Anàlisi de l’anime Yuri Kuma Arashi

(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli la sèrie de dalt a baix. Està fet pensant en les persones que ja l'han vista. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures. Possibles ESPÒILERS també de contes clàssics i de clàssics grecs.)

A) INTRODUCCIÓ

Nota preliminar: Yuri Kuma Arashi es tracta d’una sèrie amb bastants símbols. És ben possible que no els interpreti exactament com el que ha pretès que simbolitzin el guionista, però en coses així resulta inevitable que el públic en tregui la seva pròpia visió. També admeto que algun detall se’m pot haver passat per alt.

M’abstindré de parlar dels llocs imitats en els escenaris de la sèrie i els quadres. Són referències culturals que està bé conèixer però que aquí no tocaré.

Aquesta és una entrada sobre l’anime i pràcticament no esmentaré el manga perquè són molt diferents.

Com més va, més similituds veig amb l’anime d’Utena. Així i tot he decidit no fer aquí la comparativa per dos motius. El primer, que ja m’ha quedat una entrada prou llarga. El segon, que tot aquell que hagi vist la sèrie que ens ocupa però no Utena que pugui llegir aquesta entrada sense preocupar-s’hi. Potser en un futur llunyà m’hi animi. Qui sap, qui sap,podria ser que...

I ja que al món humà només hi ha dones, utilitzaré el femení genèric.

1) Sobre les anàlisis dels primers capítols: tot i que el meu propòsit era d’analitzar capítol a capítol segons anessin sortint, va arribar un moment que ho vaig deixar pels següents motius:

- A partir del cinquè capítol tot esdevé bastant més clar i trobava que no calia.

- El bloc se m’estava convertint, en comptes d’un lloc on parlar de “manga i altres cosetes”, en un cúmul d’entrades centrades en l’anime de Yuri Kuma Arashi.

- Ho veia ridícul. De fet, conforme han anat passant els diferents capítols, m’he sentit temptada d’esborrar aquelles entrades. El millor és fer l’anàlisi un cop es pot valorar l’obra en el seu conjunt. Va ser un error intentar analitzar-los tal qual sortien. També val a dir que vaig endevinar (o mig-endevinar) algunes coses.

És molt probable que repeteixi quelcom del que ja he dit en aquestes altres entrades i en faci alguna referència al llarg d’aquesta anàlisi. Fins i tot em puc autoafusellar algun text de manera pràcticament íntegra.

2) Títol: una de les meves grans espifiades va ser intentar traduir el títol, perquè és intraduïble. Massa jocs de paraules:

- “Kuma Arashi”  (“Tempesta d’Óssos”) fa referència a un relat sobre un atac d’óssos que va tenir lloc al Japó a finals del 1915. Enguany en farà un segle.

- “Arashi” es refereix a la “Tempesta Invisible” de l’anime, que res té a veure amb la “Tempesta d’Óssos” anteriorment citada.

- “Yuri” col dir “Lliri/s” i val a dir que de lliris en surten uns quants a la sèrie, però a la vegada es refereix a la demografia d’amor entre dones en el manganime i els propis lliris simbolitzen aquest amor*. Per tant, “Yuri Kuma” podria voler dir “Ósses Amoroses/Romàntiques”.
- I recordem que “Óssa/es” (“Kuma”) és un concepte relativament estés per a referir-se a certes lesbianes. Així que “Yuri Kuma” seria, en si, una expressió redundant (una cosa així com “Safistes  sàfiques” o “Lesbianes lèsbiques”).

I probablement se me n’escapin...

Pel que fa al subtítol, Love Bullet (La Bala d’Amor), imagino que fa referència a la bala de la Kureha que fa que accedeixi a “l’autèntic amor”**. Aquella bala, en efecte, que dispara al mirall i que destrossa l’amor egoista que rau dins seu per a deixar lloc a un amor net i pur. De tota manera, a l’ending es parla d’una bala d’amor que es dispara al cor, que imagino que se la compararà amb les fletxes de Cupid (i a la que rep la Ginko, convençuda de què es tracta del petó promès).

*Vegeu el punt 7) Lliris, lliris per tot arreu.

** Vegeu el punt 4) Humanes i óssos i “amor veritable”.

B) AMOR

3) Amor contra invisibilitat: la història se situa en una mena de món contrautòpic on la societat condemna fortament aquelles qui decideixen no seguir al peu de la lletra amb les expectatives que es tenen dels individus. Oh, espera, això em sona. No estem parlant del nostre món? A més, val a dir que quan se’ns mostra la pluja de meteorits, es veu Japó des de l’espai ben clarament. També es parla del papa Urbà II i la Primera Croada (contradictori amb què sigui un món exclusivament femení, per cert). Tot això vol simbolitzar, d’alguna manera, que per molt que es tracti d’una obra de ficció i que sembli que ocorre en una realitat alternativa, el lloc on transcorre l’acció no deixa de ser Japó, situat al planeta Terra.

Si bé és cert que a Yuri Kuma Arashi es fa una hipèrbole (incloent una organització dins d’una classe que s’encarrega d’eliminar la gent diferent, que assenyala com a malvada), això no deixa de ser una metàfora del món real. La invisibilitat és, doncs, formar part del rusc. Passar desapercebuda i adaptar-se al grup fins a les darreres conseqüències, com acceptar tot el que es mana sense plantejar-s’ho i renunciar als propis principis. I, sobretot, anar sempre en grup. Pel que fa a la mort de la Sumika, les seves companyes comenten al primer capítol el següent: “No hauria hagut d’anar sola.”, “Hauria d’haver sigut invisible. Per als óssos, no som més que preses dèbils. Hem d’anar sempre en grup.” i “Cert. El més important és anar sempre en grup.”. Si vas sola, destaques, tens una individualitat i deixes de ser anònima. La Chōko, al capítol 12, afirma que “No podem permetre que ningú destaqui. Aquells que no es tenyeixen del nostre color són una molèstia. Les que no se saben adaptar són malvades.”.

La Tempesta Invisible funciona de manera molt perversa. Un cop s’hagi carregat les més rebels, continuarà buscant altra gent que destaqui en el grup, perquè sempre hi haurà persones que destaquin més que d’altres. Sempre tindrà una víctima en el punt de mira. Això em recorda a l’assetjament escolar. Els assetjadors sempre acabaran trobant algú amb qui ficar-se i, si la víctima deixa el col·legi, sempre quedarà algú una mica més estrany i no tan ben relacionat com la resta. Així és com ho revela el Life Sexy a l’episodi 9: “Aquestes noies sempre cerquen algú malvat a qui eliminar. Tant és que sigui humana o óssa. En cooperar conjuntament en la cerimònia d’eliminació, assoleixen el sentiment de pertànyer al col·lectiu “nosaltres”.”

Encara es té molt arrelat dins de la mentalitat japonesa que destacar en qualsevol nivell no és correcte. Ja no parlem de qüestionar els superiors. A més, la individualitat està molt mal vista i es fa pressió perquè per sobre de tot es pensi en el bé del grup: això es veu molt en el “què diran” que tant preocupa als japonesos o en què sempre posin el cognom per davant del nom (primer el clan, després l’individu). Així, moltes vegades, quan hi ha noies pertanyents a la Tempesta Invisible que parlen no se’ls enfoca ni la cara (encara que bé, així també resulta més fàcil de dibuixar tot plegat).

Al món occidental, això també ocorre tot i que potser a menor escala. Sense anar més lluny, mentre que al Japó s’admira i es respecta bastant els que treuen bones notes (o aquesta és la sensació que tinc), aquí se’ls menysprea i exclou (sobretot si són noies).

