Títol original: Kakukaku
Shikajika (かくかくしかじか)
Autor: Akiko Higashimura
Revista: Cocohana
Editorial: Shueisha
Anys: 2011-2015
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Autobiografia, dia a
dia, competitivitat, humor, drama
Nombre de volums: 5
Edicions fora del Japó: Taiwan (???; sé que s’edita allà perquè m’ho ha dit una font fiable, però ni idea de amb quin nom ha sortit allà) Actualitzacions posteriors: Itàlia (Disegna!), França (Trait pour trait, dessine et tais-toi), Estats Units (Blank Canvas: My so-called artist journey).
Premis: Manga Taishō el 2015 Actualització a 27 de novembre: Gran Premi de la Japan Media Arts Festival el 2015
I per tota la pesca és
l’obra que enguany ha sigut guardonada amb el premi Taishō de manga. Ja poc
abans de guanyar-lo, però, m’havia cridat l’atenció. En tractar-se d’un manga curtet i autobiogràfic de l’autora
de La Princesa de les Meduses (Kurage Hime), el primer volum de la qual
em va agradar força, tard o d’hora l’havia de llegir.
Aquesta història, a
més d’explicar-nos com l’autora va complir el seu somni d’esdevenir mangaka, es
tracta de tota una oda al seu mentor. Dic “mentor” i no “docent” o “professor”
de manera expressa: el senyor Hidaka va suposar, per a ella, molt més que això.
Va recolzar-la en els moments
difícils i la va impulsar en el camí de la disciplina. Es preocupava tant del
seu benestar físic i emocional, com del professional. Es podria dir que la va
mig apadrinar.
És aquest un relat
d’allò més íntim, on se’ns mostra l’autocomplaença i el narcisisme
característics de la joventut i la inexperiència. Trobo que l’autora hi fa gala d’una
gran valentia en explicar totes aquestes misèries, que la majoria de gent
es guarda (de manera completament legítima). També és probable que hi hagi
moltes coses que no explica, però així i tot em sembla prou destacable. A més, l’obra
està feta amb molt sentiment i això el lectorat ho palpa: la nostàlgia, la
melancolia i els remordiments es fan patents al llarg de les pàgines.
Pel que fa a la narració, aquesta és excel·lent:
resulta absolutament propera i conté anades i vingudes del present al passat
sense que el lector es perdi en cap moment.
El dibuix m’ha
agradat. Jo el catalogaria de “dibuix de josei que entra pels ulls”. És detallat i molt expressiu. De tant en
tant, se’n varia una mica el traç i s’hi parodien, sobretot, diversos estils dins del ventall del shōjo antic. Heus aquí un exemple:
Hi ha diferents
dades que es poden extreure d’I per tota la pesca. Aquí en destaco les que m’han cridat més l’atenció:
- Sobretot al principi de l’obra, però no només, el relat ens ensenya fins a quin punt el sistema japonès d’educació filtra, filtra i torna a filtrar. I aprofita per a fer-li una lleu crítica i de com hi ha algunes maneres de saltar-se aquest filtratge.
- Sembla que a les facultats de Belles Arts del Japó només posin dones nues. Mai homes. Per què només dones despullades? Ja n’hi ha prou d’això que la paraula “musa” i tot el que s’hi relacioni sigui només femenina! Les dones podem crear i els homes poden ser una font d’inspiració, també! De fet, el còmic que ens ocupa és una prova d’ambdues afirmacions.
- Als noranta el manga encara no era del tot ben vist al Japó. Estem parlant de l’època daurada pel que fa al nivell de producció d’aquest mitjà a un país on és omnipresent. A l’estat del món on més còmic es crea amb diferència. Els que desitjem que per aquí el còmic en general i el manga en particular gaudeixin d’una millor acollida, amb aquesta informació en ment, ho tenim bastant cru.
L’única pega que li
he vist a aquesta obra és que s’hi cita un/a tal “González” espanyol/a
dedicat/da a l’escultura, sense ni el nom ni l’altre cognom ni més dades. Així no
hi ha manera humana de saber a qui fa referència. I menys quan es fica al sac
d’escultors tant el Joan Miró (d’aquest sí que se’n diu el nom) com el Gaudí. Que no ho dic que no ho fossin, però llur camp més destacat no és aquest i no se’ls coneix per això, sinó per la pintura en el primer cas i per l’arquitectura en el segon.
El recomano? Completament!
En especial als adolescents que encara no hagin decidit llur camí professional, però també a qualsevol que vulgui llegir una
història emotiva, errors de joventut inclosos.
Nota global: 9’2/10
