Sobre la meva repulsa envers la parella Sakura x Shaoran

Aquesta és una anàlisi profunda del manganime de Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) o simplement Sakura, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.

Bé podria haver titulat aquesta entrada com “El triomf de l’heterosexualitat obligatòria a Sakura”, però la meva mania per estalviar espòilers arriba fins a aquest nivell. Qui no sap que la Sakura i el Shaoran acaben junts?! Recoi!

Un dels missatges de Sakura és que l’amor romàntic no ha de tenir límits. Aquesta presumpta diversitat sense límits posa al mateix les parelles del mateix gènere amb les de diferent edat (on un dels membres és adult i l’altre, nen), la qual cosa em sembla tot un despropòsit i em fot molt de fàstic.

Tal “diversitat”, però, no pot afectar la protagonista, que com a molt es desviarà lleument durant el camí, però finalment tirarà per l’opció socialment més acceptada. D’aquesta manera, el viarany a seguir per les lectores queda durament marcat, després de llegir obres i obres on l’esquema es repeteix (i encara gràcies que a Sakura es mostra l’atracció entre persones del mateix gènere de manera positiva)*. 

Per què s’enamora el Shaoran de la Sakura? Doncs perquè és el xaval de la seva edat més proper a ella i bé calia fer-lo evolucionar d’alguna manera. A més, a les CLAMP ja els va aquest rotllo d’estira i arronsa i de nens que fan la punyeta a les nenes que els agraden. Realment, l’element d’originalitat que es va aportar aquí va ser que el rival en l’amor de la protagonista fos un noi i no una noia. Perquè després tota atracció que han sentit qualsevol dels dos cap a persones del mateix gènere (la Sakura envers la Kaho i el Shaoran envers el Yukito) a l’anime (encara rai que al manga no) és negada amb l’excusa de l’atracció pels “poders lunars”. Malgrat tot, en el cas del Tōya no es nega, però això és pel que comentava al paràgraf anterior. Seguint amb el que deia, aquest recurs reforça:

1) L’heteronorma.
2) El mite de la mitja taronja.
3) La idea que per a les persones bisexuals l’única bona sortida és acabar amb algú del gènere binari oposat.
4) El mite de la bisexualitat i l’homosexualitat com a fases.
(Tornem-hi: parlo de la  parella principal, en qui cercaran identificar-se la gran majoria de les lectores; el cas del Tōya és l’excepció secundària que se salva).

He dit ja per què, a nivell de guió (i sempre sota les meves especulacions), el Shaoran s’enamora de la Sakura. Però i la Sakura del Shaoran? Si més no, l’enamorament del Shaoran resulta més o menys creïble. En canvi, la Sakura se n’enamora de sobte, quan les CLAMP s’adonen que ja no els queden pàgines ni personatges. Just després que el Shaoran li hagi confessat els seus autèntics sentiments per ella. Com per obligació. Sense digerir aquesta declaració del tot, decideix que fot un fotimer de temps que n’està perdudament enamorada. Tot un autoengany. De sobte, ha passat de cop totes les fases del dol del seu desengany amb el Yukito, també.

Sembla que quan les CLAMP van fer aquest final pensessin que l’únic tancament possible d’un shōjo èpic és que la protagonista acabi feliç emparellada amb el seu estimat... encara que no en tingui (o no sigui corresposta). És que és de manual. Acabar sola o amb una noia no és una opció, pel que es veu.

Heus aquí, doncs, els motius acumulatius pels quals la Sakura i el Shaoran acaben junts (tenint sempre present que són la parella protagonista d’un manga d’èxit de la Nakayoshi):

1) Perquè el Shaoran és ben plantat i ja se sap que la protagonista sempre acaba amb el més plantós del repartiment.

2) Perquè són nena i nen. Ja m’he estès als anteriors paràgrafs sobre aquest tema.

3) Perquè no podia ser que la protagonista acabés sense parella.

4) Perquè són de la mateixa edat (l’únic motiu que amb el qual estic plenament d’acord).

5) Perquè en el fons el Shaoran és un “bon nano” (tot i que en llur primera trobada la intenti atracar, coses que passen) i n’està molt enamorat.

6) Perquè el rotllo de l’estira i arronsa d’amor-odi li agrada a gran part del públic, així com a les CLAMP.