Irònicament, les invisibles, tot i dur uniforme, vesteixen de manera diferent i duen complements diferents. El pentinat i el color dels ulls també varia substancialment entre elles. És a dir, que tenen un mínim d’identitat, tot i renunciar-ne a una gran part. A més, la líder de la Tempesta Invisible no és invisible. Tampoc la delegada. Si més no, del tot. Imagino que seran “mals necessaris” per a poder-se organitzar. Tan bon punt s’és el líder de quelcom, es perd l’anonimat i hom passa a destacar.

L’amor contra el qual va la Tempesta Invisible és sempre entre dones, ja que l’anime es desenvolupa en una mena de món on l’espècie humana només està composada de dones (tret del papa Urbà II): a part que l’acció s’ambienta en especial en un institut femení, com a víctimes de les ósses només se’ns mostren noies, totes les policies són dones i com a soldats més del mateix (la “madrina” de la Yurika, molt andrògina, és també una dona; es confirma al manga). És a dir, que tot i que en un principi no sembla un món homòfob (al cap i a la fi, les integrants de la Tempesta Invisible poden mantenir relacions sexuals amb dones sense cap inconvenient i fins i tot relacions amoroses), molts sí que ho han vist com una metàfora que denuncia l’estigma que avui dia encara recau contra les parelles amb integrants del mateix gènere i que, a més, no ho amaguen, ans lluiten per a aconseguir una visibilitat. El manga, que és més senzill i directe, sí que denuncia l’homofòbia sense embuts de cap mena; sense deixar lloc al dubte.

Si hi parem atenció, veiem que mentre que la Sumika té por de què les vegin, la Kureha al·lega que no estan fent res dolent. El que no sap aleshores la Kureha és que per a protegir-la, la Sumika ha traït la Tempesta Invisible i en serà absorbida. Al final, acaba morta, però això ja els va bé a les membres d’aquest ens; feina de menys que tenen. La Sumika no vol abandonar l’amor, però a la vegada vol protegir la Kureha i que aquesta no sigui enxampada per la Tempesta Invisible. Com s’ho podria fer sense fer que la Kureha deixi enrere l’amor? D’alguna manera, només posterga l’inevitable. La Tempesta Invisible és insaciable. Després de desfer-se de l’element més dissonant, n’hi haurà un altre lleugerament menys diferent però que igualment trencarà l’harmonia de l’igualitarisme, tal i com comentava abans.

La Tempesta Invisible no té cap mena de tolerància ni pietat: gaudeix fent patir els seus objectius. I així és com fa el primer pas: en un acte de crueltat contra l’amor de la Sumika i la Kureha es carrega el jaç de lliris en què durant mesos elles han invertit tan d’esforç i il·lusió. Si fins i tot van sortir a protegir-lo enmig d’una tempesta!

Això de la Tempesta Invisible i l’amor, a més, és comparable a l’oposabilitat de les lleis divines (allò que és correcte èticament i moral) i les lleis terrenals (allò que la societat ens imposa), tan comuna en les tragèdies gregues, com pot ser el cas d’Antígona, amb la seva doble tragèdia. D’una banda, tenim l’obvi: les lleis terrenals, establertes per la Tempesta Invisible, que diuen que els óssos són éssers que han de ser repel·lits, que l’amor en si mateix és dolent i que com menys es destaqui, millor. I de fet, en un moment determinat, la pròpia Kureha afirma: “Aquestes són les regles d’aquest ramat” (encara que més que “ramat” hauria de dir “estol”, com veurem més endavant). De l’altra, la llei divina queda prou clara: la Kumaria és el súmmum de l’amor i la seva més gran voluntat és que les criatures terrenals s’estimin entre elles. La Sumika, La Kureha, la Lulu i la Ginko estimen i precisament per això la llei celestial els atorga un tracte preferent. En canvi, la llei terrenal és implacable amb elles: les vol fora del mapa. La Chōko ho deixa palès al capítol 12: “Ets malvada perquè no respectes les regles del nostre món. Nosaltres hem de ser invisibles.”

Parlant de divinitats, he llegit en diversos llocs que “Kumaria-sama” (tal i com es dirigeixen a la Kumaria) és un joc de paraules entre “Kuma” (Ós/ssa/os/es en japonès) i “Maria-sama” (tal i com pronuncien i es dirigeixen els japonesos el personatge bíblic de la verge Maria). Tenint en compte les novel·les (i corresponents adaptacions al manga i anime) de La Verge Maria Vetlla per Nosaltres (Maria-sama ga Miteru), aquest és un personatge que no és aliè al yuri, ans un protector d’aquesta mena d’amor (si més no, des de la perspectiva japonesa). A més resulta que el lliri (“yuri” en japonès) és la flor de la verge Maria! Per això m’he decantat a escriure “Kumaria” en comptes de “Kumalia”, com molta altra gent ha fet.

La Kureha diu que si no abandones l’amor, mai estàs sola, però és ella qui es queda sola, mentre que les noies de la Tempesta Invisible romanen unides. Aquest és un clar exemple de la confrontació de les dues lleis: ella té una solitud terrenal, però el seu esperit sempre està ben acompanyat. En canvi, les noies invisibles poden gaudir de companyia a nivell terrenal, però realment se senten plenes a nivell espiritual? Crec que no.

Aquestes lleis, a més, estan supervisades per dues autoritats: d’un cantó el Tribunal de la Muralla de la Separació/Extinció i de l’altre, la Tempesta Invisible. La gran diferència rau en què mentre que la Kumaria estableix les lleis i el Tribunal les vigila (separació de poders!), la Tempesta Invisible ho fa tot i és jutge i part (absolutisme brutal). Per cert, mentre que les ósses sotmeses a la Tempesta Invisible maten, si bé seguint superficialment les seves directrius, quan els ve de gust, les ósses únicament sotmeses al Jutjat de la Separació/Extinció demanen permís per a matar. 

Val a dir que els óssos també tenen una mena de Tempesta Invisible. Així ho afirma el narrador (Life Sexy) en el passat que se’ns mostra de la Ginko: “El món de les bèsties és cruel. Els dèbils i els que no actuen com els del seu voltant són eliminats tranquil·lament”. D’alguna manera, a més, pot donar a entendre que per molt que la majoria se’n vulguin desmarcar, els humans també som animals.

4) Humanes, óssos i “amor veritable”*: ho veig com un símbol de religions/races/cultures confrontades. Una vol guanyar hegemonia per sobre de l’altra. S’hi palpa la xenofòbia. El desig de la Kureha de convertir la Ginko en humana és comparable a la superioritat que han sentit els pobles invasors en els millors dels casos envers les cultures indígenes: “ai... pobrissons, que poc avançats... que esteu, seríeu més feliços si fóssiu com nosaltres”. Sense plantejar-se que és possible que ja siguin feliços sent com són, potser fins i tot més que el ciutadà mig de les cultures més “avançades”.

Val a dir que, tot i que en la realitat es bestialitzi a persones racialitzades, fer-ho d’aquesta manera a una obra de ficció em sembla un enorme error. No es critica, sinó que es dóna com un fet inamovible. Horrible.

Això ens fa arribar a la conclusió de la sèrie. En què es basa l’“amor veritable”? Doncs, entre altres, en el respecte mutu. Així és com se’ns mostra que la Kureha, cegada per un sentiment de superioritat, originalment no ostentava un amor ver. En créixer, madurar i conèixer la Sumika, la Kureha aprèn què és estimar de veritat. També ho fa amb l’ajut de sa mare i el conte que li va deixar com a llegat. Quan ha passat per tot això, ja està preparada per a estimar autènticament la Ginko. La Ginko, ja d’entrada, sí que l’estimava “de veritat” (tot i permetre que la Sumika morís i mostrar episodis d’ànsia possessiva [“vull que només siguis meva”], d’aïllament i possessivitat [“en realitat et vols convertir en la seva única amiga”, li etziba el Life Cool], d’assetjament sexual, de violació de domicili, de manca de respecte pel dol o de no voler-la deixar en pau [“per molt que em rebutgis, faré que tornis a ser amiga meva”]; sembla que tot això no li importa al guionista). 

