, gent que mata i viola a mans plenes simplement se la considera “mala persona”.

Fragment d’un text inclòs a l’onzè volum de la darrera edició de Planeta. El redactà el Haruji Mori, director de l’arxiu de Tezuka Productions (quan l’escrigué, si més no). S’hi pot observar que al final el propi autor s’havia fet un embolic i ja no sabia què fer de la seva obra més estimada.

Les úniques concessions que li puc fer a aquest manga són la narració i el dibuix. Si en alguna cosa es destacà realment el Tezuka, fou en el domini de les vinyetes. Tot transcorre amb fluïdesa i el tempo està, en general, molt ben dut. El dibuix em sembla lleig, sí, però és clar, dinàmic i expressiu.

Com a cirereta del pastís, l’edició d’aquí està carregada de pífies:

• La traducció, a joc amb la ideologia del Tezuka, és molt masclista. Per exemple: a diverses entitats femenines, se les tracta en masculí. Així, una lleona és tractada de lleó i hom es refereix a l’Amaterasu com si fos un déu i no una deessa***. I aquests són només dos casos. N’hi ha més. I després hi ha un cop en què s’utilitza una tirallonga en gènere neutre per fer referència a dos homes i que no fa més que dificultar la lectura. Una vegada, a més, es parla en singular quan hauria de ser plural pel context que donen els dibuixos. En dues ocasions, els flaixbacs d’escenes que ja s’han vist al manga, no coincideixen amb els textos dels diàlegs originals. I es fa un “just according to keikaku” com una casa de pagès. A part de les errades en si, també m’altera bastant que sovint s’utilitzi un llenguatge impropi per a segons quins personatges (una nena de 3 anys diu “añicos” i algú de 17, “hirsuto”), així com la redacció de frases encartonades que trenquen el ritme de lectura.

• Pel que fa a la retolació, aquesta en general és correcta, però també té ficades de peus a la galleda, com el canvi de textos entre vinyetes en alguna ocasió o no esborrar del tot el japonès com a mínim un cop. A més de la mandra que denota que certa bafarada on hi ha una operació matemàtica no es re-retoli perquè conjunti amb la tipografia imperant. I hi ha rètols molt lletjos. Retolar implica haver-se d’adaptar i no fotre la primera tipografia que trobis.

• Això no sé de qui és culpa, però el cas és que hi ha DOS volums que a la contraportada tenen el títol d’una saga que no engloben.

Qui em conegui potser se sorprendrà que m’hagi llegit sencera aquesta brossa immunda. Jo, que defenso no perdre el temps i els diners amb obres que no valen la pena. Tot plegat és una conspiració de Planeta, que ho sapigueu. Si Fènix s’hagués editat en volums de 10-12 €, probablement me n’hauria comprat el primer i, en topar-me amb tal porqueria, me n’hauria desfet i oblidat. Però clar. És Planeta editant un còmic de culte. Havia de fer una edició de 25 € el volum... d’un total de 12 volums****... d’una obra incompleta degut a la mort prematura del seu autor. Un panorama bastant descoratjador. I més si li sumes que com que és una edició suposadament de luxe, té unes portades horriblement insípides i està publicada en format “enciclopèdia”: ergonomia zero i li has de dedicar un espai preciós en detriment de moltíssims altres còmics. Així és com em vaig negar a adquirir Fènix al seu preu original i vaig esperar a trobar algú que se’l vengués sencer per la meitat. Va ocórrer. Com que, havent-ne llegit el primer tom, ja tenia la resta dels volums a casa i el meu esforç econòmic i físic m’havia costat, doncs em vaig dir que, ja posats, llegiria l’obra sencera i la criticaria a plaer. Cal desmitificar obres tan rematadament idealitzades!

Conclusió: Fènix ni és una obra mestra, ni és universal, ni la seva darrera edició publicada per aquí és de luxe, per molt aparent que sigui. Ah! I que he tingut prou del Tezuka per, com a mínim, 5 anys!

