Protagonistes carismàtiques en el manga

Segons el meu parer, hi ha tres menes de protagonistes: els patètics, els que compleixen amb el paper i els carismàtics. Evidentment, pot haver-hi diferents gradacions entre aquestes categories i els matisos dependran molt de la concepció de cadascú.

 

Mentre que de protagonistes masculins carismàtics n’hi ha un bon grapat, resulta curiós i trist a la vegada com de protagonistes femenines en el manga amb carisma n’hi hagi tan poques. D’estúpides n’hi ha moltes. També se’n troben prous que estan ben construïdes, no es fan pesadetes i et pots arribar a congraciar amb elles i tot. Però aquelles amb un caràcter atractiu escassegen.

Així doncs, n’he fet una recopilació de totes les que recordo:

Oscar François de Jarjayes de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, de la Riyoko Ikeda): L’Oscar és una noia que ha sigut criada com si fos un noi perquè els seus progenitors no han engendrat cap home i el pare vol un successor. Tot això, a la França del segle XVIII. Malgrat haver sigut educada d’aquesta manera, ella es refereix a si mateixa en femení i és plenament conscient que és una dona, com la seva mare i a diferència del seu pare. En una societat com la d’aleshores (i de la qual l’actual encara té fortes reminiscències), amb una diferència de gèneres tan marcada, la seva situació li genera un fort conflicte interior. Què vol dir ser un home? Què vol dir ser una dona? Es limita tot plegat a les diferències físiques pròpies de cada sexe? Es basa en el teu lloc dins de la societat? En com els altres et veuen? En la teva orientació sexual?

Com a curiositat, val a dir que La Rosa de Versalles estava pensada perquè la protagonista en fos la Maria Antonieta i, de fet, així és en els primers capítols. La popularitat de l’Oscar entre el públic, però, va fer que la segona li usurpés la tan preuada posició a la primera.

Què la fa carismàtica? L’Oscar és forta de caràcter i se sap guanyar la seva autoritat. A més, és una persona que es fa preguntes i que evoluciona una barbaritat. Llàstima que, per exigències del públic, l’obra tirés cap a una banda que no m’acaba de fer massa gràcia i que li resta punts al personatge.

Chun Hyang de La Nova Llegenda de Chun Hyang (Shin Shunkaden, de CLAMP): La Chun Hyang viu amb la seva mare a un poble amb un governador que abusa del seu poder, tant per a cobrar uns impostos exagerats com per a enllitar-se amb totes les dones de què s’encapritxa, ja sigui valent-se de la seva riquesa o de la força. Com s’ho faran per a tirar endavant?

Què la fa carismàtica? La Chun Hyang és una mena de Goku en versió femenina, però amb la seva pròpia personalitat. Comparteix amb el protagonista de Bola de Drac la força sobrehumana i la bondat. A més, té una mica de caràcter i algunes debilitats que la fan molt humana. Malgrat tot, he de confessar que no sé fins a quin punt s’ha guanyat aquest lloc per l’efecte nostàlgia.

Yotsuba de La Yotsuba i...! (Yotsuba to!, del Kiyohiko Azuma): La Yotsuba es trasllada a viure a un nou barri amb el seu pare, on coneixerà molta gent nova i procurarà viure al màxim cada dia.

Què la fa carismàtica? La seva ingenuïtat i la seva particular manera de veure i entendre el món han encisat milers de lectors de totes les edats. Per si no fos poc, la Yotsuba posseeix una gran imaginació i és d’allò més creativa.

Actualització a 13 d'abril de 2015: afegeixo a la llista la Fade i l’Amira

Fade de Fanchon Fadette (Tomoko Naka): La Fade es vol casar amb la seva estimada Lulu, però al pare de la primera no li sembla gaire bona idea i és per això que l’envia a França, la seva terra natal, per a trencar la parella i intentar que la Fade s’enamori d’un noi. Allà, la jove coneixerà el món de la moda i intentarà deixar-hi la seva empremta com a dissenyadora.

Què la fa carismàtica? La seva vocació artística i la seva tossuderia. Implacable, però a la vegada amb els seus dubtes interns. A més, m’encanta que dugui a terme un munt de reivindicacions feministes, com ara la llibertat a l’hora d’escollir parella o de vestir lliurement i sense constrenyiments. Quanta pressió tenim encara a dia d'avui de dur talons, les dones! Ella ho té molt clar: són la mar d'incòmodes i no els vol.