Aquesta sèrie, doncs, ens mostra que no podem imposar els canvis en les altres persones i, per a fer que les coses rutllin, hem de ser nosaltres mateixos qui canviem i ens adaptem. Altruisme per amor. Fins a cert punt, està bé, però crec que al cap i a la fi, si s’estimaven en l’origen i tal i com eren, per què havien de canviar? Això era seguir amb el que els imposa la societat. Per què has de canviar per qui estimes? I, al final, la Sumika és utilitzada com a vehicle perquè la relació de la Kureha i la Ginko pugui tenir lloc. Has d’utilitzar algú per poder estimar de cor algú altre? Una gran pífia d’aquest anime.

* L’expressió “amor veritable” no m’agrada gens, ja que d’alguna manera es dóna a entendre que existeix un “amor no-veritable”. A més, és que potser parlem d’“ira veritable”, de “felicitat veritable” o d’“odi veritable”? Potser, però serveix per a fer èmfasi, no com en el cas de l’amor.

5) Amor-odi: en començar la sèrie, la Lulu i la Ginko ens informen de per què decideixen travessar la muralla amb una endevinalla sobre amor i odi. Tenint en compte que el japonès ja és una llengua ambigua, si s’hi posen ganes encara es pot fer més vaga. Aquí m’imagino que és el cas i per a fer una bona traducció d’això cal haver vist tota la sèrie, saber-ho connectar tot i trencar-s’hi les banyes.

- Lulu: envers el seu germà. El detestava perquè en néixer ell, ella va perdre la seva posició. L’estima perquè és l’únic que realment l’ha estimada pel que és i no se li ha acostat amb segones intencions. Com que ara ella no pot rebre petons per culpa d’aquest amor-odi, doncs com a mínim vol que la Ginko sí que en pugui rebre.

- Ginko: odi envers la humanitat. Per la humanitat se la feia anar a la guerra i per culpa de les humanes no podia estar amb la Kureha com a óssa. Amor envers la Kureha (i la seva mare, en un altre pla).

A més, perquè les ósses es puguin convertir en humanes, en Life Sexy ha de sentenciar que llur “yuri”* queda acceptat.

*Vegeu el punt 7) Lliris, lliris per tot arreu.

6) Class S dut a l’extrem: Les Class S són unes novel·les dels anys 20 que se centraven en l’enamoriscament entre dues noies que es coneixien en un univers femení (principalment, les escoles femenines) i compartien una forta amistat (quan es volia deixar a entendre l’enamorament) i/o enamorament (quan es permetia més llibertat d’expressió). Eren històries en què la parella s’acabava separant en assolir l’edat adulta i trobar un amor masculí, associat amb la maduresa (l’amor adolescent entre noies es considerava com quelcom possible i acceptable, però infantil i que s’havia d’oblidar quan s’assolís l’edat de casar-se). En alguns de més trencadors, va arribar a haver-hi un suïcidi de la parella, que expressava que preferien romandre juntes a què les separessin i les fessin casar amb un home, pel qual, a més, no sentissin cap mena d’afinitat. És així com les Class S foren tot un precedent per al manga sàfic i encara a dia d’avui se’n segueix notant la influència.

Considero que Yuri Kuma Arashi és una mena de Class S exagerat: l’univers femení ho és fins a les darreres conseqüències en el món humà. Tots els personatges són femenins i no s’acaba de saber quin és el sistema de reproducció (sembla que totes siguin cis).

D’altra banda, a més, s’utilitza el terme “amigues” tant per a referir-se a l’amistat, com per a nivells de parella, sigui sexual o romàntica. S’evita dir “parella” o “xicota”, com si fos un tabú.

A més, la Ginko i la Kureha acaben mortes. Juntes, però mortes.

C) FLORS

7) Lliris, lliris per tot arreu: els lliris simbolitzen l’amor entre dones degut a l’origen del terme  “yuri”. Tal i com deia jo mateixa a l’anàlisi del primer capítol, “l’etimologia del concepte “yuri” (“lliri”, en japonès) ve de què la revista Barazoku (la primera revista de bara), publicava una columna d’opinió titulada Yurizoku no Heya (literalment, La Cambra de la Tribu del Lliri) on es publicaven les cartes de lectores femenines. No totes elles eren safistes, però sí una xifra prou important”.

- El jaç de lliris: se li diu jaç, és a dir, llit. Res de “jardinet”, “plantació” o “terrari”. Jaç, amb totes les connotacions eròtiques, sexuals i romàntiques que comporta.

- Qui talla els lliris? La Mitsuko? La Yurika? Algú de la Tempesta Invisible?

- Reia i Yurika: els lliris eren la flor de la Reia i ella va acabar estimant a una integrant del seu mateix sexe. // Molts dels moments importants de la Reia i la Yurika ocorren davant del jaç de lliris, que cuiden juntes. De fet, allà és on es declaren i es prometen amor etern. // La Yurika li duu lliris a la Reia just després del naixement/adopció/germinació de la Kureha.

- Sumika i Kureha: mentre la Sumika sosté una flor tallada feta malbé i li assegura a la Kureha que no abandonarà l’amor, el fons és difús i de color blau*. // La Sumika i la Kureha planten lliris juntes, els veuen créixer... i els protegeixen fins i tot quan hi ha una tempesta. Tal i com fan amb llur amor (la tempesta huracanada equivaldria a la Tempesta Invisible, de la qual s’intenten protegir mútuament).

- Kureha i Ginko: el dia que la Kureha i la Ginko es coneixen, quan la Kureha cau rendida per l’esforç, la Ginko li veu a les mans un lliri. // Planten lliris a ca la Kureha i temps després els ensumen. // En fer-se el petó promès, es fonen en una poncella, de la qual floreix un gran lliri.

- Sumika: la foto feta servir per a acomiadar-se de la Sumika, com a bona defensora de l’amor, envoltada de lliris. A més, la foto està feta uns dies/setmanes/mesos abans, davant de la porta de l’amistat, amb els lliris encara en poncella. // Després de comprar-se’n un, la Sumika li pregunta a la Ginko si a ella també li agraden els lliris... i confessa que per a ella tenen un significat especial. I tot seguit comença a parlar de l’amor envers la Kureha.

- Pluges de lliris i ascensions de lliris. Hi ha diverses pluges de lliris a la sala del tribunal, quan la Tempesta Invisible (o la Mitsuko) tallen els lliris del jaç i després que la Kureha li hagi demanat el desig a la Kumaria. Quan la Kureha comença a admetre la possibilitat que la Sumika estigui morta, li cau una llàgrima-lliri. Això, majoritàriament, expressa negativitat. D’altra banda, hi ha una ascensió de lliris a l’opening i una al final, just abans que la Ginko i la Kureha es facin el segon petó. L’amor ha triomfat (encara que hagi hagut de ser d’aquesta manera).

- Durant l’opening surten diverses flors de lis.

- Altres: A l’aula de música, hi ha un gerro amb lliris.

