Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)
Autora: Akimi Yoshida
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Anys: 1985-1994
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, drama, crítica
social, aventures, ficció científica
Nombre de volums: 19 (edició
original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el
tom únic extra)
Edicions fora del Japó: França,
Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera
emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de
zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades),
Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen. Actualització a 5 de juliol de 2019: Espanya.
Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així
com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela
indirecta)
Ja fa una bona
colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi
vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua,
però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar
més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava
quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia
vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.
Tracta d’un
thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash,
el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li
fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.
És un shōjo que es
relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es
pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest,
hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de
gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es
va començar a publicar Patalliro! (Mineo
Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un
nen bi entre els personatges principals.
També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.
No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.
També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.
Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.
Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!
El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.
Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).
L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.
Ho recomano? Si t’agraden els
thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges
femenins, és prou factible que t’agradi.
Nota global: 9’2/10
