Maria Antonieta, la joventut d’una reina

Títol original: MARIE ANTOINETTE - Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~ (マリー・アントワネット Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Morning

Editorial: Kōdansha

Any: 2016

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Històric, romanç, política

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Marie Antoinette —La jeunesse d'une reine—)

Sobra parlar del meu amor per la Fuyumi Sōryō. L’anunci d’aquest manga en llengua francesa va ser molt ben rebut per molts dels qui ens estirem dels cabells amb què aquesta cèlebre autora sigui inèdita a Espanya.

Aquesta obra tracta, bàsicament, sobre les dificultats de la Maria Antonieta per adaptar-se a la cort francesa. És un manga que abraça un període ínfim de la seva vida i que bé podria haver sigut el fragment d’una obra més llarga. La cosa és que:

1) Això és més aviat una mena d’encàrrec des de França. Al cap i a la fi suposa una col·laboració entre Kōdansha, Glénat França i el museu de Versalles (que, a part de supervisar l’obra, va organitzar una visita privada per a la Sōryō). Per tant, degut a aquesta naturalesa, no crec que els fes especial il·lusió des de França el fet de comprometre’s a anys i panys de serialització, sinó que en tenien prou amb l’elaboració més o menys ràpida d’un producte que es pogués vendre fàcilment com a record a Versalles.

2) L’autora es troba immersa des de fa més de deu anys en la biografia d’un altre personatge històric (Cesare, sobre el Cèsar de Borja) i dubto molt que vulgui posar-se amb una altra obra de profunditat similar sense haver acabat la primera.

Aquest còmic té una vocació més educativa més que no pas d’entretenir amb grans alts i baixos. Sense passar-se, però. No us espereu amb una mena de La Rosa de Versalles (però sense l’Oscar i companyia), que no l’hi trobareu. Així i tot, resulta innevitable fer sengles comparacions i veure com determinats moments coincideixen bastant i d’altres resulten plenament enfrontats.

La narració és lleugera i agradable. Tot flueix adequadament; el tempo resulta l’adequat. Es tracta d’una obra en la qual no cal capbussar-s’hi tant com en la seva germana Cesare.

El dibuix és tan marcadament el de la Sōryō que amb al jove Lluis (projecte de) XVI sense perruca em passa quelcom: no puc evitar veure’l com el protagonista masculí d’altres mangues seus (Mart, Sàbat Etern i, en menor mesura, Cesare). Pel que fa a la resta, és un goig i una llàstima que els mangues és llegeixin tan ràpid. Per apreciar bé cada pàgina caldrien hores i hores. No és un dibuix “pur”, però. Tal i com comentava abans es nota l’ús de fotografies calcades/traçades. Hi ha un cas en què resulta descarat. Vull deixar palès, però, que el conjunt és formosíssim.

Aquest és el cas descarat d’això de les fotos que comentava.

L’edició francesa, dins de les “estàndards” (el preu comença a no ser-ho), és molt bonica:

• Utilitza daurats a la sobrecoberta en la justa mesura.

• La portada i la contraportada disposa d’una maquetació més elegant que la de l’edició original.

• Té quatre pàgines a color de còmic (encara que realment dues d’elles són la il·lustració que configura la portada i la contraportada... o més aviat ho hauria de formular a l’inrevés, però per un cas...) i tantes d’altres de quadres i fotos utilitzats de referència.

• El paper és molt blanc.

• La impressió és boníssima.

Em fa gràcia que, mentre que aquí l’últim reducte que tenim de les pestanyes de colors de Glénat sigui Panini marcant els seus shōjos (indicant-nos que la feminitat dista de la neutralitat, la qual és instrínsecament masculina), aquest manga es marqui com a seinen i en daurat. Una obra que intenta vendre’s com quelcom que vira cap a l’excel·lència i a un públic desconeixedor del manga... pertanyent a una col·lecció amb un nom rarot! (Encara que, ja posats, el sentit de lectura japonès es manté; seran els francesos no habituats a llegir manga tan perepunyetes com la gent d’aquí?) Una altra petita curiositat: hi ha una pàgina amb número que tapa el dibuix... quan la resta de pàgines amb dibuix encara a l’alçada del número, simplement no hi ha número (ja que fa lleig). Serà una errada?

Ho recomano? Sí, però tingues present que sàpigues al que vas. Aquesta biografia parcial és més aviat un document històric que una història apassionant. Val a dir que no arriba a fer-se avorrit en cap moment i, malgrat tot, la seva lectura resulta prou lleugera. Aquí en podeu llegir les primeres pàgines.

Nota global: 8/10

Tokyo Babylon i l’expressió i els rols de gènere

(Aquesta entrada és una anàlisi de Tokyo Babylon i, com a tal, en conté ESPÒILERS.)

Nota: Les imatges en blanc i negre pertanyen a l’edició de Planeta en toms, emmirallada en la seva majoria, però amb algunes pàgines reemmirallades.

La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon) és un dels primers mangues de les CLAMP. Tot i que va publicar-se a principis dels noranta, les pròpies autores reconeixen que té un regust molt vuitanter. Conté molta crítica social i, a més, resulta prou rodó. Tres en són els personatges principals: els bessons Sumeragi (el Subaru i la Hokuto) i el veterinari Seishiro Sakurazuka.

Avui em centraré en el Subaru i la Hokuto, els quals compleixen el tòpic de “som germans bessons cis de gèneres oposats, però com si fóssim idèntics tret dels nostres entrecuixos, els nostres trets sexuals secundaris i les nostres personalitats, òbviament”. Quan en dos germans bessons un neix amb cony i l’altre amb penis, la probabilitat que siguin idèntics tendeix a 0. A la gran majoria dels casos compartiran la mateixa genètica que poden compartir dos germans qualssevol. Per tant, és un tòpic que detesto, ja que genera una idea falsa.

