Millors novetats de manga a França durant el 2017

Isabella Bird (Fushigi no Kuni no Bird, Isabella Lucy Bird i Taiga Sassa): una antropòloga a un Japó no gaire idealitzat. (Hi ha puces!!!)

Kasane, la voleuse de visage (Kasane, Daruma Matsūra): una antiheroïna per protagonista i una trama addictiva, amb assassinats i traïcions de per mig.

Le Pavillon des Hommes (Ōoku, Fumi Yoshinaga): una ucronia sobre l’etapa d’aïllament del Japó... consistent en un matriarcat. Trama la mar d’addictiva, un bon grapat de personatges meravellosos i moltes intrigues polítiques.

Le couvent des damnées (Hengoku no Swester, Minoru Takeyoshi): diverses adolescents busquen venjança contra l’església per la caça de bruixes. Protagonistes coratjoses i carismàtiques i antagonistes poderoses i maquiavèl·liques.

Le Requiem du Roi des Roses (Bara-ō no Sōretsu, Aya Kanno): una obra que em té molt descol·locada. Molt bona i molt addictiva. Plaer culpable i alta passió a la vegada. Punt extra: representació intersexual!

Les Nuits d’Akşehir (Shiroi Machi no Yorutachi, Raku Ichikawa): si t’interessa la cultura turca i no en saps gaire, aquest és el teu manga. A l’autora li fascina tot el que tingui a veure amb Turquia. De fet, està vivint o ha viscut a Istambul!

March comes in like a lion (Sangatsu no Lion, Chika Umino): un manga que no és per a mi degut a la ideologia que destil·la, però que així i tot està prou bé i no arriba ni de lluny a certes barbaritats fetes manga. A més, s’hi expliquen coses molt interessants sobre els professionals del shōgi. Editat a Espanya com El León de Marzo.

Minuscule (Hakumei to Mikochi, Takuto Kashiki): un manga sobre un parell (que no parella per culpa del yuribait) de nanes i llur dia a dia. Molt bufó. I properament se n’estrenarà anime!

Reine d’Égypte (Aoi Horus no Hitomi, Chie Inudō): Hatshepsut! Amb això n’hi hauria d’haver prou per córrer a llegir-lo. Potser hi ha coses massa idealitzades i d’altres molt fetes a la lleugera, però en general (i sense saber gaire del tema) trobo que està prou bé.

Somali et l’esprit de la fôret (Somali to Mori no Kami-sama, Yako Gureishi): una història amb una premissa molt similar a la de L’enfant et le maudit / La Pequeña Forastera: un ésser sobrenatural cuida d’una nena mentre (no) busquen plegats la seva família.

Une Vie au Zoo (Kemono Michi, Saku Yamaura): la història d’una nova treballadora a un zoo més aviat modest. Té alguna gota de drama, però en general és molt tendre.

Regles en què m’he basat per al top:

1) Han de ser novetats d’enguany de França i que jo hagi llegit.

2) No s’hi val a què hagi sortit el tom 23 i jo n’hagi llegit el 4.

3) Si la novetat és el tom 23, jo he d’haver llegit el tom 23. Però si la novetat són els toms 22, 23, 24, puc haver-ne llegit qualsevol d’ells sense necessitat d’haver-ne llegit la resta.

4) No necessàriament he d’haver llegit l’edició concreta de cada país i no l’he d’haver llegida necessàriament enguany.

5) Les reimpressions i les reedicions no compten.

6) Això no és cap classificació; preval l’ordre alfabètic.

7) Les històries curtes no computen; només toms sencers.

Millors novetats de manga a Espanya durant el 2017

Bride Stories (Otoyomegatari, Kaoru Mori): al vuitè número es dedica una micona a la parella del volum i la resta a la Priya. Molt amè de llegir. Fantàstic, com sempre.

El león de marzo (Sangatsu no Lion, Chika Umino): un manga que no és per a mi degut a la ideologia que destil·la, però que així i tot està prou bé i no arriba ni de lluny a certes barbaritats fetes manga. A més, s’hi expliquen coses molt interessants sobre els professionals del shōgi.

Gangsta (Kōske): una obra sobre màfies diverses amb un toc de sensibilitat.

Gorda (Shibōto Iu Na no Fuku o Kite, Moyoco Anno): pura crítica social sobre el tema del pes i la imatge. Neu amb compte, que molta gent ho ha passat malament llegint-lo. I és que l’Anno transmet molt bé els sentiments dels seus personatges en aquesta obra.

Handsome Girl (Handsome na Kanojo, Wataru Yoshizumi) i Marine Blue (Marine Blue no Kaze ni Dakarete, Ai Yazawa): comèdies romàntiques amb esperit vuitanter i perspectiva femenina! Tan de bo més per aquí. I d’autores inèdites.

Kasane (Daruma Matsūra): una antiheroïna per protagonista i una trama addictiva, amb assassinats i traïcions de per mig.