Amira d’Històries de Núvies (Otoyomegatari, de la Kaoru Mori): L'Amira, de 20 anys, es veu conduïda a casar-se amb un nano de 13 anys en un matrimoni de conveniència (bàsicament, en l’època i el lloc en què se situa aquest manga era difícil escollir parella i tota una utopia si parlem de dones). L’obra és coral, però així i tot hi ha una part en què ella n’és la protagonista absoluta.

Què la fa carismàtica? S’adapta bé al que la vida li ofereix i es guanya el cor d’aquells qui l'envolten. Se sap espavilar i domina la caça de subsistència. Manté les promeses i la seva voluntat, sempre rere un somriure, és de ferro. Malgrat tot això, no perd la seva humanitat: com tothom, té febleses i pors.

Actualització a 4 de febrer de 2016: Afegeixo a la llista la Suzu Asano i l’Ayako Fumoto

 

 

Suzu Asano de Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, de l’Akimi Yoshida): La Suzu és una adolescent amb una família que se surt dels estereotips. Degut a diverses circumstàncies, es muda amb les seves germanes a Kamakura, una bella ciutat costanera.

Què la fa carismàtica? La Suzu és una noia que a causa del que li ha tocat viure és més madura que les persones de la seva edat, però a la vegada se’ns presenta com una adolescent i no com una persona adulta en un cos infantil. A més, és una persona d’allò més noble, però no és ni de lluny perfecta. De tracte agradable, però ferma en les seves conviccions. I amb els seus dubtes interns, tot i que pugui semblar contradictori, la qual cosa no ho és pas, ans la fa més humana, en el bon sentit de la paraula.

Ayako Fumoto d’Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): L’Ayako ha crescut en una família benestant com la pubilla. En complir la nena dotze anys, els seus pares descobreixen que no és llur filla de sang i decideixen que la volen morta. L’Ayako, però, no els posarà les coses fàcils.

Què la fa carismàtica? M’autocito: “L’Ayako és una supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà endavant. (...) Sang freda i passió concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.”

Bonus: mangues espanyols

Sí, ja sé que “manga” en la nostra llengua fa referència al còmic publicat originalment al Japó (ja siguin els autors japonesos o no). Tot i així, hi ha molts autors occidentals fortament influïts per la seva narrativa i estil de dibuix (que sí, que hi ha una barbaritat d’estils diferents i tal i n’hi ha que podrien passar per còmic occidental, però ja ens entenem). Són còmics fets seguint l’estela de la tendència japonesa i que encaixen molt millor al calaix de “manga” que en els de “còmic europeu” o “còmic americà”. Hi ha obres que fins i tot que estan fetes en sentit de lectura a la inversa al nostre (!) i amb les onomatopeies en japonès (!!!!!).

 

Liselotte d’O.U.T (Inma R.): Revisió de la caputxeta vermella en un món fantàstic.

Què la fa carismàtica? La singularitat del seu personatge: es tracta d’algú completament fred però a la vegada sense ni un sol cristall de maldat. Per a rematar la seva personalitat, l’autora la va fer una narcisista acabada. Resulta congruent amb si mateixa i amb la gent que l’envolta.

Polkadot de Spyglass (Alejandra M. Campos): En aquest cas faig una mica de trampes, ja que la Polkadot és coprotagonista. No puc dir gaire més d’aquest personatge per por a esbudellar la sèrie a què pertany.

Què la fa carismàtica? La seva empenta i la seva cara dura. Sembla que res no la pugui aturar. I tot i així, també amaga febleses. Malgrat que la història transcorre en un sol volum, es veu una clara evolució en aquest personatge.

Conclusió

Crec que parla molt poc a favor del manga que entre tot el còmic japonès que he llegit només hagi trobat tres protagonistes carismàtiques i que d’aquestes, una hagi sigut educada com un home, una altra posseeixi una força sobrehumana i la darrera sigui nena amb la identitat de gènere encara per definir. I més si partim de la base que el món del manga està ple de protagonistes estúpides. Per sort, de personatges principals i secundaris femenins amb carisma n’hi ha uns quants. Dedueixo que el percentatge d’aquests respecte a les protagonistes amb potència és bastant superior degut a què molts autors tenen la tendència d’inspirar-se en ells per a llurs protagonistes llevant tot allò que no els interessa mostrar i afegint aspectes que els hauria agradat posseir. Això provoca que el/la protagonista sigui un personatge que tendeixi cap al marysueisme.