D’aquesta manera, els dos germans tenen cares idèntiques i, a més, duen un pentinat molt similar. Llavors, com és que el públic sol llegir-ne el gènere de manera correcta si són bastant andrògins? Primer, per les concepcions cissexistes del que és un cos d’home i el que és un cos de dona. Encara que els bessons Sumeragi siguin pràcticament clavats, el Subaru té les espatlles més amples i la Hokuto té pits. Segon, perquè el Subaru sempre porta guants (però la Hokuto a vegades també). Tercer, per l’expressió de gènere. Tot i el cabell curt, la Hokuto és molt femenina i duu una roba exageradament cridanera sense importar-li res; només el seu estil¹. En canvi, el Subaru vesteix una indumentària prou masculina com perquè l’identifiquem com a home. De tota manera, mentre és adolescent, en cap moment se’l percep com a home viril. I, de fet, dins del manga dos cops el confonen amb una noia (tot i haver canviat ja la veu) i en una altra ocasió se’l descriu com d’aspecte “dolç” (qualitat prototípicament femenina).

Que sí, que els cabells també formen part de l’expressió de gènere, però endevineu: ens trobem amb un manga i amb un dels problemes endèmics d’aquest mitjà: les cares molt similars. Un recurs per diferenciar els rostres dins dels mangues (i altres productes dibuixats) és tirar dels cabells per tal que s’assimilin amb la cara. D’aquesta manera, per deixar clar que els bessons Sumeragi tenen el mateix rostre, les CLAMP els fan un pentinat idèntic, també, i així no queda lloc per al dubte.

Una escena on la Hokuto apareix amb un pentinat una mica més femení. Entre això i l’enrojolament, no us fa pensar en la Sakura Kinomoto? (El personatge més icònic de les autores.)

A més, els discernim per la personalitat i el llenguatge corporal, ja que són pols oposats: mentre que la Hokuto té un caràcter fort, extravertit i efusiu (prototípicament masculí), el Subaru disposa d’un tarannà reservat, sensible i empàtic (prototípicament femení). Basant-se en llurs cossos i expressions de gènere, doncs, les CLAMP exploten en els bessons unes personalitats bastant contràries als rols de gènere. No sé si de manera conscient o no, ja que el fet de què La Tòquio Babilònica no deixi de ser un BL camuflat² ajuda en la feminitat del Subaru, que seria l’uke de la relació romàntica principal³. És a dir, l’avatar de les lectores. Per contraposició (ja que el Subaru és el protagonista), la Hokuto havia de ser una mica més desperta i malcarada. Altrament, hauria esdevingut un autèntic clon del Subaru, sense cap mena d’identitat.

Subaru o Hokuto? Vaaaa... és fàcil! Porta guants i fa un posat seriós!

Els bessons també trenquen els rols de gènere en llurs orientacions⁴. Així, mentre que el Subaru resulta clarament bisexual⁵, sabem que la Hokuto és safista⁶.

D’altra banda, els rols de gènere s’esberlen fins a cert punt. Tot i que el Subaru i la Hokuto són bessons, endevineu quin és el successor dels Sumeragi? Exacte, el Subaru⁷! I pel que fa a la Hokuto, tot i semblar tan independent, la seva major aspiració a la vida és esdevenir mestressa de casa, la qual cosa m’exaspera. I també controla molt més el que menja que no pas el Subaru.

Un cop el Subaru assoleix l’edat adulta, però, les seves faccions esdevenen una mica més masculines i ara ja no pot reconèixer la seva germana al mirall. És a dir, sent com ha mort encara una mica més. Ple de ràbia i remordiments pel seu assassinat, es carrega l’espill. És una metàfora molt potent: en perdre la Hokuto i el Seishiro, el Subaru perd també part de la seva feminitat.

1) Malgrat que el personatge de la Hokuto és realment molt més profund, molta gent el detesta per la seva aparent superficialitat, els seus modelets rococó i la seva extrema efusivitat.
2) I m’atreviria a dir que tot i tractar-se d’un shōjo, no es pot explicar la història del BL sense ell. Tal i com ocorre amb molts altres shōjos.
3) I per contraposició, el Seishiro (personatge hipermasculí i molt violent) seria el seme. Detesto tant aquests rols com llur etimologia, però així és com les CLAMP han codificat el Subaru i el Seishiro. Resulta descarat.
4) L’heterosexualitat obligatòria és també un rol de gènere.
5) Al llarg del manga veiem que sent nen s’enamora d’una nena i sent adolescent, d’un home. A més, la Hokuto menciona en un moment determinat que ell s’estima la gent sense diferenciar entre dones i homes.
6) No es deixa clar si la Hokuto és lesbiana o bisexual; només que té cites amb una dona (i per descriure la seva relació cita Apuntant l’As [Ace o Nerae, Sumika Yamamoto], un shōjo clàssic amb moltes insinuacions sàfiques i tot un referent dins del fandom del yuri; no és casualitat). Sí, està disposada a casar-se amb un home ric, però això no implica que li agradin els homes. Al contrari: més aviat sembla que en ells només veu una font d’ingressos (o el futur marit del seu germà). Personalment, la llegeixo com a lesbiana.
7) Per a compensar, l’àvia dels bessons és la successora anterior, però també es comenta que el poder del Subaru és molt superior al seu.