I si el Datz Ar’ebal fos l’oncle patern de sang de l’Apollo justice? Encaixo aquesta teoria en el marge que em deixa el cànon

 

(Aquesta entrada pot contenir ESPÒILERS de la franquícia Ace Attorney, en especial pel que fa a la trilogia de l’Apollo.)

Nebot i oncle?

INTRODUCCIÓ

Sempre m’ha semblat que l’Apollo i el Datz tenien una gran similitud en el rostre i la forma en la qual els cabells els l’emmarca. Tant és així que pensava que quan l’Apollo anés a Khura'in, el detindrien (recordem que el Datz és un delinqüent en crida i cerca a aquest país).

Tant és així que em vaig convèncer que el Datz és l’oncle patern de sang de l’Apollo i que en algun moment o altre de l’Spirit of Justice ho revelarien, però no va ser així. Pobret Apollo: o té els parents morts o passen d’ell i li oculten grans veritats.

 

DESENVOLUPAMENT DE LA TEORIA I EL SEU ENCAIX EN EL CÀNON

Aniré fent-ho en base a preguntes i respostes, indicant què és cànon i què és headcanon:

 

Si el Datz és l’oncle patern de l’Apollo, què fa a Khura’in?

Headcanon: Els pares del Datz i el Jove són uns carques acabats. D’aquesta manera, en descobrir que és gay, el van fotre fora de casa.

Headcanon: Així, el Datz va agafar els seus escassos estalvis. Dies més tard, es va reunir d’amagat amb el Jove per acomiadar-se’n. Aquest li va dur (sense que el Datz li ho demanés) diners robats als pares. Van quedar que mantindrien el contacte, com així van fer.

Headcanon: En un cop de cap i amb la idea de començar una nova vida, el Datz va marxar a Khura’in.

 

Amb quina edat el van fer fora?

Headcanon: El 2001. És a dir, l’any que feia els 19 i l’any que el Jove feia els 15.

 

Per què Khura’in?

Headcanon: Perquè el khura’inès és l’única llengua estrangera que coneix i tampoc no hi va pensar gaire.

 

Com és que el Datz sap khura’inès?

Headcanon: Perquè estava estudiant filologia khura’inesa quan el van fotre fora de casa. Era l’any que feia els 19 anys. Per tant, tant podia ser primer (cap a finals de curs) com segon (principis de curs).

Headcanon: El fet d’estudiar aquesta carrera ja va generar una forta mala maror a casa.

He vist que hi ha qui es lamenta que no s’emprés aquest disseny per al Datz, però el motiu n’està claríssim: perquè així no s’hauria assemblat prou a l’Apollo.

 

Per què va decantar-se per la filologia khura’inesa?

Headcanon: No s’hi va decantar. Ell volia estudiar per ser professor d’educació física, així que és la primera opció que va marcar a la selectivitat. Com que estava convençut que aconseguiria plaça, però el forçaven a posar dues opcions més als formularis, com a segona opció va marcar filologia khura’inesa i com a tercera, nanotecnologia, per fer la gràcia. L’única opció per a la qual va aconseguir nota suficient va ser filologia khura’inesa. Ell volia fer repesca l’any següent, però llurs pares no li ho van permetre (tot i que no els fes gaire il·lusió aquesta carrera, van pensar que millor aquesta que no pas cap).

Què és el primer que va fer el Datz a Khura’in?

Headcanon: Com a immigrant en situació administrativa irregular, ben poca cosa pot fer...

Cànon: ...en un país tan xenòfob i racista i amb unes lleis d’estrangeria tan rígides. Malgrat que hi hagi immigrants (com el Pees'lubn Andistan’dhin o el Gaspen Payne) que hagin aconseguit fer-s’hi un lloc, són excepcions, més que res.

Headcanon: Així que el primer que va fer va sers aconseguir un passaport fals amb part dels diners que havia dut dels Estats Units.

Headcanon: El dòlar estadunidenc és una moneda molt més forta que el dahma khura’inès.

Cànon: D’acord amb el que sabem del Rheel Neh'mu, és factible procurar-se una identitat falsa a Khura’in durant anys i que no et descobreixin.

Headcanon: Tot i que el seu cas és diferent del cas del Rheel Neh'mu (que no deixa de ser un espia del govern), el Datz aconsegueix fer-se un passaport khura’inès fals.

 

Per què va canviar de nom?

Headcanon: Per fer veure que té un llinatge khura’inès de diverses generacions. De res li serveix el passaport khura’inès si conserva el seu nom d’origen. I total, tenint en compte que els seus pares el van fotre fora de casa, tampoc li té un especial afecte.

 

Quin és nom de naixement del Datz, llavors?

Headcanon: Seguint la tònica de la mitologia grega, si el Jove és el pare de l’Apollo, el Neptune és el germà del Jove. Per tant, el nom de naixement del Datz és “Neptune Justice”.

 

 

D’entre el Datz i el Jove, qui és el germà gran i qui el germà petit?

Cànon: D’acord amb la wiki en anglès més coneguda de l’Ace Attorney, el Datz és del 1982, però no es té constància de l’any de naixement del Jove. Sí del de la Thalassa: el 1986.