Que la Sakura acabi de manera tan forçada amb el Shaoran és una punyalada a les lectores. Per molt que sigui una parella molt estimada pel públic, s’envia un missatge la mar de nociu a les nenes: “has de tenir parella [nen] sí o sí i com més ràpid, millor”. Que, ja et dic, si la cosa s’hagués desenvolupat amb més delicadesa (sobretot per la part de la Sakura), no em semblaria malament. L’heterosexualitat obligatòria fot molt a les nenes, noies i dones, incloent les heterosexuals. Per acabar-ho d’adobar, a la darrera portada de l’edició original, les CLAMP van dibuixar la Sakura amb vestit de núvia. Respecte a aquesta il·lustració, van comentar al corresponent artbook: “Heus aquí una Sakura vestida de núvia, amb la qual vam voler suggerir el feliç futur que l’espera”. Es tracta del dibuix d’una noia que tot just acaba de començar la secundària! Vestida de núvia! Em sembla horrorós.

Per a mi, a nivell romàntic, el millor final hauria sigut que la Sakura acabés sense parella mentre va superant de manera gradual el seu primer desengany amorós. És molt jove! Ja tindrà temps per tenir parella!

* I sí, això també és una tàctica perquè la “diversitat” passi més desapercebuda entre qui la més durament la criticaria (pares, docents, etc). Però aquest no és el tema que ens ocupa.

Colofó: Com a estocada final, les CLAMP tenen la barra de fer que el Clow digui que l’amor entre la Sakura i el Shaoran era imprevisible. Au, va! No fotis!

Tokyo Babylon i l’expressió i els rols de gènere

(Aquesta entrada és una anàlisi de Tokyo Babylon i, com a tal, en conté ESPÒILERS.)

Nota: Les imatges en blanc i negre pertanyen a l’edició de Planeta en toms, emmirallada en la seva majoria, però amb algunes pàgines reemmirallades.

La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon) és un dels primers mangues de les CLAMP. Tot i que va publicar-se a principis dels noranta, les pròpies autores reconeixen que té un regust molt vuitanter. Conté molta crítica social i, a més, resulta prou rodó. Tres en són els personatges principals: els bessons Sumeragi (el Subaru i la Hokuto) i el veterinari Seishiro Sakurazuka.

Avui em centraré en el Subaru i la Hokuto, els quals compleixen el tòpic de “som germans bessons cis de gèneres oposats, però com si fóssim idèntics tret dels nostres entrecuixos, els nostres trets sexuals secundaris i les nostres personalitats, òbviament”. Quan en dos germans bessons un neix amb cony i l’altre amb penis, la probabilitat que siguin idèntics tendeix a 0. A la gran majoria dels casos compartiran la mateixa genètica que poden compartir dos germans qualssevol. Per tant, és un tòpic que detesto, ja que genera una idea falsa.

D’aquesta manera, els dos germans tenen cares idèntiques i, a més, duen un pentinat molt similar. Llavors, com és que el públic sol llegir-ne el gènere de manera correcta si són bastant andrògins? Primer, per les concepcions cissexistes del que és un cos d’home i el que és un cos de dona. Encara que els bessons Sumeragi siguin pràcticament clavats, el Subaru té les espatlles més amples i la Hokuto té pits. Segon, perquè el Subaru sempre porta guants (però la Hokuto a vegades també). Tercer, per l’expressió de gènere. Tot i el cabell curt, la Hokuto és molt femenina i duu una roba exageradament cridanera sense importar-li res; només el seu estil¹. En canvi, el Subaru vesteix una indumentària prou masculina com perquè l’identifiquem com a home. De tota manera, mentre és adolescent, en cap moment se’l percep com a home viril. I, de fet, dins del manga dos cops el confonen amb una noia (tot i haver canviat ja la veu) i en una altra ocasió se’l descriu com d’aspecte “dolç” (qualitat prototípicament femenina).

Que sí, que els cabells també formen part de l’expressió de gènere, però endevineu: ens trobem amb un manga i amb un dels problemes endèmics d’aquest mitjà: les cares molt similars. Un recurs per diferenciar els rostres dins dels mangues (i altres productes dibuixats) és tirar dels cabells per tal que s’assimilin amb la cara. D’aquesta manera, per deixar clar que els bessons Sumeragi tenen el mateix rostre, les CLAMP els fan un pentinat idèntic, també, i així no queda lloc per al dubte.

Una escena on la Hokuto apareix amb un pentinat una mica més femení. Entre això i l’enrojolament, no us fa pensar en la Sakura Kinomoto? (El personatge més icònic de les autores.)

