Aquesta és una anàlisi de La Bandera Blava (Ao no Flag, Kaito; també conegut com Blue Flag), especialment pel que fa al seu final. Per tant, en conté ESPÒILERS.
1. INTRODUCCIÓ
El passat mes d’abril va sortir el darrer capítol de La Bandera Blava a la revista digital Shōnen Jump+. Es pot considerar que aquesta sèrie ha fet història. Per què? Doncs perquè sembla que és el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home. Així i tot, cal destacar que aquest element no és tan revolucionari com pot aparentar a primer cop d’ull. I això pels següents motius:
1A. No és el mateix Shōnen Jump+ que Shōnen Jump. Veig que hi ha molta gent que confon totes dues revistes. I amb raó. El nom dóna lloc a equívocs. La Shōnen Jump+ és una revista exclusivament digital. Aquesta aglutina mangues de diferents revistes de Shūeisha (incloent la Shōnen Jump), així com mangues exclusius d’aquesta publicació (com ara, La Bandera Blava). És a dir, no la pots comprar físicament a enlloc. Ni a quioscos ni a llibreres ni res de tot això. Per contra, la Shōnen Jump és la revista de manga més popular i, per tant, la que té una tirada més gran. La diferència és substancial. Encara queda molt per trobar-nos un final aquil·lià a un manga de la Shōnen Jump.
 |
| El Taichi té l’app de la Shōnen Jump+ al mòbil. |
1B. Censura I: El darrer capítol...:
..., juntament amb el final del penúltim, trastoca la globalitat de la trama. S’hi fa un salt temporal que t’ho canvia tot. És a dir, es produeix una palesa manca de desenvolupament. Un manga que on durant gairebé 8 volums ha anat aprofundint en els personatges, presentant-te’ls amb característiques que els diferencien els uns dels altres, amb llurs caràcters, llurs gustos, llurs inseguretats... I ara, de sobte, passen els anys i l’statu quo ha variat completament. És una de les crítiques constants que se li ha fet a aquest manga. Entenc que és fins on se li ha permès fer a l’autor, però que no vagi insistint que li han donat tantíssima llibertat perquè llavors es nota més que no és així.
...fa un experiment que es basa en narrar-ho tot des el punt de vista del Tōma. Aquest punt de vista és literal: veiem el que veu i escolta ell, però no el veiem a ell ni tampoc veiem el que diu, tot i que es noti que parla amb els seus interlocutors. Així, en no veure’l, se’ns fa creure que el protagonista del darrer capítol és el Taichi. I es fa posant a finals del penúltim capítol que el Taichi (que es veu que viu amb algú altre perquè té a casa seva dos raspalls de dents) rep una invitació al casament de la seva ex i que, ja al darrer capítol, el Tōma signa el llibre de noces de la Futaba com “Ichinose” (el cognom del Taichi). Més endavant, quan el Tōma es troba amb el Taichi (que no havia pogut assistir al casament de la Futaba perquè se li havia solapat amb un altre casament) i ja queda tot resolt: se’ns mostra l’anell a l’anular esquerre del Taichi (tapat pel correu a finals del penúltim capítol) i aquest li ofereix la mà al Tōma a la vegada que li proposa de tornar a casa. Misteri desvelat: el Tōma té el cognom del Taichi perquè estan casats i la persona misteriosa amb qui viu el Taichi és el Tōma. Rellegint aquest capítol, tots els diàlegs queden ja clars. Aquests aporten més matisos, un dels quals tracto més endavant. Tot aquesta tirallonga per queixar-me que, més enllà les mans entrellaçades, no se’ns permet veure el Taichi i el Tōma junts com a parella. De nou m’imagino que és perquè des de l’editorial li devien dir “bé, et permetem que acabin junts, però amb la condició que no es vegi”.
1C. Censura II: Els diàlegs resulten d’allò més críptics.
A La Bandera Blava es parla d’homosexualitat, bisexualitat i feminisme sense emprar aquestes paraules ni de relacionades. L’única excepció amb la qual m’he topat és quan la Mami fa referència a un gay hipotètic al tom #5. Es pot dir que els personatges parlen en codi i, per tant, queda tot molt forçat. La gent no s’expressa així. Ergo, a nivell de discurs polític coixeja bastant en aquest sentit (també en d’altres, com ara que es resti tanta importància a les violències patides per gays i lesbianes quan l’Akiko li deixa anar el seu discurset a la Masumi).