Headcanon: Com que no tinc més dades, diré que el Jove va néixer el mateix any que la Thalassa. És a dir, el 1986. Per tant, el Datz és el germà gran i el Jove, el petit. A més, així també m’encaixa que el Jove no pogués evitar que els pares fessin fora el seu germà, en no tenir cap tipus de poder, ni per edat ni per ingressos.

 

Què va fer el Datz després d’aconseguir el passaport khura’inès? Com es guanya la vida?

Headcanon: Per molt que el dòlar estadunidenc valgui a Khura’in, en aconseguir el passaport de Khura’in, es va quedar pràcticament sense ni un ral, així que va buscar feina. Com que estava (i està) en bona forma, el van contractar per a feines pesades (sobretot, a l’obra).

 

Com va conèixer el Datz al Dhurke?

Cànon: El Datz va conèixer al Dhurke mentre aquest era encara un advocat de renom...

Headcanon: ...de fet, el va conèixer perquè el va defensar en un judici on el van acusar d’homicidi per negligència a l’obra, però el Dhurke va acabar demostrant que l’únic responsable de la mort era el cap, per no voler-se gastar prou diners en materials segurs. Arran d’això, es van fer amics.

 

Per què el Datz no “funda una família”?

Headcanon: Per què està enamoradíssim del Dhurke...

Cànon: ...però el Dhurke només té pensaments romàntics vers l’Amara.

Headcanon: De fet, el Datz ja considera que la seva “família fundada” la conformen el Dhurke, el Nahyuta i l’Apollo.

Però i llavors per què no és a la foto amb el Dhurke, el Nahyuta i l’Apollo?

Headcanon: A vere... qui et penses que va fer la foto? El Datz, és clar!

Com és que el Jove i la Thalassa van a Khura’in?

Headcanon: Doncs està claríssim: per presentar-li l’Apollo al Datz! Tot encaixa.

 

Llavors és el Datz qui li presenta el Dhurke al Jove?

Headcanon: Justa la fusta!

 

Quina és la relació del Jove amb els seus pares?

Cànon: El Jove és músic.

Cànon: Quan la Thalassa té 40 anys, l’Apollo en té 22, així que tenen una diferència d’edat de 18 anys. Per tant, podem assumir que la Thalassa es va quedar en estat amb 17 anys.

Cànon: A l’AA4, se’ns informa que el Jove va morir a l’any de casar-se. A l’AA6, se’ns informa que el Jove es va morir quan l’Apollo tenia un any. Per tant, el Jove i la Thalassa es van casar poc abans o poc després que l’Apollo nasqués.

Headcanon: La relació del Jove amb els seus pares va quedar molt tocada quan els va robar diners per donar-los al Datz perquè pogués sobreviure en haver-se quedat sense llar.

Headcanon: El Jove va haver de lluitar per poder-se dedicar al seu somni de ser músic. Tant és així que tocava, estudiava solfeig i cantava d’amagat. Els pares del Jove no veuen gens bé aquesta professió.

Headcanon: Per si això no fos poc, els pares del Jove van considerar una molt mala influència que sortís amb una noia del món de la faràndula.

Headcanon: Per postres, quan tenia 17 anys, la seva xicota (de també 17 anys) es va quedar embarassada. Sense estar casats (amb aquestes edats, obvi). Els pares van considerar que allò era pecat i el van fer fora de casa. Així és com els senyors Justice es van quedar sense fills.

 

Per què el Datz no li diu a l’Apollo que és el seu oncle patern i “permet” que, en el seu lloc, l’adopti el Dhurke?

Headcanon: Perquè vol allunyar-lo en la mesura del possible dels seus avis, que són molt mala gent i no li faran cap bé. Només permet que hi reprenguin contacte quan...

Cànon: ...per motius de seguretat, l’envien als Estats Units, en veure que Khura’in cada cop era un país més inestable i aprofitant que l’Apollo tenia la nacionalitat estatunidenca. En aquells moments...

Headcanon: ...al Datz no li sembla gaire adequat revelar-li que en realitat ell és el seu oncle de sang. I els avis de l’Apollo no seran qui li parlin del Datz a l’Apollo. De fet, en el seu moment en van llençar totes les fotos del Datz i les del Jove.

 

Llavors l’Apollo a Estats Units viu amb els avis paterns? No té a ningú més?

Cànon: Durant l’AA4, sabem que el pare de l’Apollo és mort. A l’AA5, l’Apollo li diu al Clay que no té mare, però no s’especifica res més. Sabem que ell no sap que és fill biològic de la Thalassa i la família de la Thalassa no sap que continua viu, així que no és possible que visqués amb la seva família materna.

Headcanon: Així que sí: vivia amb els seus avis paterns. El Datz i el Dhurke s’hi van posar en contacte i els van convèncer sense haver-s’hi d’esforçar gaire.

Headcanon: Òbviament, si els Justice ja van fer fora de casa el propi fill, el contacte entre els Gramarye i els Justice es fa del tot impossible. Ni tan sols intenten posar-se en contacte amb els Gramarye quan l’Apollo torna als Estats Units.

