Títol original: Shibō to Iu Na
no Fuku o Kite (脂肪と言う名の服を着て)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Shuukan Josei
Editorial: Shufu to Seikatsusha
/ Shōdensha (reedicions)
Anys: 1997 + història extra al
2002
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (In the Clothes Named Fat), Itàlia (Questo Non è Il Mio Corpo) i Estats Units
(In Clothes Called Fat), Actualització a 14 de novembre de 2016: Espanya (Gorda).
La Moyoco Anno és
una autora bastant polivalent: ha tocat tant vessants simpàtiques com de
fosques, passant per tot un seguit de matisos i de públics diferents. Aquesta mangaka no resulta una completa estranya a Espanya, encara que pugui semblar el
contrari. El que passa és que Glénat, l’editorial que en va publicar les dues
obres que vam veure per aquestes terres, no va
saber escollir bé i el lectorat, com és lògic, no va recolzar
aquesta autora. Vegem-ho amb atenció:
1) D’una banda, se’n
va editar Encanteri Sucre Sucre (Sugar Sugar Rune), un shōjo de nenes amb
poders màgics en una edició molt maca. Una obra infantil i sense que el seu anime s’hagués emès per
aquí ho tenia bastant cru.
2) De l’altra, se’n
va publicar L’Assalariat (Hataraki Man, més conegut
internacionalment com Tokio Style).
Això sí que va semblar una broma: un seinen que ja aleshores estava aturat al
Japó com a primera obra d’una línia josei! Aquí l’editorial la va espifiar per
partida triple: va publicar una obra que molts no comprarien per no poder-la completar, va enganyar descaradament els seus consumidors i va etiquetar un
producte amb un qualificatiu menys popular que l’autèntic. Qui anava a adquirir
una obra així i en aquestes condicions? Normal que experimentés aquella fi:
saldats els quatre volums per 10 €.
Tot i que no em va
convèncer Encanteri Sucre Sucre, com
que en Moroboshi em va recomanar L’Assalariat
basant-se en els meus gustos, li vaig concedir una oportunitat. Em va agradar
molt. Així doncs, he tornat a provar amb un altre treball adult de l'autora. I encara
m’ha plagut més.
Una Indumentària Anomenada Greix ens mostra com la Noko Hanazawa pateix un trastorn de l’alimentació:
menja de manera compulsiva per a ofegar les penes, així com també en moments de molta
pressió. El seu sobrepès i el rebuig social que rep a causa del seu aspecte retroalimenten
la seva angoixa, que cada cop creix més. El peix que es mossega la cua. Tot
plegat la fa idealitzar la vida de les persones magres i li venen ganes d'aprimar-se,
però la seva ansietat s’encarrega de posar-li les coses difícils. Aconseguirà perdre pes? I si ho aconsegueix, assolirà tot el que s’imagina? Com reaccionarà
la gent del seu voltant?
Aquesta obra posa de manifest fins a quin punt l’estar prim o gras pot influir ja no en la nostra salut física sinó en
la mental, així com en les relacions interpersonals. Tant a la feina, com a
nivell de parella. Critica els maltractes contra els grassos al Japó, on l’índex
d’obesitat és molt reduït*, per la qual cosa encara es crea un estigma més
gran. A això li hem de sumar la pressió social envers les dones de ser boniques
i de dedicar molt més temps i diners que els homes a la seva imatge.
Així doncs, a més
de tractar aquestes dues malalties (trastorn per afartament i obesitat), l’autora
critica l’assetjament a la feina, l’obsessió possessiva envers la parella que
experimenten algunes persones, el passotisme cap a les injustícies i les parts
podrides del sistema laboral japonès.
Els personatges m’han
semblat la mar d’humans en el mal sentit de la paraula. La protagonista, que
sempre ha sigut grassa, té un complex d’inferioritat esgarrifador, les seves
companyes de feina la menyspreen, el seu cap la renya constantment perquè la
veu el blanc perfecte, el seu xicot és un tipus miserable i està encara més
acomplexat que la pròpia Noko... Tot i així, també se’ns mostren brots d’esperança, però
al cap i a la fi és una obra on predominen sobretot el pessimisme i la crítica
social.
El dibuix és el propi
de l’autora, tant de josei amb un toc de glamur i uns ulls i boques molt
característics. No sembla gens noranter, sinó bastant més actual.
La narració resulta d’allò
més fluïda i entenedora. Els esdeveniments transcorren perfectíssimament, així
com els pensaments dels personatges i llur manera de veure el món. Et fiques de
ple en l’obra!
Si aquest manga té
un defecte, són les cobertes de les diferents edicions i les portades interiors.
Tot de noies primes que no tenen res a veure amb la protagonista ni els
personatges de l’obra. Això contravè totalment l’esperit de l'obra. M'ha vingut de gust experimentar amb el photoshop i combinant la portada francesa amb un dibuix interior, he obtingut això:
A l'esquerra, la portada francesa. A la dreta, la meva proposta de portada, molt més adequada al contingut. |
L’edició francesa està
molt bé. Format A5 amb sobrecoberta i unes pàgines a color al principi. A més, inclou el capítol extra que es va fer per a una de les reedicions al Japó.
Em pregunto què
passaria si es publiqués aquesta obra aquí. Gaudiria d’una bona acollida o
seria un fracàs? I... en cas que es vengués bé entre el públic, tindria alguna repercussió
entre els lectors de còmic en general i els grans portals de manga? La veuríem
en algun top 10 anual de les webs de notícies de referència?
La recomano? Sí!!! Aquesta
obra trenca tabús i tracta un seguit de temes espinosos de manera molt
realista. A més, l’autora aconsegueix transmetre els sentiments dels seus
personatges, per molt rebuig que aquests puguin generar en el lectorat. Un manga completament rodó.
Nota global: 8’8/10
*I on, a més, uns quants anys després de la
publicació d’aquest manga (el 2008) es va aprovar una llei que imposa una
cintura màxima en els treballadors d’a partir de 40 anys.