Nota 1: La majoria de les traduccions de títols d'aquesta entrada les he fet jo, però algunes el Klonos. Concretament, les que ha fet ell són i si no me'n deixo cap: El torronet de l'Aa, L'esblaimada Dionne, Una pàgina d’un dia d’hivern i L'època del verd esclatant.
 |
La pinxa i la nova
|
Nota 2: Volia afegir enllaços a tot el que m'he anat copiant de coses que ja havia dit, però Blogger m'ha esborrat la feina feta i passo de tornar-ho a fer, que és un rotllo. Així que res: pràcticament tota l'entrada és un refregit entre la de l'any passat i els meus Twitter i Bsky. Òbviament, les coses estan reestructurades i hi ha quelcom nou, però això.
Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.
Al 2024, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. Per fi vaig polir les coses que tenia pendents en alemany. I vaig tirar d’aquella manera amb el japonès, sense avançar-hi gaire. En italià va caure alguna coseta. Ara, la gran alegria és que en català cada cop hi ha més opcions, tot i que la demografia femenina continuï ben pobra i hi hagi traduccions molt millorables. (Com passa també amb molts mangues en castellà, dit sigui de pas i malgrat que hagi quedat palès que moltes traduccions de manga al català es facin a partir del castellà i/o que se n’aprofitin els materials, amb tot el que comporta. I això sense una rebaixa en el preu.)
Continuo llegint i provant molts mangues, però em sento sobrepassada amb l’allau de novetats… d’entre les quals ben poqueta cosa m’interessa.
Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.
Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2024:
 |
El torronet de l'Aa
|
1) La pinxa i la nova (Sukeban to tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra. Fins aquí el copiaenganxa de l’any anterior, en el qual també es va fer amb el primer lloc. Com s’ho fa per mantenir-lo? Doncs és que aquest manga em toca el cor i malgrat els seus defectes (això que l’Atsuko tingui els cabells escalats o no depenent del que requereixi l’estètica de la situació com es menja? i el drama de gelosia totalment gastat i innecessari?) el trobo magnífic. En el segon volum hi ha un ball sàfic i una escena final molt ben trobada i que sap fondre d’amor el públic. Quines ganes de llegir-ne el tercer i darrer tom!
2) El torronet de l'Aa (Aa-chan no Omoibito, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Fresh green no kisetsu, Yukiko Shino): aquesta obra em genera tot un torrent d'emocions. I és que al·lucino amb moltes coses.
Estem parlant d'un manga yuri del 1978 que té tot això:
-Institut al Japó.
-Gran nivell de quotidianitat.
-Homofòbia interioritzada.
-Una familiar referent que és sàfica.
-Plantejament de les crisis de gènere que pot produir pertànyer a una orientació minoritària en un món que les penalitza.
-Final feliç.
Es va publicar en tom (1979) poc després de sortir a la revista Lala (1978)! I no se'n parla! Que potser no és el manga més fàcil de trobar, però coi! Que no va publicar-se només en una revista i au!
Aprofito l'avinentesa per recordar l'entrada del Klonos i meva sobre shōjoseis antics amb yuri: https://fullesdansaires.blogspot.com/2019/04/vintage-yuri.html
 |
| Lilibet, talment una flor |
3)
Lilibet, talment una flor (
Hana no yō na Lilibet, història curta dins del volum homònim, Joseph Sheridan Le Fanu i Masako Watanabe): shōjo setanter, yuri vampíric i obra de terror. Concretament i tot i que no s’especifiqui al volum, es tracta d’una reinvenció del clàssic sàfic de vampirisme
Carmilla (Joseph Sheridan Le Fanu). La Watanabe en va modificar l'ambientació, els noms i determinades circumstàncies respecte al plantejament i al nus i en va elaborar una conclusió diferent, més esperançadora, tot i que l’status quo final pugui ser el mateix. És d’agrair que en aquesta versió no es reprodueixi el racisme de l’original.
4) El meu institut d’heroisme (Boku no hero academia, Kohei Horikoshi), més conegut a Occident com My hero academia (MHA): o, més aviat, El meu institut de yuri bisexual (Watashi no bisexual yuri academia, que a Occident quedaria com My bisexual yuri academia [MBYA]). Sí, ho confesso amb el cap ben alt: vaig buscar llistes amb els capítols de les Togachako i és el que he llegit de l’obra. Concretament, fins al tom 39. M'ha agradat moltíssim. Poder gaudir de safisme de fantasia bi4bi en català és magnífic. N'estic preparant una entrada per a quan n'hagi llegit el 42è tom en català.