Cànon: Com que a l’adolescència l’Apollo desperta una gran passió pel dret com a conseqüència de la seva gran admiració pel Phoenix...

Headcanon: ...els seus avis l’encoratgen en aquesta vocació perquè la consideren digna i, tot i que hi ha moltes coses en les quals no acaben d’encaixar, en general té una millor relació amb els seus avis de la que la van tenir el Jove o el Datz.

 

Com va poder anar el Datz a Estats Units a trobar-hi l’Archie Buff?

Headcanon: Perquè conserva el passaport d’Estats Units on consta la seva identitat de naixement i on no se’l relaciona amb la seva identitat de revolucionari.

I fins aquí el desenvolupament de la teoria. Que potser és forçat? Sí, però més forçat em sembla que se’t “mori” la filla/muller i que el seu “cadàver” es teletransporti a l’estranger i ningú no s’adoni de res. Que impossible que surti al cànon perquè als creadors els agraden massa els diners dels homòfobs? També.

CRONOLOGIA FAMILIAR DEL DATZ I L’APOLLO

1951-1952: Neix el Magnifi. (Cànon)

1979: Neix el Shadi. (Cànon)

1982: Neix el Datz. (Cànon)

1983: Neix el Dhurke. (Cànon)

1986: Neix la Thalassa. (Cànon)

1986: Neix el Jove. (Headcanon)

1992-3: Neix el Phoenix. (Cànon)

2001: Els Justice fan fora de casa llur fill Datz i aquest marxa a Khura’in. (Headcanon)

2002: Neix el Nahyuta. (Headcanon)

2002: El Datz coneix el Dhurke. (Headcanon)

2003 (principis): Els Justice fan fora de casa llur fill Jove. (Headcanon)

2003: Neix el Clay. (Cànon)

2003 (finals): Neix l’Apollo. (Cànon)

2004-2005: El Jove i la Thalassa es casen. (Cànon)

2005 (en algun moment abans del 14 de juny): El Jove i la Thalassa van a Khura’in amb l’Apollo. El Jove mor, la Thalassa torna als Estats Units i l’Apollo es queda a Khura’in, adoptat pel Dhurke. (Cànon)

14 de juny de 2005: Entra en vigor la Llei de la culpabilitat de la defensa. (Cànon)

2005 (en algun moment després del 14 de juny): Neix el moviment revolucionari a Khura’in. (Cànon)

2010-2011: Neix la Trucy. (Cànon)

2012-2013: L’Apollo se’n torna als Estats Units. (Cànon)

2015: L’Apollo i el Clay es coneixen. (Cànon)

2015-2016: La Thalassa aparentment mor en un accident. (Cànon)

2019 (amb anterioritat al 19 d’abril): El Magnifi mor. (Cànon)

19 d’abril de 2019: El Shadi desapareix i la Trucy es queda sense familiars que se’n puguin fer càrrec. (Cànon)

3 de maig de 2019: El Phoenix adopta la Trucy. (Cànon)

20 d’abril de 2026: L’Apollo i la Trucy es coneixen. Ignoren que són germans de sang. (Cànon)

15 de juny de 2026: L’Apollo comença a treballar per al Phoenix. (Cànon)

7 de juliol de 2026: L’Apollo i la Trucy es retroben amb la Thalassa, però cap dels tres no sap els vincles de sang que comparteixen. (Cànon)

15 de desembre de 2027: Mor el Clay Terran.

2028: Esdeveniments de Spirit of Justice. L’Apollo i la Trucy segueixen sense saber que són germans. (Cànon)

 

Top 10 de còmics no manga de 2020

Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Enguany he llegit molt menys còmic no manga que l’anterior. Això en part és degut a la manca d’esdeveniments on comprar fanzines.

Així i tot, queda un top 10 prou maco:

Nova

1) Nova (Novae, Kaiju): Romanç històric i de fantasia entre un astrònom i un nigromant. El tenia pendent de feia molt de temps i s’hi han acumulat les pàgines que déu n’hi do. És a tot color i el dibuix d’allò més treballat. Es transmeten molt bé cadascuna de les emocions dels personatges. Molta atenció al detall i es procura donar rellevància a les professions de tots dos protagonistes. A més, hi ha també una trama de misteri. Ho té tot!

2) Neu amb compte amb la malvada! (Geu agnyeoleul josimhaseyo!, Berry, Soda Ice i Blue Canna): L’enèsima obra que tracta sobre una reencarnada en la malvada d’un “otome” (entre cometes perquè l’otome en qüestió és en format novel·la). Molt divertit i feminista. S’hi critiquen coses com ara posar una noia de premi en una competició. Tots els interessos romàntics originals foten fàstic, així que la protagonista de l’otome acaba enamorada de la “malvada”. També hi ha algun altre interès romàntic nou per a la malvada, però tot això del romanç no hi té gaire cabuda per a ella, que ja en té prou amb mantenir a ratlla els pretendents de la protagonista de l’otome. 

Neu amb compte amb la malvada!