2. LA BISEXUALITAT
La bisexualitat és un dels elements explosius del darrer capítol. Vegem-ho amb més profunditat:
2A. “La bisexualitat no existeix fins que no la necessito a la trama”: Es compleix aquest tòpic? Fins a quin punt és espontània la bisexualitat a aquesta obra? Aquest manga fa trampa amb moltes coses. La bisexualitat és una d’elles. Juga a què només existeixen els gays, les lesbianes i els heterosexuals i de sobte, al darrer capítol, et planta dos personatges bisexuals: un nano que fins ara creies que era heterosexual i una noia que havia deixat clar que era lesbiana. I així i tot, fa encara més trampes, deixant possibles pistes d’aquest final al llarg de la història:
La primera d’elles és a les primeres pàgines. La confrontació entre el millor amic i la parella. Qui és més important? Bé, tant és: el Taichi no en té ni l’un ni l’altra. Després passa a tenir un i altra i, finalment, el seu millor amic és també la seva parella. Es va fent esment d’això al llarg de la trama i amb aquesta evolució tot plegat queda perfectament encaixat, amb una cloenda perfectament rodona en aquest sentit. Fins i tot, el Taichi ho comenta amb el Tōma a les darreres pàgines i de com de graciós resulta tot plegat. Relacionat amb això, al segon volum, la Masumi li etziba al Taichi: “Ets dels que pensen que poden ser amics d’algú que podria ser la seva parella”. Aquesta és una de les principals claus de lectura de l’obra. (Una altra, la vàcua idea que la vida es basa en un seguit de decisions, sense tenir en compte les circumstàncies personals.)
Els somriures radiants. El Taichi s’enamora de la Futaba pels seus somriures radiants. I qui és el personatge amb els somriures més radiants i que somriu més sovint a La Bandera Blava? Exacte, el Tōma.
 |
| Els somriures radiants fonen el Taichi. |
La Lady Gaga i Miley Cirus. Com deia: fins al darrer capítol sembla que l’obra s’ambienta a un món on només existeixen dues orientacions (homosexualitat i heterosexualitat) en comptes de quatre (deixant-se la bisexualitat i l’asexualitat&aromanticisme). Però així i tot, al tom #6 l’Akiko cita la Lady Gaga amb la seva cançó Born this Way, l’única de temàtica irisada de tota la llista (fent fins it tot aquest joc de paraules: LGBT i Lady Gaga Born This way). A part, també se’n recomana una cançó de Miley Cirus. Cal tenir present que en les llistes de persones famoses bisexuals sempre hi solen aparèixer la Lady Gaga i Miley Cirus. Precisament per això em va cridar l’atenció a la primera lectura que se les anomenés si fins aleshores el manga havia donat a entendre que en el món només hi ha lesbianes, gays i heterosexuals. Però com que en altres històries de ficció i en els discursos de molta gent hi ha contradiccions similars, no hi vaig donar més importància.
Les professions del Tōma. També al tom #6, quan el Tōma li parla de les seves possibles professions, el Taichi se l’imagina a totes (tret de pel que fa a la de pescador) com si es tractés de l’interès romàntic prototípic.
 |
| Les professions del Tōma segons la imaginació del Taichi. |
La queixa habitual: la manca de desenvolupament. O com un reduït percentatge de gent l’anomenem: la lesbofòbia. Visca la representació bisexual, però no a costa de les lesbianes. Tens una sola noia/dona en tot el manga que et deixa clar que és lesbiana (tan clar com t’ho pot deixar un manga on s’evita emprar un seguit de terminologia, com ara “lesbiana”) i fas que al darrer capítol, sense desenvolupament, sigui de sobte bisexual. No, no, no. NO. N-O. Malament, fatal, terrible. Que hi ha dones que primer creien que eren lesbianes i després ha resultat que eren bisexuals? Sí. Que La Bandera Blava és un manga lesbofòbic per com tracta aquesta qüestió? També. En un món carregat d’heterosexualitat obligatòria, on a les lesbianes se’ls insisteix que no és que no els atreguin els homes sinó que encara no han trobat l’adequat (amenaces de diversa índole incloses), no pots fer que simplement una noia que quedava claríssim que era lesbiana ara de sobte resulta que és bisexual. Hi manca desenvolupament. El mínim hauria sigut deixar palesa alguna cosa així:
|
Motius pels quals es pensava que era lesbiana |
Explicacions de per què no és lesbiana, sinó bisexual |
|
Estava enamorada de la Futaba. |
La Futaba era el seu primer amor. La seva experiència en el camp de l’enamorament era molt minsa i més tard va descobrir que els nois també l’atreien. |
|
Els seus festejos amb nois no funcionaven. |
Si no funcionaven no era perquè no li atraguessin els nois, sinó que com que en aquella època només tenia ulls per a la Futaba, tota relació de parella que hagués provat aleshores fora d’això no hauria resultat, hagués sigut amb nois o amb noies. I així, resulta que també li atreien els nois. |
Per sort, no he vist ningú queixar-se que la bisexualitat sobtada del Taichi no sigui tan criticada com la bisexualitat sobtada de la Masumi, però per si un cas ho aclareixo jo aquí: No és el mateix en una obra de ficció un noi que crèiem heterosexual sigui de sobte realment bisexual que una noia que deixava clar que era lesbiana sigui de sobte realment bisexual. En el segon cas, degut a la manca de desenvolupament, es normalitzen un seguit d’idees masclistes, homofòbiques i lesbofòbiques que en el primer cas, no. En el primer cas, simplement hi ha una mera manca de desenvolupament. En el segon cas, la manca de desenvolupament resulta molt més problemàtica. A més, val a dir que el Taichi no havia deixat claríssim que era heterosexual.
