Tal i com vaig fer l’any passat, enguany també dedico una entrada especial al dia de la dona treballadora.
Aquest text me’l va inspirar la Taki (autora del meravellós còmic Spyglass) ara ja fa més d’un any (!!!) quan un dia va començar a
assenyalar per Twitter que les dones antagonistes i les antiheroïnes solen estar molt
estereotipades en el mal sentit de la paraula. Ella comentava el tema de què solen ser unes envejoses
de la bellesa aliena (de dones més joves en molts casos). Aprofito per afegir que també tenim el patètic tòpic de què volen trencar enmig
d’una parella conformada per una dona i un home, on intentaran burxar la dona i
seduir l’home amb “males arts”. Per si no fos poc, molts cops estan
sexualitzadíssimes.
La Taki va queixar-se
que no havia vist cap home que fos malvat perquè envejava la bellesa de l’adonis
més plantós del regne. D’aquesta manera, ens va proposar que li diguéssim una
malvada que volgués poder i que no es tractés de la mateixa merda de sempre, ja fos al
cinema, al còmic, a la literatura o a qualsevol altre mitjà. El que jo domino
és el manga i en aquell moment només se’m va acudir la Princesa Kushana, de Nausicaä de la Vall del Vent (Kaze no Tani no Nausicaä, del Hayao
Miyazaki). Per elaborar aquestes llistes, m’he permès la llicència de flexibilitzar
els criteris. No cal que les antagonistes o les antiheroïnes vulguin poder en
el sentit estricte de la paraula, però sí que fugin de l’estereotip de malvada (molts
cops, a més, sexualitzada) que basa tots els seus esforços en, de manera
directa o indirecta, plaure a homes heterosexuals o bisexuals (ja sigui dins o fora de l’obra en qüestió).
Heus aquí la
curta llista de dones antagonistes amb ambicions pròpies:
Princesa Kushana: aquesta havia
de ser la primera per tot el que he comentat anteriorment. És un personatge fet
perquè no acabi de caure bé i més amb el fort contrast que hi ha entre ella i l’angelical
Nausicaä. El que resulta indubtable és que està molt ben construïda (si més no,
fins al segon volum de l’edició espanyola antiga del manga). És una gran
militar amb molta idea d’estratègia i que té un fort afecte envers els seus
soldats i el seu poble. En canvi, resulta implacable amb els pobles enemics,
civils indefensos inclosos. Sap utilitzar el poder i les aliances al seu favor
i té molt coratge. És una guerrera que no es deixa atemorir per la mort. Sap de
sobres el pa que es dóna al camp de batalla: matar o que et matin.
Ayumi Himekawa de Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen, de la Suzue Miuchi): el
meu personatge preferit d’aquest manga. És l’aspirant a actriu rival de la
Maya, la protagonsita. Molt decidida. No juga brut, però com que és humana
algun cop s’hi ha vist temptada. Té un gran sentit de la noblesa i de la
competitivitat. Ni tan sols les dificultats més grans la fan enrere. Cert és
que té un fort recolzament al darrere (família amb molts calés), però així i
tot mostra una gran fortalesa de caràcter. Tot per la seva vocació, fins i tot
recórrer a dur a terme accions que li resulten humiliants. Una dedicació
exagerada, podríem dir. Com que ja té gran part del camí fet (pare director,
mare actriu i una fortuna familiar), hi ha molts que la menystenen i això li fa
molta ràbia, ja que és molt orgullosa. Un altre punt favorable és que mentre
que en molts mangues de l’estil la rival femenina competeix amb la protagonista
també per l’amor d’un home en concret, però aquest no és el cas.
Maria Antonieta de La Rosa de Versalles (Versalles no Bara, de la Riyoko Ikeda):
molts us sorprendreu de veure aquest personatge en una llista d’antagonistes. I
més quan havia de ser ni més ni menys que la protagonista de la història. El
cert és, però, que en un moment determinat es distancia tan de l’Oscar (o l’Oscar
d’ella, més aviat) que acaba esdevenint-ne la nèmesi, la rival, l’enemiga. Per
molt que es puguin estimar. La Maria Antonieta és la malvada perfecta. Està
convençuda que té dret de ser reina per sobre de la resta dels mortals i que és correcte fuetejar prostitutes. S’allunya radicalment de l’estereotip
de “Hahahahahaha, sóc malvat/da i m’agrada escampar el mal, us vull matar a tots i destruiré el món”. Es creu en el seu dret legítim i d’aquí no hi ha qui
la tregui, ni tan sols en els moments de màxima pressió.
La noble de Suworu de La Nova Llegenda de Chun Hyang (Shin Shunkaden, de les CLAMP): no té ni
nom (al contrari del seu lacai), però és que no només compleix amb els requisits
per figurar a la llista, sinó que també compleix amb els requisits de la Taki.
Vol poder i el vol per a ella sola, encara que això impliqui jugar amb la salut
aliena i fer fora de llurs cases a tots els habitants del seu poble. Tot per
tal d’enriquir-se i sentir-se poderosa.???????? de L’Harem Shōgunal (Ōoku, de la Fumi Yoshinaga): amb la quantitat industrial de personatges femenins ben fets que hi ha, també hi podem trobar alguna antagonista que entraria en aquesta categoria, però que no puc anomenar directament perquè estaria esbudellant la sèrie.
I aquí l’encara
més reduïda llista d’antiheroïnes amb ambicions pròpies (tampoc és que es destaquin gaire, les històries en general, de tenir
antiherois, tot sigui dit):
Ja ho veieu: en són més aviat poques. Si més no, espero poder anar ampliant la llista, tal i com ja faig amb la de protagonistes carismàtiques.