3) La mocosseta (Snotgirl, Bryan Lee O’Maley, Leslie Hung i Mickey Quinn): Seguim amb la influencer i els seus problemes d’al·lèrgia, amor i... assassinats. És increïble que una sèrie pugui virar tant entre la pura comèdia de moda al suspens més espaordidor, passant per tot un seguit d’escenes la mar de pujades de to. Més o menys igual que els dos primers: un munt de joc de paraules, a vegades no se sap ben bé què és realitat i què somni, la majoria dels personatges són bastant miserables. Entre que els volums són relativament fins i que m’enganxa un fum, se m’acaben en un no res.

4) Esgrima (Fence, C.S.Pacat, Johanna the Mad i Joana LaFuente): La tensió sexual entre l’aspirant Nicholas i l’esportista de nivell olímpic Seiji. Mentrestant, la trama esportiva va avançant, amb nous combats i nous personatges. Tan bo com sempre. Em falta, això sí, que hi aparegui d’una vegada la mare del Nicholas.

5) L’estiu de la Casilda (Casilda’s Summer, Pilar Villanueva): L’arribada de la cosina del seu marit, trasbalsarà l’estiu de la Casilda. Misteri, noucentisme i costa catalana. L’autora sap què li agrada al seu públic i es nota.

6) Venent catifes a Konstantiniyya (The Carpet Merchant of Konstantiniyya, Reimena Yee): Acostumada a que els còmics en anglès siguin caríssims i sabent que aquest era a tot color i a tapa dura, me n’esperava més aviat poquetes pàgines i no pas la totxana amb la qual em vaig topar! (Suposo que hi tindrà a veure el fet que es tracti d’una edició britànica i no pas estatunidenca.) La història arrenca lenta, prenent-se el seu temps perquè coneguem els personatges. Tracta sobre un matrimoni dedicat al comerç de catifes i a certa dificultat que se’ls planteja. L’ambientació és a la Turquia del segle XVII i es percep un munt de treball de documentació al respecte. Una lectura que enganxa, entendreix i emociona.

La mocosseta

7) Ullals (Fangs, Sarah Andersen): Comèdia romàntica amb elements tètrics. I és que clar, una relació entre una vampira i un licantrop sempre és complicada. Com ara quan el licantrop surt de la dutxa en la seva forma canina, se sacseja i ho deixa tot empastifat.

8) I de la meva mà (Y de mi mano, A M C): Història curta ambientada a un món on les dones han de pagar un preu molt elevat si es volen casar (amb un home). Experimental, dur i metafòric. Molt de l’estil de l’autora. Cal llegir-la més d’una vegada per captar-ne bé tots els matisos.

9) Un berenar d’invocacions (Séance tea party, Reimena Yee): La Lora se sent sola. Troba que ja no encaixa amb els seus amics de tota la vida, tots amb tanta pressa per créixer. Un dia, es topa amb una fantasma amb qui passa moltes estones agradables, però fins a quin punt aquesta relació serà viable?

10) La noia i el tapir endrapamalsons (Shàonǚ yǔ shímèngmò, Godwind Hsu i 61Chi): Sobre l'assetjament escolar tant a docents com a alumnes. Bastant realista malgrat el toc de fantasia. Em sembla molt curiós que la dibuixant emprés escultures fetes per ella mateixa per dibuixar-ne els personatges principals.

Top 10 de mangues de 2020

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2020, he fet algunes relectures, però també he consumit molt material nou. A destacar: m’he llançat ja de ple amb les edicions en anglès i he començat a incorporar lectures en alemany de manera una mica més habitual i no tan anecdòtica.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2020:

Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi

 

1) Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi (Jibaku shōnen Hanako-kun, Iro Aida), més conegut per aquí com Hanako-kun, el fantasma del lavabo: La llegenda urbana japonesa de la Hanako (nom femení) vindria a ser un equivalent de la nostra Verònica. Incloent que és una nena/noia. Així i tot, el Hanako d’aquest manga... és un noi! Per què? Misteri! Concretament, un dels set misteris de l’institut de la protagonista. Aquesta obra ha esclatat enguany. De no saber-ne res a anar-la veient aquí i allà. L’anime que l’adapta, el mitjà amb el qual vaig tenir el primer contacte, n’ha sigut el responsable. Val a dir, però, que l’obra original està a l’alçada. Un grafisme espectacular, uns personatges d’allò més carismàtics i una història plena d’imaginació. Una pura delícia que enamora. Curiositat: “Iro Aida” és un duo composat per dues senyores: l’Iro és la guionista i l’Aida, la dibuixant.

M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i...

2) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Segueixo enganxada a la sèrie de la “malvada” més ingènuament seductora del món. És fantàstic tant el final del primer arc (que ben podria ser la conclusió de l’obra) com el plantejament del segon. M’agrada tot i em fa riure molt. Potser es comença a repetir, però manté espurnes d’originalitat, encara.

3) Fum-li fort, Nakamura!! (Ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei), més conegut per aquí com ¡¡No te rindas, Nakamura!!: Una obra tendra i divertida sobre un noi enamorat d’un company de classe. La història va tot tan al seu ritme que sembla mentida que ocupi només un volum. Deixa molt bon gust de boca i s’hi toca algun tema que no sol sortir gaire en els mangues (com ara la pressió que tenen els alumnes que no tenen els cabells absolutament negres a tenyir-se’ls... perquè es prohibeix tenyir-se els cabells). Si no l’has provat, a què esperes? El tom únic de l’any! (Bé, de fet, té una seqüela, però funciona perfectament com a tom únic.)

