dimarts, 11 de juliol del 2017

Fruits Basket: dos casos amb similituds i diferències



Aquesta és una anàlisi profunda del manga Cistella de Fruites (Fruits Basket, Natsuki Takaya) i, per tant, en conté ESPÒILERS. També del material extra.


Nota aclaridora: Tinc present que la ideologia de la Natsuki Takaya expressada a Cistella de Fruites és bastant cissexista. També que mentre que li agrada la idea de l’atracció entre nois, ja sigui canònica (el Hatsuharu és bisexual i al Makoto li agraden els homes) o no (la falsa tensió sexual entre el Kyō i el Yuki o entre el Shigure i l’Ayame... o el fet que se’ns mostri que l’Akito té contacte sexual amb homes quan encara no se sap que és una dona), no sembla pas que ni tan sols contempli la idea de l’atracció entre dones. És més, al segon fanbook diu que si l’Akito hagués sigut un home, s’hauria plantejat fer-ne la parella de la Tōru.

El tema que vull tocar avui és el gènere de dos personatges: l’Akito i la Ritsu. Dues persones que per motius diferents se solen vestir amb roba pròpia del gènere binari oposat al que van ser assignades en néixer.

Començaré pel cas més senzill: l’Akito. Es tracta de la típica dona cis a la qual se la força a disfressar-se d’home en un món patriarcal per poder accedir a un cert estatuts social (encara que ella no el vulgui). Crec que no té gaire pèrdua per com està construït el seu personatge. En forçar-la a aparentar ser home, se li genera molta angoixa i ràbia. I com canalitza totes aquestes emocions negatives? Doncs amb una misogínia explosiva. Aquesta misogínia primer de tot va dirigida a la seva mare (la Ren), que per a ella és el model de la feminitat per excel·lència: cabells llargs, roba femenina... i seductora dels homes importants a la seva vida. Primer del seu pare, després del grup dels dotze. Per tant, l’Akito veu la Ren com una lladre de l’atenció que es mereix per naixement com a “deessa” que és. A més, és per l’imperatiu de la Ren que es cria l’Akito com un home. Altrament, l’hauria avortada.

La Ren i l’Akito tenen una constant competició de tenir a prop seu els homes dels dotze com una lluita de poder entre elles, que té dividida la família. La Ren, desplegant tot el seu encant femení. L’Akito, amb molta manipulació i sense importar-li si pel camí viola el Kureno o si li fa mal al seu estimat Shigure (fins que el Shigure s’hi torna, utilitzant l’ambició de la Ren a favor seu).

L’Akito gairebé sempre prova de canalitzar la seva màxima ràbia contra les dones. Per a ella, totes són com la seva mare. És a dir, unes gates maules que li intenten robar el que és seu per dret (els homes dels dotze; enorme majoria), però que no pot “reclamar” directament perquè l’heteronorma impera. I així fa a les altres dones el que no pot fer-li a la seva mare degut a la seva autoritat i el seu poder dins de la família. Repassem la seva llista de víctimes femenines:
  • Hana. Va intentar ferir-la, però la va aturar el Hatori i, de resultes, el va deixar cec d’un ull... De totes, és la que més ben parada en surt a nivell físic, no així a nivell psicològic, amb un enorme trauma primer i una amnèsia severa després. A més, l’Akito aprofita per a deixar-li clar al Hatori que més val que no se’n vagi amb altres dones.
  • Kisa. Tot i que és el Hiro qui li diu a l’Akito que s’estima la Kisa, l’Akito li fot la pallissa a ella. Una adulta a una nena. Abusananos de mena. El que sigui per no perdre contra una altra “dona”. Repugnant.
  • Rin. En assabentar-se que la Rin i el Hatsuharu estan junts, l’Akito va a per la Rin... i li fa confessar que ha sigut ella qui ha seduït el pobre Haru amb les seves males arts... per així fotre-li una contundent pallissa. No contenta amb això, li clava una altra estomacada en la què a sobre li talla els cabells. La cabellera de la Rin és llarga, negra i brillant... com la de la Ren. I, de fet, hi ha una vinyeta en què surten les dues juntes on això es ressalta de manera prou forçada poc abans que l’Akito li talli els cabells. No és gratuït. És una comparativa expressa. Recordem que en moltes cultures la cabellera llarga és un gran marcador del gènere femení. L’Akito vol assolir la feminitat i vol tenir els cabells llargs, però no se li permet. I per això sent ràbia contra les dones que llueixen melenasses. Pensa que si ella no els pot tenir llargs, no els hauria de tenir ningú, començant per la Ren. Però com que no pot atacar la seva mare, ataca la víctima qui té més a mà i qui més se li assembla: la Rin.
  • Tōru. Després de llur primer encontre, l’Akito ja es posa a deixar anar que és una dona lletja i mediocre i que no sap què li veuen. Això és una mostra de la seva inseguretat, ja que té por que l’atractiu de la Tōru (sigui quin sigui i l’entengui l’Akito o no) acabi de trencar el vincle de la maledicció, la font del seu poder. Fins i tot fa cridar el Kyō en l’escapada de la platja per així deixar-la sola. Dins del binomi “verge-puta”, l’Akito veu en la Tōru una puta que fa veure que és una verge immaculada que no ha trencat mai ni un plat. És a dir, algú molt més manipulador que la pròpia Ren. Però és que per a l’Akito, totes les dones (menys ella) són unes putes en el sentit misogin de la paraula. Finalment, l’Akito fereix la Tōru amb un ganivet.
Arriba un punt en què es trenca la maledicció... i l’Akito en queda alliberada. Tan bon punt és lliure, comença a mostrar la seva ansiada expressió de gènere femenina: es vesteix de dona, es deixa créixer els cabells i mostra un llenguatge corporal més femení. Aprofito per comentar que no acabo d’entendre del tot per què just quan es trenca la maledicció se li permet per fi de mostrar-se com a dona. El seu rol de cap de família li ve perquè el seu pare havia sigut l’anterior; no pas perquè ella sigui la deessa dels dotze. I la Ren no ha desaparegut del mapa.
 
