dimarts, 8 de març de 2016

Dones antagonistes i antiheroïnes al manga amb ambicions pròpies


Tal i com vaig fer l’any passat, enguany també dedico una entrada especial al dia de la dona treballadora.

Aquest text mel va inspirar la Taki (autora del meravellós còmic Spyglass) ara ja fa més d’un any (!!!) quan un dia va començar a assenyalar per Twitter que les dones antagonistes i les antiheroïnes solen estar molt estereotipades en el mal sentit de la paraula. Ella comentava el tema de què solen ser unes envejoses de la bellesa aliena (de dones més joves en molts casos). Aprofito per afegir que també tenim el patètic tòpic de què volen trencar enmig d’una parella conformada per una dona i un home, on intentaran burxar la dona i seduir l’home amb “males arts”. Per si no fos poc, molts cops estan sexualitzadíssimes.

La Taki va queixar-se que no havia vist cap home que fos malvat perquè envejava la bellesa de l’adonis més plantós del regne. D’aquesta manera, ens va proposar que li diguéssim una malvada que volgués poder i que no es tractés de la mateixa merda de sempre, ja fos al cinema, al còmic, a la literatura o a qualsevol altre mitjà. El que jo domino és el manga i en aquell moment només se’m va acudir la Princesa Kushana, de Nausicaä de la Vall del Vent (Kaze no Tani no Nausicaä, del Hayao Miyazaki). Per elaborar aquestes llistes, m’he permès la llicència de flexibilitzar els criteris. No cal que les antagonistes o les antiheroïnes vulguin poder en el sentit estricte de la paraula, però sí que fugin de l’estereotip de malvada (molts cops, a més, sexualitzada) que basa tots els seus esforços en, de manera directa o indirecta, plaure a homes heterosexuals o bisexuals (ja sigui dins o fora de l’obra en qüestió).

Heus aquí la curta llista de dones antagonistes amb ambicions pròpies:


Princesa Kushana: aquesta havia de ser la primera per tot el que he comentat anteriorment. És un personatge fet perquè no acabi de caure bé i més amb el fort contrast que hi ha entre ella i l’angelical Nausicaä. El que resulta indubtable és que està molt ben construïda (si més no, fins al segon volum de l’edició espanyola antiga del manga). És una gran militar amb molta idea d’estratègia i que té un fort afecte envers els seus soldats i el seu poble. En canvi, resulta implacable amb els pobles enemics, civils indefensos inclosos. Sap utilitzar el poder i les aliances al seu favor i té molt coratge. És una guerrera que no es deixa atemorir per la mort. Sap de sobres el pa que es dóna al camp de batalla: matar o que et matin.


Ayumi Himekawa de Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen, de la Suzue Miuchi): el meu personatge preferit d’aquest manga. És l’aspirant a actriu rival de la Maya, la protagonsita. Molt decidida. No juga brut, però com que és humana algun cop s’hi ha vist temptada. Té un gran sentit de la noblesa i de la competitivitat. Ni tan sols les dificultats més grans la fan enrere. Cert és que té un fort recolzament al darrere (família amb molts calés), però així i tot mostra una gran fortalesa de caràcter. Tot per la seva vocació, fins i tot recórrer a dur a terme accions que li resulten humiliants. Una dedicació exagerada, podríem dir. Com que ja té gran part del camí fet (pare director, mare actriu i una fortuna familiar), hi ha molts que la menystenen i això li fa molta ràbia, ja que és molt orgullosa. Un altre punt favorable és que mentre que en molts mangues de l’estil la rival femenina competeix amb la protagonista també per l’amor d’un home en concret, però aquest no és el cas.

Maria Antonieta de La Rosa de Versalles (Versalles no Bara, de la Riyoko Ikeda): molts us sorprendreu de veure aquest personatge en una llista d’antagonistes. I més quan havia de ser ni més ni menys que la protagonista de la història. El cert és, però, que en un moment determinat es distancia tan de l’Oscar (o l’Oscar d’ella, més aviat) que acaba esdevenint-ne la nèmesi, la rival, l’enemiga. Per molt que es puguin estimar. La Maria Antonieta és la malvada perfecta. Està convençuda que té dret de ser reina per sobre de la resta dels mortals i que és correcte fuetejar prostitutes. S’allunya radicalment de l’estereotip de “Hahahahahaha, sóc malvat/da i m’agrada escampar el mal, us vull matar a tots i destruiré el món”. Es creu en el seu dret legítim i d’aquí no hi ha qui la tregui, ni tan sols en els moments de màxima pressió.

La noble de Suworu de La Nova Llegenda de Chun Hyang (Shin Shunkaden, de les CLAMP): no té ni nom (al contrari del seu lacai), però és que no només compleix amb els requisits per figurar a la llista, sinó que tambécompleix amb els requisits de la Taki. Vol poder i el vol per a ella sola, encara que això impliqui jugar amb la salut aliena i fer fora de llurs cases a tots els habitants del seu poble. Tot per tal d’enriquir-se i sentir-se poderosa.



???????? de L’Harem Shōgunal (Ōoku, de la Fumi Yoshinaga): amb la quantitat industrial de personatges femenins ben fets que hi ha, també hi podem trobar alguna antagonista que entraria en aquesta categoria, però que no puc anomenar directament perquè estaria esbudellant la sèrie.


I aquí l’encara més reduïda llista d’antiheroïnes amb ambicions pròpies (tampoc és que es destaquin gaire, les històries en general, de tenir antiherois, tot sigui dit):

Ayako Fumoto d’Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): m’autocito per segona vegada: “L’Ayako és una supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà endavant. (...) Sang freda i passió concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.”







Ja ho veieu: en són més aviat poques. Si més no, espero poder anar ampliant la llista, tal i com ja faig amb la de protagonistes carismàtiques.