Parasyte (Kiseijū, Hitoshi Iwaaki): manga d’acció i suspens amb una narració la mar de fluïda. Em va sorprendre gratament la relació tan madura que hi ha entre el protagonista i la seva xicota. L’únic inconvenient són els darrers dos volums, molt feixucs.

Tiger and Wolf (Tora to Ōkami, Yoko Kamio): dues coses: representació ace&aro i amistat entre noies! Malgrat els elements problemàtics que conté, és la meva obra preferida de la Kamio.

Ulna en su torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu): soldades relacionant-se entre elles i fotent bufes. Una protagonista molt humana que comet errors de principiant.

Mencions d’honor

No puc oblidar-me de les autores espanyoles fortament influïdes pel manga amb còmics que valen molt la pena:

Correr es de cobardes (Hanaoka): per fi en paper aquesta meravellosa comèdia. I amb capítol nou! El protagonista és encantador i la resta de personatges són molt carismàtics, també. Cadascun a la seva manera.

Éramos Perfectas (Alejandra M. Campos): per a mi, LA novetat del Saló del Manga. Quina passada de còmic. Sobre la importància social de l’aparença i els traumes que tot plegat comporta. Molt intens i addictiu.

Por Siempre Jamás (Laurielle): no havia llegit res de la Laurielle abans i he de dir que estic bastant contenta. És una història prou entretinguda. El que més m’agrada són els personatges i com es relacionen entre ells.

Regles en què m’he basat per al top:

1) Han de ser novetats d’enguany d’Espanya i que jo hagi llegit.

2) No s’hi val a què hagi sortit el tom 23 i jo n’hagi llegit el 4.

3) Si la novetat és el tom 23, jo he d’haver llegit el tom 23. Però si la novetat són els toms 22, 23, 24, puc haver-ne llegit qualsevol d’ells sense necessitat d’haver-ne llegit la resta. 

4) No necessàriament he d’haver llegit l’edició concreta de cada país i no l’he d’haver llegida necessàriament enguany.

5) Les reimpressions i les reedicions no compten.

6) Això no és cap classificació; preval l’ordre alfabètic.

7) Les històries curtes no computen; només toms sencers.

Top 10 de mangues de 2017

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Sé que em repeteixo, però tinc la impressió que enguany deixo encara més obres fora del top que el passat. I mira que sóc una lectora exigent! Tot i que els primers mesos van ser desastrosos, el panorama remuntà exponencialment després. És per això que he decidit fer dues entrades extres: una de millors novetats a Espanya i una altra de França!

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2017:

L’Harem Shōgunal

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Un nou volum que ens apropa una mica més cap al final. I després de tan de patiment entre el dotzè i el tretzè volum, veiem com l’autora se les manega per desfer la sensació de què al final del dotzè tot resulta molt precipitat i, al final del tretzè ens tornem a quedar igual. Com serà el catorzè? Quan acabarà aquesta meravellosa sèrie, que encara no es desimfla, però que ja comença a demanar un tancament? Jo dic que com a màxim tindrà 16 volums. Si el final està a l’alçada de la resta de l’obra, s’acabarà convertint en el meu manga preferit.

2) El Rèquiem del Rei de les Roses (Bara-ō no Soretsu, Aya Kanno): Aquesta obra és la unió entre les altes i les baixes passions en un complicat equilibri. Un còmic que beu de molts clàssics (del manga i altres arts), però que aconsegueix resultar novedós al lectorat. Passió i drama units a moltíssima tensió política i sexual. Representació intersexual en la figura del protagonista. Dibuix molt atractiu.

3) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Es tracta d’una obra que ens mostra la vida de diverses dones en edat de casar o ja casades, segons el que dictaven els costums el segle XIX a on es desenvolupa, algun lloc de l’Àsia Central. Aquest és un excel·lent exemple de com una obra ens pot mostrar una societat masclista sense que l’obra en si sigui masclista, ans al contrari. Té un bon grapat de personatges femenins interessants, entre els quals s’inclou una dona d’edat avançada. A més, s’hi mostren models alternatius al de l’amor imposat per l’esglèsia catòlica. I el dibuix està treballadíssim.

4) Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): D’entre els mangues costumistes, aquest és probablement el més dens amb què m’he topat. Em meravella com l’autora és capaç de mantenir l’interès encara al setè volum amb històries quotidianes dels mateixos personatges.

5) Kasane (Daruma Matsūra): Un manga sobre la bellesa i el món del teatre, però que va més enllà. S’hi tracten amb prou encert les relacions entre dones i les relacions entre dones i homes. I es nota que l’autora s’ha documentat bastant sobre la psicologia humana. Toca les misèries humanes, les relacions de poder, les injustícies... I mira que el primer volum em va semblar merament entretingut, però el que sembla que serà un manga episòdic sense gaire força, acaba esdevenint una història amb molta planificació al darrere. També em fa gràcia la relació que té la Kasane amb els seus enamorats: en un segon terme total. Com un heroi heterosexual qualsevol de seinen, però ella és una heroïna. Per a la Kasane, l’amor i el sexe estan bé i tal, però no n’hi ha per tant. Un contrast molt fort amb el que estic acostumada a llegir. Al·lucinant, que sigui el primer manga de l’autora.