Si us hi fixeu, l’única de les (que l’Akito considera com a) nenes/noies/dones dels dotze a qui no ataca és a la Kagura. I ho fa perquè no la veu com una amenaça. Primer, perquè va darrere del Kyō, el “monstre”. Segon, perquè el seu és un amor no correspost. Tercer, perquè sembla que rere ella no vagi cap home dels dotze. Els homes a qui ataca són perquè s’hi encaren directament, perquè es troben enmig del seu camí o perquè d’una manera o altra amenacen la seva posició de poder, però l’Akito procura sempre pagar la seva frustració a nivell físic amb les dones. (A nivell psicològic, ho fa amb tothom.)

Bé, ara toca el cas complicat: la Ritsu. D’ella sabem que va ser assignada home en néixer, que pateix una enorme ansietat social i que l’únic que la relaxa és vestir-se de dona (així com mostrar una expressió de gènere molt femenina, llenguatge corporal inclós). A la traducció oficial espanyola, utilitza el gènere gramatical masculí amb si mateixa, però en japonès parla de manera femenina, emprant amb si mateixa únicament el pronom “watashi” (un “jo” en teoria neutre, però que els homes només empren en contextos molt formals). A més, en japonès molts personatges s’hi refereixen com “Rit-chan” (sent “-chan” un honorífic que se sol emprar per referir-se a dones joves o criatures).
 
Dins de les meves especulacions, la Ritsu és una dona que no ha acceptat encara que és trans i que és ben possible que ni tan sols sàpiga que les persones trans existeixen. Seguint amb això, imagino que ella es pensa que és un home cisheterosexual quan realment és una dona translesbiana, però degut a la cisheteronorma no s’accepta com a tal. Segons declaracions de la Takaya, la Mitsuru (la parella de la Ritsu) és bisexual. Imagino que tot i que la Ritsu és clarament una dona trans, l’autora sempre va voler deixar-ho com a un pelet ambigu, sense mai acabar de confirmar res del tot. 
 
Hi ha qui em dirà que en un punt donat la Ritsu decideix començar a vestir-se d’home i això invalida el meu raonament, però primer: no ho fa gens convençuda, sinó pressionada. Segon: Al primer fanbook, hi ha una pàgina de còmic on la Ritsu i la Mitsuru tenen una cita posterior a aquest moment i... la Ritsu va vestida de dona. Total: que tan bon punt li va ser possible, la Ritsu es va tornar a vestir de dona perquè és de l’única manera que se sent a gust amb si mateixa.

Resumidament, amb la lectura de Cistella de Fruites queda prou clar que mentre que a l’Akito li genera molta negativitat manifestar una expressió de gènere contrària a la del seu gènere assignat en néixer, la Ritsu hi troba una enorme pau. Trobo que en ambdós casos resulta prou significatiu.

