Em temo que ahir hi
va haver molta gent que no va entendre res amb l’enrenou que hi va haver pel
que fa a All about J (Asumiko
Nakamura). Aquest espectacle no es va muntar perquè MW s’hagués equivocat de
demografia. És molt més profund que això.
Quan s’ha catalogat
un shōjo de shōnen o viceversa no he anat mai a l’editorial a exigir-li res. M’he
queixat pel meu compte, ho he comentat amb altra gent i poc més.
Però el problema de
fons aquí és un altre. És donar-li tractament d’home a una dona. Primer
catalogant l’obra com a BL i després tractant-la en masculí al resum oficial. Hi haurà qui digui que és ficció i que no importa. Tinc demostradíssim que la ficció ens influeix una barbaritat, així que això de què “la ficció és neutra i pura” és una argúcia més que una altra cosa.
A més, no és una
dona cis qualsevulla, no. És una dona trans. És a dir, pertany a un col·lectiu
que té especials dificultats per dur una vida mitjanament digna degut a tota la
violència, el rebuig i la discriminació que rep.
Amb el seu
capteniment, l’editorial està donant a entendre que les dones trans no són
dones sinó homes. És una ideologia que resulta fatal per a les dones trans.
Tant pel que fa a llur autoconcepte com pel que fa a llur concepció social, la
qual cosa desencadena en una enorme violència.
Posaré un exemple
molt clar: si La Ventana de Orfeo (Riyoko
Ikeda) s’hagués catalogat com a BL, molta gent hauria posat el crit al cel (amb
tota la raó del món), perquè està protagonitzat per una noia (cis). Però, d’altra
banda, compleix amb diversos dels arguments que va donar l’editorial per
catalogar All about J com a BL:
- Diversos nois se senten atrets per una noia pensant-se que és un noi.
- Té un aire molt BL: un institut masculí de nom Sankt Sebastian i amb una (o més?) pintura del sant “agonitzant” tot ple de fletxes.
- Hi ha alguna coseta romàntico-sexual de manera secundària entre nois: com a mínim un petó i en una escena el Klaus se li insinua a l’Isaac mig de broma.
Aquí la clau radica
en la percepció transfòbica que tenim de la realitat. Tothom té claríssim que
la Julius és una dona. I això és perquè és cis. En canvi, la gent es resisteix
a acceptar la J com a dona perquè s’escapa de la definició de dona que ens han
anat imposant des d’abans que tinguéssim ús de raó. Però el cert és que ambdues
són dones que, degut a la merda de societat, han de fer-se passar per homes.
I no em vingueu amb què és una beneiteria. Les dones trans no arriben ni tan sols a la meitat de l’esperança de vida de les cis. La transfòbia (i, més concretament, la transmisogínia) no és cap beneiteria. És quelcom que resulta fatal per a qui en pateix.