5) La potent Antonieta (Power Antoinette, Akinosuke Nishiyama i Shima): el manga sense solta ni volta que m’ha fet petar de riure. Una ucronia sobre músculs i on la Maria Antonieta esquiva la guillotina. Així, la Maria Antonieta esgrimeix una mena d'espasa feta amb la fulla de la guillotina que l'hauria d'haver mort, la Rose Bertin combat amb fils, el Charles-Henri Sanson es vesteix de nena bufona i si la cavallera d'Éon no està enamoradíssima de l'Antonieta, li falta ben poc.
 |
| MBYA |
6) La germana gran fuma i la petita manipula (Kemutai ane to zurui imōto, Battan), més conegut a França com Jalouses i per aquí com Hermanas en guerra: sempre ho dic, però quina grandíssima autora que és la Battan! T’atrapa amb els seus narració, dibuix i personatges. Té diversos moments que, de tan reals, fan mal. En aquesta ocasió ens presenta dues germanes que passen a conviure després que es mori la mare. La cuidadora sacrificada i la sangonera empedreïda. Però ara a la cuidadora ja en té el pap ple i ha decidit que ja n’hi ha prou, que no pensa tornar a deixar-se trepitjar. I passa a tractar el marit de sa germana com una cosa. Què farà el marit? I la sangonera? La cuidadora sabrà mantenir la sang freda?
7) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of witch hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Abans ja em passava, però ara la diferència encara és més abissal. El manga original m’ha anat mostrant diferents detalls que no em convencen o que directament no m’agraden gens, per no dir que té molts fronts oberts i la trama no acaba de poder-los gestionar. En canvi, La Cuina dels Barrets Punxeguts m’entendreix i és una obra coherent amb si mateixa. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i es respecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.
 |
| La potent Antonieta |
8)
L'espia i la seva família (
Spy x Family, Tatsuya Endo): tot i que enguany ha tingut un altre flaixbac, aquest m’ha convençut, a diferència de l’anterior. Un manga d’acció i comèdia que aprofita per enviar un missatge antiguerra. La trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè el seu atractiu principal són les interaccions entre els personatges i l’argument és més aviat una excusa. I ja va bé així.
9) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: el meu cor està trist perquè m’he posat al dia d’un manga del qual gaudeixo moltíssim i que porta la tira i mitja aturat, sense esperances que continuï. Un manga tan esbojarrat com didàctic.
10) Que dius que tot home que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!?: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig. La primera s’admira del virtuosisme de la segona i la segona s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell.
Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions
 |
El Mari i el Shingo
|
A) “Visionats” en japonès: - El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): continuo i encara no acabo amb el “visionat” d’aquest manga, tan carregat de bellesa. L’estic fent durar, amb èpoques que m’hi capbusso de ple i èpoques que me’n distancio. Una llàstima que pràcticament no es reivindiqui ni aquesta obra ni aquesta autora fora del Japó. Em va fer gràcia més o menys entendre una escena clau entre el llenguatge de còmic i els meus rudimentaris coneixements de japonès.
- El rellotge de sorra feia olor de sang (Sunadokei wa chi no nioi, Shinji Wada): reedició d’històries curtes de l’autor. El títol, de fet, és la combinació dels títols de dues de les obres que hi ha recollides. L’edició fa patxoca amb totes les pàgines a color i bitò originals. Només me'n reca la portada.
B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris ni BLs:
- L’època del verd esclatant (Fresh green no kisetsu, història de quatre capítols inclosa al volum homònim, Yukiko Shino): una història d’institut sobre l’amistat ben corprenedora. Protagonitzada per 3 noies i amb un personatge masculí positiu. Té detalls molt ben trobats.
 |
Chibimaru el fonedís
|
-
Liver liver story (història curta inclosa al tom citat al paràgraf
anterior, Yukiko Shino): un amor d’institut duàric ben simpàtic. Gràcies
a un detall del principi, queda palès que la protagonista és bisexual.
- L’esblaimada Dionne (Aozameta Dionne, Masako Watanabe): la història d’amor impossible entre un noble i una serp que adquireix aparença humana. Tota una tragèdia molt ben duta. L’única pega és que l’heroi té uns canvis d’aparença molt dràstics (i això no queda reflectit a la trama).
- Chibimaru el fonedís (Doron Chibimaru, Shigeru Sugiura) : Doncs després d'anar-li al darrere durant anys i panys, llegit per fi el volum publicat per IMHO a França el 2007, una edició sense part dels capítols de la història. Chibimaru el fonedís és un shōnen publicat originalment del 1955 al 1957. Tracta sobre les aventures del "ninja" Chibimaru i els seus amics. Poso "ninja" entre cometes, perquè més aviat seria un bruixot, un inventor i un lluitador de qualsevol disciplina. Respecte als personatges femenins, és una obra ben decebedora.