A més, els discernim per la personalitat i el llenguatge corporal, ja que són pols oposats: mentre que la Hokuto té un caràcter fort, extravertit i efusiu (prototípicament masculí), el Subaru disposa d’un tarannà reservat, sensible i empàtic (prototípicament femení). Basant-se en llurs cossos i expressions de gènere, doncs, les CLAMP exploten en els bessons unes personalitats bastant contràries als rols de gènere. No sé si de manera conscient o no, ja que el fet de què La Tòquio Babilònica no deixi de ser un BL camuflat² ajuda en la feminitat del Subaru, que seria l’uke de la relació romàntica principal³. És a dir, l’avatar de les lectores. Per contraposició (ja que el Subaru és el protagonista), la Hokuto havia de ser una mica més desperta i malcarada. Altrament, hauria esdevingut un autèntic clon del Subaru, sense cap mena d’identitat.

Subaru o Hokuto? Vaaaa... és fàcil! Porta guants i fa un posat seriós!

Els bessons també trenquen els rols de gènere en llurs orientacions⁴. Així, mentre que el Subaru resulta clarament bisexual⁵, sabem que la Hokuto és safista⁶.

D’altra banda, els rols de gènere s’esberlen fins a cert punt. Tot i que el Subaru i la Hokuto són bessons, endevineu quin és el successor dels Sumeragi? Exacte, el Subaru⁷! I pel que fa a la Hokuto, tot i semblar tan independent, la seva major aspiració a la vida és esdevenir mestressa de casa, la qual cosa m’exaspera. I també controla molt més el que menja que no pas el Subaru.

Un cop el Subaru assoleix l’edat adulta, però, les seves faccions esdevenen una mica més masculines i ara ja no pot reconèixer la seva germana al mirall. És a dir, sent com ha mort encara una mica més. Ple de ràbia i remordiments pel seu assassinat, es carrega l’espill. És una metàfora molt potent: en perdre la Hokuto i el Seishiro, el Subaru perd també part de la seva feminitat.

1) Malgrat que el personatge de la Hokuto és realment molt més profund, molta gent el detesta per la seva aparent superficialitat, els seus modelets rococó i la seva extrema efusivitat.
2) I m’atreviria a dir que tot i tractar-se d’un shōjo, no es pot explicar la història del BL sense ell. Tal i com ocorre amb molts altres shōjos.
3) I per contraposició, el Seishiro (personatge hipermasculí i molt violent) seria el seme. Detesto tant aquests rols com llur etimologia, però així és com les CLAMP han codificat el Subaru i el Seishiro. Resulta descarat.
4) L’heterosexualitat obligatòria és també un rol de gènere.
5) Al llarg del manga veiem que sent nen s’enamora d’una nena i sent adolescent, d’un home. A més, la Hokuto menciona en un moment determinat que ell s’estima la gent sense diferenciar entre dones i homes.
6) No es deixa clar si la Hokuto és lesbiana o bisexual; només que té cites amb una dona (i per descriure la seva relació cita Apuntant l’As [Ace o Nerae, Sumika Yamamoto], un shōjo clàssic amb moltes insinuacions sàfiques i tot un referent dins del fandom del yuri; no és casualitat). Sí, està disposada a casar-se amb un home ric, però això no implica que li agradin els homes. Al contrari: més aviat sembla que en ells només veu una font d’ingressos (o el futur marit del seu germà). Personalment, la llegeixo com a lesbiana.
7) Per a compensar, l’àvia dels bessons és la successora anterior, però també es comenta que el poder del Subaru és molt superior al seu.

Diversos problemes de guió de "Sakura, la Caçadora de Cartes"

(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli aquest còmic de dalt a baix. També parlaré de la seqüela en detall. Així doncs, aquest text fet pensant en les persones que ja han llegit ambdós. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

Doncs ara que la Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) està una mica més de moda degut a la seva seqüela, m’han vingut ganes de parlar-ne. Es tracta d’un manganime mític per a molta gent, entre la qual m’hi incloc (i malgrat la seva enorme problemàtica).

Quan, fa uns dos anys, per fi en vaig llegir el manga de manera íntegra, li vaig trobar diversos punts fluixos al guió:

ORÍGENS DELS PERSONATGES I RELACIONS INTRAFAMILIARS

1) L'origen del Fujitaka. Es limita a dir que no té família i no se n’afegeix informació.

2) No m’acabo de creure que ni la Sakura ni en Tōya no hagin tingut mai o pràcticament mai contacte amb la família materna. Sobretot en Tōya, que va compartir deu anys amb la seva mare.