* Vegeu l’apartat 15) Colors

8) Lliris negres: els lliris negres són la contraposició als lliris blancs. El negre és el negatiu del blanc, el seu contrari. Per tant, si els lliris blancs simbolitzen amor pur, els lliris negres simbolitzen la pitjor de les luxúries, una que no s’atura davant d’un “no” de l’altra part. Personatges relacionats amb lliris negres:

- Mitsuko: l’amfitriona dels lliris negres. És el personatge que per excel·lència s’hi associa i el seu color és el gris fosc. Ella assumeix el desig en la pitjor de les seves facetes com a quelcom natural i normal. No hi va en contra, ans hi aboca tot el seu esforç. Arriba a definir-se a si mateixa com a personificació del desig de la Ginko. Així doncs, se’ns mostren un cop més els lliris negres després que la Mitsuko posseeixi la Ginko. Al final, però, més que el desig de la Ginko, veiem que es tracta d’una temptació envers el mateix.

- Kaoru: quan parla de manera amistosa amb la Kureha, però només fa que pensar en destrossar-la emocionalment, floreixen també lliris negres.

- Yurika: a la seva conversió en humana veiem més lliris negres. Al cap i a la fi, ha decidit abandonar l’amor a canvi de poder-se cruspir l’objecte del seu amor (primer la Reia, després la Kureha, que mai ha sigut el seu amor, però en ella resideix l’amor de la Reia) i satisfer així el seu desig.

9) Altres flors:

- Kureha: queda definida per dos símbols: la Lluna i les camèlies. El seu cognom, “Tsubaki”, significa “camèlia” i és una maniàtica de les camèlies. En té per tot arreu:  la seva casa n’està infestada, la seva amb el seu nom en té el motiu, les tasses de té en tenen totes, al seu mòbil n’hi ha una, al vestit que duu la seva versió infantil, a les botes-pota de la seva versió d’óssa humanosa, com a complement al cap quan es torna óssa, de barret coma Donzella de la Lluna, etcètera. Parlant de cognoms... si a Tsubaki li treus el “ba” del mig queda “Tsuki”, Lluna en japonès. Al cap i a la fi, la Kureha és la Donzella de la Lluna, així que tot això de què precisament les camèlies i no una altra flor sigui la seva pot ser degut a un joc de paraules entre “camèlia” i “Lluna”.
 

Això ni l'habitació de la Dama de les Camèlies.

- Sumika: els passadors del cap i els detalls de les ulleres, que fan forma de flor de cinc pètals.

- Kumaria: el seu vestit és fet amb una flor gran.

- Tot just després que la Lulu s’hagi transformat en óssa, apareixen ella i la Ginko enmig d’un munt de flors.

D) CRIATURES

9) Ocells: = estol = grup = invisibilitat

Quan pertanys a un grup més o menys ampli i coincideixes amb les característiques mitges del grup i t’amagues les que et fan una rara avis, passes desapercebuda. Et fas, en certa manera, invisible. El símbol de la Tempesta Invisible és un ocell pertanyent a un estol. Queda això palès amb les escenes en què es troben les alumnes reunides a l’aula magna. Tot d’ocells que les anonimatitzen, que les cobreixen, i només ens mostren la cadira de la Kureha buida, la Ginko, la Lulu, la Mistuko (delegada), la Chōko (líder de la Tempesta Invisible), l’Uchiko (nova noia que defensa l’amor i ha deixat de ser invisible), la Konomi (també defensora de l’amor, però a millorar les formes) i la Yurika (directora).

Situacions/personatges:

-Durant les decisions de la Tempesta Invisible, el terra es torna en un estampat d’aquests ocells i la vegada en què traeixen vilment la Kureha, a les “portes” que passen ràpidament hi ha l’ocell de la Tempesta Invisible.

- Yurika: el seu pin. Ella és un “calaix buit” i la seva vida es troba desprovista de color. Ella es considera “invisible”. // Els ocells semblen ser el símbol d’aquella qui adopta la Yurika. N’hi ha en el paraigües, en la maleta i en les llumetes per a la nadona.

- La Reia i la Yurika parlen de què si estimen, no seran invisibles, però els records de la Yurika estan contaminats d’ocells. Ja sabem com acaba la història: la Yurika acaba esdevenint un “calaix buit”. Per tant, podríem dir que, d’alguna manera és una persona sense essència i, d’alguna manera, “invisible”.

- Un dels símbols de l’escola és un rombe composat de diversos lliris que cauen per a esdevenir ocells. És a dir, d’alguna manera diu que totes les noies visibles, passaran tard o d’hora pel filtre de la Tempesta Invisible i esdevindran invisibles.

- Els ocells de les reixes a vegades canvien llur sentit. No entenc quin significat pot tenir tot plegat.

- L’aneguet de goma de la Lulu no sé si tindrà res a veure. Ho dubtaria, però ja és casualitat que sent com són d’importants els ocells en aquest anime no tingués cap significat.

10) Óssos: un dels elements clau d’aquesta obra.

- Segons tinc entès, el guionista ha comentat en diverses entrevistes que els óssos són una metàfora de com es veuen les lesbianes a la ficció i a la realitat per part dels japonesos. Mentre que en la ficció poden haver diverses obres bufones de caire sàfic amb un fort públic al darrere, a la realitat les dones homosexuals pateixen un fort rebuig, ja que en general no se les veu amb bons ulls. Quelcom similar passa amb els óssos, els quals en ficció poden representar-se de forma bufona i inofensiva, però en la realitat la gent sent pànic envers ells. Evidentment, es tracta d’una crítica i de com de ridícul és que les dones que volen compartir la seva vida amb altres dones al Japó encara hagin de patir forts estigmes (i parlo del Japó perquè tot està exposat des d’una perspectiva japonesa).

- Recordo el que comentava del títol sobre el terme “óssa”, també.

- En explicar-nos tot això de la pluja de meteorits, es pot apreciar a la Lluna un càter amb forma de cara d’ós.

- A ca la Kureha tenim dues figures d’óssos prou curioses. D’una banda, un ós zombi a l’entrada. De l’altra, un salmó que es menja l’ós. Sí, no m’he equivocat: la presa es cruspeix el caçador.

- Meteorits amb forma d’ós: al principi, en parlar-nos del “planeta” Kumaria, veiem, si hi parem atenció i posem la càmera lenta, que els meteorits que cauen a la Terra desprenen una flama en forma d’ós.

- Quan la Lulu es troba sola amb el Milne i li pregunta si l'estima, hi ha un matoll i un núvol que tenen forma d'ós. Aquest és el mateix paratge que a l’ending del capítol especial.

11) Altres criatures: L’abella de la Lulu, la qual simbolitza una mena de barrera personal en la qual només deixa entrar aquells en qui sent que pot confiar. Recordem que la Lulu és una apassionada de la mel, així que l’abella és un animal que li queda bé. // Val a dir que en Milne mor atacat per un eixam d’abelles. Això és una metàfora més sobre el fet que si bé la Lulu no el va matar de manera directa sí que ho va fer de manera indirecta (desitjant-li la mort i fent que anés a llocs perillosos).

E) ALTRE SIMBOLISME I ELEMENTS A DESTACAR [que no m’encaixen a un altre lloc i dels quals toca parlar ja]

12) Jutjat de la Separació/Extinció:

- “Danzetsu” tant pot voler dir “separació” com “extinció”. De fet, al conte de la Reia surt aquesta paraula i fa una referència clara a la separació entre els dos móns.

- Els seus membres es diuen Life Sexy, Life Cool i Life Beauty. He llegit ja en diversos llocs que aquestes són les principals característiques, de manera molt simplificada, que poden fer que algú t’atregui. El Life Sexy està associat amb roses (símbol de la “passió”), el Life Cool associat amb els llibres (trobo que més aviat s’hauria de dir “Life Smart”) i el Life Beauty associat amb llacets (bufonades; crec que li escauria més anomenar-se “Life Cute”).