C) Representació bisexual i biinclusió en mangues posteriors a l’era Shōwa: tret d’un (Frenell i anell, que és biinclusiu i no queda 100% clar si el prota és gay o bisexual, tot i que la balança viraria lleugerament cap a la bisexualitat), tots els mangues d’aquest apartat contenen representació bisexual.
- Llàgrimes per un amor estèril (Clean room no namida, Shiori Nishio): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Relat de desamor de com una noia descobreix que la seva millor amiga (de la qual està enamorada) és la xicota d'una altra noia. Normalitza la lògica claríssima que a les noies bisexuals els agraden les noies perquè són bisexuals (i, per tant, sàfiques). Aquest el poso aquí perquè com a yuri no és que sigui una gran cosota, però sí que em sembla destacable com a representació bisexual.
 |
La representació bisexual en anglès (traducció de l'Eleanor Summers) a Llàgrimes per un amor estèril |
"To swing both ways" (literalment, "gronxar-se cap a totes dues bandes") és una expressió que en anglès es fa servir per referir-se a la gent bisexual.
 |
La representació bisexual en japonès (text original) a Llàgrimes per un amor estèril |
Segons em va comentar el Klonos en consultar-li-ho, la traducció a l'anglès respecta els matisos de l'original.
Diria que és el primer cop que em trobo amb una història on es deixi tan clarament palès que és precisament per ser bisexual que a una noia li atrauen les noies i sense que hi hagi d’haver cap atracció per nois de per mig citada.
Em recorda a aquest tuit: https://x.com/loveforbiwomen/status/1666793517186703360
Traducció meva:
“no ets menys sàfica per ser bisexual.
ets sàfica perquè ets bi.
la bisexualitat és el que fa que puguis estimar dones i estimes les dones completament i absoluta.”
- Un amor per internet (Internet love, Kiko Urino): BL bi4bi. Tom únic senzillet i que fa de bon llegir. Hauria preferit que això de posar xicotes per al drama no hi fos, però hi ha diversos personatges femenins positius. Relació a distància entre un japonès i un coreà. S'hi menciona explícitament la bisexualitat i s'hi mostren alguns detalls de les vivències del protagonista com a persona bisexual. M'encanten els pares del protagonista. Com s'esforcen en entendre'l i com se l'estimen.
 |
El famós "yuri verd"
|
- La llibreria de vell de les Karakida (Karakida-ke no koshogurashi, Kei Tōme): el dia a dia de tres germanes. La gran treballa per compte aliè, la petita és estudiant d’institut i la del mig duu el negoci familiar: una llibreria de segona mà de Jinbōchō. Únic manga que he trobat sobre germanes de diferents edats que conviuen només elles i on com a mínim una és sàfica.
- Frenell i anell (Link and ring, Yuruko Tsuyuki): una història d’amor bastant ben duta entre dos universitaris. La parella beta no em convenç.
- Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "julivert" i titulat a Itàlia com La persona che mi piace non è un ragazzo: perquè el rellegeixo ara, però quan el vaig llegir originalment no el vaig posar enlloc i ara em sap greu que no consti. Yuri diferenciat pel seu color verd característic i els grups de música anglòfons amb una gran trajectòria. L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent de la botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA. En descobrir-ho, els seus sentiments es mantenen intactes. Podria anar a la secció de yuris, però en vull reivindicar la representació bisexual, tants cops esborrada pel fandom.
D) Yuris:
- Una pàgina d’un dia d’hivern (Fuyu no hi no 1 page, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Yukiko Shino): romanç d’institut entre dues concunyades. La protagonista passa per diverses crisis existencials: el matrimoni (potser és per l’època del manga, però trobo aquesta crisi una mica avançada per a la seva edat), el tempus fugit i quin valor té l’amistat per a les seves amigues.
 |
| Una pàgina d’un dia d’hivern |
-
Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (
Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Se li perdona el moe.
- Un estiu incert amb tu (Kimi to shiranai natsu ni naru, Keyyang): realista i surrealista a parts iguals. Suposo que t'has de poder identificar amb els personatges i a la vegada poder somiar. També està tot el tema del xoc cultural: no tancar ni motos ni cases amb claus i tal. I també un seguit de coses que es necessiten perquè la trama avanci com ara saber-se de memòria un telèfon que és just el que necessites i que dubto molt que el personatge s'hagi estudiat mai. A vere com és el segon volum.