El Rèquiem del Rei de les Roses

6) Na Bird al País de les Meravelles (Fushigi no Kuni no Bird, Isabella Lucy Bird i Taiga Sassa): Adaptació de l’escrit autobiogràfic Viaranys Infranquejables del Japó (Ubeaten Tracks in Japan) de l’antropòloga Isabella Lucy Bird. Només he tingut el plaer de llegir-ne el primer volum i, tot i no saber del cert si és fidel, sí que puc dir que m’ha semblat molt autèntic: puces, com li sobta a la Bird que ningú robi a una botiga sense dependent, dents negres... A més, degut al seu punt de vista, no sembla un manga fet per a japonesos, sinó per a estrangers. Concretament, per a dones blanques i occidentals.

7) La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka, Shinji Wada): Un manga d’una ex-pinxa fotent bufes amb un ioió als malvats... i molt, molt més. A més de ser trepidant, hi ha personatges amb una profunditat psicològica enorme. Relacions familiars complicades... També cal dir que el Sanpei el fotria fora del repartiment sense contemplacions. Un pèl de fanservice peculiar.

8) Cigne (Swan, Kyoko Ariyoshi): Un espectacle visual. Quin domini de les vinyetes. És una passada. Els volums es llegeixen sols i això que el guió està farcidet de tòpics. Però el que importa aquí no és l’argument. Aquest manga és com el propi ballet clàssic: qui va a veure el ballet per la trama? Doncs aquí passa el mateix. Així i tot, en alguna ocasió els personatges a vegades es marquen alguna escena tendra i alguna reflexió sorprenentment produnda si ho comparem amb el to general de l’obra.

Històries de Núvies

9) La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima): L’obra que enguany ha salvat l’anime yuri. En vaig tenir coneixement a través del preciós videoclip. I l’any vinent, OVA al canto! La Kase i... és una història d’amor molt tendra entre dues estudiants d’institut. Farà les delícies dels amants del romanç. A més, les protagonistes no viuen aïllades a una bombolla: hi ha amigues i família, també.

10) Apuntant l’As (Ace o Nerae, Sumika Yamamoto), més conegut per aquí com Raqueta de Oro: d’aquest manga he llegit part del principi, així com el darrer volum. El final no m’agrada especialment, però en els seus inicis m’encanta: tan típic i alhora tan únic. Ha sigut fantàstic poder conèixer per fi la mítica Madame Butterfly. També m’ha agradat poder topar-me amb tot un seguit de codis del manga que em fascinen.

Menció d’honor:

L’Eixorivida (Gabai, Yoshichi Shimada i Saburō Ishikawa): Obra autobiogràfica que resulta tot un homenatge a l’àvia del protagonista. S’hi mostra el contrast del Japó de fa unes dècades a l’actual i s’hi reivindica el treball de cures, tan necessari i tan menyspreat. També, més enllà de la relació entre el protagonista i sa àvia, hi ha altres personatges. Entre ells, els companys del col·legi, així com una senyora gran que té a tothom esporuguit.

La minyona de la bandera blanca

Títol original: Shirahata no Shōjo (白旗の少女)

Idea original: Tomiko Higa

Autora del còmic (guió i dibuix): Saya Miyauchi

Revista: Bessatsu Friend

Editorial: Kōdansha

Any: 2005

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: (Auto)biografia, drama, crítica social

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (La fillete au drapeau blanc)

Com tota obra de drames de guerra, aquest també s’ha guanyat el seu lloc entre la crítica. Si més no, la francesa. Sent un volum únic amb mirada molt femenina, va fer que m’hi llancés.

La minyona de la bandera és una novel·la autobiogràfica de la Tomiko Higa. L’obra que ens ocupa n’és una adaptació. La Saya Miyauchi, en comptes de limitar-se al contingut de la novel·la, va documentar-se molt sobre l’obra, tant per mitjà d’escrits com anant personalment a Okinawa durant l’època de l’any en què transcorren els fets descrits al llibre.

La narració i el dibuix són funcionals, però a la primera li manquen pàgines i el segon es nota encara un pèl verd.

El manga està prou bé, però crec que es troba sobredimensionat per la crítica. Per què als qui la conformen els agraden tant aquesta mena d’obres per molt mediocres que siguin? Serà que els fa sentir pacifistes encara que a la pràctica aquestes persones puguin ser púrria humana.

L’edició francesa resulta prou pràctica. L’únic luxe que té és la sobrecoberta. Si aquesta obra s’edités per aquí, el més probable és que ho fes en gran format i potser en tapa dura i tot. Li he trobat una errada de traducció: el terme “sensei” referit com a apel·latiu a una mangaka s’adapta com “prof”. És a dir, “profe(ssora)”.

Ho recomano? Està bé si t’interessa el tema de la segona guerra mundial vista des dels ulls de les civils japoneses. Si no és el cas, no et perds gran cosa no llegint-lo.

Nota global: 6’7/10