- Queda clar que aquest jutjat es troba en un lloc que no és material. S’hi està en ment, però no en cos. També queda clar que els membres del jutjat existeixen més enllà d’aquest.

- La pregunta del primer i segon judicis segons l’ordre d’aparició en l’anime de si “sereu invisibles o menjareu humanes?” fa referència, respectivament, a si s’uniran a la Tempesta Invisible o atacaran i es menjaran les líders d’aquest grup per tal de protegir la Kureha.

- Hi ha molts que diuen que els únics homes de la sèrie són els que es dediquen a jutjar dones i les relacions que tenen entre elles, però això està equivocat en dos punts. Primer, no són els únics homes. Entre els óssos, hi ha diferents mascles. No hi ha cap home humà, això sí, però ells són óssos. Segon, només un d’ells jutja. Els altres dos són advocats.

- En obrir-se les portes del jutjat, se separen diverses persones i óssos que eren units com el ying i el yang. Això simbolitza que aquest és el lloc (o un dels llocs) on els dos territoris conflueixen. Aquestes icones apareixen també a la Porta de l’Amistat i a l’accés al terrat. Després del petó promès, la Muralla de l’Extinció deixa de tenir els seus típics rombes i passa a estar plagada d’aquestes icones.

- Al fons hi ha aigua que reflecteix el panorama. L’aigua és símbol de moltes coses, però aquí no sé si en deu ser de res.

- La “taula” que genera la caiguda al judici és metafísic. La del darrer capítol, no. Tots dos simbolitzen que on hi són es jutja la gent de manera implacable, com amb els pirates.

13) Calaixos:

- Els calaixos els entenc com congeladors: conserven de manera incorruptible tot el que s’hi posa dins. Són contranatura, ja que el normal és que els éssers vius i les coses s’envelleixin i acabin morint-se/trencant-se/corrompent-se.

- És curiós com la Yurika els fa servir de nínxols per a les fotos de mortes. Una persona morta ja no envellirà més. I en una foto de quan era viva no es podrà percebre la corrupció del cadàver.

- La Yurika és en si mateixa un calaix. Així queda clar en el seu judici. I en el seu cognom: Hakonaka s’escriu amb dos kanjis, el primer dels quals és “caixa”. Un calaix que no té res a dins no compleix cap mena de funció. Per tant, el vol omplir... però no entén que “omplir” no ha de ser en un sentit literal. La Yurika és un nínxol buit i això, degut a la incapacitat de gestionar els seus sentiments, la converteix en assassina... per així omplir aquest nínxol amb un cadàver.

- La Yurika mor abraçant un lliri de papiroflèxia fet amb una fotografia d’ella i la Reia. El paper potser no duri per sempre, però sí que gaudeix de molta més vida que una flor. I les fotografies simbolitzen un instant congelat incorruptible. Fins al seu darrer alè de vida, la Yurika ha abraçat l’eternitat i ha enyorat la Reia (de manera malaltissa, tot s’ha de dir). A més, mor en els braços del que ella creu que és el fantasma de la Reia (però que probablement siguin els braços de la Kureha).

- L’expressió “bride in the box” (“la núvia de la caixa”) és una clara referència al “Jack in the box”, aquells ninos amb molla que es troben en una capsa i, en obrir-la, hom s’enduu un ensurt. A més, val a dir que només s’és núvia durant un dia. En desar-la al calaix, el temps s’aturaria i, per tant, la núvia seria eterna.

-Els calaixos abandonats sobre l’antic jaç de lliris signifiquen una rebel·lió contra el sistema antic. La Tempesta Invisible els considera deixalles i els deixa al lloc més detestable de tots: en l’antic temple d’amor i davant de la porta que condueix cap a la banda dels óssos.

14) Menjar:

- Les preses: diversos personatges acaben esdevenint menjar de les ósses i això pot ser considerat com una metàfora de sexe forçat.

- El sabor de l’amor de la Kureha: estant encara de dol, la Kureha consumeix sola al terrat un “chikuwa”, l’últim menjar que va compartir amb la Sumika. La Ginko afirma que aquest és el sabor de l’amor de la Kureha, encara que jo diria que més aviat és el de la “nostàlgia amorosa”. Més endavant, veiem que de petita, el sabor de l’amor de la Kureha era el de la llet de gingebre que prenia amb la Ginko. La Lulu a la vegada li revela a la Kureha que aquest és el sabor preferit de la Ginko. Val a dir que per si totes aquestes referències a l’amor a través del menjar, la Ginko i la Lulu intenten seduir la Kureha preparant els seus plats preferits.

- El pot de mel de la Ginko: mai es trenca, només quan ella mor. Simbolitza la seva vida. // El pot de mel apareix en primer pla quan la Kureha i la Lulu parlen sobre la Ginko. Voldrà dir alguna cosa?

15) Colors:

- Blau: el blau (color de la verge Maria) s’associa al safisme. Si més no al Japó o part d’aquest. Prova d’això en són els títols de mangues de temàtica sàfica com Blau (Blue, de la Kiriko Nananan), Flors Blaves (Aoi Hana), Gota Blava (Blue Drop) o Amiga Blava (Blue Friend). Així doncs, un món exclusivament femení i on les noies van vestides de blau és tota una declaració d’intencions.

- El món de la Yurika: la Yurika no veu el “color” del món (la gràcia de la vida) estant sola. Primer li aporta color la seva adoptant i en ser abandonada el seu món passa a ser en blanc i negre. En fer-se amiga de la Reia torna a veure el món de color, fins que en néixer la Kureha se sent rebutjada.

- Vermell: els ulls de la Mitsuko. El vermell és el color de la sang i per això es relaciona amb la violència, però també amb el sexe i la pèrdua de la virginitat femenina cis. Tenint en compte que, a més, hi ha la creença que els ulls són el mirall de l’ànima, aquest un esguard d'aquest color és ideal per a la Mitsuko.

16) Altres:

- La casa de la  Kureha es troba situada entre rètol del pas de vianants i rètol de perill d’óssos. És, d’alguna manera, el lloc on humanes i ósses poden mantenir una bona relació. // Curiosament, hi ha un angle al menjador que fa veure l’escena com si tingués lloc a un teatre.

- En el darrer capítol, s’enfoquen les tres tasses mirant cap per avall. Justament el dia de la mort de les tres noies.

- El penjoll d’estrella simbolitza l’amor entregat de manera voluntària.

- No us sembla que hi ha gent penjada de les grues?

F) CONTES

17) La Donzella de la Lluna i la Donzella del Bosc: bàsicament esbudella la història (però com que resulta tan maco, no m’importa). No m’imaginava que se’l seguiria tan al peu de la lletra. I vaja... la mare, predient i dibuixant la mort de la pròpia filla. Per a mi, el més tètric de tota la sèrie. Això de disparar contra el propi reflex significa que hom s’ha de desfer de l’egoisme, l’orgull i el narcisisme per a accedir a “l’autèntic amor”. Sobre el tema del “petó promès” crec que és més aviat una referència cap al públic. En una sèrie que té per títol “Yuri” i amb tantes parelles, potencials i reals, tants amors entre noies i tant fanservice, el públic s’espera que com a mínim hi hagi un petó. És el petó que d’alguna manera “promet” l’staff al públic i que si el públic no veu, se sentirà insatisfet.

