Els obsessionats amb el gekiga!!

Títol original: Gekiga Baka-tachi!! (劇画バカたち!!)

Autor: Masahiko Matsumoto

Revista: Big Comic

Editorial: Seirin Kōgeisha

Anys: 1979-1984

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Autobiografia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Gekiga Fanatics)

Tot el que faci olor d’història del manga, m’interessa. I més si és un manga. I encara més si és autobiogràfic. Així que tard o d’hora m’havia de posar amb aquesta obra com ja en el seu moment vaig fer-ho amb A la deriva del gekiga (Gekiga Hyōryū, Yoshihiro Tatsumi), més conegut per aquí com Una Vida Errante.

Els obsessionats amb el gekiga!! ha resultat una enorme decepció pels següents motius:

1) No explica com es desenvolupa durant l’època del gekiga en si, sinó el seu brou de cultiu. Aquestes són les darreres paraules de l’obra: “I és a aquest poble on naixeria el gekiga. FI”

2) Tota l’estona va dient que es dediquen a crear manga innovador i tal, però no diu com: ni amb quines tècniques de dibuix, ni amb quina mena de personatges, ni amb quina mena de narració ni res. Només que s’inspiraven molt en el cinema (sense posar-ne cap exemple), que era tot molt “madur” i que les associacions de mares i pares estaven que treien foc pels queixals.

3) Més que un còmic sobre manga i mangakes, sembla un còmic sobre com els editors els van estar ensarronant durant anys mentre ells malvivien. Que ja m’està bé que ho critiqui, però s’hi centra massa en detriment d’altres continguts.

Just quan l’obra comença de veres, va i s’acaba.

Aquesta obra només val la pena per conèixer la cara no tan amable de certs mangakes (i així fer-li boicot al Takao Saitō pel seu historial de puter) i per alguna anècdota curiosa. Per exemple, es veu que hi havia un propietari que no llogava pisos a homes que hi anaven sense dones perquè els homes preferien negar-se en la merda abans que fer dissabte de tant en tant o, directament, no embrutar.

La narració, tret d’un parell d’escenes, és prou clara. El dibuix em sembla més aviat insípid, però això fa que hagi envellit més aviat poc.

L’edició francesa és a tapa dura i de gran format. Al fons de la portada hi ha obres comercials i que no tenen res a veure amb el gekiga. Com a extres, conté dos articles i tres biografies (una de més llarga, de l’autor i dues, de més curtes, dels dos altres mangakes que surten a la portada).

Ho recomano? No, no i no. Si t’interessa la història* del gekiga en manga, millor que optis per A la deriva del gekiga. Molt més complet en tots els sentits i disponible en castellà sota el títol d’Una Vida Errante a algunes biblioteques.

Nota global: 3/10

*La història parcial, ja que no parla en cap moment del gekiga fet per i dirigit a dones. A més, en ser una autobiografia, és lògic que se centri més en uns autors (Yoshihiro Tatsumi) que en uns altres (Sanpei Shirato).

La minyona de la bandera blanca

Títol original: Shirahata no Shōjo (白旗の少女)

Idea original: Tomiko Higa

Autora del còmic (guió i dibuix): Saya Miyauchi

Revista: Bessatsu Friend

Editorial: Kōdansha

Any: 2005

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: (Auto)biografia, drama, crítica social

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (La fillete au drapeau blanc)

Com tota obra de drames de guerra, aquest també s’ha guanyat el seu lloc entre la crítica. Si més no, la francesa. Sent un volum únic amb mirada molt femenina, va fer que m’hi llancés.

La minyona de la bandera és una novel·la autobiogràfica de la Tomiko Higa. L’obra que ens ocupa n’és una adaptació. La Saya Miyauchi, en comptes de limitar-se al contingut de la novel·la, va documentar-se molt sobre l’obra, tant per mitjà d’escrits com anant personalment a Okinawa durant l’època de l’any en què transcorren els fets descrits al llibre.

La narració i el dibuix són funcionals, però a la primera li manquen pàgines i el segon es nota encara un pèl verd.

El manga està prou bé, però crec que es troba sobredimensionat per la crítica. Per què als qui la conformen els agraden tant aquesta mena d’obres per molt mediocres que siguin? Serà que els fa sentir pacifistes encara que a la pràctica aquestes persones puguin ser púrria humana.

L’edició francesa resulta prou pràctica. L’únic luxe que té és la sobrecoberta. Si aquesta obra s’edités per aquí, el més probable és que ho fes en gran format i potser en tapa dura i tot. Li he trobat una errada de traducció: el terme “sensei” referit com a apel·latiu a una mangaka s’adapta com “prof”. És a dir, “profe(ssora)”.