En canvi, pel poc còmic de forta influència manga que es publica aquí, aquest gairebé iguala el còmic japonès en nombre de protagonistes carismàtiques. A més, val a dir que no en consumeixo gaire, la qual cosa redueix el nombre de possibilitats de trobar-me amb aquestes protagonistes de personalitat tan atractiva. Cal posar de manifest que també m’he trobat autèntics despropòsits, ja no només a nivell de la protagonista, sinó de l’obra en general. Sempre em semblarà un misteri que determinades obres s’hagin pogut publicar a nivell professional sense tenir un nivell mínim en cap aspecte.

És evident que no totes les històries poden ni han de tenir protagonistes carismàtics. Hi ha obres que funcionen perfectament amb un protagonista que compleix amb el seu paper i que veus que altrament no rutllarien. Els protagonistes estúpids, en canvi, sempre trobo que hi són de més.

Actualització a 13 d'abril de 2015, després d'afegir la Fade i l’Amira: El panorama continua sent desolador, però com a mínim he trobat dues protagonistes carismàtiques que no em generen els problemes de les primeres tres: han sigut educades com a dones, tenen consciència de llur gènere (potser la Fade no totalment) i són molts humanes, amb els límits que això comporta.

Actualització a 4 de febrer de 2016, després d'afegir la Suzu i l’Ayako: Ídem a l'anterior. Per tants mangues com llegeixo, la quantitat de protagonistes carismàtiques fot fredar.

Nota aclaratòria

Evidentment, la llista es basa en el meu criteri i protagonistes que a mi no em semblin carismàtiques a algú altre sí que li ho semblaran (imagino que aquí estarà la Nausicaä, per exemple) i viceversa. A més, es redueix a les obres que he llegit i, per tant, és perfectament ampliable.

Les inexistents organització i coordinació de cara al Saló del Manga

A menys d’un mes que comenci el Saló, ni Ficomic ha publicat horaris de les activitats, ni les editorials han confirmat quan tindran els seus autors firmant. És que a la web de Ficomic, a més, a la secció d’“autors firmant” simplement posa “Coming soon” (té nassos que a sobre ho posin en anglès; ja posats, a la propera que ho posin en japonès, que per alguna cosa és el Saló del Manga, no?), sense cap dels autors confirmats. Per a la Sala d’Actes, res de res, tampoc. Ni quines conferències hi haurà, ni qui hi serà, ni res.

 

Vergonyós. I no pas el meu nivell de photoshop, precisament.

Per si no fos poc, la venda d’entrades fa es va obrir el 24 de juliol. Fa més de 2 mesos, ja. Per què aquest desgavell? Si algú està interessat en una firma o activitat en concret i quan en revelen la data ja no queden entrades per a aquell dia, què? Què ha de fer, sinó? Comprar les entrades per als quatre dies i demanar permís per als quatre dies, també? Senyors! Que hi ha gent de tota Espanya (i part de l'estranger, si comptem Andorra) que ve expressament al Saló, lloga un hotel i s'excusa com pot de les seves obligacions familiars, socials i laborals. El mínim que l'organització hauria de fer és mostrar una mica de respecte i seriositat. Professionalitat ben entesa, vaja.

Se suposa que aquest és l’esdeveniment més important de manga a nivell d’Espanya? És realment aquesta una de les fires de manga més destacades d’Europa? Doncs quin llistó més baix que hi ha, tu.

Com a colofó final, diré que valoro molt més una bona organització global que no que s'inverteixi en dur dos o tres autors que firmaran a un percentatge reduïdíssim d'assistents i que probablement no faran res més de profit (hi ha excepcions, cert, d'aquí el "probablement"). A més, crec que seria molt més profitós que els autors fessin ponències en una gran sala o hi fossin entrevistats i hi hagués macrotrobades amb fans. No sempre es té l'oportunitat d'accedir a un autor japonès de renom a través d'un intèrpret. Estaria bé també que es gravessin en bona qualitat i les pengessin a internet uns dies més tard (o, fins i tot, les posessin a la venda a través de la web de Ficomic i/o de les respectives editorials).

