Cap a la Terra...

Títol original: Terra e... (地球へ…)

Autora: Keiko Takemiya

Revista: Manga Shōnen

Editorial original: Asahi Shimbunsha

Anys: 1977-1980

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Ficció científica, drama, sobrenatural

Nombre de volums: 5 (hi ha una edició de volum únic i dues edicions de tres volums cadascuna)

Edicions fora del Japó: Estats Units (To Terra..., tres volums)

Premis: Premi Seiun 1978 al millor còmic de ficció científica i Premi Shogakukan 1980 al millor shōnen

Bàsicament, em vaig posar en el seu moment amb aquesta sèrie perquè era dels setanta i perquè de les dues obres disponibles de la Keiko Takemiya en anglès en aquell moment aquesta era totalment seva i l’altra, no. Ara per ara, la cosa està pitjor, ja que l’editorial estadunidenca va perdre els drets dels dos mangues i diria que no es pot trobar res de primera mà d’aquesta autora en cap llengua occidental.

La Keiko Takemiya és una de les més destacades mangakes pertanyents a la Generació del 49, així com la Moto Hagio i la Yumiko Ōshima, entre altres autores. Concretament, la Takemiya i la Hagio eren força amigues. Van viure juntes durant uns anys i tenien molts gustos en comú: van ser elles les pioneres en el BL i també van tocar la ficció científica a llurs obres de manera bastant assídua. A més, llurs estils de dibuix eren bastant similars.

Ara per ara, la Takemiya és la directora de la Universitat Seika de Kyoto des del 2013 (el mandat li dura fins al març del 2017) i va ser degana de la seva Facultat de Manga del 2008 al 2013. Porta impartint-hi classes des de l’any 2000.

La història d’aquest manga és una d’aquelles típiques de ficció científica: contrautopia en què hi ha dos bàndols. Un de poderós i totalitari, molt recolzat en l’ús de les màquines i que té dominada la seva població a través de la por i/o l’engany. L’altre, minoritari, pretén frenar l’avenç tecnològic per a entrar més en contacte amb la natura i, a la vegada, assolir la llibertat.

Aquí potser tenim un detall que no es dóna sempre en totes les obres de ficció científica: els poders màgics. La facció minoritària en disposa. El que passa és que a canvi d’això els seus membres neixen amb tares físiques: manca d’extremitats, ceguesa, salut delicada... Fins que veu la llum un d’aquests individus que a la vegada és sa com un roure, en Jomy Marcus Shin (vatua amb el nom), que encapçalarà la revolució.

El títol fa referència a què la població humana s’ha estès per diferents planetes i hi ha un sentiment generalitzat de “nostàlgia” per a tornar-hi. Així doncs, la voluntat dels myus (els humans* amb poders) és conquerir la Terra i alliberar-la de l’altra facció.

No és un manga pacífic. Està carregat de dolor, d’odi, de rancúnia... Hi ha un bon grapat d’enfrontaments i fins i tot dins de cada grup hi ha conflictes interns. Així i tot, crec que li falta una mica de sentiment perquè la catarsi en el lector es pugui produir en tota la seva magnitud.

Tot i que el protagonista és en Jomy, el Soldier Blue és qui s’ha guanyat el cor dels fans. Disposa d’un gran carisma i crec que hauria funcionat bé com a personatge principal. A més, el seu disseny resulta d’allò més atractiu. De fet, a l’anime més recent l’han dotat de més protagonisme de manera artificiosa.

Al llarg de la història, es nota l’atracció de l’autora envers el BL. En determinades escenes i per certs matisos. Llàstima que cap relació s’acabés de posar de manifest. Crec que li hauria sumat punts a l’obra. Però clar, imagino que l’editorial li devia posar uns límits a l’autora.

He de dir que aquest manga resulta bastant masclista. Els personatges femenins normalment queden reduïts a papers materns o com a interès romàntic. També se’ls ennevera. No tenen poder ni pes real en la història. A més, en una determinada escena hi ha un noi que, segons la traducció de l’edició estadunidenca, diu: “I don’t like idiots and girls. I work here to meet useful people.” (“No m’agraden ni els idiotes ni les noies. Treballo aquí per a conèixer gent competent.”) Si això es mostrés com a quelcom dolent, doncs ho entendria, però és que més aviat la idea que transmet l’autora és que ve d’algú bo que diu una “veritat”. En fi, que m’encenc. Comentaria un darrer incident, però esbudellaria l’obra, així que me n’abstindré.

 

Malgrat que la narració és fluïda a nivell general, hi ha algunes escenes que es fan una mica pesades, sobretot aquelles en què es va repetint un determinat missatge. Imagino que llegit en revista eren figues d’un altre paner, però per en llegir-ho de cop s’acaba fent tediós.

El dibuix conforma un dels punts forts de l’obra. Molt treballat, tant per als personatges com per al fons, i extremadament expressiu. De tant en tant, es juga una mica amb les vinyetes, sobretot en les escenes més oníriques.

Se’m feia curiós a la vegada que agradable llegir “Terra” en comptes d’“Earth” mentre que els meus exemplars de l’obra eren en anglès. No entenc ben bé per què la Takemiya va decidir anomenar el planeta Terra en llatí (perquè dubto que conegui l’existència del català), però el cas és que fins i tot el títol (pronunciat en japonès Tera e..., però romanitzat oficialment com Terra e...) conté la paraula així. El que no acabo d’entendre és que si el títol oficial en anglès és Toward the Terra, l’edició en estadunidenca es titulés To Terra... quan, a més, el primer nom sona molt més comercial i poètic.

Com a mínim, dues referències a Star Wars en una sola vinyeta. Això és devoció!

D’altra banda, l’esmentada edició, en el seu moment va resultar econòmica pel que oferia: pàgines més grans a un preu inferior per pàgina. El que no m’agraden gens són les portades. No contents amb eliminar les il·lustracions originals a color, me’n posen dues imatges tallades de diferents escenes del manga no gaire ben escollides.

Ho recomano? Diguem que sí. Té les seves incoherències i els personatges femenins són molt fluixos, però arriba a enganxar i el seu desenvolupament resulta satisfactori. Imagino que els amants de la ficció científica en gaudiran bastant més que jo.

Nota global: 7/10

*En el còmic se’ls defineix com una nova espècie, però no tinc clar si és un problema de matís de la traducció o l’autoria. El cas és que els myus són pràcticament tots genèticament fills d’humans, nascuts en diferents llocs i criats en diferents circumstàncies, així que a mi em semblen humans amb una característica especial.