Títol original: Banana Bread no
Pudding (バナナブレッドのプディング)
Autora: Yumiko Ōshima
Revista: Monthly Seventeen
Editorial: Shueisha
Any: 1978
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Absurd, humor, drama,
crítica social, romanç
Nombre de volums: 1 (amb
diverses reedicions)
Edicions fora del Japó: Cap que
jo sàpiga.
La Yumiko Ōshima és una mangaka que pertany a la generació del 49 i ja estava trigant jo en llegir alguna cosa seva. Es tracta d’una
autora que ha guanyat alguns premis al llarg de la seva carrera professional. Va
ser pionera en tractar l’embaràs adolescent en el mitjà del manga el 1970 amb
la seva obra Naixement! (Tanjō!), la qual no va estar exempta de
polèmica. D’altra banda, es veu que l’auge de les noies-gat és degut a ella.
Arrel de patir el càncer d’ovaris en carn pròpia el 1997, va tractar
posteriorment aquesta temàtica en la seva obra.
L’obra que ens
ocupa se centra en la Miura, la qual se sent profundament trista: l’endemà la seva
germana, l’única persona amb qui viu, es casa i se n’anirà a viure amb el seu
marit. Qui li farà costat ara contra els seus monstres nocturns? Com que encara
és menor i sap que si no cerca una alternativa els seus pares la internaran en
un psiquiàtric, veu que l’única sortida és trobar-se un fals espòs: un home
gay que vulgui simular que és heterosexual amb qui compartir el dia a dia i
ajudar-se mútuament, però amb qui no mantenir cap mena de relació de parella. Se’n
sortirà?
 | |
| No em deixis sola, germana! |
M’encanta aquest
plantejament. En la majoria d’ocasions, el matrimoni amb un desconegut al
principi de les històries es planteja com una imposició i quelcom de què se’n
vol fugir. En canvi, aquí es veu com una alliberació. Una deconstrucció en tota
regla, vaja. Agafa alguns tòpics i els tergiversa dràsticament. D’altres, però,
els utilitza d’una manera d’allò més mecànica. Aquesta obra em
xoca molt perquè per una banda demostra una obertura d’idees bestial i de
l’altra hi veig reflectida en segons quins àmbits una mentalitat molt
retrògrada. Un contrast bastant potent.
La majoria dels
personatges són bastant estrambòtics i difícilment hom hi empatitza. Al cap i a
la fi, aquest és un manga que el lector no es pot prendre seriosament. La
pròpia protagonista, sota l’aparença d’un caràcter prototípic, està
boja. Literalment. I trobo que, des de la meva ignorància, aquesta bogeria no està gens ben duta. Però és
que la resta dels personatges, que suposadament diposen d’una bona salut mental, tenen uns comportaments bastant estranys. És tot tan surrealista
que hi ha moments molt patètics. Per si no fos poc, no sembla que l’autora s’hagi
documentat pas gaire sobre les malalties mentals.
Es tracta a la
lleugera un seguit de temes, ja sigui de manera conscient a través de l’humor
(la qual cosa encara puc tolerar i més si es fa com a crítica social), ja sigui
de manera completament inconscient, tractant-ho com a quelcom no destacable.
Personalment, no puc amb certs episodis de violència, mostrats com una cosa
perfectament acceptable. A més, l’homosexualitat no està del tot ben exposada.
Hi ha un episodi, en concret, que és completament insultant. Un altre punt
feble: les dosis de marcat masclisme que se’n desprenen en determinades ocasions.
Hi ha qui diu que
si resulta tan estrany és perquè realment es tracta d’un còmic carregat de
símbols. Jo no ho sé veure. I hi ha obres amb molts símbols i que tenen un
mínim sentit.
La narració resulta
fluïda i l’obra conté algunes escenes dignes d’emmarcar.
 |
| Em fascina aquesta pàgina. Reflecteix perfectament la confusió i el caos de la protagonista. |
Pel que fa al dibuix,
aquest és relativament irregular, amb unes vinyetes molt maques i professionals
i d’altres que semblen fetes sense gaires ganes.
No acabo d’entendre
com aquest manga pot tenir tantes reedicions. Llegeixo, a més, a Baka-updates
que molts fans de l’autora el consideren el seu millor treball. Espero que no
sigui així, perquè té moltes obres en el seu haver.
El recomano? En
general, no; la coherència no fa aquí acte de presencia. Ara, si busques quelcom per a variar o t’agraden les coses
absurdes i sense gaire sentit, endavant. Té molts moments originals. És una obra per a passar l’estona i perquè
et trenqui una mica els esquemes, però totalment mancada de sentit.
Nota global: 6’7/10 (Tenint en
compte l’absurditat de l’obra i que no es pot prendre seriosament; sinó estaria
clarament suspesa.)
