Títol original: Gekiga
Baka-tachi!! (劇画バカたち!!)
Autor: Masahiko Matsumoto
Revista: Big Comic
Editorial: Seirin Kōgeisha
Anys: 1979-1984
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Autobiografia
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Gekiga
Fanatics)
Tot el que faci
olor d’història del manga, m’interessa. I més si és un manga. I encara més si és
autobiogràfic. Així que tard o d’hora m’havia de posar amb aquesta obra com ja
en el seu moment vaig fer-ho amb A la
deriva del gekiga (Gekiga Hyōryū,
Yoshihiro Tatsumi), més conegut per aquí com Una Vida Errante.
Els obsessionats
amb el gekiga!! ha resultat una enorme decepció pels següents motius:
1) No explica com es desenvolupa durant l’època del gekiga en si, sinó el seu brou de cultiu. Aquestes són les darreres paraules de l’obra: “I és a aquest poble on naixeria el gekiga. FI”
2) Tota l’estona va dient que es dediquen a crear manga innovador i tal, però no diu com: ni amb quines tècniques de dibuix, ni amb quina mena de personatges, ni amb quina mena de narració ni res. Només que s’inspiraven molt en el cinema (sense posar-ne cap exemple), que era tot molt “madur” i que les associacions de mares i pares estaven que treien foc pels queixals.
3) Més que un còmic sobre manga i mangakes, sembla un còmic sobre com els editors els van estar ensarronant durant anys mentre ells malvivien. Que ja m’està bé que ho critiqui, però s’hi centra massa en detriment d’altres continguts.
 |
| Just quan l’obra comença de veres, va i s’acaba. |
Aquesta obra només
val la pena per conèixer la cara no tan amable de certs mangakes (i així fer-li
boicot al Takao Saitō pel seu historial de puter) i per alguna anècdota curiosa. Per exemple, es veu que hi havia
un propietari que no llogava pisos a homes que hi anaven sense dones perquè els homes
preferien negar-se en la merda abans que fer dissabte de tant en tant o, directament, no embrutar.
La narració, tret d’un
parell d’escenes, és prou clara. El dibuix em sembla més aviat insípid, però
això fa que hagi envellit més aviat poc.
L’edició francesa
és a tapa dura i de gran format. Al fons de la portada hi ha obres comercials i que no
tenen res a veure amb el gekiga. Com a extres, conté dos articles i tres
biografies (una de més llarga, de l’autor i dues, de més curtes, dels dos altres
mangakes que surten a la portada).
Ho recomano? No, no
i no. Si t’interessa la història* del gekiga en manga, millor que optis per A la deriva del gekiga. Molt més complet
en tots els sentits i disponible en castellà sota el títol d’Una Vida Errante a algunes biblioteques.
Nota global: 3/10
