dilluns, 16 de febrer de 2015

Una Indumentària Anomenada Greix




Títol original: Shibō to Iu Na no Fuku o Kite (脂肪と言う名の服を着)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Shuukan Josei
Editorial: Shufu to Seikatsusha / Shōdensha (reedicions)
Anys: 1997 + història extra al 2002
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (In the Clothes Named Fat), Itàlia (Questo Non è Il Mio Corpo) i Estats Units (In Clothes Called Fat), Actualització a 14 de novembre de 2016: Espanya (Gorda).

La Moyoco Anno és una autora bastant polivalent: ha tocat tant vessants simpàtiques com de fosques, passant per tot un seguit de matisos i de públics diferents. Aquesta mangaka no resulta una completa estranya a Espanya, encara que pugui semblar el contrari. El que passa és que Glénat, l’editorial que en va publicar les dues obres que vam veure per aquestes terres, no va saber escollir bé i el lectorat, com és lògic, no va recolzar aquesta autora. Vegem-ho amb atenció:

1) D’una banda, se’n va editar Encanteri Sucre Sucre (Sugar Sugar Rune), un shōjo de nenes amb poders màgics en una edició molt maca. Una obra infantil i sense que el seu anime s’hagués emès per aquí ho tenia bastant cru.

2) De l’altra, se’n va publicar L’Assalariat (Hataraki Man, més conegut internacionalment com Tokio Style). Això sí que va semblar una broma: un seinen que ja aleshores estava aturat al Japó com a primera obra d’una línia josei! Aquí l’editorial la va espifiar per partida triple: va publicar una obra que molts no comprarien per no poder-la completar, va enganyar descaradament els seus consumidors i va etiquetar un producte amb un qualificatiu menys popular que l’autèntic. Qui anava a adquirir una obra així i en aquestes condicions? Normal que experimentés aquella fi: saldats els quatre volums per 10 €.

Tot i que no em va convèncer Encanteri Sucre Sucre, com que en Moroboshi em va recomanar L’Assalariat basant-se en els meus gustos, li vaig concedir una oportunitat. Em va agradar molt. Així doncs, he tornat a provar amb un altre treball adult de l'autora. I encara m’ha plagut més.

Una Indumentària Anomenada Greix ens mostra com la Noko Hanazawa pateix un trastorn de l’alimentació: menja de manera compulsiva per a ofegar les penes, així com també en moments de molta pressió. El seu sobrepès i el rebuig social que rep a causa del seu aspecte retroalimenten la seva angoixa, que cada cop creix més. El peix que es mossega la cua. Tot plegat la fa idealitzar la vida de les persones magres i li venen ganes d'aprimar-se, però la seva ansietat s’encarrega de posar-li les coses difícils. Aconseguirà perdre pes? I si ho aconsegueix, assolirà tot el que s’imagina? Com reaccionarà la gent del seu voltant?

Aquesta obra posa de manifest fins a quin punt lestar prim o gras pot influir ja no en la nostra salut física sinó en la mental, així com en les relacions interpersonals. Tant a la feina, com a nivell de parella. Critica els maltractes contra els grassos al Japó, on l’índex d’obesitat és molt reduït*, per la qual cosa encara es crea un estigma més gran. A això li hem de sumar la pressió social envers les dones de ser boniques i de dedicar molt més temps i diners que els homes a la seva imatge.

Així doncs, a més de tractar aquestes dues malalties (trastorn per afartament i obesitat), l’autora critica l’assetjament a la feina, l’obsessió possessiva envers la parella que experimenten algunes persones, el passotisme cap a les injustícies i les parts podrides del sistema laboral japonès.

Els personatges m’han semblat la mar d’humans en el mal sentit de la paraula. La protagonista, que sempre ha sigut grassa, té un complex d’inferioritat esgarrifador, les seves companyes de feina la menyspreen, el seu cap la renya constantment perquè la veu el blanc perfecte, el seu xicot és un tipus miserable i està encara més acomplexat que la pròpia Noko... Tot i així, també se’ns mostren brots d’esperança, però al cap i a la fi és una obra on predominen sobretot el pessimisme i la crítica social.

El dibuix és el propi de l’autora, tant de josei amb un toc de glamur i uns ulls i boques molt característics. No sembla gens noranter, sinó bastant més actual.

La narració resulta d’allò més fluïda i entenedora. Els esdeveniments transcorren perfectíssimament, així com els pensaments dels personatges i llur manera de veure el món. Et fiques de ple en l’obra!

Si aquest manga té un defecte, són les cobertes de les diferents edicions i les portades interiors. Tot de noies primes que no tenen res a veure amb la protagonista ni els personatges de l’obra. Això contravè totalment l’esperit de l'obra. M'ha vingut de gust experimentar amb el photoshop i combinant la portada francesa amb un dibuix interior, he obtingut això:

A l'esquerra, la portada francesa. A la dreta, la meva proposta de portada, molt més adequada al contingut.

L’edició francesa està molt bé. Format A5 amb sobrecoberta i unes pàgines a color al principi. A més, inclou el capítol extra que es va fer per a una de les reedicions al Japó.

Em pregunto què passaria si es publiqués aquesta obra aquí. Gaudiria d’una bona acollida o seria un fracàs? I... en cas que es vengués bé entre el públic, tindria alguna repercussió entre els lectors de còmic en general i els grans portals de manga? La veuríem en algun top 10 anual de les webs de notícies de referència?

La recomano? Sí!!! Aquesta obra trenca tabús i tracta un seguit de temes espinosos de manera molt realista. A més, l’autora aconsegueix transmetre els sentiments dels seus personatges, per molt rebuig que aquests puguin generar en el lectorat. Un manga completament rodó.

Nota global: 8’8/10

*I on, a més, uns quants anys després de la publicació d’aquest manga (el 2008) es va aprovar una llei que imposa una cintura màxima en els treballadors d’a partir de 40 anys.