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquesta ucronia em continua agradant molt, però el volum #16 ja comença a clamar per un final. Afortunadament, al Japó no trigaran a veure’l gaire. El darrer capítol sortirà a la Melody del febrer i el 19è i últim tom, el 26 de febrer. Al final del tom #15 la Yoshinaga va fer quelcom que li vaig agrair, però tot el tom #16 és un constant déjà vu.

5) Adéu-siau, jardí de roses (Sayonara Rose Garden, Dr. Pepperco): Una aristòcrata li proposa un pacte a una de les seves serventes: a canvi d’ajudar-la a morir li presentarà l’escriptor que tant vol conèixer. No tenia cap esperança amb aquest manga i em enxampar amb la guàrdia abaixada. Quina meravella! Cada vinyeta està aprofitada al mil·límetre. Fins i tot a les guardes de les camises i a les cobertes hi ha detalls que val la pena ullar. El tempo es troba també molt ben calculat. Es nota un molt de treball a l’story board. La història en si són un seguit de tòpics la mar de ben duts i conjuminats.

Fum-li fort, Nakamura!!

6) El quadern del Pippira (Pippira Note, Fumiyo Kōno): El dia a dia d’una jove i el seu periquito. Amb aquest poca sorpresa hi podia haver. És de la Kōno; per força m’havia d’agradar. I mira que els interessos romàntics de la protagonista i la seva amiga foten pena, però així i tot l’obra en general m’agrada molt.

7) La noia que es va fugar amb la seva amant (Kakeochi girl, Battan): Una noia trenca amb la seva xicota perquè troba que això de sortir amb noies “és una fase”. Deu anys més tard, es retroben, estant una d’elles sense parella i l’altra, embarassada i preparant el seu casament. Quin destí els espera? Aquest dibuix és una preciositat. Si t’agrada el de Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie, més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste), aquest, també. A més, es transmeten tots els sentiments de manera molt propera i es fa una crítica molt encertada del masclisme.

8) La convivència postapocalíptica de l'Asa i la Nagi (Owari Nochi, Asanagi Kurashi, Kikori Morino): En un món postapocalíptic, una nena de 12 anys viu amb una mena d'aranya gegant. La nena prepara menges delicioses i totes dues endrapen que fa gust. Possiblement, el meu manga culinari preferit. No recordo que mai un manga em fes venir tanta gana.

9) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: La Takagi es dedica a ensarronar al Nijikata, que es creu molt despert, però sempre cau de quatre potes en les aixecades de camisa de la Takagi. Bufó i divertit. El millor manga per llegir de manera espaiada.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): L’espia Twilight necessita una filla i una esposa per a la seva nova missió. Així comença aquesta falsa vida en família. Una obra bastant lleugera i divertida. Molt paròdica dels tòpics dels shōnens d’intriga i els d’acció, com ara amb el nen de 6 anys que sembla un adult i era campió en tornejos de pilota a la guarderia.

 

Mencions d’honor (la triple trampa és ja tradició)

El contorn dels ulls de galàxia

I) El contorn dels ulls de galàxia (Hoshi no Hitomi no Silhouette, Aoi Hiiragi): A una de les amigues de la Kasumi li agrada el Satoshi, el noi del qual la Kasumi està enamorada. Ai, quin dilema! Vaig topar-me amb els dos primers volums d’aquesta obra (d’un total de deu). En japonès. El meu nivell d’aquest idioma encara no és prou bo com per llegir-los sencers. Per tant, no el puc posar al top 10. Però sí aquí. Perquè, malgrat tot, em sembla una meravella. Tant el dibuix, com la composició de les pàgines. Tot ell desprèn una gran tendresa. Investigant, he descobert que l’autora és bastant estimada al Japó. Aquí, si se la coneix (i escassament), és per les adaptacions de Ghibli dels seus còmics (un dels quals és un manga de 2 toms de la Ribon, per cert). En canvi, al llibre Furokus de la ribon: El secret de la cuquisitat (Furoku no Ribon, Kawaii no Himitsu) se li dedica una fitxa de dues pàgines (sent el màxim per autora i havent-hi algunes que només en tenen mitja). A més, tots els furokus que surten en aquesta fitxa són d’El contorn dels ulls de galàxia. Tanta és la popularitat d’aquest manga que en té un mínim de dues seqüel·les.

II) Flors a la llum de la lluna (Moonlight Flowers, Mutsumi Tsukumo): Clàssic del yuri bastant desconegut. I és una llàstima perquè, a més, toca temes de feminisme i activisme irisat. Hi ha alguns elements que no han envellit del tot bé, però en general em sembla una passada.

III) Endevi (Kamome Shirahama): una àngela i una dimònia que s’estimen molt van rivalitzant entre elles tot causant estralls a la Terra. Sense solta ni volta i amb un dibuix que fa caure de cul.

