La foscor del mar, L’ombra de la Lluna

Títol original: Umi no Tabi, Tsuki no Kage (海の闇、月の影)

Autora: Chie Shinohara

Revista: Flowers

Editorial: Shogakukan

Anys: 1987-1991

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Terror, drama, romanç, sobrenatural, institut

Nombre de volums: 18 (11 en una reedició)

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Després del desastre que em va semblar Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori*), vaig pensar que no podria gaudir de cap obra de la Chie Shinohara. Fet i fet, aquesta és la seva més celebrada (si més no, a Occident). Però estava equivocada.

Arrel de l’especial d’autores de mangues de terror, la Fènix Blava em va parlar del manga que ens ocupa. Com que en les meves indagacions no havia arribat a trobar enlloc que la Shinohara havia fet còmics de por, ni ho sabia. Així doncs, m’hi vaig posar amb l’objectiu d’ampliar la llista. I coi, com em va enganxar!

La foscor del mar, L’ombra de la Lluna tracta sobre com la vida de la Ruka es veu trastocada a partir del dia en què la seva germana bessona esdevé un ésser diabòlic.

Quan resulta que el teu reflex no és el teu reflex, sinó la teva germana bessona diabòlica.

Gràcies a la magnífica narració i a la planificació del guió, sempre hi ha un cert punt de tensió. Tot plegat, amanit amb diverses escenes que generen bastant mal rotllo. L’autora demostra que sense ser excessivament explícita, es poden crear històries de terror que atrapin el públic. A més, es tracta d’una obra bastant llarga tenint en compte que els mangues de terror solen ser molt breus: la gran majoria són històries curtes o volums únics.

També en tinc pegues: la cultura de la violació hi és molt potent. Ens pinten l’interès romàntic com un noi de molt bona pasta, però:

1) Intenta besar la protagonista quan aquesta clarament no ho vol. I això s’erotitza.

2) Quan la protagonista el rebutja per enèsima vegada, en comptes de respectar-ho, li etziba que no sap si pegar-la o dur-la al magatzem dels estris de gimnàstica (per violar-la). I això se sexualitza.

Hi ha una altra cosa que no em fa el pes, però que no és tan greu i no sé si és culpa de l’autora o de la traducció. El cas: al llarg de l’obra es parla d’una malaltia. A vegades, la gent s’hi refereix com a bacteri i d’altres com a virus.

El dibuix de la Shinohara és molt maco i expressiu. El gran atractiu de manera generalitzada de les seves obres.

Ho recomano? Té algun element bastant problemàtic, però sí. Com a història de terror està molt bé. Ara, tingues present que només he llegit fins al principi del quart volum. No sé si en els 18 toms la història aguanta el tipus.

Nota global (fins al segon capítol del quart volum): 6/10

* Manga més conegut a Occident com Red River o Anatolia Story.

Donzelles de la Neu

Títol original: Yuki Otome (雪乙女)

Autora: Chiki Ooya

Revista: Shōnen Shōjo SF Manga Kyousaku Daizenshū

Editorial: Tōkyō Sanseisha

Any: 1980

Demografia japonesa: Shōjo i shōnen

Gèneres: Fantasia, drama, romanç

Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 4 pàgines

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Tenint present que la Chiki Ooya em va captivar amb Imatges Instantànies, no és pas d’estranyar que em llancés amb aquest altre còmic seu.

La història que ens ocupa explica un mite (desconec si propi de l’autora o adaptat) sobre les donzelles de les neus. És bastant melangiós.

La narració resulta prou lleugera (és un relat molt senzill) i a la vegada feixuga (degut als tons tan foscos emprats i al seu contrast amb el blanc de molts espais). Curiós contrast que fa que el públic s’endinsi per complet dins d’aquest brevíssim manga.

El dibuix és maco, gairebé preciosista. Tot i que es nota que a l’autora li agrada fer coses recarregades, també es percep un esforç perquè tot sigui més aviat sobri (però a la vegada molt detallat).

