Títol original: Daisy - 3.11
Joshikouseitachi no Sentaku (デイジー ~3.11女子高生たちの選択~)
Idea original: Teruhiro
Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta
Autora del còmic (guió i dibuix):
Reiko Momochi
Revista: Dessert
Editorial: Kodansha
Anys: 2012-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Amistat, crítica
social, dia a dia, drama
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Daisy, Lycéennes à Fukushima), Alemanya
(Daisy aus Fukushima, edició integral)
Mentre que a França
s’han animat amb diversos mangues sobre el desastre nuclear de Fukushima, aquí
ens arriben amb comptagotes. Aquest en concret feia temps que em cridava l’atenció
i, finalment, vaig tenir l’oportunitat de fer-me amb ell.
Daisy sembla que és un manga inspirat
en la novel·la Pierrot ~Yoake Mae~,
però la poca informació de què disposo no em deixa saber si molt o més aviat
poquet. Al cap i a la fi, es veu que l’autora del manga es va estar documentant i
va entrevistar-se amb bastants dels habitants de Fukushima.
La història té per
protagonista la Fumi, una estudiant de batxillerat de la ciutat de Fukushima que al mes
següent del gran tsunami se sent desubicada i sense esma per sortir de casa ni
de tenir tan sols cura de la seva higiene. Però la vida continua i decideix
tirar endavant i tornar a l’institut, on l’esperen les seves amigues.
En general, ha
estat molt millor del que m’esperava, ja que s’hi tracten un bon munt de
vessants de tot el relacionat amb els supervivents de Fukushima i de llur dia a
dia després de tot plegat: la incertesa de les radiacions, els refugiats, les
mentides dels polítics, el quedar com empestats per a la resta dels japonesos, l’emigració,
etc.
Els personatges
potser no són excessivament profunds, però els principals estan dotats d’opinions
i gustos propis. La protagonista se’m fa simpàtica i la seva evolució m’agrada
prou.
A diferència de
molts shōjos, aquest, tot i contenir tant amor romàntic com amistat, fa un
incís molt més fort en la segona que no pas en el primer. Aquest és, doncs, un manga
sobre amistat. També sobre lluita i sobre vocació.
Tot i que la narració podria
ser una mica més fluïda, fa el fet: els esdeveniments narrats s’entenen i
la història se segueix bé.
Malgrat que el dibuix no m’acaba
de fer gaire el pes, però val a dir que resulta molt expressiu. Així i tot, la
portada del segon volum em sembla molt maca. Llàstima que l’edició alemanya en
prescindeixi.
Pel que fa a la
traducció del títol, l’he adaptat i he posat “japoneses” en comptes de “nostres” perquè
crec que altrament podria donar lloc a equívocs.
L’edició francesa,
a més dels extres de la japonesa (un còmic al final del primer tom explicant
per sobre la labor de documentació de l’autora i un petit text de l’autora al
final del segon volum), conté un escrit exclusiu al final de cada número.
Ho recomano? Sí. Potser no és la
vuitena meravella, però aquesta obra és tota una reivindicació de les seqüel·les d’aquell desastre nuclear encara són patents i que s’aniran
manifestant al llarg dels anys. És un crit en contra de l’oblit. A més, s’hi fa un
bell retrat de l’amistat.
Nota global: 7’5/10