 

Pensaments sobre el final d’Ao no Flag / Blue Flag

Aquesta és una anàlisi de La Bandera Blava (Ao no Flag, Kaito; també conegut com Blue Flag), especialment pel que fa al seu final. Per tant, en conté ESPÒILERS.

 

1. INTRODUCCIÓ

El passat mes d’abril va sortir el darrer capítol de La Bandera Blava a la revista digital Shōnen Jump+. Es pot considerar que aquesta sèrie ha fet història. Per què? Doncs perquè sembla que és el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home. Així i tot, cal destacar que aquest element no és tan revolucionari com pot aparentar a primer cop d’ull. I això pels següents motius:

1A. No és el mateix Shōnen Jump+ que Shōnen Jump. Veig que hi ha molta gent que confon totes dues revistes. I amb raó. El nom dóna lloc a equívocs. La Shōnen Jump+ és una revista exclusivament digital. Aquesta aglutina mangues de diferents revistes de Shūeisha (incloent la Shōnen Jump), així com mangues exclusius d’aquesta publicació (com ara, La Bandera Blava). És a dir, no la pots comprar físicament a enlloc. Ni a quioscos ni a llibreres ni res de tot això. Per contra, la Shōnen Jump és la revista de manga més popular i, per tant, la que té una tirada més gran. La diferència és substancial. Encara queda molt per trobar-nos un final aquil·lià a un manga de la Shōnen Jump.

El Taichi té l’app de la Shōnen Jump+ al mòbil.

1B. Censura I: El darrer capítol...:

..., juntament amb el final del penúltim, trastoca la globalitat de la trama. S’hi fa un salt temporal que t’ho canvia tot. És a dir, es produeix una palesa manca de desenvolupament. Un manga que on durant gairebé 8 volums ha anat aprofundint en els personatges, presentant-te’ls amb característiques que els diferencien els uns dels altres, amb llurs caràcters, llurs gustos, llurs inseguretats... I ara, de sobte, passen els anys i l’statu quo ha variat completament. És una de les crítiques constants que se li ha fet a aquest manga. Entenc que és fins on se li ha permès fer a l’autor, però que no vagi insistint que li han donat tantíssima llibertat perquè llavors es nota més que no és així.

...fa un experiment que es basa en narrar-ho tot des el punt de vista del Tōma. Aquest punt de vista és literal: veiem el que veu i escolta ell, però no el veiem a ell ni tampoc veiem el que diu, tot i que es noti que parla amb els seus interlocutors. Així, en no veure’l, se’ns fa creure que el protagonista del darrer capítol és el Taichi. I es fa posant a finals del penúltim capítol que el Taichi (que es veu que viu amb algú altre perquè té a casa seva dos raspalls de dents) rep una invitació al casament de la seva ex i que, ja al darrer capítol, el Tōma signa el llibre de noces de la Futaba com “Ichinose” (el cognom del Taichi). Més endavant, quan el Tōma es troba amb el Taichi (que no havia pogut assistir al casament de la Futaba perquè se li havia solapat amb un altre casament) i ja queda tot resolt: se’ns mostra l’anell a l’anular esquerre del Taichi (tapat pel correu a finals del penúltim capítol) i aquest li ofereix la mà al Tōma a la vegada que li proposa de tornar a casa. Misteri desvelat: el Tōma té el cognom del Taichi perquè estan casats i la persona misteriosa amb qui viu el Taichi és el Tōma. Rellegint aquest capítol, tots els diàlegs queden ja clars. Aquests aporten més matisos, un dels quals tracto més endavant. Tot aquesta tirallonga per queixar-me que, més enllà les mans entrellaçades, no se’ns permet veure el Taichi i el Tōma junts com a parella. De nou m’imagino que és perquè des de l’editorial li devien dir “bé, et permetem que acabin junts, però amb la condició que no es vegi”.

1C. Censura II: Els diàlegs resulten d’allò més críptics.

A La Bandera Blava es parla d’homosexualitat, bisexualitat i feminisme sense emprar aquestes paraules ni de relacionades. L’única excepció amb la qual m’he topat és quan la Mami fa referència a un gay hipotètic al tom #5. Es pot dir que els personatges parlen en codi i, per tant, queda tot molt forçat. La gent no s’expressa així. Ergo, a nivell de discurs polític coixeja bastant en aquest sentit (també en d’altres, com ara que es resti tanta importància a les violències patides per gays i lesbianes quan l’Akiko li deixa anar el seu discurset a la Masumi).

 

2. LA BISEXUALITAT

La bisexualitat és un dels elements explosius del darrer capítol. Vegem-ho amb més profunditat:

2A. “La bisexualitat no existeix fins que no la necessito a la trama”: Es compleix aquest tòpic? Fins a quin punt és espontània la bisexualitat a aquesta obra? Aquest manga fa trampa amb moltes coses. La bisexualitat és una d’elles. Juga a què només existeixen els gays, les lesbianes i els heterosexuals i de sobte, al darrer capítol, et planta dos personatges bisexuals: un nano que fins ara creies que era heterosexual i una noia que havia deixat clar que era lesbiana. I així i tot, fa encara més trampes, deixant possibles pistes d’aquest final al llarg de la història:

