Aigua Celestial

 

No he pogut trobar la imatge amb més qualitat...

Títol original: Tensui (天水)

Autor: Kazuichi Hanawa

Revista: Afternoon

Editorial: Kōdansha

Anys: 1992-1994

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Amistat, fantasia, drama.

Nombre de volums: 2 (hi ha una altra edició del 2003 de també dos volums i una del 2009 d’un de sol)

Edicions fora del Japó: França (Tensui, l’Eau Céleste).

Vaig posar-me amb Aigua Celestial bàsicament per dos motius: l’autor i que la vaig trobar completa. El Kazuichi Hanawa ha elaborat diversos mangues de sang i fetge i és una de les més fortes influències del Suehiro Maruo. A Occident és sobretot conegut, però, pel seu còmic autobiogràfic Empresonat (Keimusho no Naka, traduït al castellà com En la Prisión). Malgrat que vaig provar de llegir-lo fa uns anys, se’m va fer molt avorrit i no el vaig acabar. A estones més que una història semblava un manual! Excessivament didàctic per al meu gust. I mira que m’agrada aprendre llegint manga, però entre poc i massa.

Així doncs, vaig decidir donar-li una segona oportunitat amb Aigua Celestial degut a la relativa fama del Hanawa dins del món del manga. L’argument no té gaire cap ni peus: una nena que viu tota sola es fa amiga d’un kappa i a partir d’aleshores aniran sobrevivint a un seguit de calamitats plegats. El guió en si no sap per on tirar i és més o menys episòdic fins que a l’autor se li encén la llumeta i decideix incloure-li un element que denota encara més la manca de planificació. Fica drama amb calçador, vaja.

Mira que es nota al llarg de les pàgines que el Hanawa té imaginació i recursos... De fet, trobo que les diverses idees versades en aquest manga estan la mar de desaprofitades! Tot i que podria haver-li sortit una cosa més o menys bona, no passa de quelcom bastant mediocre. Una llàstima. Resulta mitjanament entretingut, això sí.

La narració és correcta, així com el dibuix, encara que aquest darrer a vegades presenta expressions exagerades. Es podria afirmar que els personatges sobreactuen.

Queda palès que les obres d’aquest autor no estan fetes per a mi, perquè dubto molt que em sedueixi amb la seva vessant més sàdica. (No hi ha cap manga purament de sang i fetge que es trobi entre els meus preferits i n’hi ha ben pocs que consideri bons.)

L’edició francesa (del 2005) pren com a base la japonesa del 2003. El concepte “kappa” es tradueix com “lutin”, que vindria a ser “follet”. Imagino que si es traduís a dia d’avui es mantindria el terme “kappa”. Com a extres, al final de cadascun dels volums hi ha un text explicatiu (en el primer tot un seguit de lloances prescindibles i en el segon, bastant més informatiu), una galeria d’imatges i una biografia del Hanawa (igual en ambdós casos, de les típiques de Casterman).

Ho recomano? No. Si no tens res més per a llegir, doncs pot fer-te matar unes hores. Potser el recomanaria als aficionats als yōkais, perquè n’hi surten molts, però és que la història en si resulta anodina i incoherent. 

Nota global: 4/10