diumenge, 13 de març de 2016

Othello





Títol original: Othello (オセロ)
Autora: Satomi Ikezawa
Revista: Bessatsu Friend
Editorial: Kodansha
Anys: 2001-2004
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, drama, romanç, institut
Nombre de volums: 7
Edicions fora del Japó: França (Othello), Itàlia (Othello), Alemanya (Othello), Estats Units (Othello).

Em vaig posar amb aquest manga simplement perquè vaig trobar el primer volum en italià molt barat. No hi tenia gaires expectatives, ja que el dibuix de la portada es veia molt de principiant i em va sorprendre agradablement. Tot i que no coneixia de res aquest manga, veig que s’ha publicat a diversos països occidentals. Per què mai arribaria aquí?

La Yaya és una adolescent que no encaixa amb la mitja. Degut a les seves aficions, se sent incompresa i mentre que entre setmana es mostra com una estudiant més, els caps de setmana es vesteix amb roba d’estil visual kei i es reuneix amb amics que l’entenen i es donen suport mutu. A l’institut, per contra, les seves “amigues” la burxen i s’aprofiten d’ella. A casa no té cap suport directe. Tot plegat, genera que la Yaya desenvolupi un trastorn de la personalitat: en situacions de tensió es transforma en la Nana, una noia malcarada i amb una flor al cul. La reina de la improvització.

Primer de tot: aquest manga no pretén ser rigorós. Sí que és cert que la Yaya pateix per no tenir coneixement de què fa quan es converteix en la Nana i de no poder evitar perdre el control sobre ella mateixa, però aquí no es fa cap retrat del trastorn de personalitat mínimament realista. El que sí que es toca de manera més propera a la realitat és l’assetjament escolar, així com el sexual.


 La història, tot i que comença bastant forta, se li incorporen més endavant un parell de personatges que no m’acaben de fer el pes degut a com de forçada resulta llur aparició. Com per allargar. De tota manera, generen unes situacions tan impactants que opino que compensa una mica. Hi ha coses un pèl exagerades i que no m’acabo de creure, per això.

La Nana és una peça clau en aquest manga. De no ser per ella, es tractaria d’una obra bastant depriment, plena d’abusos i agressions envers una persona que no se sap defensar i que cada cop es troba més arraconada. Hauria sigut un manga molt més realista i un bon exemple de manga d’assetjament, així com de fortíssima crítica social. La Nana, però, ho trastoca tot. Té moltíssim caràcter, un nivell de força increïble i una sort que no se la creu ni ella. No ho negaré: resulta la mar de carismàtica i fascinant. Així i tot, no m’empasso que tingui tanta força ocupant el cos de la Yaya i tampoc m’agraden algunes de les seves conductes. Més coses que no em crec: de debò a la gent li costa tant de reconèixer la Nana coneixent la Yaya? No les associen? És que és pitjor que el que ocorre a Sailor Moon (Naoko Takeuchi)! Serà que diversos personatges de l’obra pateixen prosopagnòsia?



La narració és lleugera i el manga és fàcil de seguir... tret pel que fa a l’alt nivell de maldat concentrada. Millor consumir-lo de manera espaiada.

El dibuix no és gaire maco, però sí funcional. Resulta molt expressiu i dinàmic.

L’edició italiana és de les barates: petitones i senzilles.

Ho recomano? Sí, però tenint en ment que es tracta de ficció evasiva. És molt addictiu i el personatge de la Nana resulta d’allò més atractiu. La pega: hi ha un bon grapat de situacions surrealistes.

Nota global: 7’5/10