La primera d’elles és a les primeres pàgines. La confrontació entre el millor amic i la parella. Qui és més important? Bé, tant és: el Taichi no en té ni l’un ni l’altra. Després passa a tenir un i altra i, finalment, el seu millor amic és també la seva parella. Es va fent esment d’això al llarg de la trama i amb aquesta evolució tot plegat queda perfectament encaixat, amb una cloenda perfectament rodona en aquest sentit. Fins i tot, el Taichi ho comenta amb el Tōma a les darreres pàgines i de com de graciós resulta tot plegat. Relacionat amb això, al segon volum, la Masumi li etziba al Taichi: “Ets dels que pensen que poden ser amics d’algú que podria ser la seva parella”. Aquesta és una de les principals claus de lectura de l’obra. (Una altra, la vàcua idea que la vida es basa en un seguit de decisions, sense tenir en compte les circumstàncies personals.)

Els somriures radiants. El Taichi s’enamora de la Futaba pels seus somriures radiants. I qui és el personatge amb els somriures més radiants i que somriu més sovint a La Bandera Blava? Exacte, el Tōma.

Els somriures radiants fonen el Taichi.

L’admiració del Taichi vers el Tōma. El Taichi admira i enveja el Tōma a parts iguals. I és que qui no pot admirar el Tōma si tot ho fa bé i a més és un tros de pa? Però a la vegada l’enveja per això i també perquè dues noies de les quals el Taichi s’ha enamorat sembla que han acabat enamorades del seu amic. Al tom #2, el Taichi li diu a la Futaba, mig de broma: “[El Tōma] ho fa tot tan bé que resulta injust, no et sembla? Crec que me’n podria enamorar. Hahaha.”

La Lady Gaga i Miley Cirus. Com deia: fins al darrer capítol sembla que l’obra s’ambienta a un món on només existeixen dues orientacions (homosexualitat i heterosexualitat) en comptes de quatre (deixant-se la bisexualitat i l’asexualitat&aromanticisme). Però així i tot, al tom #6 l’Akiko cita la Lady Gaga amb la seva cançó Born this Way, l’única de temàtica irisada de tota la llista (fent fins it tot aquest joc de paraules: LGBT i Lady Gaga Born This way). A part, també se’n recomana una cançó de Miley Cirus. Cal tenir present que en les llistes de persones famoses bisexuals sempre hi solen aparèixer la Lady Gaga i Miley Cirus. Precisament per això em va cridar l’atenció a la primera lectura que se les anomenés si fins aleshores el manga havia donat a entendre que en el món només hi ha lesbianes, gays i heterosexuals. Però com que en altres històries de ficció i en els discursos de molta gent hi ha contradiccions similars, no hi vaig donar més importància.

Les professions del Tōma. També al tom #6, quan el Tōma li parla de les seves possibles professions, el Taichi se l’imagina a totes (tret de pel que fa a la de pescador) com si es tractés de l’interès romàntic prototípic.

Les professions del Tōma segons la imaginació del Taichi.

 

2B. La bisexualitat de la Masumi. Tinc dues queixes pel que fa a la bisexualitat de la Masumi. Una que he anat veient i l’altra que no:

La queixa habitual: la manca de desenvolupament. O com un reduït percentatge de gent l’anomenem: la lesbofòbia. Visca la representació bisexual, però no a costa de les lesbianes. Tens una sola noia/dona en tot el manga que et deixa clar que és lesbiana (tan clar com t’ho pot deixar un manga on s’evita emprar un seguit de terminologia, com ara “lesbiana”) i fas que al darrer capítol, sense desenvolupament, sigui de sobte bisexual. No, no, no. NO. N-O. Malament, fatal, terrible. Que hi ha dones que primer creien que eren lesbianes i després ha resultat que eren bisexuals? Sí. Que La Bandera Blava és un manga lesbofòbic per com tracta aquesta qüestió? També. En un món carregat d’heterosexualitat obligatòria, on a les lesbianes se’ls insisteix que no és que no els atreguin els homes sinó que encara no han trobat l’adequat (amenaces de diversa índole incloses), no pots fer que simplement una noia que quedava claríssim que era lesbiana ara de sobte resulta que és bisexual. Hi manca desenvolupament. El mínim hauria sigut deixar palesa alguna cosa així:

Motius pels quals es pensava que era lesbiana	Explicacions de per què no és lesbiana, sinó bisexual
Estava enamorada de la Futaba.	La Futaba era el seu primer amor. La seva experiència en el camp de l’enamorament era molt minsa i més tard va descobrir que els nois també l’atreien.
Els seus festejos amb nois no funcionaven.	Si no funcionaven no era perquè no li atraguessin els nois, sinó que com que en aquella època només tenia ulls per a la Futaba, tota relació de parella que hagués provat aleshores fora d’això no hauria resultat, hagués sigut amb nois o amb noies. I així, resulta que també li atreien els nois.

