Autor: Tsubasa Fukuchi
Revista: Shūkan Shōnen Sunday
Editorial: Shogakukan
Anys: 2005-2007
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Absurd, amistat,
competitivitat, fantasia, drama, humor
Nombre de volums: 5
Edicions fora del Japó: Indonèsia
(The Law of Ueki Plus)
Relació amb altres mangues: La
Llei d’Ueki (història original)
Degut a un motiu
prou curiós, aquesta setmana porto amb una nostàlgia demolidora envers l’anime
de La Llei d’Ueki (Ueki no Hōsoku, traduït erròniament aquí
com La Llei de Ueki). És l’últim que
vaig seguir de manera activa amb doblatge en català i
un dels darrers de la bona època de l’anime per la televisió de Catalunya. A
més, després d’aquest pocs han sigut els que han vist traduïdes les seves
cançons. Imagino que serà cosa dels japonesos. Sinó, no m’explico que en les
reposicions de Sailor Moon els
openings i endings s’escoltin en japonès.
Com anava dient,
aquest anime és una adaptació molt fidel del manga original i la traducció al
català és prou encertada, tret d’un parell de cosetes. El cas és que en el seu
moment em va enganxar bastant... i clar, si hi havia una seqüela del manga, jo havia de llegir-la. Error.
La història arrenca dos anys després del final de La Llei
d’Ueki. Una nova amenaça es presenta i en Kosuke està a punt per a
afrontar-la. Nous poders, nous companys, nous enemics. Bàsicament, palla a la
sèrie original. No aporta res. És una continuació forçada. I no avança! I
mira que tenia una carta (dues, de fet) que feia molt senzill que la història
es pogués palpar realment com una continuació. I jo, ingènua de mi, vaig
guardar l’esperança fins a l’última maleïda pàgina. Per a fer això, millor que
l’autor s’hagués decantat per una nova obra. L’únic en comú d’aquesta sèrie amb
l’original es pot dir que és el protagonista.
 |
| Imatge gens representativa d’aquest manga. La poso en senyal de protesta, per tot el que podria haver sigut i no va ser. |
Per si
mateixa, però, és entretinguda i està bé. El punt fort: els poders i la imaginació de
com utilitzar-los. Aquí l’autor s’hi llueix un cop més. Els combats són trepidants i, a
més, es nota una millora del dibuix respecte a l’obra original. Malgrat tot, els personatges
resulten bastant tòpics. Una mica com en el manga de què n’és seqüela, però amb un pèl menys
de carisma, trobo.
Arribats a un punt, em vaig plantejar
si el títol no havia de ser realment La
Llei de l’Ueki, tenint en compte que en Kosuke Ueki no és algú famós. Tot i així, cal tenir en compte que aquí es parodia el nom de diverses teories que van des de la llei de Murphy fins a la
llei de Boyle i Mariotte. Així doncs, veiem que ha d’anar sense article. Ara, la “d”
apostrofada no me la treu ningú (de fet, en la traducció oficial en francès és La Loi d’Ueki). El “Plus” el deixo tal
qual per motius estètics. La Llei d’Ueki
Més em sona horrible. El contrast idiomàtic resulta necessari per a camuflar aquest desastre gramatical.
Ho recomano? Sí. Ara, has de saber què en pots esperar: no vagis buscant la seqüela de La Llei d’Ueki perquè no la trobaràs. Com a manga independent d’aventures i combats està molt bé. I ho diu una persona que no és gaire aficionada als shōnens de bufes.
Nota global: 3/10 (com a seqüel·la
de La Llei d’Ueki) i 7/10 (com a
manga independent)