Ho recomano? Està bé si t’interessa el tema de la segona guerra mundial vista des dels ulls de les civils japoneses. Si no és el cas, no et perds gran cosa no llegint-lo.

Nota global: 6’7/10

I per tota la pesca

Títol original: Kakukaku Shikajika (かくかくしかじか)

Autor: Akiko Higashimura

Revista: Cocohana

Editorial: Shueisha

Anys: 2011-2015

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Autobiografia, dia a dia, competitivitat, humor, drama

Nombre de volums: 5

Edicions fora del Japó: Taiwan (???; sé que s’edita allà perquè m’ho ha dit una font fiable, però ni idea de amb quin nom ha sortit allà) Actualitzacions posteriors: Itàlia (Disegna!), França (Trait pour trait, dessine et tais-toi), Estats Units (Blank Canvas: My so-called artist journey).

Premis: Manga Taishō el 2015 Actualització a 27 de novembre: Gran Premi de la Japan Media Arts Festival el 2015

I per tota la pesca és l’obra que enguany ha sigut guardonada amb el premi Taishō de manga. Ja poc abans de guanyar-lo, però, m’havia cridat l’atenció. En tractar-se  d’un manga curtet i autobiogràfic de l’autora de La Princesa de les Meduses (Kurage Hime), el primer volum de la qual em va agradar força, tard o d’hora l’havia de llegir.

Aquesta història, a més d’explicar-nos com l’autora va complir el seu somni d’esdevenir mangaka, es tracta de tota una oda al seu mentor. Dic “mentor” i no “docent” o “professor” de manera expressa: el senyor Hidaka va suposar, per a ella, molt més que això. Va recolzar-la en els moments difícils i la va impulsar en el camí de la disciplina. Es preocupava tant del seu benestar físic i emocional, com del professional. Es podria dir que la va mig apadrinar.

És aquest un relat d’allò més íntim, on se’ns mostra l’autocomplaença i el narcisisme característics de la joventut i la inexperiència. Trobo que l’autora hi fa gala d’una gran valentia en explicar totes aquestes misèries, que la majoria de gent es guarda (de manera completament legítima). També és probable que hi hagi moltes coses que no explica, però així i tot em sembla prou destacable. A més, l’obra està feta amb molt sentiment i això el lectorat ho palpa: la nostàlgia, la melancolia i els remordiments es fan patents al llarg de les pàgines.

Pel que fa a la narració, aquesta és excel·lent: resulta absolutament propera i conté anades i vingudes del present al passat sense que el lector es perdi en cap moment.

El dibuix m’ha agradat. Jo el catalogaria de “dibuix de josei que entra pels ulls”. És detallat i molt expressiu. De tant en tant, se’n varia una mica el traç i s’hi parodien, sobretot, diversos estils dins del ventall del shōjo antic. Heus aquí un exemple:

Hi ha diferents dades que es poden extreure d’I per tota la pesca. Aquí en destaco les que m’han cridat més l’atenció:

• Sobretot al principi de l’obra, però no només, el relat ens ensenya fins a quin punt el sistema japonès d’educació filtra, filtra i torna a filtrar. I aprofita per a fer-li una lleu crítica i de com hi ha algunes maneres de saltar-se aquest filtratge.

• Sembla que a les facultats de Belles Arts del Japó només posin dones nues. Mai homes. Per què només dones despullades? Ja n’hi ha prou d’això que la paraula “musa” i tot el que s’hi relacioni sigui només femenina! Les dones podem crear i els homes poden ser una font d’inspiració, també! De fet, el còmic que ens ocupa és una prova d’ambdues afirmacions.

• Als noranta el manga encara no era del tot ben vist al Japó. Estem parlant de l’època daurada pel que fa al nivell de producció d’aquest mitjà a un país on és omnipresent. A l’estat del món on més còmic es crea amb diferència. Els que desitjem que per aquí el còmic en general i el manga en particular gaudeixin d’una millor acollida, amb aquesta informació en ment, ho tenim bastant cru.

L’única pega que li he vist a aquesta obra és que s’hi cita un/a tal “González” espanyol/a dedicat/da a l’escultura, sense ni el nom ni l’altre cognom ni més dades. Així no hi ha manera humana de saber a qui fa referència. I menys quan es fica al sac d’escultors tant el Joan Miró (d’aquest sí que se’n diu el nom) com el Gaudí. Que no ho dic que no ho fossin, però llur camp més destacat no és aquest i no se’ls coneix per això, sinó per la pintura en el primer cas i per l’arquitectura en el segon.

El recomano? Completament! En especial als adolescents que encara no hagin decidit llur camí professional, però també a qualsevol que vulgui llegir una història emotiva, errors de joventut inclosos.

Nota global: 9’2/10