3) El pare de la Tomoyo. Què passa amb ell? No pot ser que el pare sigui desconegut, ja que es parla del nom de soltera de la Sonomi... Tret que el pare i el marit siguin persones diferents. Però igualment; és un punt que resta fosc... i més quan se’ns dóna a entendre que la Sonomi estava enamoradíssima de la Nadeshiko (i, posteriorment, del Fujitaka).

 4.a) D’on i com van néixer el Yukito i la Nakuru? Com es van fusionar amb les seves “autèntiques” identitats?

4.b) En Yukito va ser creat perquè en Yue no perdés poder mentre el Clow fos mort. Com a mínim jo he entès així. No entenc per què la Ruby té també aparença secundària (bé, sí, com a recurs narratiu per a enviar a fer punyetes la tensió romàntica entre el Yukito i el Tōya en diverses ocasions, però aquesta podria haver sigut la tasca d'algun altre personatge o, simplement, que anessin succeint imprevistos diversos). I així com ocorre amb la Ruby, passa també l'Spinel. Per què carai tenen aparença secundària? No té lògica.

5) Si una cosa té el Clow, és descendència, però no se’ns mostra en cap moment les dones amb qui va tenir criatures o les pròpies criatures. Ara, s’estimava molt el Yue i el Kero, eh. No entenc res. Ens el presenten com un tipus cínic, però bo... i resulta que passa olímpicament de les seves “esposes” i de la seva progènie. Això no és de bona persona.

6.a) La inexistent família de l’Eriol. Com aconsegueix viatjar fins al Japó? És ric del no res? (i això s’enllaça amb el mig subpunt següent).

ERIOL I CLOW

6.b) Com pot ser que l’Eriol pugui entrar a la que va ser la casa del Clow? I els hereus del Clow? Tret que s’hagués reencarnat en un descendent seu, no li veig gaire sentit. Però bé... sempre podria ser. En una o diverses vegades parla del “Shaoran” com del seu parent i no com el parent del Clow (i al Yue li deixa clar que ell no és en Clow malgrat conservar-ne la memòria), però clar, també podria ser un matís que se’ls hagués escapat a les autores (o a la traducció). O que, simplement, el Clow parlés a través de l’Eriol. Al cap i a la fi, l’Eriol no deixa de ser un nen (molt intel·ligent i tot el que vulguis), amb una personalitat adulta molt forta que habita en el seu interior.

7) Si l’Eriol i el Fujitaka són les mitjes reencarnacions del Clow, per què no tenen la mateixa edat? Tret que l’Eriol no fos mitja reencarnació de primera generació (o cap dels dos), no li veig gaire sentit. De tota manera, es dóna a entendre que ambdós ho són de primera generació.

AMOR

8) Cap al final, l’Eriol comenta que l’amor no es pot predir... llavors, com va poder en Clow predir el naixement de la Sakura? Si no fos per l’amor dels seus pares, mai hauria nascut. A més, la Kaho també fa prediccions amoroses. No s’entén. I en Tōya preveu que en Shaoran i la Sakura acabaran plegats (des del primer moment, a més).

9) Tal i com comenta la Miya al seu bloc, l’enamorament de la Sakura envers en Shaoran. El del Shaoran envers la Sakura sí que és més esglaonat. Com més va, més sóc pro ShaoranxEriol i que la Sakura es quedi sola al final, superant el seu desengany amorós. És que queda molt forçat, el SakuraxShaoran. A més, tant la Tomoyo com el Yukito veuen que la Sakura estava autènticament enamorada del Yukito.

SHAORAN

El Shaoran és el mag més poderós de la família Li i només per això ja sembla que pot fer el que li roti. Sinó, ja m’explicareu això:

10) Viu sol a un país que no és el seu tenint 10-12 anys.

11) Els seus assumptes a Hong Kong. No se’n diu més i passen uns anys. És que sembla que ni tan sols li ho expliqui a la Sakura. Quina relació de parella de més poca pena.

