Espirals

Títol original: Uzumaki (うずまき)

Autor: Junji Itō

Revista: Big Comic Spirits

Editorial: Shogakukan

Anys: 1998-1999

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Terror, drama, sobrenatural, misteri

Nombre de volums: 3 (hi ha una edició integral, també)

Edicions fora del Japó: Espanya (Uzumaki, edició emmirallada en sis mitjos volums, actualment esgotada; Actualització a 29 de juny de 2017: edició integral), França (Spirale, edició de tres volums i edició integral), Alemanya (Uzumaki: Spiral into Horror) i Estats Units (Uzumaki: Spiral into Horror, edició emmirallada en tres volums, edició en tres volums sense emmirallar i edició integral).

Espirals és un manga que vaig llegir per la recomanació conjunta de dos nois. Aleshores em trobava en la meva primera etapa d’obertura des d’un fandom molt concret a la generalitat del manga i va ser per ells que em vaig assabentar de l'existència d’aquesta obra.

La recomanació va resultar ser tot un encert i a dia d’avui encara li tinc un afecte especial. A més a més, Espirals és l’obra cabdal del Junji Itō, el qual es va guanyar fa anys el lloc de mangaka de terror de referència de la seva generació. El seu predecessor va ser en Kazuo Umezu, però d’aquest ja en parlaré un altre dia.

Aquest és un peculiar relat de por. Si més no, el punt de partida té quelcom d’original: el terror a través de les espirals. Al llarg de l’obra es nota un rigorós treball de documentació en aquest aspecte.

Els fets es desenvolupen a Kurōzu, un poble que comença a experimentar una “plaga” d’espirals. Al principi, són fets aïllats, però a mesura que la història avança, la cosa va a més. Encara que en un inici no ho pugui semblar, hi ha molts moments de mal rotllo. Recordo que en un moment determinat el terror psicològic i la intriga em van afectar tant que em vaig marejar i tot.

Ara les pegues: poques vegades m’he trobat amb una sèrie que presenta una planificació d’uns capítols respecte a uns altres i en canvi hi hagi tota una massa de capítols que no estiguin gaire ben interconectats. En aquest sentit és un dels mangues més irregulars a nivell de qualitat de planificació guionística que he llegit::

• Els dos primers capítols són genials. 
• Pel mig hi ha algun moment emblemàtic per l’impacte que genera en el lectorat però amb una linealitat pèssima en la narració entre capítols a nivell general: personatges que apareixen de sobte perquè a l’autor li convé, flaixbacs amb detalls del present en comptes del passat, caps sense lligar, etc.
• El darrer volum resulta una autèntica delícia.

Pel que fa als personatges, val a dir que es nota que es troben completament al servei de la trama. La Kirie, la protagonista, és estúpida fins a dir prou. El seu xicot, en Shuichi, és un clar avatar de l’autor (per si no cantés prou, ambdós s’assemblen físicament) que sap massa. La resta de personatges, amb més o menys rellevància dins del manga, no arriben a tenir un tractament gaire aprofundit. En les històries de terror moltes vegades es descuida aquest aspecte i això provoca que al receptor li siguin igual els mals tràngols pels quals han de passar els personatges.

Una de les poques vinyetes on la Kirie sembla intel·ligent i tot.

El dibuix és magistral. Un traç netíssim i carregat de detall que convida el lector a capbussar-se de ple en la història.

Fa un temps, Planeta la va publicar en un format de mitjos volums emmirallats, però actualment són molt difícils de trobar. Tot i així encara sortien a la seva web fins fa no gaire. Ara hi diu que en té les fitxes desactivades. Significarà això que finalment els drets han sigut alliberats? L’editarà properament ECC [la qual ha rescatat recentment l’autor amb Paradoxa Negra (Black Paradox) i Peixos (Gyo)] o alguna altra editorial en un format adient, per fi?

Com a curiositat graciosa, durant diversos mesos Planeta va tenir catalogada aquesta sèrie dins la seva pàgina com “Uzumakia, un romance” (sic).

La recomano? Sí, però amb cautela. Com a història de terror està prou bé i pot arribar a marcar. Després d'haver-la llegit resulta difícil tornar a veure les espirals de la mateixa manera. Per contra, com a guió cohesionat li fallen gran part del primer volum i tot el segon. És a dir, aproximadament la meitat de la història. A més, la protagonista actua com si al caparró només hi tingués serradures. 