Actualització a 27 d’agost de 2017: Aquest fil em sembla molt il·lustratiu pel que fa al contingut de l’entrada. Menció especial a la frase “El teu gènere és el que fa que estiguis sa.”

dilluns, 5 de juny del 2017

La Mika i el gat de l’arc de Sant Martí







Títol original: Mika to Niji Neko-kun (ミカと虹ネコくん)
Autora: Yōko Izumi
Revista: Lyrica
Editorial: Sanrio
Any: 1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, humor, drama
Nombre de volums: Ocupa menys d’un volum. Història curta de 20 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Sembla que la Yōko Izumi és una de les tantes autores que va passar sense pena ni glòria pel món del manga. Si més no, això és el que dedueixo d’una cerca ràpida per l’internet occidental. Així i tot, no està de més parlar-ne.

Pel que es veu, la Lyrica va ser una revista que va llançar Sanrio el novembre de 1976 per posar-hi tot un seguit de mangues bufons dirigits a nenes. Una estratègia comercial més, vaja. I amb un gran atractiu: tot i que la publicació constava només de 200 pàgines, era a tot color! I quan dic color, vull dir COLOR, amb majúscules. Res de tons sèpia.

La que ens ocupa és una història senzilla i bufona sobre una nena que ha perdut la mare i l’associa amb l’arc de Sant Martí. Un bon dia, troba un gat màgic al final de l’arc irisat i viuen una petita aventura plegats.

 
No té cap gran misteri, però resulta tot un regal per a la vista, tant pel dibuix, com pel color (l’autora sap jugar-hi i l’aprofita una barbaritat). M’ha agradat, sí.

La narració no resulta del tot fluïda i entre això i que l’orientació de lectura és occidental i les pàgines eren desendreçades, m’he fet un garbuix. Igualment, en ser una història tan curta, no ha suposat un gran problema.

Ho recomano? Sí, si és que no te n’esperes gran cosa. És com un conte infantil, però en forma de còmic. Molt rebonic... i una bona manera d’iniciar en el manga la mainada del teu entorn.

Nota global: 7/10

dilluns, 29 de maig del 2017

Flor Nocturna




Títol original: Yoru no Hana (夜の花)
Autora: Hideko Mizuno
Revista: LaLa
Editorial: Hakusensha
Any: 1976
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, fantasia, romanç
Nombre de volums: Ocupa menys d’un volum. Història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

La Hideko Mizuno és una mangaka que suposà tota una influència per a les que van debutar a finals dels seixanta i principis dels setanta. La seva obra Foc! (Fire!) va ser el primer shōjo amb protagonista masculí i una escena de sexe. A més, va ser un dels primers mangues amb personatges negres.

Sempre es parla molt d’El Cavaller dels Llaços (Ribon no Kishi, Osamu Tezuka; més conegut per aquí com La Princesa Caballero) com a la influència cabdal per a La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda), però el cert és que hi va influir molt més el manga de la Mizuno titulat Troica Blanca (Shiroi Troika). Que per què ocorre això? Primer, perquè el Tezuka està exageradament idealitzat i es tendeix a donar-li un reconeixement excessiu en tot i per tot (molts li atorguen mèrits que no són seus, com ara la creació del còmic japonès). Segon, perquè la Mizuno és una dona dedicada al shōjo i ja se sap com tracten els crítics reconeguts (la majoria homes) les obres femenines i les fetes per dones. I encara més, els crítics occidentals (respecte als japonesos). Tercer, això ja és especulació meva: potser perquè a la Ikeda ja li convé. Vull dir: hi ha diversos aspectes que són tan similars entre Troica Blanca i La Rosa de Versalles, que si no són plagi, el freguen.

Centrem-nos. La cosa és que feia la tira que volia llegir quelcom de la Hideko Mizuno i darrerament aquest sentiment s’anava fent més i més fort. L’únic que vaig veure a primer cop d’ull a l’abast va ser aquesta història curta, així que m’hi vaig llançar.

Flor Nocturna tracta d’una jove que viu envoltada d’ocells engabiats i que se sent insatisfeta. És una història que reflexiona sobre la bellesa de la vida. Massa curta per al meu gust, deixa amb ganes de més. Té algun element problemàtic, però igualment es gaudeix molt.




La narració està prou bé, però en no estar acostumada a les vinyetes rodones (n’hi ha unes quantes), no acaba de resultar-me del tot fluïda.

El dibuix és molt bonic i recorda als contes clàssics. Imagino que ja està elaborat amb aquesta idea.
  
Ho recomano? Sí. És una lectura agradable i curta... i per a molta gent, una de les poques maneres de poder accedir a quelcom de la gran mangaka que és la Hideko Mizuno.

Nota global: 8/10

dilluns, 22 de maig del 2017

Similituds i diferències entre els animes d’Utena i Yuri Kuma Arashi

Aquesta és una anàlisi profunda dels animes d’Utena (pel·lícula inclosa) i Yuri Kuma Arashi i, per tant, en conté ESPÒILERS.




