ALERTA, CONTINGUT SENSIBLE: VIOLACIÓ, LESBOFÒBIA
Aquesta entrada és una anàlisi d’Infidelitats i enganys. Quin morbo! (Netsuzō TRap. NTR, Naoko Kodama). Per tant, en pot contenir ESPÒILERS.
 |
| Ja em perdonareu que hagi emprat la portada d’un dōjinshi (fet per l’autora, això sí), però és que és la més maca de lluny. |
Però de què tracta Infis? La Yuma i la Hotaru són dues amigues de tota la vida. Totes dues tenen xicot, però entre elles hi ha una atracció irrefrenable. De tant en tant, la Hotaru amb moltes manipulacions es llança a magrejar la Yuma, la qual té un embolic de ca l’ample al respecte.
Oficialment, els detractors critiquen a mort aquest manganime amb les següents excuses: que si és molt tòxic i que si “fetitxitza les lesbianes”. Quant hi ha de veritat en això, però? Desgranem-ho:
1. La toxicitat: Primer, que les relacions que hi ha a una obra siguin tòxiques, no ha de voler dir necessàriament que l’obra les estigui romantitzant o idealitzant. Aquí, més que romantitzar-ho o idealitzar-ho, s’erotitza, en tot cas, però d’això en parlo més endavant. Segon, altres yuris amb nivells de toxicitat elevat no se’ls critica. Per què? Doncs intueixo que per dos motius:
A) O bé perquè el dibuix és (percebut com) una meravella. A tall d’exemple: Algun dia seré tu (Yagate Kimi ni Naru, Nio Nakatani), més conegut com Bloom into you, el yuri més popular dels darrers anys (el dibuix té unes composicions increïbles i el dibuix entra molt pels ulls, però també hi ha elements que no acaben d'encaixar-me, sobretot pel que fa a l'anatomia). Aquest, a més de resultar la mar de tòxic i fetitxitzador (no de les lesbianes, sinó de la cultura de la violació), moltíssima gent el pinta com el paradigma de yuri bufó i sa.
B) O bé perquè l’autora té molt de renom més enllà del fandom del yuri. És el cas de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), del qual considero que el dibuix én una meravella, però entenc que està passat de moda i que no agradarà a tothom. Aquest manga té unes relacions molt tòxiques. No totes les situacions estan idealitzades, però sí algunes.
Així tenim que entre que el dibuix de la Kodama no és tan maco i que fora del yuri no té ni fans ni renom, és molt fàcil i còmode tirar-li merda amb un comentari tipus i quedar de subversiu.
Podria dir “tercer” i entrar a parlar dels mangues amb romanços noia-noi tòxics que estan considerats com a grans històries d’amor i plantejar aquesta obsessió en exigir tant a uns (yuri i BL) i tan poc a uns altres. En especial, si es tracta de shōnens i seinens, als quals se’ls perdona tot. Podria, però ja em sortiria molt del tema i l’article es faria etern.
2) La fetitxització de les lesbianes: aquest argument és un comodí per
ficar-se amb el yuri sense entrar a analitzar res (i esborrant la bisexualitat,
a la vegada). Cal reconèixer que s’erotitza molt la relació prohibida d’“amigues
que es graponegen a les esquenes dels respectius xicots” entre les protagonistes.