Nota global: 6/10

SE: Sàbat Etern

Títol original: ES: Eternal Sabbath

Autora: Fuyumi Sōryō

Revistes: Weekly Morning

Editorial: Kodansha

Anys: 2002-2004

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció científica, drama, romanç, misteri, sobrenatural

Nombre de volums: 8

Edicions fora del Japó: França (ES: Eternal Sabbath), Itàlia (ES: Eternal Sabbath) i Estats Units (ES: Eternal Sabbath).

Des de fa uns quants anys que sento un cert interès per la Itàlia del renaixement. A la vegada, per un motiu o altre, hi ha diversos mangues sobre els Borja (concretament, en el Cèsar i/o la Lucrècia). Els que sempre em venen en ment són Cantarella, Cesare i un tercer que es va publicar a Espanya i que no esmentaré. Si no m’equivoco, doncs, és per Cesare que em vaig interessar en la mangaka Fuyumi Sōryō, autora també, a més de l’obra que ens ocupa, de Mart (Mars), entre altres.

Un dels motius pels quals em vaig posar amb aquesta obra i no amb cap de les altres dues esmentades és la llargària (Mart són 15 volums més un d'extra) i que es troba tancada (Cesare porta la tira d’anys oberta i els volums surten molt lentament).

Sàbat Etern tracta d'un seguit de misteris i crims ambientats a un món proper al de quan es va publicar (i encara al d’avui dia, però no tant) amb dosis de ficció científica i elements sobrenaturals. Un dels temes principals, tal i com en part es pot deduir del títol, és la constant cerca de la vida eterna per part de l'ésser humà. Els sàbats eterns són, doncs, éssers humans superiors sorgits d'una experimentació secreta. Estan dissenyats per a viure bastant més temps que la mitja i no patir malalties. Què passaria, doncs, si "l'experiment" sortís franquenstèic? I si els subjectes experimentals tinguessin més habilitats de les pressuposades?

La història en si està prou bé: resulta d’allò més addictiva, tracta diversos temes espinosos i el repertori és bastant bo. A més la narració resulta excel·lent. L’únic gran problema que li veig és que arriba un moment en què l'autora abusa de la barreja de termes científics amb d’altres totalment pseudocientífics o sobrenaturals. No m’acaba de fer el pes; trobo que li resta coherència interna.

Les obres de ficció científica moltes vegades tenen un punt filosòfic i/o de crítica social. Aquesta n’és un exemple més. Pel que fa a la gran reflexió que pretén que ens fem, crec que es queda curta. Segons el meu parer, l'autora no es mulla prou. No sé si per censura de l’editorial o per curtesa de mires seva. Una altra altra pega: el desenllaç no m'agrada. El vuitè volum és el més fluix amb diferència.

Pel que fa als personatges, crec que n’hi ha alguns de molt ben construïts i humans: amb les seves febleses, temptacions i dubtes, però també ideals i força interior.

El dibuix compleix sobradament i aconsegueix transmetre tot el que l’autora es proposa. A més, hi ha alguns fons que són per a caure de cul. No puc evitar comparar-lo, per això, amb el de Cesare, el qual és ja molt més depurat. Es noten bastant els anys de diferència entre ambdues obres i el nivell que ha anat adquirint la Fuyumi Sōryō.

És curiós com a través d'aquesta obra, ambientada al Japó, l'autora ens transmet la seva afició per l'art europeu antic (i no tan antic) a través de comparacions i metàfores.

Després de la lectura d’aquest manga i tenint en compte la rellevància de la seva autora, trobo que és un pecat que a aquestes alçades no se n’hagi publicat cap obra per aquí. A veure’m quan arriba el dia en què alguna editorial ho esmeni.

La recomano? Clar que sí. Enganxa i té bons personatges. Llàstima de les liberalitats científiques que es pren l’autora. Crec que és una obra que tant pot agradar als seguidors de sèries estadunidenques de crims i misteri, com a aquells que hagin gaudit amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, de CLAMP).

Nota global: 8/10

Mar i Cel 2014

Avís: tot i que procuraré en la mesura del possible no esbudellar aquest musical, com que en vull fer un comentari global i considero que l'argument és només una excusa i no pas el nucli dur, potser hi haurà algun detall sensible de la trama que no m'estigui de comentar.

 

Mar i Cel és un musical de Dagoll Dagom basat en l’obra de teatre homònima del reconegut Àngel Guimerà. Va ser estrenat originalment el 1988 i va marcar un abans i un després en la història del teatre català. El 2004 va reposar-se i enguany ha tornat als escenaris per segona vegada. Es tracta, innegablement, d’una obra estimada tant per la crítica com pel públic.

