Nina (Fuyumi Sōryō)

Títol original: Doll (ドール)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Bessatsu Friend

Editorial: Kodansha

Any: 1995

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Romanç, drama, competitivitat

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Itàlia (Doll)

Amb el que m’agraden Sàbat Etern, Cesare i el primer volum de Mart, és inevitable que arrambi amb tot el material de la Fuyumi Sōryō. I així és com em vaig fer amb Nina, una obra menor d’aquesta gran autora.

Nina s’ambienta als Estats Units i tracta sobre la ballarina Muriel, una noia blanca i rossa amb gran talent però que fa temps que no practica. Així i tot, guanya per golejada la primera audició a la qual es presenta. Queda ràpidament decidit que serà una dels protagonistes a l’obra Nina.

Aquesta història es composa de dos capítols i es nota prou com el segon és un allargament per arribar a tenir prous pàgines per compilar el còmic en un volum. De tota manera, en aquest darrer es toca molt la dependència emocional excessiva en parella i això sempre és un plus. El que no m’agrada del tot és com s’encara el tema (sobretot, a través de la gelosia típica tòpica).

Hi ha un aspecte de Nina que em fa especial ràbia. Els seleccionadors ja tenen una candidata que se sap a la perfecció el paper i que coneix sobradament el que seria el seu company: la Page. Però clar, la Page és negra i no pot dur a terme un paper de delicada nina... perquè és negra (no es diu clarament, però es dóna a entendre). Tenint en compte que la feminitat està definida a nivell global segons criteris blancs i que això afecta fortament, entre altres països, els Estats Units (lloc on es desenvolupen els fets), el Japó (lloc on s’ha criat l’autora) i Espanya (lloc on m’he criat jo i d’on és la majoria del meu lectorat), vegem-ho una mica en profunditat i fins on em veig capaç d’explicar*.

Des del paradigma blanc, la feminitat blanca és LA feminitat i això fa que les altres feminitats hi quedin subordinades. Per començar, l’ideal de bellesa imperant és el de la bellesa blanca i ja intuïm com de lligades han estat la bellesa i la feminitat al llarg dels segles entre els blancs. Així doncs, encara que la feminitat i la bellesa blanques ens fotin a les blanques, més ho fan a les dones de color. D’aquesta manera, a les dones negres, se les percep des de la norma com menys femenines degut a la pell més fosca i a uns trets que s’allunyen de la suavitat típicament blanca. I aquí, “menys femenines” no s’interpreta només com “més masculines” (que també), sinó “menys humanes” (i, per tant, “més animals”) o, fins i tot, “monstruoses”. A l’imaginari col·lectiu, es té a les dones negres per “bèsties salvatges insaciables de sexe” quan són els homes blancs qui les han violat constantment durant segles. Per tant, negar-li la feminitat (i la delicadesa femenina) a les dones negres és quelcom que les deshumanitza i cosifica... i les converteix en un fetitxisme, cosa que encara les deshumanitza i cosifica més. Un peix que es mossega la cua. Més informació aquí. Ja que estem en el tema: mentre que la supremacia blanca percep les negres com menys femenines, a les asiàtiques de l’extrem orient se les percep com ultrafemenines: més pàl·lides que moltes blanques i més menudes i se’ls atorga la fama de ser molt submises. Tot plegat fa que des del racisme i el masclisme, a les dones asiàtiques se les vegi especialment vulnerables i infantils. Des de les cultures de la violació i de la pedofília, això n’augmenta l’atractiu. Aquí radiquen llurs cosificació i fetitxització.

La narració de Nina, en general, està ben duta. El dibuix no és tan maco com l’actual de l’autora, però les escenes de ball són dinàmiques i estan molt ben il·lustrades.

L’edició italiana és petita i prima, sense sobrecobertes i emmirallada.

Ho recomano? A veure’m... és entretingut, però no aporta gran cosa i conté un racisme que resulta d’allò més nociu. Només t’ho recomanaria si ets molt fan de l’autora i tenint present el que critico al llarg d’aquesta entrada.

Nota global: 5/10

*Si us plau, si algú de color veu que l’he cagada en alguna cosa, que no dubti en corregir-me.
(Això ho faig amb la millor de les intencions i dirigint-me a un públic majoritàriament blanc. No pretenc alliçonar a gent racialitzada.)