- L'anèmona febril (Anemone wa netsu o obiru, Ren Sakuragi): romanç d’insti on la protagonista comença sentint un cert rebuig vers el seu interès romàntic. Llegits els 4 primers volums. La història havia de durar fins al final del tercer, però al Japó ja porta 8 volums. El meu preferit, sorprenentment, és el quart. A veure si manté el tipus.
- La perruquera (Kamiyui, Uta Isaki): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Una noia pentina una companya de classe. És magnífic com hi surten dibuixats els cabells.
- La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): per fi llegit el volum 5. Ara a veure quan ens fan esperar per la cloenda. Un yuri de genealogia S on sempre m’estic oblidant de la trama perquè el que brilla és el dibuix.
- Va, que avui la meva xicota no hi és (Kyō wa kanojo ga inai kara, Kiyoko Iwami): un fulletó de banyes. Preferiria que no hi hagués tant de fanservice i que les protagonistes fossin adultes.
F) En el cos de malvades:
- M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka), més conegut arreu com Bakarina o Hamefura o a Occident com My next life as a villainess: all routes lead to doom:
doncs per fi ens deixem d’adaptacions de capítols de la cinquena
“novel·la” fent temps abans de la pel·lícula de farcit que no va
continuar l’anime i es continua la trama ja post-anime. Aquest també
podria anar a l’apartat de representació bisexual, però tot i que hi
hagi més d’un personatge cànon bisexual, fins que la Katarina no accepti
que està enamoradíssima de la Maria, no em sembla adequat posar-lo
allà. Hauria de deixar per impossible aquesta obra (tant el manga com
les novel·les), però encara m’hi resisteixo.
 |
Sóc una malvada més aviat mediocre
|
- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: l’únic manga per ara que m’he trobat amb canvi de cos amb la malvada. El subtext sàfic cada cop és més fort.
- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Però aquí assoleix el nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de Bakarina i fins ara l’emparellava amb la protagonista, però el tercer volum em convida a canviar d’OTP.
G) Històries que enganxen (fulletons/misteri) i que no encaixen a la resta de categories:
 |
Un segon comiat
|
-
Els anhels dels trossos de merda infecta (
Kuzu no honkai, Mengo yokoyari), més conegut a Occident com
Scum’s wish: una colla de miserables prenen decisions desprovistes de moral i això fereix diversa gent. M’agrada veure l’evolució de la protagonista i com no pot, malgrat tot, fer determinades coses que a altres els resulta ben fàcil. Em sorprèn que el fandom del yuri gairebé no en parli, atès que té una trama sàfica bastant destacada. D’altra banda, val a dir que el volum 9 conté representació asexual i arromàntica.
- Un segon comiat (Kimi ni nidome no sayonara o, Tomo Tanaka i Takomaru Takogawa), més conegut a França com Un second au revoir: el millor BLbait del qual ningú no parla. Podria acabar sent BL i tot, vista la prèvia del final de cara al volum 4 i tot el que passa al volum 3. Compte amb les portades, que el contingut és ben esgarrifador. Bàsicament, un adult retorna no sap com als seus dies d’adolescent i intenta salvar el seu… “millor amic”, el qual va morir-se en unes circumstàncies ben sospitoses.
H) Mangues per als quals em sembla descarat crear una categoria específica:
 |
| El poble dels furrys |
-
La Takagi em fa la punyeta (
Karakai jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: darrer tom de la Takagi (ara ja no tant) rifant-se del Nijikata. Podria llegir-ne 20 volums més, que no me’n cansaria, però tot té una fi. Un manga que m'ha escalfat el coret al llarg de 5 anys. Li estic molt agraïda.
- El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno), més conegut als Estats Units com Giga town: A guide to manga iconography!: un manga didàctic sobre diferents recursos que s’utilitzen al manga (i sovint també a l’anime) per expressar emocions, situacions, etc. M’ha agradat descobrir aquesta faceta de la meva autora preferida de manga, però per què se l’aprecia tan poc per les seves comèdies i les seves històries que reivindiquen figures històriques femenines? Per què, tret de a França i Kokko (Kokko-san), sempre ha de ser tot la bomba de Hiroshima, metamanga o lloguers digitals que es venien com compres?
- Les quatre estacions de l'Aya (Aya no shiki, Saburō Ishikawa), més conegut a França com Aya, conseillère culinaire: un manga sobre cuina protagonitzat per una senyora malcarada, però amb bon fons. S’hi fa alguna crítica del masclisme de tot aquest món, a més.