18) Referències a contes clàssics (potser n’hi ha que me les imagino, que consti):

- La Caputxeta Vermella: tant en el cas de la mort de la Sumika com en l’intent de la Yurika de menjar-se la Kureha. El primer coincideix amb les versions més antigues, el segon, amb les més modernes (Caputxeta menjada pel llop i Caputxeta salvada per un caçador, respectivament).

- La Sireneta: la més òbvia de totes. El Life Beauty li diu a la Ginko que serà com ella i amb raó: per a aconseguir una vida amb la seva estimada no li pot dir com s’ha transformat (parcialment equivalent a la mudesa de la Sireneta) i ha d’aconseguir-ne un petó.

- La Venedora de Llumins: en una de les versions, al final del conte, la pobre noia mor de fred i veu com una fada l’acondueix per unes escales moooolt llargues que la van aproximant als núvols i a les estrelles, fins que arriba al Cel i es retroba amb la seva mare. Es tracta d’un final bastant similar al que experimenten la Ginko i la Kureha... i la Kureha i la Ginko es rescaten mútuament en un lloc nevat (ergo, fred).

- El Màgic d’Oz: en explicar-se el passat de la Yurika ens topem amb un personatge que té unes sabates de taló de color magenta i, de tant en tant, les fa repicar. Talment com les sabates màgiques de la Dorothy de El Màgic D’Oz. L’única diferència és que aquestes eren vermelles, però la tonalitat és molt similar. Val a dir que, en atacar la Kureha, Yurika fa el clonc-clonc-clonc de les sabates de El Màgic d’Oz. Podria tractar-se d’una metàfora d’enyorança desesperada?

- La Bella i la Bèstia: tot i que no és exactament el mateix, hi ha una idea que es repeteix en el subconscient comú: ser humà és bo, ser qualsevol altre animal, no. I aquí es trenca aquesta idea.

- Rínxols d’Or: hi ha tres óssos de fusta quan la Kureha practica amb la seva arma, són tres óssos també els del tribunal, apareixen tres óssos a l’ending del capítol promocional i les tres protagonistes són ósses o ho esdevenen. Aquesta referència ja és una mica més forçada i probablement no tingui res a veure amb el conte. Total, el número 3 es fa servir una barbaritat.

G) PARAL·LELISMES

A l’Ikuhara no només li agrada reaprofitar escenes ja dibuixades, sinó, com ens ha demostrat en aquesta sèrie, també fer un seguit de paral·lelismes:

19) Els testos s’assemblen a les olles: la Reia i la Kureha duen a terme un bon grapat d’accions iguals o molt similars...

- Estableixen una relació molt íntima amb una óssa.

- Li col·loquen el penjoll a la Ginko (en un obrir i tancar d’ulls, a més).

- Li diuen “t’he trobat” a la seva óssa estimada.

- Protegeixen una óssa embolicada en un farcell i la condueixen fins a la Porta de l’Amistat.

- Ambdues, juntament amb llur parella, s’encarreguen de tenir cura del jaç de lliris.
- Es fan una fotografia amb la seva óssa estimada de forma i manera que fent-li un plec al mig a la foto només s’hi veu la part humana i l’óssa queda oculta sense que es vegi estrany.

20) En general:

- Ginko x Kureha, Kureha x Sumika: la Kureha i la Ginko planten lliris. Anys més tard la Sumika i la Kureha, ídem. El capítol 1 comença de forma molt similar al capítol 5, amb la Kureha admirant els lliris que compartia amb el seu amor.

- Ginko x Kureha, Uchiko x Konomi: la peülla i la mà de l’opening són de la Ginko i la Kureha, respectivament, però al darrer capítol, l’Uchiko i la Konomi uneixen llurs extremitats superiors de la mateixa manera. A més aquestes dues representen les noves rebels d’una “nova generació” de parelles mixtes.

- La Kureha li ajuda a trobar una cua decorada amb una flor a la Sumika enmig de la pluja. Més tard, la Sumika protegir les flors de la Kureha enmig d’una tempesta.

- “No abandonaré l’amor”: això més que un paral·lelisme és probablement la frase més freqüent de tot l’anime (si exceptuem els "Gau!").

- “T’he trobat”: no només la Reia i la Kureha ho diuen, sinó que l’adoptant de la Yurika i l’Uchiko, així com la Ginko.

- La postura en com mor la Yurika als braços de la “Reia” i la Lulu als braços de la Ginko és molt similar.

- Tant la Yurika com la Ginko van ser abandonades amb poc temps de vida.

- La Lulu rebutja constantment la mel (que representa una estima no necessàriament romàntica) del seu germà Milne i, més tard, la Kureha llença el bol d’arròs amb mel de la Lulu.

H) CANÇONS

21) Opening (Esperant en el Bosc, Ano Mori de Matteru): Ara que he tingut accés a la “lletra”, procediré a fer-ne un anàlisi comparant la lletra (subratllada) amb el que succeeix quan sona. He de dir que he tingut accés a dues versions i que cap de les dues era del tot encertada i que ho he adaptat. També he parat l’orella amb el poc vocabulari japonès que tinc i he pogut confirmar sospites del que insinuaven les lletres mal traduïdes.

Vine amb mi: títol de l’episodi

Amb prou forces les campanades sonen, em recorden les meves pregàries en va. Mentre vagarejo per aquest Bosc fosc, rere la Muralla de la Separació veig la Lluna diürna: Realment, hi ha una campana que sona al principi de l’opening (i les pregàries són fetes a la Kumaria... i són en va perquè ara la Kureha s’estima la Sumika?) Tenim primer la Ginko caminant i tot just la Lulu se li afegeix seguint-la, tal i com ocorre en la història, amb de la muralla de l’extinció de fons (elles representen el Bosc). Acte seguit, se’ns mostra la Kureha fent el mateix, però amb un bosc de fons (ella representa la Lluna). De sobte, la Kureha mira cap enrere.

No et barregis amb la Tempesta Invisible: Llavors les tres, de manera separada i sense que se’ls vegi la cara, corren per sobre un fons comú amb estampat d’ocells (la Tempesta Invisible, amb la qual no s’han de barrejar). A la vegada, cadascuna té el seu propi fons. En els de les ósses hi ha petjades d’ós i en el de la Kureha, camèlies. Les ósses corren cap a l’esquerra. La Kureha, cap a la dreta. Corren a trobar-se.

Inunda’m, enllefisca’m... amb la teva mel dolça i suau: Acte seguit, la Mitsuko i la Yurika aboquen mel sobre el que per deducció hauria de ser el cos de la Kureha (i els cabells?). Ambdues se la volen cruspir i l’amaneixen amb mel. D’altra banda, aquest vers de la cançó té unes connotacions eròtiques fortíssimes.

Seré bona, però si us plau, accepta’m: La Ginko i la Lulu li mosseguen els peus a la Kureha, ella s’estremeix i es desperta sortint de la banyera. Això últim, he vist que diversa gent ho compara amb l’escena de certa pel·lícula.

El vent s’endugué les pàgines d’un conte, els records es sacsegen i es converteixen en ombres: La Ginko i la Lulu fan bufonades en la seva forma original i es dirigeixen cap a la Kureha. Pel que fa a la lletra, aquesta fa una referència absoluta al conte de la Reia i a com acaba, tot estripat i endut pel vent.

Sempre t’esperaré allà, en un món buit. Fins i tot si la resta se’n va en orris: Apareixen de nit el jaç de lliris i la Porta de l’Amistat enmig d’una pluja d’estels (o meteorits...). Amb un fons de lliris, una peülla d’ós i una mà infantil es troben (la Ginko i la Kureha quan eren nenes, que simbolitzen les generacions anteriors i posteriors de parelles mixtes). Llavors, s’obre una porta, en surt un fum rosa i veiem les ósses sobre una plataforma que flota en el cel. La Kumaria apareix en el fons, però del cap fins a la cintura se’l tapa un raig de Sol encegador. Aleshores, enmig d’un orgasme, la Ginko i la Lulu es transformen en magical girls.

