dilluns, 14 de desembre de 2015

Trastorns





Títol original: Sakuran (さくらん)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Evening
Editorial: Kodansha
Anys: 2001-2003
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama, romanç, pornografia, ficció històrica
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Sakuran), Estats Units (Sakuran).

Amb com em va agradar Una Indumentària Anomenada Greix, tard o d’hora havia de llegir Trastorns, un altre volum únic de la mà de la Moyoco Anno.

L’obra que ens ocupa tracta de la vida de la Kiyoha, una oiran, que no una geisha. Què les fa diferents? Doncs que les oirans eren oficialment prostitutes de luxe i les geishes, en un principi, eren dames de companyia no sexual. De resultes d’aquest tret diferencial, la moda que seguien, encara que amb el nostre punt de vista occidental ens costi de copsar, és radicalment diferent: mentre que les oirans duien roba llampant i uns pentinats molt elaborats, les geishes optaven per una vestimenta més sòbria i uns pentinats més discrets. Un detall curiós: les oirans tenien el llaç de l’obi al davant perquè descordar-se (o descordar-los) el quimono fos més senzill i ràpid.

Aquest manga, doncs, ens mostra els secrets d’un bordell luxós i la difícil vida que hi portaven les dones que hi eren forçades a treballar. Venudes o recollides de molt joves, no tenien permès el contacte amb el món exterior... tret que algú les comprés per un substanciós preu, que incloïa la manutenció durant tots els anys d’aprenentatge. Una de les coses que més m’ha sobtat és que malgrat totes les restriccions es consentís que les oirans tinguessin un o diversos xicots i que mantinguessin amb ells relacions sexuals sense cap mena de pagament de per mig.

Pel que fa als personatges, la protagonista es menja la resta del repartiment amb patates. El seu fort caràcter li durà moltes frustracions i maldecaps, però per molt que la trepitgin ella no està disposada a canviar per res del món.

Kiyoha, loiran rebel.

La narració, amb tants salts en el temps, m’ha resultat una mica caòtica. El fet que la història no tingui un camí clar tampoc hi ajuda.

El dibuix ostenta tota la personalitat a què em té acostumada la  Moyoco Anno. Em sembla molt expressiu i modern i a la vegada poc comercial. A més, ningú li pot distutir que està molt treballat i ple de detalls.

L’edició francesa fa molta patxoca. El format és A5, manté totes les pàgines a color publicades originalment en revista, el fons de la sobrecoberta està imprès amb tinta metal·litzada i els tres talls són fúcsies. El preu cou una mica, això sí. Em molesta que no s’hagin molestat de treure el títol en japonès. En fi, l’edició estadunidenca és igual en aquest sentit, però pitjor, ja que s’hi trepitja el dibuix.

Ho recomano? Només si tens un interès en especial en aquest tema. És un manga que està prou bé, però en el qual costa de submergir-s’hi... i sense incentiu pot resultar complicat. Si vols una altra opinió, pots fer-li un cop d’ull a la recensió de la Kuroi.

Nota global: 72/10