Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.
Durant el 2020, he fet algunes relectures, però també he consumit molt material nou. A destacar: m’he llançat ja de ple amb les edicions en anglès i he començat a incorporar lectures en alemany de manera una mica més habitual i no tan anecdòtica.
Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2020:
 |
| Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi |
1) Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi (Jibaku Shōnen Hanako-kun, Iro Aida), més conegut per aquí com Hanako-kun, el fantasma del lavabo: La llegenda urbana japonesa de la Hanako (nom femení) vindria a ser un equivalent de la nostra Verònica. Incloent que és una nena/noia. Així i tot, el Hanako d’aquest manga... és un noi! Per què? Misteri! Concretament, un dels set misteris de l’institut de la protagonista. Aquesta obra ha esclatat enguany. De no saber-ne res a anar-la veient aquí i allà. L’anime que l’adapta, el mitjà amb el qual vaig tenir el primer contacte, n’ha sigut el responsable. Val a dir, però, que l’obra original està a l’alçada. Un grafisme espectacular, uns personatges d’allò més carismàtics i una història plena d’imaginació. Una pura delícia que enamora. Curiositat: “Iro Aida” és un duo composat per dues senyores: l’Iro és la guionista i l’Aida, la dibuixant.
 |
| M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i... |
3) Fum-li fort, Nakamura!! (Ganbare!
Nakamura-kun!!, Syundei), més conegut per aquí com ¡¡No te rindas, Nakamura!!: Una obra tendra i divertida sobre un noi
enamorat d’un company de classe. La història va tot tan al seu ritme que sembla
mentida que ocupi només un volum. Deixa molt bon gust de boca i s’hi toca algun
tema que no sol sortir gaire en els mangues (com ara la pressió que tenen els
alumnes que no tenen els cabells absolutament negres a tenyir-se’ls... perquè
es prohibeix tenyir-se els cabells). Si no l’has provat, a què esperes? El tom
únic de l’any! (Bé, de fet, té una seqüela, però funciona perfectament com a tom únic.)
4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquesta ucronia em continua agradant molt, però el volum #16 ja comença a clamar per un final. Afortunadament, al Japó no trigaran a veure’l gaire. El darrer capítol sortirà a la Melody del febrer i el 19è i últim tom, el 26 de febrer. Al final del tom #15 la Yoshinaga va fer quelcom que li vaig agrair, però tot el tom #16 és un constant déjà vu.
5) Adéu-siau, jardí de roses (Sayonara
Rose Garden, Dr. Pepperco): Una aristòcrata li proposa un pacte a una de les seves serventes: a canvi d’ajudar-la a morir li
presentarà l’escriptor que tant vol conèixer. No tenia cap esperança amb aquest
manga i em enxampar amb la guàrdia abaixada. Quina meravella! Cada vinyeta està
aprofitada al mil·límetre. Fins i tot a les guardes de les camises i a les
cobertes hi ha detalls que val la pena ullar. El tempo es troba també molt ben
calculat. Es nota un molt de treball a l’story board. La història en si són un
seguit de tòpics la mar de ben duts i conjuminats.
 |
| Fum-li fort, Nakamura!! |
7) La noia que es va fugar amb la seva amant (Kakeochi girl, Battan): Una noia trenca amb la seva xicota perquè troba que això de sortir amb noies “és una fase”. Deu anys més tard, es retroben, estant una d’elles sense parella i l’altra, embarassada i preparant el seu casament. Quin destí els espera? Aquest dibuix és una preciositat. Si t’agrada el de Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie, més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste), aquest, també. A més, es transmeten tots els sentiments de manera molt propera i es fa una crítica molt encertada del masclisme.
8) La convivència postapocalíptica de l'Asa i la Nagi (Owari Nochi, Asanagi Kurashi, Kikori Morino): En un món postapocalíptic, una nena de 12 anys viu amb una mena d'aranya gegant. La nena prepara menges delicioses i totes dues endrapen que fa gust. Possiblement, el meu manga culinari preferit. No recordo que mai un manga em fes venir tanta gana.
9) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: La Takagi es dedica a ensarronar al Nijikata, que es creu molt despert, però sempre cau de quatre potes en les aixecades de camisa de la Takagi. Bufó i divertit. El millor manga per llegir de manera espaiada.
10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): L’espia Twilight necessita una filla i una esposa per a la seva nova missió. Així comença aquesta falsa vida en família. Una obra bastant lleugera i divertida. Molt paròdica dels tòpics dels shōnens d’intriga i els d’acció, com ara amb el nen de 6 anys que sembla un adult i era campió en tornejos de pilota a la guarderia.
Mencions d’honor (la triple trampa és ja tradició)
 |
| El contorn dels ulls de galàxia |
I) El contorn dels ulls de galàxia (Hoshi no Hitomi no Silhouette, Aoi Hiiragi): A una de les amigues de la Kasumi li agrada el Satoshi, el noi del qual la Kasumi està enamorada. Ai, quin dilema! Vaig topar-me amb els dos primers volums d’aquesta obra (d’un total de deu). En japonès. El meu nivell d’aquest idioma encara no és prou bo com per llegir-los sencers. Per tant, no el puc posar al top 10. Però sí aquí. Perquè, malgrat tot, em sembla una meravella. Tant el dibuix, com la composició de les pàgines. Tot ell desprèn una gran tendresa. Investigant, he descobert que l’autora és bastant estimada al Japó. Aquí, si se la coneix (i escassament), és per les adaptacions de Ghibli dels seus còmics (un dels quals és un manga de 2 toms de la Ribon, per cert). En canvi, al llibre Furokus de la ribon: El secret de la cuquisitat (Furoku no Ribon, Kawaii no Himitsu) se li dedica una fitxa de dues pàgines (sent el màxim per autora i havent-hi algunes que només en tenen mitja). A més, tots els furokus que surten en aquesta fitxa són d’El contorn dels ulls de galàxia. Tanta és la popularitat d’aquest manga que en té un mínim de dues seqüel·les.
II) Flors a la llum de la lluna (Moonlight Flowers, Mutsumi Tsukumo): Clàssic del yuri bastant desconegut. I és una llàstima perquè, a més, toca temes de feminisme i activisme irisat. Hi ha alguns elements que no han envellit del tot bé, però en general em sembla una passada.
III) Endevi (Kamome Shirahama): una àngela i una dimònia que s’estimen molt van rivalitzant entre elles tot causant estralls a la Terra. Sense solta ni volta i amb un dibuix que fa caure de cul.