Quan al 2015 vaig veure Yuri Kuma Arashi per primer cop, ja hi vaig copsar diverses similituds amb el d’Utena. I també alguna diferència destacable. Ara que els he tornat a veure, tot em resulta encara més obvi. No en va el director n’és el mateix: el Kunihiro Ikuhara.

SIMILITUDS

1) Llocs:
1.1) Escales interminables: A Utena, les que duen al Coliseu dels Duels. A Yuri Kuma Arashi, les que menen al paradís.
1.2) Coliseu dels Duels i el terrat de l’escola Arashigaoka: pastats. En ells s’hi donen enfrontaments i tot un seguit de metàfores aglutinades.

2) Expressions clau:
2.1) “Mitsuketa”: A Yuri Kuma Arashi, el “t/l’he trobat” és un tema que es repeteix molt. A Utena, quan el Miki veu en l’Anthy la seva germana, aquest ho diu, també.
2.2) “Què busques?”
2.3) “Yakisoku no kissu” (El “petó promès”): sobretot apareix a Yuri Kuma Arashi, però a Utena es menciona quan la Utena assiteix a l’obra de teatre.

3) Flors:
3.1) Les flors com a element omnipresent: A Utena, són les roses. A Yuri Kuma Arashi, els lliris. “Utena” vol dir “calze de roses”. “Yuri”, “lliri/s”.
3.2) Els noms de les protagonistes: el nom de la Utena significa “calze de roses”, una flor cabdal per a la sèrie. El cognom de la Kureha significa “camèlia”, la seva flor.
3.3) Les flors negres: A Utena, hi ha roses negres. A Yuri Kuma Arashi, lliris negres. En ambdós casos signifiquen “corrupció”.
3.4) Les tasses: a Utena, hi ha tasses en forma de rosa. A Yuri Kuma Arashi, amb motius de camèlies.
3.5) Flors que es tallen.

4) Animals:
4.1) Ocells: als dos animes, són molt presents i tenen molt de simbolisme. I tant a la pel·lícula d’Utena com a Yuri Kuma Arashi surt un aneguet de goma flotant dins d’una banyera.
4.2) Metamorfosi d’humanes en animals: a Utena, la Nanami es transforma en vaca. A Yuri Kuma Arashi, la Kureha es converteix en óssa.
4.3) Els animals embogeixen: A Utena, els que ataquen la Nanami. A Yuri Kuma Arashi, els óssos arrel de la tempesta de meteorits.

5) Simbolisme dels contes:
5.1) Ús de la figura de les princeses i prínceps.
5.2) Avançament dels esdeveniments per mitjà de contes (ja siguin aquests llibres o representacions teatrals).

6) Significat ocult a les fotos: a Utena, la de la Utena i l’Anthy donant-se la mà. A Yuri Kuma Arashi, la de la Reia i la Kureha (amb la Ginko amagada) i la de la Reia (amb la Yurika amagada).

7) Ombres reveladores (o les ombres com a mirall): al film d’Utena, l’ombra de l’Anthy nua ens mostra la cicatriu del seu pit. A Yuri Kuma Arashi, les ombres de les ósses convertides en humanes molts cops revelen llurs formes veritables.

8) Simbolisme divers:
8.1) La càrrega simbòlica dels penjolls: A Utena, el de la Juri. A Yuri Kuma Arashi, el de la Reia.
8.2) Simbolisme del menjar.
8.3) Els llençols com a símbol de la mort.
8.4) Fons vermell amb ombres per a simbolitzar violència.
8.5) Marcs barrocs.
 
9) Els “zombies”: És a dir, el Mikage i la Yurika. Si t’hi pares a pensar, són dos personatges molt similars.:
9.1) Mentre que l’un podria ser un mort ressucitat, un fantasma o el revifament d’un record*, l’altra és una morta en vida.
9.2) Els dos s’obsessionen amb una persona que els corresponia, però no del tot o no de la manera que els hauria agradat.
9.3) Els dos s’obsessionen amb l’eternitat i la incorruptibilitat.
9.4) Els dos veuen (literalment) la mare en la filla.
9.5) El simbolisme dels sarcòfags (els calaixos de la Yurika no deixen de ser nínxols-sarcòfag) i la mort és molt present a tothora entre ells.
9.6) Cap dels dos té escrúpols a l’hora de matar.

10) Similituds entre les dues protagonistes:
10.1) L’arrogància com a pecat de la protagonista.
10.2) Les dues membres de la parella principal es coneixen de petites, però la protagonista no ho recorda.
10.3) La protagonista és òrfena.