Per sort, no he vist ningú queixar-se que la bisexualitat sobtada del Taichi no sigui tan criticada com la bisexualitat sobtada de la Masumi, però per si un cas ho aclareixo jo aquí:  No és el mateix en una obra de ficció un noi que crèiem heterosexual sigui de sobte realment bisexual que una noia que deixava clar que era lesbiana sigui de sobte realment bisexual. En el segon cas, degut a la manca de desenvolupament, es normalitzen un seguit d’idees masclistes, homofòbiques i lesbofòbiques que en el primer cas, no. En el primer cas, simplement hi ha una mera manca de desenvolupament. En el segon cas, la manca de desenvolupament resulta molt més problemàtica. A més, val a dir que el Taichi no havia deixat claríssim que era heterosexual.

La queixa que no he vist enlloc: la subordinació de l’orientació de de la Masumi a l’orientació dels dos personatges masculins principals. Primer et mostren la Masumi com a lesbiana per poder fer el paral·lelisme amb el Tōma i el que cadascun d’ells sent per la seva amistat més íntima. Però finalment resulta que la Masumi és bisexual perquè el seu marit i el Tōma puguin lamentar-se conjuntament de la bisexualitat de les seves respectives parelles i així quedi palès que el Taichi és bisexual. Al darrer capítol no tenim ni el diàleg ni els pensaments del Tōma, així que només podem extreure informació a partir del que l’altra gent li diu. El marit de la Masumi s’obre amb el Tōma perquè “és que no tinc mai ningú amb qui parlar de tot això” i li confessa que el fet que la seva muller sigui bisexual (sense dir la paraula, que ja sabem com és aquest manga) li genera moltes inseguretats malgrat que la Masumi hagi decidit estar amb ell. Aquestes escasses pàgines bifòbiques es carreguen tot l’arc de la Mami sobre amor romàntic i amistat, per cert.

3. ÉS EL MARIT DE LA MASUMI CANÒNICAMENT TRANS? I DE MANERA SUBTEXTUAL?

No. Tampoc cis. Amb el poc que surt i que no se’n dóna cap pista al respecte, no es pot deduir ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols com a subtext.

A més, he d’afegir que tenint en compte que com es parla de “noies que volen ser nois” i “nois que volen ser noies” al llarg d’aquest manga (i concretament a l’arc de la Mami, que és on més s’incideix en aquest aspecte) no crec que l’autor contempli l’existència de la gent trans (i per molt que al comentari final del final de tot empri les inicials “LGBT”). Així, d’alguna manera, ni que sigui indirectament,  fins i tot nega l’existència de les persones trans. Ergo, això seria un element de transfòbia.

Llavors, d’on surt aquest rumor infundat? He estat fent les meves cerques i crec que n’he trobat l’arrel. Sembla que arran d’una traducció a l’anglès i una interpretació molt extensiva, algú va creure que potser aquest home era trans. Res més allunyat de la realitat. Els dos fragments que ressalta són els següents:

-“I don’t fit in anywhere anymore” (“Jo ja no encaixo enlloc.”): Quelcom que pot ressonar en les persones trans, però en persones pertanyents a molts altres col·lectius, també. A més, en la traducció d’Ivrea aquí consta “de que no confío en ella” (“que no confio en ella”), sent la bafarada completa “Bueno... por mi culpa [Masumi] siempre se está quejando... de que no confío en ella” (“Bé... per culpa meva [la Masumi] sempre s’està queixant... que no confio en ella”). Aquesta “culpa meva” són les inseguretats que li genera la bisexualitat de la Masumi. Tot presentat de manera molt bufoneta, però no per això deixa de ser bifòbia.

-“Do you guys ever go through this?” (“Això també us passa a vosaltres algun cop?”): Referint-se a que ell i la Masumi tenen problemes per culpa de la bifòbia del marit de la Masumi (tot i que el marit ho formuli com que és per culpa de la bisexualitat de la Masumi) i que si el Tōma i el Taichi també xoquen aquí. És a dir, el marit de la Masumi no busca referents en la transsexualitat, sinó referents en la bifòbia. A la versió d’Ivrea consta “¿A vosotros no os pasa...?” (“A vosaltres no us passa que...?”)

Així doncs, no: el marit de la Masumi no és canònicament trans. Ni tan sols és interpretable que en sigui. El que sí que és de manera canònica és bífob i a sobre es fa la víctima al respecte.

4. QUE S’HAN CASAT!!!

Una cosa que em sembla molt positiva d’aquesta obra és que et presenta un futur proper on al Japó es permet que les persones del mateix gènere es casin entre elles, sent que encara a l’actualitat això no és una realitat. Es tracta d’un missatge esperançador sobre un esdevenidor factible.

5. CONCLUSIONS

En definitiva La Bandera Blava és un manga molt important per ser en un principi el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home i, no només això, sinó que també acaba casat amb ell. Així i tot, té un seguit d’aspectes que no m’acaben de fer el pes o que directament no em fan gens de gràcia. Tant els que he comentat al llarg d’aquesta entrada, com d’altres (la portada del capítol 46, les poques conseqüències que rep el Kensuke i el com es tolera el discurs homòfob i masclista).

Així i tot, malgrat totes les meves queixes, és una lectura que globalment m’ha agradat molt (en especial els quatre primers volums). Els personatges principals són meravellosos, estan molt ben construïts, la narració és una passada, el dibuix és expressiu i dinàmic, etc. És una obra amb uns quants elements brillants.

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de novembre de 2023