dissabte, 7 de novembre de 2015

El Viarany d’en Ryū






Títol original: Ryū no Michi (リュウの道)
Autor: Shōtarō Ishinomori
Revista: Shūkan Shōnen Magazine
Editorial: Kodansha
Anys: 1970-1971
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Aventures, drama, ficció científica
Nombre de volums: 8
Edicions fora del Japó: França (Le Voyage de Ryu, 5 volums) i Itàlia (La Strada di Ryu, 5 volums)
Relació amb altres mangues: Ryū, el Noi Primitiu (Genshi Shōnen Ryū, “preqüel·la”) i El Líder de les Bandes Escolars de [tots] els planetes (Banchō Wakusei, “seqüel·la”).

L’Ishinomori és un dels grans del manga. I l’obra que ens ocupa és totalment setantera. Però aquestes dues característiques no han fet pas que aquest còmic m’agradi.

Vegem-ho amb profunditat: aquest és un manga d’aventures en un món post-apocalíptic i en un context de ficció científica. En Ryū i els seus amics es veuran avocats a un munt de perills. Sobreviuran? Creixeran mentalment?

Coi! És una premissa interessant! Vista, sí, però que podria haver donat una obra prou acceptable. Què em falla, doncs?

Primer de tot: la misogínia. Els dos únics personatges femenins són vistos com:
1) L’objectiu romàntic més decoratiu amb què mai m’hagi pogut topar. Bàsicament, està allà perquè el protagonista s’enamori i sigui una dona la receptora d’aquest enamorament.
2) La defensa de la poligàmia masculina en un entorn en què que una dona pugui enllitar-se amb un home és inconcebible (per part de l’autor).

Un altre motiu pel qual veig aquesta obra com quelcom molt inferior: pretén ser una cosa que no és. Intenta ser filosòfic i profund i no hi arriba. Es queda en reflexions molt bàsiques que l’autor bé es podria haver estalviat perquè no porten enlloc.

Per acabar-ho d’adobar, les aventures tampoc em semblen tan entretingudes com podrien haver-ho sigut.
I què dir del final? Típic, tòpic i rematadament desinflat.

El dibuix resulta lletjot, però cal reconèixer-li el mèrit de què s’hi retraten un bon grapat d’éssers, aparells i edificis diferents. I gaudeix dalguns fons d’allò més treballats.

Si una cosa té bona aquesta obra, és la narració. S’hi juga molt, amb les vinyetes. Probablement gràcies a això vaig tenir les forces per a “acabar-lo”. I ho dic entre cometes perquè no me l’he llegit sencer. L’edició francesa consta de cinc volums, però al quart mai hi he tingut accés, així que vaig passar del tercer al cinquè sense gaire recança. He d’afegir que no em vaig sentir gaire perduda.

I parlant d’edicions estrangeres, mira que les portades de l’edició italiana són horribles. Il·lustracions en blanc i negre (algunes de les quals eren originalment a color) amb tocs de blau-neó. Argh!

En total, ja van quatre intents frustrats amb l’Ishinomori... i no puc amb ell. Normalment no concedeixo tantes oportunitats a un mateix autor, però com que aquest té el rècord mundial de pàgines de còmic dibuixades doncs he sigut bastant més benèvola que de costum. I ja me’n començo a atipar. Per ser un dels deixebles avantatjats del Tezuka em sembla molt fluix i insubstancial.

Ho recomano? No, no i no. Hi ha moltes històries d’aventures molt millors, més entretingudes, amb més diversitat de personatges i millor construïts, amb un dibuix molt més atractiu i no tan pretensioses. Si ets fan de la faceta adulta de l’autor, probablement tampoc t’agradi. Només apte per a admiradors molt fervents i aquells que els atreguin shōnens de l’estil.

Nota global: 3’5/10