La història se situa poques dècades després de l’expulsió dels moriscos del 1609. Un vaixell de cristians és interceptat per un vaixell pirata els navegants del qual són musulmans. Arrel d’això, sorgiran tot un seguit de conflictes entre ambdós bàndols, però també dins d’aquests. I mica en mica, entre recels, amors i traïcions, es van formant aliances secretes entre els membres de tan enfrontats grups.

M’he escoltat moltíssimes vegades el CD del ’88 i he assistit a les dues darreres representacions, així que, dins de les meves limitacions, trobo que en tinc una visió bastant global.

Heus aquí l'anàlisi dels personatges:

- Blanca: meravellosa. Si la de l’anterior edició va fer una baixada, aquesta m’ha semblat perfecta. Unes cançons precioses. A més, juga en el seu favor que és bonica i la seva cabellera tan rossa... semblava ben bé la Dama del Llac de les llegendes artúriques. Si li afegim que l'actriu és gallega i que en qüestió de 3 mesos va poder cantar seves les melodies incorporant-hi un accent totalment català-barceloní, encara té més mèrit.

- Saïd: correcte. No em malinterpreteu: el seu paper el borda. Simplement, tinc el primer molt idealitzat. Mentre que aquest em sembla un bon Said, el primer el considero “el” Said. Em sap greu ser tan radical... sento com si menyspreés el treball de l’actual Said.

- Idriss: tan emotiva com sempre. Simplement, genial.

- Mare del Saïd: va complir sobradament amb les expectatives. Costa arribar a notes tan altes i fer-ho bé.

- Ossman: una gran decepció. El moment en què aquest personatge es llueix és pràcticament al principi, amb una cançó totalment seva. No sé què li va passar a l’actor el dia que vaig anar a l’obra que se’l veia nerviós i alterat. Això va fer que la cançó patís una barbaritat.

- Ferran: em va encantar. En les seves breus intervencions, va desprendre atractiu per tots els porus del cos.

- Joanot: fluix. Aquest és l’únic personatge l’actor del qual l’ha encarnat les tres vegades que s’ha representat l’obra. Per molt que no hagi de fer cabrioles i acrobàcies, la veu també es ressenteix pel pas del temps.

-Hassèn i Maria: similars al Saïd amb la diferència que no tinc tan idealitzats els seus predecessors.

Pel que fa l’orquestra, he de dir que va fer una molt bona feina. Totes les melodies em van semblar clavadíssimes i d’allò més ben coordinades.

Si alguna cosa diferencia Mar i Cel de molts musicals, és que no es limita a la música. Es tracta d’un espectacle brutalment visual. La indumentària crida l’atenció una barbaritat, però l’atractiu més gran resideix en el vaixell que tenen els pirates per escenari i les cabrioles que hi fan. Enguany ha tornat a ser espectacular.

Com a canvis substancials respecte a les dues posades en escena anteriors, en primer lloc cal destacar lloc la inclusió d’efectes visuals a través de pantalles. Ara ja no es fan servir decorats. Tot i que al principi sobta i l'espectador troba que li manlleva una mica l’aura vintage, val a dir que dóna molt de joc i que es poden recrear bastant bé els fenòmens meteorològics. L’únic punt negatiu que li puc veure és al moment del malson. Allò va ser un gra massa. D’altra banda, tal i com va passar de la primera a la segona versió, hi ha un lleuger canvi en les lletres de les cançons. Aquesta vegada el que més em va cridar l’atenció va ser el canvi de “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar dels germans musulmans” per “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar protegit per Alà” en l’Himne dels Pirates. Imagino que és perquè amb la rellevància que ha guanyat durant els darrers anys el partit polític Germans Musulmans volien estalviar-se mals tràngols (gent que comença a dir que això són missatges subliminals i coses per l'estil, bàsicament) i curar-se en salut.

Tot i que es pot ben dir que el musical de Mar i Cel forma part de la meva vida i em resulta complicat mirar-me’l amb perspectiva, recomano amb escreix anar-lo a veure. No en va té aquesta portentosa fama.

Projecte X. Innovadors: Els fideus màgics, el Cup Noodle de Nissin

Em veig incapaç de trobar la portada original, així que passaré amb aquesta.

Títol original: Project X, The Challengers: The Magic Noodle, Nissin Cup Noodle

Autoria: NHK Project X i Akira Imai (programa original) i el mangaka Tadashi Katō (adaptació)  

Revista: ???

