dimarts, 10 de novembre de 2015

Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses





Títol original: Daisy - 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku (デイジー ~3.11女子高生たちの選択~)
Idea original: Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta
Autora del còmic (guió i dibuix): Reiko Momochi
Revista: Dessert
Editorial: Kodansha
Anys: 2012-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Amistat, crítica social, dia a dia, drama
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Daisy, Lycéennes à Fukushima), Alemanya (Daisy aus Fukushima, edició integral)

Mentre que a França s’han animat amb diversos mangues sobre el desastre nuclear de Fukushima, aquí ens arriben amb comptagotes. Aquest en concret feia temps que em cridava l’atenció i, finalment, vaig tenir l’oportunitat de fer-me amb ell.

Daisy sembla que és un manga inspirat en la novel·la Pierrot ~Yoake Mae~, però la poca informació de què disposo no em deixa saber si molt o més aviat poquet. Al cap i a la fi, es veu que l’autora del manga es va estar documentant i va entrevistar-se amb bastants dels habitants de Fukushima.

La història té per protagonista la Fumi, una estudiant de batxillerat de la ciutat de Fukushima que al mes següent del gran tsunami se sent desubicada i sense esma per sortir de casa ni de tenir tan sols cura de la seva higiene. Però la vida continua i decideix tirar endavant i tornar a l’institut, on l’esperen les seves amigues.

En general, ha estat molt millor del que m’esperava, ja que s’hi tracten un bon munt de vessants de tot el relacionat amb els supervivents de Fukushima i de llur dia a dia després de tot plegat: la incertesa de les radiacions, els refugiats, les mentides dels polítics, el quedar com empestats per a la resta dels japonesos, l’emigració, etc.



Els personatges potser no són excessivament profunds, però els principals estan dotats d’opinions i gustos propis. La protagonista se’m fa simpàtica i la seva evolució m’agrada prou.
A diferència de molts shōjos, aquest, tot i contenir tant amor romàntic com amistat, fa un incís molt més fort en la segona que no pas en el primer. Aquest és, doncs, un manga sobre amistat. També sobre lluita i sobre vocació.

Tot i que la narració podria ser una mica més fluïda, fa el fet: els esdeveniments narrats s’entenen i la història se segueix bé.

Malgrat que el dibuix no m’acaba de fer gaire el pes, però val a dir que resulta molt expressiu. Així i tot, la portada del segon volum em sembla molt maca. Llàstima que l’edició alemanya en prescindeixi.

Pel que fa a la traducció del títol, l’he adaptat i he posat “japoneses” en comptes de “nostres” perquè crec que altrament podria donar lloc a equívocs.

L’edició francesa, a més dels extres de la japonesa (un còmic al final del primer tom explicant per sobre la labor de documentació de l’autora i un petit text de l’autora al final del segon volum), conté un escrit exclusiu al final de cada número.

Ho recomano? Sí. Potser no és la vuitena meravella, però aquesta obra és tota una reivindicació de les seqüel·les d’aquell desastre nuclear encara són patents i que s’aniran manifestant al llarg dels anys. És un crit en contra de l’oblit. A més, s’hi fa un bell retrat de l’amistat.

Nota global: 7’5/10