A més, la Hotaru no sol respectar els límits de la Yuma, per molt que la Yuma pugui trobar gust en les carícies de la Hotaru. Així
i tot, fins a on arriba aquesta possible fetitxització? Fins on és fetitxització
de les lesbianes i fins on de la cultura de la violació? Cal tenir present que,
per molt fanservice que hi hagi, en cap moment es pinta com a sexy la fantasia
sexual de certs homes heterosexuals d’embolicar-se amb dues lesbianes. Al
contrari. Aquesta obra s’encarrega de pintar com a amenaçador i fastigós. Així
es veu quan el Fujiwara (xicot de la Hotaru) pressiona en diverses ocasions les
protagonistes perquè el convidin al que ell anomena llurs “jocs lèsbics”. També
quan cap al final de la sèrie diversos companys d’insti els van demanant que a
veure’m quan fan un trio amb ells, com si fos graciós quan és fastigós i així
es mostra. És a dir, fa una crítica social en contra de la fetitxització de les
lesbianes, just el contrari del que els detractors et venen quan et parlen d’aquest
manganime. També en una ocasió els demanen a un bar de cambreres joves amb poca roba (i on els clients, tots homes, n’abusen) que facin un “numeret lèsbic”. Aquesta petició es mostra com una cosificació de les noies.
Relacionat amb aquest darrer punt, es parla molt de yuri i lesbianisme (no tant de yuri i bisexualitat femenina [i fa dies que corre una entrada per internet il·lustrant el lesbianisme amb la Utena i l’Anthy; ja sembla fet expressament per tocar el voraviu] ni de yuri i safisme) i que el yuri sol distanciar-se bastant de la “identitat lèsbica”.
Veig molta gent dir que Infis és d'aquells yuris que “fetitxitzen les lesbianes”, sense anar més enllà i quedant-se amb el més que obvi fanservice de la sèrie. Malgrat tot, trobo que Infis té molta “identitat lèsbica”. Primer, perquè fa la crítica social que he exposat abans. Segon, perquè Infis bàsicament tracta de com dues lesbianes que es corresponen gestionen llurs respectives lesbofòbies interioritzades fins a acceptar i abraçar llur lesbiantat.
Enllaçat amb això, trobo que està molt ben executada la confusió de les protagonistes respecte a llur orientació i el rebuig que en algun moment poder arribar a sentir vers aquesta. La Hotaru, sent-ne plenament conscient, sap que la societat penalitza severament les parelles de dones i aboca a que les dones es trobin un marit per subsistir i es deixa arrossegar per aquest cruent destí, però a la vegada no pot renunciar del tot a allò que sent per la Yuma. La Yuma, en canvi, al principi de l’obra es pensa encara que és heterosexual, perquè és el que toca en una societat heteronormativa. A la vegada, en el fons, sap que no sent atracció pel seu xicot (tot i apreciar-lo) i, mica en mica, va adonant-se i acceptant el que sent per la Hotaru, amb tot el dolor que li comporta pel camí per haver-li fet mal al seu xicot i perquè no se li permet expressar obertament els seus autèntics sentiments.
I que són adolescents, coi, que a molta gent se li oblida. Si ja hi ha moltíssims adults que no tenen clara llur orientació, amb els adolescents encara és més lògic que tinguin un batibull substancial.
A més, al llarg d’Infis es menciona en diverses ocasions la paraula “lesbiana/es” quan encara a moltíssims yuris ni s’empra la paraula “lesbiana/es” ni la paraula “bisexual/s”.
Infis té molta més “identitat lèsbica” que, per exemple, un manga tan bufó (i malgrat els elements problemàtics) com La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima). La Kase i... és un romanç la mar de tendre entre dues noies sàfiques a un món heteronormatiu, però on mai arriben a definir-se del tot ni a plantejar-se llur orientació ni mencionar cap de les dues paraules tabú. (A nivell personal, llegeixo la Kase com lesbiana i la Yamada com bisexual, però és una percepció meva i, fins on sé i recordo, no hi ha res confirmat al respecte.)
D’aquesta manera, Infis és un fulletó que es llegeix en una revolada, però al mateix temps visibilitza i critica la lesbofòbia social, la lesbofòbia interioritzada, l’heterosexualitat obligatòria, l’heteronorma, l’assetjament sexual, la cosificació... i la fetitxització de les lesbianes. I no només això, sinó també la violència masclista (en forma de violència física, violència sexual, porno de venjança...), altra vegada a través del Fujiwara.