12) Després de fer tota la paperassa, torna al Japó sent encara menor d’edat per a reunir-se amb la seva estimada i no separar-se’n mai més (la seqüela no la considero canònica). Quan, a més, la tradició, tant la xinesa com la japonesa, dicta que és la dona qui ha d’anar a casa de l’home. No ho sé, la mare del Shaoran no li haurà posat pegues? Que se’n va al Japó a viure-hi per sempre! (I potser fer-los una visita de tant en tant, però ja està.) A més, per a fer-ho tot més sagnant, té quatre germanes i no té cap germà. Sa mare ja deu estar resignada a que li marxin les filles, però haver criat cinc infants i que se t’'n vagin tant les noies com el noi, això ja sí que costa més de pair (en una cultura com la xinesa... no sé com serà de diferent Hong Kong a la resta de la Xina, per això). I per cert, si són 5 germans en total, deuen ser una família rica, que no tothom es podia permetre la “multa” per quatre fills extres. (De nou, no sé si això de la multa també s’aplicava a Hong Kong i Macao.)

ALTRES

13) La llet amb mel. De ser per aquest manga, podríem pensar que els japonesos i els xinesos en general no tenen problemes en processar digestivament la mel, quan no és així. Per aquest article, sembla que aproximadament només un 5 % dels asiàtics no hi tenen problemes.

Llibre: Les CLAMP a París

Títol original: CLAMP in Paris

Autores: CLAMP

Any: 2009 (el llibre; les il·lustracions són del 1989 al 2009)

Editorial: Pika Édition

El 2009 les CLAMP van ser convidades a la Japan Expo, la fira de manga més gran d’Europa i una de les principals del món. I, entre altres, es va aprofitar l’ocasió per fer-ne una exposició anomenada “CLAMP, les reines du manga” (té nassos, ja no només del shōjo en particular, sinó del manga en general... per què?) a París que va durar del 3 de juliol al 27 de setembre d’aquell any. El que avui ens ocupa és, doncs, un catàleg d’exposició i a la vegada un artbook dels mangues que les CLAMP havien elaborat fins a la data i de què en conservaven (i en conserven) els drets.

He de dir que aquest llibre m’ha decebut molt. No té pràcticament cap informació, contràriament a molts catàlegs d'exposició. A més, a diferència de la majoria d’artbooks originalment japonesos, moltes de les imatges no estan comentades i el text introductori del principi; en comptes de centrar-se en la matèria se’n va molt per les branques, volent comparar les CLAMP amb artistes occidentals quan l’ocasió no ho propicia. L’única dada interessant que s’hi dóna és que segons un informe de la Unesco les CLAMP es troben en el desè lloc d’autors japonesos més traduïts al món, escriptors inclosos.

Aquesta és una edició bilingüe, en japonès i francès, tret dels títols dels capítols, que estan en anglès perquè fa modern. La part traduïda del japonès al francès em xerrica un fotimer. Sense anar més lluny, hi ha unes quantes paraules que per context haurien d’estar en plural i es troben en singular. Tenint en compte que com a traductors/es hi consten dues persones de nom japonès i entre això i aquesta traducció dedueixo que  són japoneses d’origen i que el francès no el dominaven pas gaire. Molt malament, Pika. Hauries d’haver agafat un traductor japonès (per a traduir la introducció, escrita pel director editorial, que dedueixo que és francès) i un de francès (per a traduir els textos originalment escrits en japonès).

A més de la introducció i els comentaris finals de les imatges, hi ha un parell de preguntes que cada integrant del grup contesta separadament. La primera és sobre què pensen de llur activitat com autores després de 20 anys d’experiència professional. La segona demana un missatge per als lectors no japonesos.

Les il·lustracions estan dividides en capítols segons llur etapa artística: Els Inicis (1989-1993), Maduració (1995-2000) i Les Noves Obres (2003-2009). (Recordem que aleshores Gate 7 encara no s’havia començat a publicar.) En general estan prou ben escollides i exposades, però hi ha una de Miyuki-chan in Wonderland que, pel seu nivell de detall, hauria hagut de tenir dret a aparèixer en doble pàgina, en comptes de menys de mitja.

Un altre aspecte que no em fa peça és la imatge escollida per a la sobrecoberta. Trobo que hauria estat molt més encertat un dels dibuixos de CLAMP in Wonderland o, fins i tot, de CLAMP in 3D-Land o CLAMP in Cardland.

L’edició és molt bonica, amb un paper i una tinta de molta qualitat. Com a curiositat, val a dir que el sentit de lectura és japonès.

El recomano? Tenint en compte el seu nivell de raresa i que no té gaires pàgines ni informació rellevant, no. Els artbooks North Side i South Side són molt més complets (no recullen les obres més recents, però). Si t’agrada una sèrie de les CLAMP en concret, millor centra’t en els artbooks d’aquell manga que no pas en aquest, que resulta tot just un tast.

Nota global: 6/10