 |
| Em veig incapaç de trobar la portada original, així que passaré amb aquesta. |
Autoria: NHK Project X i Akira Imai (programa original) i el mangaka Tadashi
Katō (adaptació)
Revista: ???
Editorial: Ohzora Shuppan
Anys: 2002
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: Competitivitat, gastronomia
Nombre
de volums: 1
Edicions
fora del Japó: Estats Units (Project X, Challengers:
Cup Noodle) i Corea del Sud (The Birth of the Miracle of Project X: Cup Noodles)
Aquesta és una
d’aquelles obres que compres per impuls i resulten ser tota una
descoberta. Diria que a dia d’avui és l’única adaptació a manga que
m’ha agradat mínimament. No adapta, però, un llibre, un anime o un videojoc, sinó un
programa televisiu: Project X. Aquest
es basava en dedicar cada capítol en un ambiciós projecte empresarial que havia tingut èxit i que en el seu moment havia revolucionat el
mercat japonès i potser, fins i tot, el mundial. Concretament, el volum que ens
ocupa (n’hi ha més, elaborats per diferents autors), adapta la creació del
ramen instantani en pots.
Sembla mentida,
però això del ramen instantani en pots va ser tota una sensació en el seu moment i l’equip s’hi va haver
d’implicar moltíssim perquè la cosa tirés endavant. Aquesta obra ens mostra com el més petit
detall és important si es pretén arribar al màxim nombre de persones. A més, posa de manifest com una
investigació en aparença senzilla pot durar dies i dies i deixar sense
paciència o dur a l’obsessió malaltissa l'equip que en forma part. El cap, per la seva banda, que és qui té la idea de dur a terme
aquesta innovació, havia començat des de baix de tot i la vida l’havia format en tot un seguit de qüestions relacionades amb el màrqueting i el saber-se vendre. Sap què
vol i com ho vol i també té les seves pròpies pressions.
Els personatges no acaben d’estar del tot perfilats i a vegades sembla que siguin més un vehicle per a la història. Passa pocs cops, això sí. Com que no deixen de ser persones reals, és fàcil que de tant en tant s’afegeixin algunes anècdotes de caire personal. Em fa ràbia, per això, el paper de la dona: l’única que surt amb una certa rellevància és l’esposa d’un dels treballadors. Abans treballava a la mateixa empresa, però en casar-se ho va deixar per a dedicar-se a la llar. Ara sembla que la seva única feina sigui cuinar plats deliciosos per al seu marit. Entenc que estem parlant de finals dels 60 i principis dels 70 i que per aquí les coses no anaven gaire millor, però si més no m’hauria agradat que l’autor hagués aprofitat per a fer una mica de crítica social, en comptes d'exposar-ho com quelcom totalment normal i lògic.
Els personatges no acaben d’estar del tot perfilats i a vegades sembla que siguin més un vehicle per a la història. Passa pocs cops, això sí. Com que no deixen de ser persones reals, és fàcil que de tant en tant s’afegeixin algunes anècdotes de caire personal. Em fa ràbia, per això, el paper de la dona: l’única que surt amb una certa rellevància és l’esposa d’un dels treballadors. Abans treballava a la mateixa empresa, però en casar-se ho va deixar per a dedicar-se a la llar. Ara sembla que la seva única feina sigui cuinar plats deliciosos per al seu marit. Entenc que estem parlant de finals dels 60 i principis dels 70 i que per aquí les coses no anaven gaire millor, però si més no m’hauria agradat que l’autor hagués aprofitat per a fer una mica de crítica social, en comptes d'exposar-ho com quelcom totalment normal i lògic.
M'he deixat la pell per a trobar informació del Tadashi Katō i els resultats han sigut bastant infructuosos. Bàsicament, es pot dir d’ell que va debutar el 1973 en el primer número de la revista Gekiga (imagino que entre això i el seu delatador dibuix deu tenir una forta influència d'en Yoshihiro Tatsumi), que el seu manga més famós és The Chef (el qual té dorama i tot) i que ha provat diferents gèneres.
És ben trist que no
hi hagi ni una engruna d’informació en anglès en els principals llocs de
referència de l’autor d’un manga que fa uns anys va ser nominat als premis
Eisner. Tant és que es tracti d’una adaptació. Si no fos per una petita
biografia en el propi volum i pel blog Autores Manga Classics, aniria ben perduda.
Al final del tom, hi ha tot un seguit de documentació que complementa la informació exposada al llarg del còmic: fotografies, cronologia, un escrit d’un dels membres de l’equip, anuncis del Cup Noodle, etc.
Com a curiositat de
l’edició estadunidenca val a dir que se’ls ha colat l’advertència de què
qualsevol similitud amb persones o organitzacions reals és pura coincidència.
I és que el copienganxa és una arma temptadora i perillosa a la vegada.
Als Estats Units, a
més de l’adaptació d’aquest capítol, se’n van publicar dues més: Seven Eleven i Datsun Fairlady Z. M’imagino que la cosa no va funcionar, perquè al
Japó hi ha molts més números publicats. Una autèntica llàstima.
La recomano? Sí, és
interessantíssima. La recomanació va especialment dirigida tant a tots aquells
a qui els apassiona el màrqueting com als aficionats a les petites curiositats
de la cultura japonesa.
Nota global: 7’7/10
*Sí, jo també me n’he
fet creus, però els propis editors d’Ohzora es defineixen a si mateixos com “l’editorial
de manga josei més rellevant del Japó” i com que és bastant probable que
Project X no es publiqués mai en cap revista sinó que cadascun dels capítols
del programa sortís directament en volum recopilatori, doncs no queda més
alternativa que classificar-la com a josei (si més no, fins que n'obtingui més informació).