La queixa que no he vist enlloc: la subordinació de l’orientació de de la Masumi a l’orientació dels dos personatges masculins principals. Primer et mostren la Masumi com a lesbiana per poder fer el paral·lelisme amb el Tōma i el que cadascun d’ells sent per la seva amistat més íntima. Però finalment resulta que la Masumi és bisexual perquè el seu marit i el Tōma puguin lamentar-se conjuntament de la bisexualitat de les seves respectives parelles i així quedi palès que el Taichi és bisexual. Al darrer capítol no tenim ni el diàleg ni els pensaments del Tōma, així que només podem extreure informació a partir del que l’altra gent li diu. El marit de la Masumi s’obre amb el Tōma perquè “és que no tinc mai ningú amb qui parlar de tot això” i li confessa que el fet que la seva muller sigui bisexual (sense dir la paraula, que ja sabem com és aquest manga) li genera moltes inseguretats malgrat que la Masumi hagi decidit estar amb ell. Aquestes escasses pàgines bifòbiques es carreguen tot l’arc de la Mami sobre amor romàntic i amistat, per cert.
3. ÉS EL MARIT DE LA MASUMI CANÒNICAMENT TRANS? I DE MANERA SUBTEXTUAL?
No. Tampoc cis. Amb el poc que surt i que no se’n dóna cap pista al respecte, no es pot deduir ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols com a subtext.
A més, he d’afegir que tenint en compte que com es parla de “noies que volen ser nois” i “nois que volen ser noies” al llarg d’aquest manga (i concretament a l’arc de la Mami, que és on més s’incideix en aquest aspecte) no crec que l’autor contempli l’existència de la gent trans (i per molt que al comentari final del final de tot empri les inicials “LGBT”). Així, d’alguna manera, ni que sigui indirectament, fins i tot nega l’existència de les persones trans. Ergo, això seria un element de transfòbia.
Llavors, d’on surt aquest rumor infundat? He estat fent les meves cerques i crec que n’he trobat l’arrel. Sembla que arran d’una traducció a l’anglès i una interpretació molt extensiva, algú va creure que potser aquest home era trans. Res més allunyat de la realitat. Els dos fragments que ressalta són els següents:
-“I don’t fit in anywhere anymore” (“Jo ja no encaixo enlloc.”): Quelcom que pot ressonar en les persones trans, però en persones pertanyents a molts altres col·lectius, també. A més, en la traducció d’Ivrea aquí consta “de que no confío en ella” (“que no confio en ella”), sent la bafarada completa “Bueno... por mi culpa [Masumi] siempre se está quejando... de que no confío en ella” (“Bé... per culpa meva [la Masumi] sempre s’està queixant... que no confio en ella”). Aquesta “culpa meva” són les inseguretats que li genera la bisexualitat de la Masumi. Tot presentat de manera molt bufoneta, però no per això deixa de ser bifòbia.
-“Do you guys ever go through this?” (“Això també us passa a vosaltres algun cop?”): Referint-se a que ell i la Masumi tenen problemes per culpa de la bifòbia del marit de la Masumi (tot i que el marit ho formuli com que és per culpa de la bisexualitat de la Masumi) i que si el Tōma i el Taichi també xoquen aquí. És a dir, el marit de la Masumi no busca referents en la transsexualitat, sinó referents en la bifòbia. A la versió d’Ivrea consta “¿A vosotros no os pasa...?” (“A vosaltres no us passa que...?”)
Així doncs, no: el marit de la Masumi no és canònicament trans. Ni tan sols és interpretable que en sigui. El que sí que és de manera canònica és bífob i a sobre es fa la víctima al respecte.
4. QUE S’HAN CASAT!!!
Una cosa que em sembla molt positiva d’aquesta obra és que et presenta un futur proper on al Japó es permet que les persones del mateix gènere es casin entre elles, sent que encara a l’actualitat això no és una realitat. Es tracta d’un missatge esperançador sobre un esdevenidor factible.
5. CONCLUSIONS
En definitiva La Bandera Blava és un manga molt important per ser en un principi el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home i, no només això, sinó que també acaba casat amb ell. Així i tot, té un seguit d’aspectes que no m’acaben de fer el pes o que directament no em fan gens de gràcia. Tant els que he comentat al llarg d’aquesta entrada, com d’altres (la portada del capítol 46, les poques conseqüències que rep el Kensuke i el com es tolera el discurs homòfob i masclista).
Així i tot, malgrat totes les meves queixes, és una lectura que globalment m’ha agradat molt (en especial els quatre primers volums). Els personatges principals són meravellosos, estan molt ben construïts, la narració és una passada, el dibuix és expressiu i dinàmic, etc. És una obra amb uns quants elements brillants.
DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de novembre de 2023