Lluitaré amb alegria, doblegant l’espai i el temps. Au va, troba’m d’una vegada: La Ginko en versió humana balla d’esquena, es despulla i s’uneix a una Kureha nua, que la rep amb els braços oberts. Ballen per l’aire, nues, es migtransformen (pista de què la Kureha es transformarà en óssa) i comparteixen un quasi-petó (ja en l’opening, ens estan “prometent” que com a mínim un petó explícit al llarg de l’obra). El fons aquí conté óssos i peülles d’ós... és a dir que ja s’hi insinua la decisió de la Kureha d’esdevenir óssa i així poder demostrar que el seu amor és autèntic i fer-li, finalment, el petó promès a la Ginko. Més esbudellador, impossible. Pel que fa a la lletra: el “t’he trobat” es diu molt al llarg de la sèrie.

Uns pètals ens cobreixen en aquesta nit estrellada: La pantalla es divideix en dos: pètals de lliri a l’esquerra, pètals vermells (de camèlia?) a la dreta. La Sumika resa rere ells, nua també, i mira cap al cel. Entre molts lliris que floten cap amunt (pluja inversa; ascensió), la Kureha i la Ginko es donen l’esquena al terrat. Cau aleshores un estel fugaç i tot es torna blanc.

Ep, ep... et necessito: Altre cop, la Kureha i la Ginko nues es fan moixaines. La Ginko li fa un petó a la galta a la Lulu, també nua. Això és una pista més del final: la Lulu ja pot rebre petons perquè el pacte amb en Life Sexy ha quedat invalidat. La Kureha tanca el cercle amb una carícia a la Lulu. Llavors veiem les tres despullades formant un triangle sobre un fons de teles vermelles. La càmera baixa, segueixen nues i es donen la mà, sense que se’ls vegi res més enllà del bust. Fi.

22) Ending (Territori, Territory): parla de la divisió entre el Bosc i la Lluna i de desfer-se de les lleis divines repressives (això no encaixa gaire per no dir gens amb les meves teories). Acte seguit, recomana deixar enrere la gent tòxica de la Tempesta Invisible (com fan la Sumika, la Lulu, la Kureha i la Ginko). Parla de mel i ànima, i de l’enyorança d’esquinçar la seda amb els ullals. Acte seguit es fa una confessió: “hi ha una bèstia en mi que trenca en bocins la meva puresa” i es demana que amb una bala d’amor se li extirpi aquesta impuresa. Fi.

Les imatges que surten segons capítols són les següents:

1-3: Les tres protagonistes, berenant plaentment. No s’escau gens als primers capítols.

4-6: Les tres protagonistes, compartint una bufanda en un paratge hivernal. Mentre que la Ginko i la Lulu estan joioses, la Kureha no sembla excessivament convençuda que fa bé d’estar amb elles.

7-9: Les tres protagonistes al bany. La Kureha i la Lulu estan dins de la banyera i la Lulu li renta el cap a la Ginko. És curiosa la similitud entre aquesta imatge i l’escena del capítol 10 en què la Kureha li renta el cap a la Lulu.

10 & 11: Les tres protagonistes dormint sobre herba, envoltades pels Lifes i en Milne en versió óssa. El pollet de la Lulu també hi apareix, així com l’ós que parodia la joguina d’origen japonès Barbanegra en Perill (Kurohige Kiki Ippatsu), més conegut per aquí com Pincha el Pirata!. La Lulu i la Ginko juguen amb ella en el tercer capítol.

Pel que fa a l’ós/sa que balla hi veig en ell/a una referència a El Meu Veí Totoro (Tonari no Totoro). A l’inici d’aquesta gran pel·lícula pareixen uns totoros petitons obrint molt la boca. Probablement sigui casualitat, però l’ós/sa obrint al final tant la boca me’ls recorda.

23) Altres cançons:

- Les cançons de la Lulu: al primer capítol, diu que es vol menjar una noia, però no especifica quina. Els espectadors que es miren la sèrie per primera vegada, creuran que fa referència a la Kureha, però probablement, ella vol dir la Katyusha. Al llarg de l’anime canta altres coses, però sembla que no tenen cap significat especial.

- La cançó de l’amor: és l’Ave Maria! Amb això queda tot dit.

COMENTARIS SOBRE EL FINAL I EL DESENVOLUPAMENT DEL GUIÓ

24) Com interpreto el final:

Abans de res, cal recordar el vaticini de la Kureha narradora del futur que parla sobre el seu passat en el capítol 1: “Ens perseguia una tempesta. Aquest [la tala de lliris] fou el primer avís de què aniria destruint tot el que apreciàvem. La Tempesta Invisible ho destruiria tot. Ens desgastaria fins que desapareguéssim.” En sentit metafòric, això pot voler dir l’anulació com a persona. En aquest cas, però, es tracta d’un sentit totalment literal: la mort. La Sumika i la Kureha, així com la Lulu i la Ginko, acaben mortes i totes elles, de manera més o menys directa, a causa de la Tempesta Invisible.

La Ginko i la Kureha són afusellades després d’haver-se fet el petó promès (al públic). Moren i ascendeixen a un pla superior, una mena de paradís on poden “viure” felices per la resta de l’eternitat. La Lulu va a un altre paradís i li llegeix el conte de la Reia (conte que, d’alguna manera, també està “mort”, així com el pot de mel) al Milne, que porta allà des de la seva mort (si comparem el lloc amb el del principi del quart capítol, queda prou clar que es tracta del mateix), amb la mera companyia de l’abella de la Lulu. Si us hi fixeu, la Lulu porta la roba de després de la transformació, però està ja en versió óssa humanosa, ja que ja no es pot transformar en humana. Com que ja no està subjecta al pacte del Jutjat de la Separació/Extinció, pot rebre petons. Així doncs, malgrat que el final sigui feliç, fa de la mort un element alliberador.

La Kumaria NO és la Sumika. La Kureha hi veu la Sumika en la Kumaria perquè per a la Kureha la Sumika és l’amor personificat, que és el més proper que és la Kumaria (amor deïficat). I bé, la Ginko li diu a la Kureha que ella és la seva “Kumaria” (ja en llur primera trobada, en el deliri moribund, les confon), que seria com dir que és la seva “Afrodita”. Parlant de la Kumaria, la seva silueta em recorda molt a la reina Nehelenia, de Sailor Moon.

La Sumika és el pont entre la Kureha i la Ginko. No només ho veiem en el darrer episodi, sinó en el cinquè i sisè amb el tema de la carta. Mentre que la Kaoru volia que fes referència a si mateixa, metafòricament veiem que la Sumika guia la Kureha cap a la Ginko, dient-li que és la seva nova “amiga”, una de les escenes més belles i colpidores de tota l’obra. Amb això les escenes post-judici dels primers episodis queden una mica més obscures: el que cercava la Kureha a la Tempesta Invisible era l’amor vertader, el qual va trobar en la Sumika.

D’altra banda, la Tempesta Invisible triomfa a l’escola i passa de ser un grup de la classe de la Kureha a expandir-se per tot l’institut Arashigaoka (“arashi” vol dir “tempesta” i “Arashigaoka” fa referència a la novel·la Cims Borrascosos). Tot i així, sempre quedarà gent que s’adoni de l’existència de les lleis superiors, com l’Uchiko, que li dóna una segona oportunitat a la Konomi.

