Títol original: San San Roku (さんさん録)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2004-2006
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumisme, humor,
romanç
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)
Amb aquest manga
m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que
probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica
m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en
l’estil d’Un Llarg Viarany.
La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill,
tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva
dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves
coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en
vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit
d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la
seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís
era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va
convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes
aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.
Com veieu, doncs,
es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions
i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.
Dels personatges,
la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té
una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.
Moviment sense ni una sola línia cinètica. |
La narració és molt
fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és
que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan
interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig;
ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat
les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la
traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí
que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals
coneixem de sobres).
El dibuix és el
propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar
recarregat. Em meravella.
La meva traducció
del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor
San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”.
Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa
la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal
com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.
A part del que ja
he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa
alçària que la resta dels publicats a França.
Ho recomano? Depèn.
Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó,
deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.
Nota global: 8’2/10