Púding de Plàtan i Pa

Títol original: Banana Bread no Pudding (バナナブレッドのプディング)

Autora: Yumiko Ōshima

Revista: Monthly Seventeen

Editorial: Shueisha

Any: 1978

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Absurd, humor, drama, crítica social, romanç

Nombre de volums: 1 (amb diverses reedicions)

Edicions fora del Japó: Cap que jo sàpiga.

 

La Yumiko Ōshima és una mangaka que pertany a la generació del 49 i ja estava trigant jo en llegir alguna cosa seva. Es tracta d’una autora que ha guanyat alguns premis al llarg de la seva carrera professional. Va ser pionera en tractar l’embaràs adolescent en el mitjà del manga el 1970 amb la seva obra Naixement! (Tanjō!), la qual no va estar exempta de polèmica. D’altra banda, es veu que l’auge de les noies-gat és degut a ella. Arrel de patir el càncer d’ovaris en carn pròpia el 1997, va tractar posteriorment aquesta temàtica en la seva obra.

L’obra que ens ocupa se centra en la Miura, la qual se sent profundament trista: l’endemà la seva germana, l’única persona amb qui viu, es casa i se n’anirà a viure amb el seu marit. Qui li farà costat ara contra els seus monstres nocturns? Com que encara és menor i sap que si no cerca una alternativa els seus pares la internaran en un psiquiàtric, veu que l’única sortida és trobar-se un fals espòs: un home gay que vulgui simular que és heterosexual amb qui compartir el dia a dia i ajudar-se mútuament, però amb qui no mantenir cap mena de relació de parella. Se’n sortirà?

No em deixis sola, germana!

M’encanta aquest plantejament. En la majoria d’ocasions, el matrimoni amb un desconegut al principi de les històries es planteja com una imposició i quelcom de què se’n vol fugir. En canvi, aquí es veu com una alliberació. Una deconstrucció en tota regla, vaja. Agafa alguns tòpics i els tergiversa dràsticament. D’altres, però, els utilitza d’una manera d’allò més mecànica. Aquesta obra em xoca molt perquè per una banda demostra una obertura d’idees bestial i de l’altra hi veig reflectida en segons quins àmbits una mentalitat molt retrògrada. Un contrast bastant potent.

La majoria dels personatges són bastant estrambòtics i difícilment hom hi empatitza. Al cap i a la fi, aquest és un manga que el lector no es pot prendre seriosament. La pròpia protagonista, sota l’aparença d’un caràcter prototípic, està boja. Literalment. I trobo que, des de la meva ignorància, aquesta bogeria no està gens ben duta. Però és que la resta dels personatges, que suposadament diposen d’una bona salut mental, tenen uns comportaments bastant estranys. És tot tan surrealista que hi ha moments molt patètics. Per si no fos poc, no sembla que l’autora s’hagi documentat pas gaire sobre les malalties mentals.

Es tracta a la lleugera un seguit de temes, ja sigui de manera conscient a través de l’humor (la qual cosa encara puc tolerar i més si es fa com a crítica social), ja sigui de manera completament inconscient, tractant-ho com a quelcom no destacable. Personalment, no puc amb certs episodis de violència, mostrats com una cosa perfectament acceptable. A més, l’homosexualitat no està del tot ben exposada. Hi ha un episodi, en concret, que és completament insultant. Un altre punt feble: les dosis de marcat masclisme que se’n desprenen en determinades ocasions.

Hi ha qui diu que si resulta tan estrany és perquè realment es tracta d’un còmic carregat de símbols. Jo no ho sé veure. I hi ha obres amb molts símbols i que tenen un mínim sentit.

La narració resulta fluïda i l’obra conté algunes escenes dignes d’emmarcar.

Em fascina aquesta pàgina. Reflecteix perfectament la confusió i el caos de la protagonista.

Pel que fa al dibuix, aquest és relativament irregular, amb unes vinyetes molt maques i professionals i d’altres que semblen fetes sense gaires ganes.

No acabo d’entendre com aquest manga pot tenir tantes reedicions. Llegeixo, a més, a Baka-updates que molts fans de l’autora el consideren el seu millor treball. Espero que no sigui així, perquè té moltes obres en el seu haver.

El recomano? En general, no; la coherència no fa aquí acte de presencia. Ara, si busques quelcom per a variar o t’agraden les coses absurdes i sense gaire sentit, endavant. Té molts moments originals. És una obra per a passar l’estona i perquè et trenqui una mica els esquemes, però totalment mancada de sentit.

Nota global: 6’7/10 (Tenint en compte l’absurditat de l’obra i que no es pot prendre seriosament; sinó estaria clarament suspesa.)

Bons webcòmics I

He decidit començar amb aquesta nova secció per a donar a conèixer webcòmics que m’agraden. Un altre requisit és que estiguin acabats o que, en cas d’estar oberts, es vagin actualitzant de manera més o menys periòdica. Faré cada entrada amb vers uns tres còmics diferents per a no fer-me pesada i a la vegada a atorgar una certa varietat, ja que aquestes entrades no seran tan comunes com les de recensions de mangues. Com a darrer apunt, val a dir que l’ordre és completament aleatori.