25) Coses que acaben quadrant:

-Veu Reia a casa de la Kureha que parla d’una “amiga”. Aquesta amiga és, sens dubte, la Ginko, però tothom creu, en un principi, que es refereix a la Sumika.

- Les ósses del terrat del primer episodi no eren la Lulu i la Ginko, sinó la Konomi i la Mitsuko. El color és similar i els complements es camuflen.

- Kumaria sembla que no és un planeta sinó una deïtat que es desfà a bocins a saber per què, però que al final es reconstrueix gràcies a l’amor de la Kureha. Tot i així, les humanes segueixen detestant els óssos (i crec que és recíproc). El jutge i els dos advocats es reuneixen amb la resta de “meteorits”. És a dir, que el que deia en Life Sexy sobre que ells eren una part de la Kumaria és veritat. Així es pot entendre que no envelleixin.

- Quan la Kureha plora a classe per la mort de la Sumika, l’alumna que té més allunyada d’ella és la Mitsuko, i aquesta no se li apropa en cap moment per a consolar-la, tot i haver dit el dia d’abans que eren amigues.

26) Contres I. Defectes diversos i coses que no quadren:

- Em sembla fatal, sent com és l’escena de transformació una seqüència per a ser repetida, que la Lulu al final surti amb aquestes proporcions:

Molt maca la cara, però la resta...

- Després de cruspir-se la Sumika, la Mitsuko està neta com una patena. Parla amb una policia i tot i no se sospita d’ella.

- Una nena de 5-6 anys que es queda sense adults que vetllin per ella i la qual sembla que hagi viscut sola des d’aleshores... Amb quins recursos econòmics? És un misteri.

- Segons sembla, la Mitsuko i la Sumika queden una mica més d’hora per a arreglar les flors fetes malbé. Però no és pas tan d’hora quan es troben. En un flaixbac de la Ginko, veiem que la Sumika arriba a l’hora en què moltes altres estudiants arriben a l’institut.

- En el primer judici, el Life Cool diu que la Ginko i la Lulu han menjat “massa” quan realment encara no s’han menjat ningú.

- Reaprofitament d’escenes.

- Una noia menjada per la Mitsuko no entra en el recompte de noies desaparegudes al dia següent.

- La memòria de la Kureha: no és que no em quadri, és que detesto aquest recurs. El recurs de què perquè una història pugui avançar un dels personatges principals ha de patir amnèsia, ja sigui abans que comenci la història o durant aquesta, una o diverses vegades. Altra cosa és que es tracti d’una obra que tracti els problemes de memòria i com és la vida de la gent que els pateix.

- Quan la Ginko es llença a les flames, la Kaoru, sabent que és una óssa, hauria de celebrar-ho, en comptes de sentir-se culpable o incòmode i més tenint la companyia i el suport de la resta d’integrants de la Tempesta Invisible. Un OOC en tota regla.

- El conte. La mare, suposadament, l’elabora abans de morir, però just moments abans de morir és quan li entrega el penjoll a la Ginko. No té gaire sentit.

- Es diu que els óssos s’abalancen contra els humans després de la pluja de meteorits, però bé que n’hi ha que se saben contenir i/o esperar al moment adequat. No s’entén. A més, ja hi havia batalles abans d’aquest esdeveniment.

- Els tres Lifes li demanen la mà a la Lulu de manera totalment interessada... i després es dediquen a jutjar si l’amor aliè és autèntic. No em sembla correcte.

- La sexualització en les ombres de les “humanes eliminades” a la guerra... calia?

- Abans de la pluja de meteorits, els Lifes ja existeixen, ja que els negocien amb la Kureha i la Ginko. Més tard, té lloc la pluja de meteorits i la Ginko ha de fugir del territori humà.

- Escenes post-judici amb les tres protagonistes.

27) Contres II. Coses que no s’empassen ni els creadors:

- La Ginko. Ja, sí, clar. Quan trobes la teva xicota després d’ANYS el primer que fas és pensar que fa molt bona olor i et rellepes els morros com si te l’anessis a cruspir (literalment). A més, ho diu ben clar que es vol menjar la Kureha en espiar-la mentre aquesta està dinant amb la Sumika. Per si no fos poc, intenta tenir relacions sexuals amb ella quan la pobre Kureha encara està de dol per la mort de la Sumika i no ha tingut cap mena d’interès en la Ginko. Això és amor vertader? Jo no ho crec pas.

- La Mistuko. Clar, clar, clar. És a dir, es queda aterrida en descobrir que la Lulu i la Ginko són ósses i després, en veure-les a la cerimònia, experimenta un bon ensurt. Vaja, que és un personatge molt mal construït. A diferència de la Yurika, que sí que està més ben matisada (tot i així l’escena en què es compadeix de la Kureha i veu que ha tornat a perdre a una altra persona important, també és bastant OOC). A més, no li veig el sentit a què vulgui seduir la líder de la Tempesta Invisible perquè surti un determinat resultat quan ja se sap de sobres que sortirà la Kureha.

- És surrealista que una nena petita entri a un camp de batalla nevadíssim quan ve d’un lloc sense estar nevat, que no tingui por i que li doni per a salvar-ne una óssa d’enmig de tots els cadàvers.

28) Contres III. Preguntes sense resoldre:

- Com va tenir la Reia a la Kureha?

- Com van traspassar la muralla la Mistuko i la Konomi? A què van renunciar per a esdevenir humanes? Per què van endinsar-se en el món humà si després no es dediquen a menjar humanes?

- Si la Kureha mor al final, no podria retrobar-se amb la Sumika al regne dels morts?

- I la/es mare/s de la Sumika? Només sabem que té una àvia.

- Sembla que la Mitsuko i la Konomi eren oficialment parella, no? Llavors com és que no es dirigia la Tempesta Invisible contra elles? Anaven de llibertines? A més, la Kaoru, sent líder de la Tempesta Invisible, s’enllita amb la Yurika. Sembla que llur relació era més aviat d’amants, però la Kaoru arriba a dir-li a la Yurika que l’estima.

29) Valoració final: he gaudit molt amb l’anime de Yuri Kuma Arashi. M’ha aportat una nova OTP (la Sumika i la Kureha) i alguns moments molt bons. Es pot dir que el dibuix és bastant maco, tot i que hi ha escenes descuidades, però això és pràcticament inevitable en l’anime comercial. Hi ha també escenes cèlebrement animades i he de dir que m’encanta el grafisme del conte de la Reia. Aquesta és una història sobre la pèrdua, l’oblit i els remordiments, però també amb una forta crítica envers la pressió social. M’ha entretingut molt i en cap moment del primer visionat vaig pensar en altres coses.

Fan tan bona parella...

A aquesta història la fan especial els detalls, no el conjunt, el qual falla. Determinats detalls com la deliciosa crueltat que se’ns mostri un flaixbac de la Sumika parlant de quan serà àvia quan li queda poc temps de vida... i el públic ho sap ja. I les escenes en què la Kureha es decideix a convertir-se en óssa i li fa el petó promès a la Ginko són espectaculars.

L’anime de Yuri Kuma Arashi és una obra que fa aigües per molts llocs: un bon grapat d’incongruències la poblen, així com idees que no m’agraden. Hi ha personatges que no estan del tot ben construïts i d’altres que es desaprofiten. No el puc recomanar alegrement, ja que trobo que fa ús i abús del fanservice (i a algunes imatges promocionals encara resulta més agosarat) i que va més aviat dirigida als fans del yuri que busquen quelcom que s’aparti del típic manga d’institut però que a la vegada en mantingui l’essència. Es tracta d’una obra que massa ambiciosa i que es queda curta. Així i tot, l’he gaudida un fotimer.