Segons la meva font més fiable, aquest manga es va publicar el 1980 a la revista Shōnen Shōjo SF Manga Kyousaku Daizenshū. La cosa és que he estat investigant sobre la revista i es veu que es va publicar del 1978 al 1984 i originalment el seu nom era Shōjo SF Manga Kyousaku Daizenshū (Sense el “Shōnen” del principi, vaja)... i hi ha fonts poc fiables que diuen que aquesta història es va publicar al 1978, quan la revista era encara purament shōjo. I et mostren una portada amb diversos dibuixos de diversos autors i una d’elles és una dona d’esquenes i nevant (i no sé acabar de reconèixer encara l’estil de l’autora perquè, entre altres, és molt canviant). Però clar, aquestes fonts poc fiables són del nivell que atribueixen a la Chiki Ooya els 29 números de la revista i que confonen la revista amb la història curts que ens ocupa, així que no me’n puc fiar gens ni mica.

Ho recomano? Sí, és agradable de llegir i abans que te n’adonis ja has acabat. La concepció de l’amor que s’hi fa no m’acaba de fer el pes, però no crec que això foti excessivament la lectura.

Nota global: 8/10

La Pinxa Detectiva

Títol original: Sukeban Deka (スケバン刑事)

Autor: Shinji Wada

Revista: Hana to Yume

Editorials: Hakusensha (primera edició i segona edició, diferents portades) i Media Factory (edició de toms quasi dobles amb portades dibuixades per algú diferent de l’autor)

Anys: 1976-1982

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, romanç

Nombre de volums: 22 (i una reedició de 12)

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

La Pinxa Detectiva era un dels tants mangues que tenia pendents de feia la tira. Va ser que a través del primer dorama que l’adapta que finalment m’hi vaig posar.

El cas del Shinji Wada resulta prou peculiar: mentre que la majoria dels homes mangakes van apartar-se del shōjo a partir dels setanta, ell hi va debutar i s’hi va quedar. Entre les seves obres més conegudes, hi figuren La Pinxa Detectiva i la saga d’Asuka. Arrel de la primera, al Japó va donar-se a finals dels setanta i durant els vuitanta la febre dels mangues d’estudiants gamberres. A més, és molt possible que aquesta obra hagi influït en part en el manganime Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena, Be·Papas), tant pel que fa en el personatge principal com en determinats detalls. Sospito que també en beu La preciosa guardiana Marinera Lluna (Bishōjo senshi Sailor Moon, Naoko Takeuchi) i El Detectiu Conan (Meitantei Conan, Gosho Aoyama).

Les obres del Wada es caracteritzen pel protagonisme de noies fràgils i dures a la vegada que foten bufes a tort i a dret. M’agrada aquesta dicotomia. El Wada no es va limitar a concebre dones fortes mancades de feminitat, sinó que realment va saber entendre el cor de les lectores. Sorprèn com amb obres sense grans pretensions, les protagonistes puguin ostentar tal dualitat. Que no siguin del tot planes. Malauradament, va morir el 2011, amb 61 anys.

La Pinxa Detectiva tracta sobre la Saki Asamiya, una reclusa d’un reformatori d’extrema seguretat. Un bon dia, una organització policial li ofereix un pacte: a canvi de treballar per ells de franc, evitarà la mort de la seva mare, que es troba al corredor de la mort. Així, complota per escapar-se del reformatori (i ho fa de manera espectacular) per començar la seva nova vida de “pinxa detectiva”. Lluitarà amb un potent io-ió com a arma.

M’esperava que aquesta obra fos bastant carca i tot i que té determinades coses que no m’agraden gens (com el personatge del Sanpei Nowaki), el balanç general resulta prou positiu. Començant per la Saki, una protagonista molt inspiradora, i continuant per tot un seguit de crítiques que fa l’obra, com la massificació a les aules, el mal repartiment de la riquesa, el classisme, l’abús de poder... A més de mostrar-nos tot un seguit de contradiccions humanes que fan més profunds els personatges (en especial, la Saki i la seva mare).