*Que sí, que hi ha la versió de la revista Shōjo Club, destinada a un públic femení infantil i ambientada als antics Egipte, Grècia i Roma, però aquesta no deixa de ser tot just un esbós del que realment el Tezuka volia a dur a terme. És a dir: el manga Fènix dirigit a un públic més adult (i masculí), que ocupa els 11 primers volums de l’edició de Planeta. És aquest realment el manga que gaudeix de l’estatus d’“obra mestra perquè tothom ho diu i punt” i no pas els seus prototips. A més, val a dir que quelcom de la protagonista de la versió shōjo se’n ressalta constantment la seva bellesa, com si només valgués per això, i que la saga d’Egipte és elevadament racista degut a la decoloració de la pell de tots els seus personatges.

**Tot i que sí que ho és degut al seu elevat nivell de masclisme i cisheteronorma.
*** Caram! Si en un cas com aquest, et fot mandra mirar el gènere poses la paraula “deitat” i quedes la mar de bé. Però clar, com a Sol no es menciona directament el nom de l’Amaterasu, donarem per fet que es tracta d’una entitat masculina.

****Però realment són 11 volums, ja que el dotzè és un extra que inclou els prototips del venerat manga publicats a les revistes Manga Shōnen i Shōjo Club.

L’atacant Yū!

Títol original: Attacker You! (アタッカーYOU!)

Història original: Shizuo Koizumi

Autora del còmic (guió i dibuix): Jun Makimura

Revista: Nakayoshi

Editorial: Kodansha

Anys: 1984-1985

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Esports, amistat

Nombre de volums: 3 (2 en edició bunkō)

Edicions fora del Japó: Itàlia, amb tres edicions:

- Mila e Shiro – Due Cuori Nella Pallavolo, ??? volums (no es va publicar de manera íntegra): publicada als anys vuitanta i emmirallada i acolorida per al públic italià (a l’estil de Candy Candy Corazón; sospito que aquesta edició ens arribà d’allà). Es veu que la traducció era pèssima.

- Attacker You! – Mila & Shiro (2003), tres volums: edició de paper prim i sense sobrecobertes. Descatalogada, però encara es troba si es busca bé. Valia a 3’10 € el volum.

- Attacker You! – Mila & Shiro (2014), tres volums:  paper més gruixut i amb sobrecobertes. Pràcticament com una d’aquí (el paper és grisenc, però la impressió és boníssima) i molt barata: a 4’90 € el volum. I pensar que aquí molta gent s’intenta vendre de segona mà volums similars per 5 € o, fins i tot, 6 €!

Actualitzacions posteriors: França (Attacker You! – Jeanne et Serge) i Espanya (Attacker YOU! Dos fuera de serie).

Manga vell amb dibuix bonic i pocs volums a mi, si us plau. I així és com em vaig decantar per aquesta obra. Ni més ni menys.

Aquesta història tracta sobre la Yū, una noia anormalment alta que, per coses de la vida, acaba apuntant-se al club de voleibol del seu institut. Comença de zero, però ja des del principi destaca. Ràpidament, millora i la passió envers aquest esport creix dins seu.

És una adaptació d’una novel·la (amb la portada i les il·lustracions interiors dibuixades per la Jun Makimura) i tot i que al principi la cosa rutlla prou bé, conforme avança la trama tot plegat es precipita i el final no és final ni és res. (Sospito que, malgrat disposar d’una versió animada de cert èxit, la revista va cancel·lar aquest còmic sense cap mena de clemència.) A més, els partits resulten d’allò més caòtics. Per sort, són curts.

Si alguna cosa bona té aquesta obra són el dibuix i la narració. Amb aquest còmic em passa com amb els llibres ben escrits, però buits. Em meravello en consumir-los i sé que, simplement, el valor de l’obra radica en la seva contemplació.

Mostra de l'edició italiana dels vuitanta. La pàgina més ben acolorida de les poques que he trobat.

A la segona meitat del tercer volum, hi ha una història tòpica d’amor de pirates que no aporta res al conjunt. Un dels personatges principals és l’enèssim clon de l’Oscar François de Jarjayes.

El títol fa un joc de paraules entre el pronom de l’anglès “you” i el nom de la protagonista (Yū), ja que sonen pràcticament iguals.

Ho recomano? No. És un manga molt mediocre. Comença bé (de forma prototípica, però bé) i acaba de manera molt precipitada. Extremadament decebedor. Només te’l recomanaria en cas que en tinguis prou amb el dibuix i la narració.

Nota global: 5/10