11) Fi del món VS Life Sexy: tenen una certa retirada. Ho controlen tot i es comuniquen quan els ve de gust amb els personatges principals per mitjà de missatges ambigus. Ambdós tenen molt de poder. I són figures que relacionen el sexe amb el poder.

12) Akio VS Yurika: Els dos són adults amb poder en un món d’adolescents on fan abús d’aquest poder i de la confiança que en ells hi ha depositada.

13) La ira social

14) Readaptació de divinitats cristianes: A Utena, Déu. A Yuri Kuma Arashi, Maria.

15) Relacions fraternals complicades, que freguen o arriben a l’incest.

16) Intentar matar una criatura indefensa llençant-la a un lloc perillós dins d’una caixa... i tot per gelosia. A Utena, la Nanami al gatet. A Yuri Kuma Arashi, la Lulu al Milne. (Encara en aquest darrer cas era també pel poder.)

17) Observadors amb prismàtics, binocles o similars: A Utena, el Toga, la Juri i l’Akio. A Yuri Kuma Arashi, el Life Sexy.

18) La importància de les cartes (i malgrat que a les dues obres ja apareixin els mòbils).

19) Els 3 pretendents estúpids: a Utena, els que van rere la Nanami. A Yuri Kuma Arashi, els de la Lulu.

DIFERÈNCIES

20) Reaccions de la societat: La Utena trenca les regles socials i és admirada i reverenciada per la resta de les alumnes. La Kureha trenca les regles socials i experimenta odi i ostracisme per part de les altres estudiants.

21) Mètodes de comunicació de la Fi del Món (cartes i telèfon fix) i el Life Sexy (trucades anònimes al mòbil).

22) Els dissenys: A Yuri Kuma Arashi, s’adeqüen molt més amb l’edat dels personatges.

*No en va, “Mikage” vol dir “honorable ombra” i diversos fans d’Utena s’hi refereixen com una ombra del Nemuro.

dimecres, 17 de maig del 2017

Imatges instantànies




Títol original: Ima Aju (いまあじゅ) (història curta del volum Dolços i Bombons de Xocolata [Candy to Choco Bonbon, キャンディとチョコボンボン])
Autora: Chiki Ooya
Revista: Ribon
Editorial: Shueisha
Any: 1974
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama
Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Abans de posar-me a llegir el còmic que ens ocupa, no recordava haver sentit anomenar mai aquesta autora (però després vaig consultar un llibre de shōjo dels setanta que tinc i hi consta). Això va fer que em sorprengués encara més de la seva enorme qualitat. És una passada! L’Ooya va ser ajudant de la Yukari Ichijō i hi ha qui diu que la primera va influir en mangakes de la talla de la Ryōko Yamagashi. Llàstima que com a mangaka tingués una producció tan curta: va debutar el 1972 i tot just es va retirar a finals dels setanta o principis dels vuitanta per dedicar-se a la il·lustració.

Imatges instantànies tracta sobre un adolescent insatisfet amb la seva vida i que sent molta nostàlgia envers la seva infància. Ah, i mostra ben clarament desig entre homes. Tinguem present que es tracta d’una obra anterior a El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya)! I es va publicar el mateix any que El Cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō, Mōto Hagio), però desconec si abans o durant (després no, ja que el darrer capítol de El Cor d’en Thomas es va publicar al darrer número de la Shōjo Comic del 1974). Entenc que es tracta d’una història curta i amb poca repercusió, però així i tot m’estranya no haver-la vist anomenar mai quan es parla dels orígens del BL. Ni que sigui de manera anecdòtica.

Fascinant

Definitivament, si aquesta història m’ha captivat és per la narració. És meravellosa i molt experimental. A més, l’acompanya un dibuix que fa caure de cul. Una delícia, vaja.

Pel que fa al títol, “Ima Aju”, hi ha qui dedueix que és  la paraula anglesa “Image/s” (“Imatge/s”) japonitzada, però resulta que està escrita amb hiragana! Per ser realment un anglicisme, hauria d’estar escrita amb katakana. Per tant, dedueixo que es deu tractar d’un joc de paraules entre “Image” i “Ara mateix” (que és el que em posa el traductor de Google). Així doncs, m’he decantat per adaptar-ho com “Imatges instantànies”, que crec que encaixa bastant amb el contingut de l’obra.

Si vols saber-ne més, aquest article en japonès sembla prou interessant (tot i que amb el traductor de Google, pràcticament no s’entén ni un borrall).

Ho recomano? Sí, si és que t’interessa el manga antic i/o les experimentacions en còmic. Pot resultar una mica caòtic, però és curtet i val molt la pena. 

Nota global: 9/10