EDITO: Per si algú es pregunta com pot ser que a la captura hi hagi una hora bastant posterior a la de publicació de l'entrada, simplement és perquè tinc el blog configurat a la zona horària "Pacific Daylight Time" i no tinc ni idea de com canviar-ho. L'hora del meu ordinador, per contra, és correcta conforme a la meva zona horària.

El Clan dels Poe

Títol original: Poe no Ichizoku (ポーの一族)

Autora: Moto Hagio

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1972-1976

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, fantasia

Nombre de volums: 5 (3 en bunkō) Actualització a febrer de 2019: 2 en edició de luxe.
Edicions fora del Japó: Itàlia (Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe, tres volums), Polònia (Klan Poe, dos volums), Taiwan (Bō zú chuánqí, quatre volums). Actualització a novembre de 2019: Espanya (El Clan de los Poe, dos volums de luxe).
Actualitzo a 28 d’abril de 2016: Relació amb altres mangues: Somni de Primavera (Haru no Yume, història extra)
Actualitzo a 5 de febrer de 2018: Relació amb altres mangues: La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda)

Premis: Premi Shōgakukan al millor manga el 1975

Després d’haver llegit El cor del Thomas (Thomas no Shinzō), una altra obra de la mateixa autora, i tenint en compte que ambdós mangues gaudeixen d'una popularitat similar, m’imaginava que El Clan dels Poe m’agradaria molt més. Val a dir que dins de les meves preferències és extremadament difícil superar o igualar una obra de les característiques d'El cor del Thomas.

Així doncs, m’hi vaig submergir amb unes expectatives altíssimes. I me la vaig fotre. A veure’m, l’obra està bé, simplement em pensava que seria molt millor. A més, les penúries que vaig passar per a aconseguir-ne tots els volums no van fer més que augmentar les augmentar les meves ànsies per devorar aquesta sèrie.

La història gira al voltant de la temàtica vampírica, concretament del clan dels Poe. L’Edgar, el protagonista, conserva l’aparença de quan era un tendre humà de 14 anys, la qual cosa li resta molta llibertat d’actuació. Per a sobreviure en aquest món on els vampirs són minoria es veurà obligat a establir aliances que no li acaben de convèncer, així com a viatjar molt sovint. A més, haurà de lluitar contra la solitud pròpia de la seva situació. No puc dir gaire més, ja que els capítols de la sèrie no són lineals i qualsevol detall que esmenti més enllà d’això es pot considerar esbudellament de la història. D'aquesta manera, el guió es configura com un trencaclosques en què cada episodi és una peça i en què com més peces tens, més t'imagines la imatge del conjunt.

Trobo que potser és una obra massa ambiciosa i no acaba d'assolir el grau d’excel·lència que la seva autora tenia en ment. No pas pel desordre cronològic, el qual està perfectament executat, sinó per tots els personatges que ens presenta. A vegades, diverses generacions en un sol capítol. Això provoca que la major part del repertori estigui mancat d’esperit, buit. Perquè a sobre l’autora tampoc s’esforça excessivament en dotar-los de profunditat. El que menys m'agrada de tot plegat és que es fa ús i abús de l’amor a primera vista al llarg de la història. No demano que es desenvolupi una meravellosa història d’amor cada vegada, però sí una mica més de coherència. Realment, l’únic personatge amb una mica de relleu és el propi Edgar. Com a conseqüència, a nivell de muntanya russa sentimental l'obra falla estrepitosament. Només la desesperació de l'Edgar aconseguia fer-me vibrar.

Gràficament, em sembla maquíssima. Me l’esperava més recarregada, això sí. L’estil és molt tendre i algunes pàgines són autèntiques obres d’art, tant a nivell de dibuix com narratiu. Si no fos perquè la majoria d'elles revelen detalls de la trama, no hauria sabut quines posar.

 

La recomano? Definitivament, sí. Crec que tot i que els personatges, en línies generals, siguin bastant fluixos, la història està prou ben concebuda. Se li ha de reconèixer el mèrit a l’autora d’anar-la fent cronològicament desendreçada i que a la vegada es pugui seguir bé. A més, va rebre el premi Shogakukan l’any 1975 i és tot un clàssic del manga. S’ha de tenir en compte, doncs, que aquesta història la gaudiran molt més els que busquin una obra amb misteri on tot encaixi que no pas una obra amb bons personatges. Així i tot, el protagonista duu el pes de la història amb prou dignitat.

Nota global: 8/10

Votacions a l'estil de Ficomic

Fa uns dies es van obrir les votacions de Ficomic per als millors mangues, en diferents categories, de l'any.

