diumenge, 26 de novembre del 2017

La foscor del mar, L’ombra de la Lluna




Títol original: Umi no Tabi, Tsuki no Kage (海の闇、月の影)
Autora: Chie Shinohara
Revista: Flowers
Editorial: Shogakukan
Anys: 1987-1991
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Terror, drama, romanç, sobrenatural, institut
Nombre de volums: 18 (11 en una reedició)
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Després del desastre que em va semblar Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori*), vaig pensar que no podria gaudir de cap obra de la Chie Shinohara. Fet i fet, aquesta és la seva més celebrada (si més no, a Occident). Però estava equivocada.

Arrel de l’especial d’autores de mangues de terror, la Fènix Blava em va parlar del manga que ens ocupa. Com que en les meves indagacions no havia arribat a trobar enlloc que la Shinohara havia fet còmics de por, ni ho sabia. Així doncs, m’hi vaig posar amb l’objectiu d’ampliar la llista. I coi, com em va enganxar!

La foscor del mar, L’ombra de la Lluna tracta sobre com la vida de la Ruka es veu trastocada a partir del dia en què la seva germana bessona esdevé un ésser diabòlic.

Quan resulta que el teu reflex no és el teu reflex, sinó la teva germana bessona diabòlica.

Gràcies a la magnífica narració i a la planificació del guió, sempre hi ha un cert punt de tensió. Tot plegat, amanit amb diverses escenes que generen bastant mal rotllo. L’autora demostra que sense ser excessivament explícita, es poden crear històries de terror que atrapin el públic. A més, es tracta d’una obra bastant llarga tenint en compte que els mangues de terror solen ser molt breus: la gran majoria són històries curtes o volums únics.

També en tinc pegues: la cultura de la violació hi és molt potent. Ens pinten l’interès romàntic com un noi de molt bona pasta, però:

1) Intenta besar la protagonista quan aquesta clarament no ho vol. I això s’erotitza.
2) Quan la protagonista el rebutja per enèsima vegada, en comptes de respectar-ho, li etziba que no sap si pegar-la o dur-la al magatzem dels estris de gimnàstica (per violar-la). I això se sexualitza.


Hi ha una altra cosa que no em fa el pes, però que no és tan greu i no sé si és culpa de l’autora o de la traducció. El cas: al llarg de l’obra es parla d’una malaltia. A vegades, la gent s’hi refereix com a bacteri i d’altres com a virus.

El dibuix de la Shinohara és molt maco i expressiu. El gran atractiu de manera generalitzada de les seves obres.


Ho recomano? Té algun element bastant problemàtic, però sí. Com a història de terror està molt bé. Ara, tingues present que només he llegit fins al principi del quart volum. No sé si en els 18 toms la història aguanta el tipus.

Nota global (fins al segon capítol del quart volum): 6/10

* Manga més conegut a Occident com Red River o Anatolia Story.