dissabte, 31 de desembre de 2016

Top 10 de mangues 2016

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Bufa! Crec que enguany encara he llegit més volums de manga que l’any passat i em temo que em trobo en un límit difícilment superable a nivell personal. (Estic segura, però, que hi ha gent que llegeix molt més que jo i no li suposa cap gran repte.)

Em temo que hi ha moltes repeticions respecte al 2015, però és que coincideix que l’any passat vaig començar molts bons mangues i enguany he tingut el plaer de poder-los continuar. Com que m’han transmès sensacions molt similars, en alguns casos he copiat i enganxat el que en vaig escriure en el seu moment i simplement hi he afegit alguna modificació.

El 2016 ha sigut un any de grans lectures i grans decepcions i, com ja ve sent costum, us deixo tan sols amb les millors.

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ōoh! Ku-ina sorpresa! Un gir en els esdeveniments que ningú s’esperava. Perquè mira que sóc pesadeta amb aquesta obra. Un manga enorme que em té corpresa. Per saber més de la seva grandesa, pots visitar-ne la meva recensió.

L’Harem Shōgunal
2) Nana (Ai Yazawa): Feia anys i panys que tenia aquest manga pendent i, de fet, els seus dos primers volums es troben completament exhaurits (per sort, al febrer se’n posaran en circulació les corresponents reimpressions). Temia que em semblés més aviat poca cosa: entre que és amb diferència la sèrie més llarga de l’autora i que tanta gent deia que està sobrevalorada, no les tenia pas totes. Però no: ha sigut completament a l’inrevés. M’ha semblat ha obra meravellosa i em sorprèn molt gratament el seu èxit. Nana parla d’amistat i d’amor, però no es queda en un pla idealista, sinó que toca la toxicitat en aquestes relacions i sense idealitzar-la. Parla de malalties mentals, de diferents maneres de veure l’amor, de famílies desestructurades, de problemes econòmics. És un manga molt complet i d’allò més catàrtic. El gran defecte és que és un manga bastant homòfob i amb molt de queerbaiting (tot i que, a part, tingui un parell de representacions decents).

3) Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): Si hi ha un manga que sajusti al format de publicació de revista i a la vegada al de volum compilador, és aquest. Les històries són autoconclusives i a la vegada tenen una molta continuïtat les unes amb les altres. Molt ben trobat. S’hi tracten temes seriosos de manera madura. Si bé hi ha una protagonista diferenciada, a la resta de personatges principals se’ls dota de profunditat i d’una identitat pròpia. Com a cirereta del pastís, tenim un romanç la mar de sa.

4) Taronja (Orange, Ichigo Takano): Taronja és un manga que arriba molt endins... i en això és superb. El final ha sigut plenament satisfactori i d’allò més emotiu. Ara, hi ha diversos aspectes del guió que no s’aguanten gaire... i per si no fos poc, he hagut de presenciar el tòpic de la baralla de mascles que es disputen LA noia. Detalls que amarguen la lectura, però no prou com perquè no figuri en aquest top. I no me’n vull oblidar de les cobertes; quina delícia!

Nana
5) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Es tracta d’una obra que ens mostra la vida de diverses dones en edat de casar o ja casades, segons el que dictaven els costums el segle XIX a on es desenvolupa, algun lloc de l’Àsia Central. Aquest és un excel·lent exemple de com una obra ens pot mostrar una societat masclista sense que l’obra en si sigui masclista, ans al contrari. Té un bon grapat de personatges femenins interessants, entre els quals s’inclou una dona d’edat avançada. A més, s’hi mostren models alternatius al de l’amor clàssic (segons entenem a Occident).

6) Cesare (Fuyumi Sōryo): Aquesta obra em fa parpellejar diverses vegades quan hi penso. És increïble com de ben documentada arriba a estar i sobretot si tenim en compte la llunyania física que hi ha i que, malgrat internet, no deu ser pas fàcil trobar informació tan detallada i general de l’època del Cèsar de Borgia al Japó. I no només la documentació és excel·lent, sinó que el guió t’atrapa, els personatges et sedueixen i el dibuix t’enamora. Trames de poder, molta política, personatges històrics, art, acció, Itàlia en tota la seva esplendor... He dit que el dibuix és per caure de cul? La roba, les expressions, els fons (quins fons!!), les reproduccions d’obres d’art... Experimento un orgasme visual cada cop que llegeixo aquest còmic. Com a punt negatiu, enguany he pogut percebre com, molts cops, un dels pocs rols dels escassos personatges femenins era deixar palès que els personatges masculins no senten atracció entre ells (hi ha escenes en què es nota una tensió sexual fortíssima entre homes).

7) El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): Sens dubte, el descobriment de l’any. Es tracta d’un còmic molt experimental que només agradarà a gent que estigui familiaritzada amb el llenguatge narratiu del món del manga. És una passada.

8) El Rèquiem de la Maya (Maya no Sōretsu, Yukari Ichijō): Una història d’amor entre dues noies. Senzilla i molt dramàtica. A mi em va colpir moltíssim, malgrat tractar-se de tan poques pàgines. Crec que no agradarà tant a la majoria, però.
Diari d’una Ciutat Costanera

9) LEspasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi): Aquest manga èpic és una mostra de com d’avançada està la mentalitat japonesa respecte l’occidental en determinats aspectes. I és que dues autores d’èxit van unir llurs forces als vuitanta per fer un manga sobre un príncep trans. Quan s’animarà Disney a explicar la història d’una princesa trans? Quan hi haurà una sèrie de TV3 amb un personatge trans amb un paper destacat i sense ridiculitzar-lo?

10) Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): Tot i que el guió del segon volum segueix sent tan pobre com el del primer, tot i que el final no sigui tal, el personatge de l’Ayako em fascina un fotimer.

Menció d’honor:

L’Ocell Blau (Aoi Tori, Takashi Murakami), més conegut per aquí com El Pájaro Azul: tot i que aquesta obra quedaria una mica per sota de l’onzena a la classificació, no la volia deixar fora. Això és degut a què, a part de tractar-se dun bon manga, reivindica l’activitat de cures com quelcom molt necessari i critica que estigui tan poc valorada i tan malpagada (si és que es paga) sent una feina tan dedicada, frustrant i desagraïda.