Editorial: Ohzora Shuppan

Anys: 2002

Demografia japonesa: Josei*

Gèneres: Competitivitat, gastronomia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Estats Units (Project X, Challengers: Cup Noodle) i Corea del Sud (The Birth of the Miracle of Project X: Cup Noodles)

Aquesta és una d’aquelles obres que compres per impuls i resulten ser tota una descoberta. Diria que a dia d’avui és l’única adaptació a manga que m’ha agradat mínimament. No adapta, però, un llibre, un anime o un videojoc, sinó un programa televisiu: Project X. Aquest es basava en dedicar cada capítol en un ambiciós projecte empresarial que havia tingut èxit i que en el seu moment havia revolucionat el mercat japonès i potser, fins i tot, el mundial. Concretament, el volum que ens ocupa (n’hi ha més, elaborats per diferents autors), adapta la creació del ramen instantani en pots.

Sembla mentida, però això del ramen instantani en pots va ser tota una sensació en el seu moment i l’equip s’hi va haver d’implicar moltíssim perquè la cosa tirés endavant. Aquesta obra ens mostra com el més petit detall és important si es pretén arribar al màxim nombre de persones. A més, posa de manifest com una investigació en aparença senzilla pot durar dies i dies i deixar sense paciència o dur a l’obsessió malaltissa l'equip que en forma part. El cap, per la seva banda, que és qui té la idea de dur a terme aquesta innovació, havia començat des de baix de tot i la vida l’havia format en tot un seguit de qüestions relacionades amb el màrqueting i el saber-se vendre. Sap què vol i com ho vol i també té les seves pròpies pressions.

Els personatges no acaben d’estar del tot perfilats i a vegades sembla que siguin més un vehicle per a la història. Passa pocs cops, això sí. Com que no deixen de ser persones reals, és fàcil que de tant en tant s’afegeixin algunes anècdotes de caire personal. Em fa ràbia, per això, el paper de la dona: l’única que surt amb una certa rellevància és l’esposa d’un dels treballadors. Abans treballava a la mateixa empresa, però en casar-se ho va deixar per a dedicar-se a la llar. Ara sembla que la seva única feina sigui cuinar plats deliciosos per al seu marit. Entenc que estem parlant de finals dels 60 i principis dels 70 i que per aquí les coses no anaven gaire millor, però si més no m’hauria agradat que l’autor hagués aprofitat per a fer una mica de crítica social, en comptes d'exposar-ho com quelcom totalment normal i lògic.

M'he deixat la pell per a trobar informació del Tadashi Katō i els resultats han sigut bastant infructuosos. Bàsicament, es pot dir d’ell que va debutar el 1973 en el primer número de la revista Gekiga (imagino que entre això i el seu delatador dibuix deu tenir una forta influència d'en Yoshihiro Tatsumi), que el seu manga més famós és The Chef (el qual té dorama i tot) i que ha provat diferents gèneres.

És ben trist que no hi hagi ni una engruna d’informació en anglès en els principals llocs de referència de l’autor d’un manga que fa uns anys va ser nominat als premis Eisner. Tant és que es tracti d’una adaptació. Si no fos per una petita biografia en el propi volum i pel blog Autores Manga Classics, aniria ben perduda.

Al final del tom, hi ha tot un seguit de documentació que complementa la informació exposada al llarg del còmic: fotografies, cronologia, un escrit d’un dels membres de l’equip, anuncis del Cup Noodle, etc.

Com a curiositat de l’edició estadunidenca val a dir que se’ls ha colat l’advertència de què qualsevol similitud amb persones o organitzacions reals és pura coincidència. I és que el copienganxa és una arma temptadora i perillosa a la vegada.

Als Estats Units, a més de l’adaptació d’aquest capítol, se’n van publicar dues més: Seven Eleven i Datsun Fairlady Z. M’imagino que la cosa no va funcionar, perquè al Japó hi ha molts més números publicats. Una autèntica llàstima.

La recomano? Sí, és interessantíssima. La recomanació va especialment dirigida tant a tots aquells a qui els apassiona el màrqueting com als aficionats a les petites curiositats de la cultura japonesa.

Nota global: 7’7/10

*Sí, jo també me n’he fet creus, però els propis editors d’Ohzora es defineixen a si mateixos com “l’editorial de manga josei més rellevant del Japó” i com que és bastant probable que Project X no es publiqués mai en cap revista sinó que cadascun dels capítols del programa sortís directament en volum recopilatori, doncs no queda més alternativa que classificar-la com a josei (si més no, fins que n'obtingui més informació).