Pel que fa al safisme, fins on he arribat jo, sobretot es fa patent en què dues malvades (la directora del reformatori i la Remi Mizuchi, l’antagonista principal) són lesbianes. Aquest lesbianisme es mostra molt lligat a llurs malèvoles mentalitats. Com a safisme mostrat d’una manera més amable, només hi ha subtext.

L’ojō-sama que obnuvila les noies de cursos inferiors acompanyada de les seves sequaces.

La narració és en general molt fluïda i, de tant en tant, hi ha pàgines per a treure’s el barret.

El dibuix en general és molt bo i expressiu. A vegades, resulta impressionant la seva profunditat, que absorbeix el públic de mala manera. L’única pega que hi veig és que hi ha cops que el io-ió de la Saki sembla més aviat un dorayaki.

Mentre que el manga és més atrevit que el primer dorama tant en el bon sentit com el dolent i, per tant, cadascuna de les dues obres té llurs alicients, les oves són fastigosament morboses i se salten el més interessant de tot. Vaig durar només els primers minuts.

Ho recomano? Sí! És un manga d’acció que combina molt bé les aventures amb el desenvolupament de personatges. Té alguna cosa carca, però també un seguit d’aspectes plantejats amb una òptica sorprenentment moderna. I la protagonista és meravellosa.

Nota global: 7,9/10 (Havent-ne llegit, aproximadament, els set primers volums.) 

El masclisme de les exposicions del XXIII Saló del Manga

Un any més, es compleix la tradició del masclisme a les exposicions del Saló del Manga. Em centraré en dues:

1) 100 anys d’història d’anime: Una vergonya. Segons aquest despropòsit, hom podria deduir que la presència del shōjo a l’anime ha sigut més aviat minsa. Quedaven fora obres de referència com Utena, Sakura, La Rosa de Versalles, Candy Candy, Marmalade Boy i Fushigi Yugi. Anomenava Sailor Moon, Nana i Yuri on Ice, sí, però no hi havia imatge de cap de les tres. A més, dins de l’exposició les dues primeres sèries es trobaven subordinades a animes de demografia masculina. Mentre que Sailor Moon es pintava com un fenomen secundari respecte a Shin Chan (quan és al revés), la imatge escollida per a l’any de Nana era de Death Note (i serà que no hi havia imatges d’altres animes de demografia masculina, com Mazinger Z, El Dr. Slump o Bola de Drac):

La cirereta del pastís és que, en canvi, d’El Capità Harlock* hi havia tres imatges! TRES. La “portada” de l’exposició, la de quan parla de dos animes del Matsumoto (sent l’altre esmentat molt més mític, en teoria) i la de la pel·lícula de CGI:

És descarat. I no sembla que ningú hi faci res.

També hi havia una imatge per a una altra sèrie de l’autor de Harlock: Space BattleShip Yamato. Per haver imatges, fins i tot n’hi havia una del festival de cinema de Sitges! Sí, no s’entén, però és així:

Em nego a acceptar que això siguin biaixos en la percepció. Això és mala fe i joc brut. És reescriure la història de manera conscient i descarada, des de la més absoluta impunitat.

2) L’exposició dels meches: se’m fa molt difícil centrar-me només en el masclisme d’aquesta exposició, perquè teleta. Primer: l’horrible castellanisme del títol en català. De traductor de Google. Segon: no era de meches, sinó de robots en general. Tercer: compta com a robot una persona disfressada amb un munt de caixes de cartró (Yotsuba). Quart: allò realment era una exposició de Mazinger Z encoberta! I tenia moltes més pífies, però no em vull allargar. El masclisme d’aquí rau en un comentari completament innecessari i bavós detectat per la Kuroi:

Una claríssima referència a la Yoko, un personatge que va en bikini i que és una enorme font de fanservice.

____________________________________________________

El missatge que s’envia amb aquestes dues exposicions és molt clar: només val la pena parar esment a les dones si entrem dins dels cànons i anem mig nues. No comptem com a persones. Només com a objectes sexuals.

*Obra de demografia masculina molt menys influent que qualsevol dels animes de demografia femenina que he esmentat, però l’anime preferit de la infància del senyor que va encarregar-se de l’exposició.