Ho confesso: mai he estat a favor de les votacions populars per tots els inconvenients que comporten. Trampes, amiguismes, votar un producte sense haver-lo contrastat amb la resta... Al cap i a la fi, en la major part dels casos les votacions populars no són votacions en què surt escollit el millor, sinó el més popular (visca les redudàncies!), el que té més amics, el que ha comprat més gent o el que ha hackejat alguna cosa del sistema.

De tota manera, no és d'això del que em vinc a queixar avui. Del que em queixo és d'això altre:

Patèticament patètic. Entenc que hi ha una manca terrible de kodomos al nostre mercat, però això no fa més lícites les opcions d'aquesta votació. Aquesta mena de premis s'obtenen com a resultat d'una competició, però aquí només dones a escollir entre dues sagues diferents d'una mateixa història. En definitiva, Inazuma Eleven acabarà obtenint un premi sense cap mena de mèrit.  A Espanya no es publica kodomo perquè no sortiria rentable. I punt. En casos com aquest, el premi hauria de declarar-se desert per manca de participants.

Per si no fos poc, la categoria josei està completament obviada i els títols que la representen es troben col·locats entre els shōjos: Nieve en Verano, Love Music i Private Prince. Bé que els shōnens estan separats dels seinen; per què no hi ha categoria de josei, llavors? Es podria suprimir la categoria de kodomo i posar la de josei. Amb això es mantindria el pressupost dels premis. És que no ho entenc: m'inclous TRES joseis a una categoria que no els correspon i en canvi poses dues sagues d'un títol en una sola categoria. Això origina que aquesta darrera categoria tingui tan sols dues possibilitats de votació que, en realitat, n'és només una.

Si no m'equivoco, 3 > 2 > 1.

Per què, aleshores? Jo diria que per aquí hi ha bastants més dones adultes (20 anys i en amunt) que consumeixen manga que no pas nens (0-12 anys). Perquè després la seva editorial pugui dir que Inazuma Eleven ha sigut premiada? Sinó no ho entenc, però en cas que l'editorial ho fes, em semblaria pura demagògia.

Per acabar la meva queixa, deixo constància que tant Aristocracia Campesina com Code Geass estan a la categoria shōnen, quan realment són shōjos. Això les perjudica, ja que hi ha menys shōjos que shōnens (i més si eliminem d'entre els primers els joseis catalogats com a shōjos).

Llibre: El Fenomen Manga

Sempre havia pensat que la "tipografia" del títol de la versió en castellà era d'allò més cutre. Ara veig que resulta que respecta la de l'edició alemanya.

Títol original: Phänomen Manga

Autora: Jaqueline Berndt

Any: 1995

Editorial original (alemanya): edition q

Editorial espanyola: Martínez Roca

Com a gran aficionada al manga, he llegit diversos llibres que parlen del tema, i més que me n'agradaria llegir, però per aquí no se sol publicar res que em desperti l'interès. Hi ha, per això, honroses excepcions i a més també he degustat obres en llengua estrangera quan n'he tingut l'oportunitat.

D’entre tots els llibres sobre manga publicats a Espanya, aquest és un dels més desconeguts. De fet, és una formosa casualitat que n’arribés una còpia a les meves mans, ja que fins al dia que el vaig tenir entre els meus dits no n'havia sabut de la seva existència. I, modèstia apart, considero que estic bastant ben posada en les publicacions espanyoles relacionades amb el manga.

L'obra que ens ocupa crida l'atenció sobretot per l'any en què es va publicar aquí, el 1996. És cert que ja aleshores hi havia un petit públic que consumia manga, però no té res a veure amb l’actual o el d’abans de la crisi. Vaja, que aleshores encara no s’havia donat cap “fenomen manga” a Espanya (ni idea de com anava la cosa a Alemanya, però pel que diu el llibre es veu que en aquell moment publicaven diversos articles seriosos sobre manga a l’any). En tot cas, els brots d’aquest fenomen creixien lents però a la vegada amb seguretat i fermesa. A més, el fenomen manga que aquí es tracta és el del Japó, l’autèntic fenomen manga.

