Els Majordoms de la Mei

Títol original: Mei-chan no Shitsuji (メイちゃんの執事)

Autora: Riko Miyagi

Revista: Margaret

Editorial: Shueisha

Anys: 2006-2013

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Absurd, romanç, drama, misteri, institut

Nombre de volums: 20

Edicions fora del Japó: França (Mei’s Butler), Itàlia (Mei-chan’s Butler), Taiwan (segons la Viquipèdia en anglès; no entenc la llengua de l’editorial i no sé com aprofundir en la cerca, així que desconec el títol d’aquesta versió).

Relació amb altres mangues: Els Majordoms de la Mei DX (Mei-chan no Shitsuji DX, seqüela)

Aquest és un dels tants mangues amb un èxit relatiu dels darrers anys. I vaig decidir posar-m’hi. He de dir que m’ha decebut bastant, però si més no he aconseguit acabar-lo.

El guió arrenca amb la Mei, una preadolescent japonesa sapastre de mena. Quan encara el lectorat s’està introduint en aquesta història, li informen a la Mei que els seus pares han mort. I gairebé a l’acte es revela que en realitat ella és l’hereva d’una família japonesa molt poderosa. De la nit al dia la seva vida canvia radicalment: no només s’ha quedat sense pares, sinó que no pot caminar tranquil·la pel carrer perquè hom complota contra ella. Però tot està controlat: li han nomenat un súper-majordom, en Rihito, que, en realitat, li farà de guardaespatlles i de criat les 24 hores del dia, cada dia de la setmana. Finalment, la Mei acceptarà assistir a un internat femení de luxe... i en Rihito l’hi acompanyarà (sí, a un internat femení i sense intentar passar per dona).

El majordom disposat a tot.

Crec que aquest manga es pot gaudir molt més si qui el llegeix s’imagina que transcorre en un món paral·lel. Heus aquí alguns exemples del surrealisme imperant:

- La directora és una monja que de monja té la disfressa (sí, disfressa; allò no són hàbits).

- Internat femení... i un bé negre amb potes rosses. Totes les alumnes van acompanyades per un o més majordoms, els quals poden entrar en qualsevol moment a l’habitació de llur mestressa i amb qui, per a més inri, comparteixen bany. I es fan encara altres excepcions en favor de les tensions inútils entre els personatges.

- El que aquí val és la llei de la selva. Si et repten a un duel, l’has d’acceptar. Sinó, es considera que l’has perdut i perds el que l’altra part ha demanat que t’hi juguessis. Aquests duels estan permesos per la direcció... i alguns d’ells són amb espasa. Recordem que la història suposadament es desenvolupa al Japó actual.

Aquesta obra està infestada d’incoherències argumentals. El guió no s’aguanta per enlloc. Malgrat tot, pot arribar a ser entretingut, ja que la història ofereix un ventall de personatges prou ampli (si bé molt poc treballats) i, sobretot i degut a aquest surrealisme, s’arriba a determinats esdeveniments completament inesperats.

Ara, val a dir que hi ha una quantitat ingent de coses que no m’agraden. A tall d’exemple:

- Es tracta els majordoms com esclaus. En tots els sentits. Ben vestits i de molta categoria, però esclaus al cap i a la fi. En què es gastaran tots els diners que guanyin si no disposen de temps lliure i han d’ajudar llurs mestresses fins a límits insospitats? (Com passar les pàgines del llibre de text en plena classe). I se’ls poden jugar en un duel... on s’han de batre ells!!!

- Es treu importància a les violacions i als intents de violació. Es normalitzen.
- Hi ha moltes coses molt greus (intents d’assassinat o de violació, segrestos, lesions, assetjaments, amenaces, xantatges...) que són perdonades (i, fins i tot, oblidades) molt fàcilment.

- Hi ha treball infantil i ningú es planteja res de res.

- La visió de l’amor de parella que es transmet moltes vegades: fastigosament possessiu.

- La relació entre la Mei i el Rihito. No puc ni amb la diferència d’edat, ni amb els seus estira-i-arronses ni amb la gelosia mútua.
- El triangle amorós.

- Molts personatges no resulten gens creïbles ni disposen d’un bon rerefons.

- Les motivacions de la majoria dels personatges, incloent les de la protagonista, i com executen llurs desitjos.

- El dol de la Mei per la pèrdua dels seus pares no està gens ben dut.

El Triangle... de les Bermudes.

La història navega sense rumb. Imagino que seguir-la per la revista devia ser més divertit que llegir-la de seguit en volums recopiladors.

El final és obert i, de fet, l’autora va començar-ne una seqüela que porta ja tres toms. Per si no fos poc, a la darrera pàgina del volum 20 es diu que la història continua al número 21. Toca’t els nassos.

Pel que fa a la narració, aquesta resulta lleugera. En llegir el manga no hi ha cap mena de problema per a seguir-ne els fets.

El dibuix el trobo prou atractiu en general, però em molesten molt les desproporcions típiques de pits enormes i troncs estretíssims. També em pertorben lleugerament les mans desproporcionadament grans del Rihito i altres personatges, així com les celles de tothom, ja que són sempre molt fines. D’altra banda, hi ha molts fons espectaculars.

L’edició italiana és de les que m’agraden: petitona i barata. Alguns volums contenen extres al final; desconec si són originals d’aquesta edició o de la japonesa.

Ho recomano? No. Massa palla i massa despropòsits. Ara, si no et fan res tots els contres que he comentat i t’agrada veure homes amb vestit d’etiqueta, potser passis una estona entretinguda.

Nota global: 3/10