Així doncs, heus aquí la meva primera selecció:

1) Una Avaria Múltiple (Una Avería Múltiple, de la Taki): Un còmic de ficció científica que planteja un dilema de manera molt encertada. Està fet amb molt de sentiment. Els personatges principals resulten corprenedors i la història, esquinçadora. Un drama la mar de ben dut. Està acabat, així que no hi ha excuses per a no llegir-lo.

2) Sintaxi (Sintaxis, de la Nereres i la Hanaoka): Una mena de spin off entre Adjectius (Adjectivos, de la Nereres) i Córrer és de Covards (Correr es de Cobardes, de la Hanaoka). Es tracta d’una comèdia romàntica amb uns personatges que resulten d’allò més humans i la mar de propers. El còmic no s’ha configurat d’una manera rígida, sinó que per capítols va variant l’estil de la narrativa, així com la presentació. És molt experimental, en aquest sentit.

3) Els Campaners (Hooky, de la Míriam Bonastre Tur): Història sobre dos germans que són bruixots i es veuen immersos en una gran aventura de manera involuntària. Molta màgia, bons personatges i molts moments graciosos. A més, és l’ idil·li dels lectors de webcòmics: es publica un cop un capítol sencer a la setmana! Per si no fos poc, és a tot color. Com s’ho fa, l’autora?

Després del Sexe, la Suor dels Nois fa Olor de Mel

Títol original: Sex no Ato Otoko no Ko no Ase wa Hachimitsu Nioi ga Suru (Sex のあと男の子の汗はハチミツのにおいがする)

Autora: Mari Okazaki

Revista: Zipper*

Editorial: Shōdensha

Any: 2002 (any de publicació del volum)

Demografia japonesa: Josei*

Gèneres: Drama, costumisme, romanç, institut

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Après l'Amour, la Sueur des Garçons a l'Odeur du Miel) i Estats Units (Sweat & Honey).

Vaig descobrir la Mari Okazaki després que l’Arsénico de PSS em recomanés la lectura de L’Hotel per Hores de Shibuya (Shibuya Love Hotel), manga ja aleshores cancel·lat a Espanya però que així i tot vaig voler provar. Fet i fet, es tracta d’un recull d’històries curtes. Em va captivar. La Mari Okazaki té un do especial per a explicar històries. I l’explota. M’encanta com utilitza amb els recursos del còmic i hi experimenta.

El volum que ens ocupa conté també històries curtes:

1) Després del Sexe, la Suor dels Nois fa Olor de Mel: hi ha dues cosines que viuen juntes i... poc més puc dir si no vull espatllar-vos la història. Molt curteta, no fa honor al seu títol, però així i tot és prou tendra. [Nota: 7’5/10]

2) Pel que fa a la Kusako**: la Moeko, en passejar el seu gos, es topa amb la Kusako, una planta amb forma humana. Ens mostra la gelosia i l’egoisme humans. Emotiva. [Nota: 8/10]

3) Germana Gran**:  la “germana gran” de la protagonista li genera diversos problemes o això li sembla a ella. Percebem aquí lleugerament la inconsistència de l’adolescència. [Nota: 7/10]

Mostra de Germana Gran

4) El País on Plou**: la Kaya és una mena de hikikomori un pèl peculiar. La història més llarga del volum. Hi tracta la pressió social vista des de diferents prismes. [Nota: 8/10]

5) Te Fresquet**: en Hiratsuka sent una certa atracció envers la seva professora de música. [Nota: 7/10]

La narració, perfectament teixida, és l’element que més destaca de l’obra.

La gran majoria de les històries tenen un cert tint lèsbic. Unes, de més directe, d’altres, entre línies.

El dibuix resulta a estones més sobri, a estones més carregat. Se’l veu millorable, però entra bé pels ulls.

L’edició francesa consisteix en un volum de tapa tova amb solapes. Conté quatre pàgines a color i és de grandària A5. El títol substitueix la paraula “sexe” per “amor”. Per què? Si a l’original hi posa “sexe” per què en francès em censuren la paraula? El tabú del sexe. I parlant del títol, resulta prou irònic que es parli exclusivament de nois (“otoko no ko”) quan a la portada surten dues noies embolicades amb un llençol.

Ho recomano? Sí. És entretingut i es pot llegir en diversos trams. La narració és meravellosa. Trobo que la lectura d’aquest manga pot ser un bon primer pas per a aproximar-se a la Mari Okazaki, una gran autora.

* He vist que a Baka-updates s’afirma que es va publicar en dues revistes: la Zipper i la Cutie Comic. La primera és josei, la segona, shōjo. La qüestió és que pertanyen a editorials diferents (Shōdensha i Takarajimasha, respectivament). A falta de més dades, he decidit decantar-me exclusivament per la Zipper, ja que arreu (fins i tot a Baka-updates) s’afirma que l’editorial original és Shōdensha. Bé és cert que en tractar-se d’històries curtes unes podrien haver-se publicat en una revista i d’altres en l’altra, però tenint en compte com són de rígids els japonesos amb el tema dels drets, m’estranyaria que l’editorial Takarajimasha li cedís a la Shōdensha les històries publicades a la Cutie Comic. Que tot podria ser, amb diners de per mig, però se’m fa estrany... Si algú em pot desfer aquest dubte, li ho agrairé.

** La traducció dels capítols que no donen títol a l’obra l’he feta a partir de l’edició francesa, així que pot ser imprecisa.