Encara que en total el llibre només es compongui d'unes 200 pàgines, el conjunt és molt exhaustiu i dóna una visió bastant general del manga. Crec que val molt la pena de llegir a tot aquell interessat en la matèria. Tot i que abraça des dels orígens més primigenis del manga i menciona obres com Norakuro (dels anys trenta i principis dels quaranta del segle passat), sobretot se centra en obres dels setanta, vuitanta i la primera meitat dels noranta del segle passat.

El document s’estructura en diferents capítols (que vindrien a ser 1-Introducció, 2-Shōnen, seinen i alternatiu 3-La popularitat del manga en totes les seves vertents, 4-Shōjo i josei, 5-Ladies, Hentai, Eroguro i Lolicon i 6-Conclusió i comentaris que no tenien cabuda en la resta de capítols). A més, abans de res comença amb un prefaci aclaratori i al final inclou una cronologia bastant completa, un glossari prou interessant (segons el meu parer, però, incomplet) i una llista descriptiva de diferents personatges rellevants relacionats amb el manga, sobretot autors.

Com a gran extra, El fenomen manga conté diverses mostres de destacadíssims mangues, com ara L’Aixeta (Nejishiki, del Yoshiharu Tsuge), Banana Fish (Akimi Yoshida), Benvolgut Germà... (Oniisama e..., de la Riyoko Ikeda), El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, de la Keiko Takemiya), El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku, de la Moto Hagio), El Joe de l’Endemà (Ashita no Joe, de l’Asao Takamori i el Tetsuya Chiba) i La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, de la Riyoko Ikeda). I encara me’n deixo uns quants. La majoria de mostres estan en japonès, però els mangues representats que aleshores ja s’havien publicat en alemany es van agafar les pàgines de mostra d’aquestes edicions per a la publicació original... i en l’edició en castellà estan traduïdes! Així, tenim unes pàgines en castellà de l’adaptació del clàssic de la literatura japonesa La Història d’en Genji (Genji Monogatari, de suposadament la Murasaki Shikibu; l’autora del manga és la Waki Yamato) i de la Introducció a l’Economia Japonesa (Nihon Keizai Nyūmon, del Shōtarō Ishinomori). Val a dir que mentre que es procura mantenir les pàgines en japonès sense emmirallar, una de les de La Rosa de Versalles està voltejada. Desconec si l’error prové de l’edició alemanya o l’espanyola.

Un parell de pàgines de l'edició original. La imatge de mostra prové d'El Joe de l'Endemà.

Quan m’encaro amb un treball d’aquestes característiques tinc totes les alertes disparades, ja que aquesta mena de llibres sol caure en dos paranys que en rebaixen notablement el valor i fan que realment el llibre en si resulti una petita estafa:

1) O bé se centren molt en els gustos de l’autor. Per exemple: reescrivint la història o obviant de manera descarada o passant molt per sobre d’una demografia amb un percentatge de lectors tan o més alt que d’altres.

2) O bé es basen en un catàleg de recensions d’obres més o menys conegudes a occident sense cap mena d’enllaç entre elles. Per a això ja estan els blogs o, en el moment de la publicació del llibre, les revistes especialitzades i els especials al final dels còmics. A un llibre sempre li demanaré un plus, perquè per alguna cosa és un llibre.

O el pitjor de tot, una barreja d’ambdós. El Fenomen Manga, per això, se salva d’aquests dos esvorancs. Si peca d’alguna cosa, és que a vegades resulta massa didàctic i d’altres dóna per fet la coneixença de determinats termes. És a dir, en aquest sentit no segueix un llibre d’estil clar.

Un altre defecte freqüent en aquesta mena de productes és l’esbudellament sistemàtic de la trama d’alguns mangues que han marcat un abans i un després. No dic jo que sense alguns fets essencials en determinats mangues no es pot explicar bé la història del manga, però segons el meu parer, hauria d’haver-hi alguna mena d’avís. Si no m’equivoco, els únics errors pel que fa a això són una imatge del segon volum (de 19) de Banana Fish i una d’entre mitjans i finals de La Rosa de Versalles. Per postres, cap de les dues escenes no és gens representativa de les esmentades sèries. Per tant, l’autora en va fer una doble mala elecció en cada ocasió.

Com a apunt final, cal destacar que aquest llibre es va publicar originalment a mitjans dels noranta, l’època daurada pel que fa a la publicació del manga en nombres de tirada al Japó. Per tant, es presenta totalment optimista pel que fa al seu futur imprès, tant a les revistes com als volums recopilatoris.

Nota global: 8/10