SE: Sàbat Etern

Títol original: ES: Eternal Sabbath

Autora: Fuyumi Sōryō

Revistes: Weekly Morning

Editorial: Kodansha

Anys: 2002-2004

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció científica, drama, romanç, misteri, sobrenatural

Nombre de volums: 8

Edicions fora del Japó: França (ES: Eternal Sabbath), Itàlia (ES: Eternal Sabbath) i Estats Units (ES: Eternal Sabbath).

Des de fa uns quants anys que sento un cert interès per la Itàlia del renaixement. A la vegada, per un motiu o altre, hi ha diversos mangues sobre els Borja (concretament, en el Cèsar i/o la Lucrècia). Els que sempre em venen en ment són Cantarella, Cesare i un tercer que es va publicar a Espanya i que no esmentaré. Si no m’equivoco, doncs, és per Cesare que em vaig interessar en la mangaka Fuyumi Sōryō, autora també, a més de l’obra que ens ocupa, de Mart (Mars), entre altres.

Un dels motius pels quals em vaig posar amb aquesta obra i no amb cap de les altres dues esmentades és la llargària (Mart són 15 volums més un d'extra) i que es troba tancada (Cesare porta la tira d’anys oberta i els volums surten molt lentament).

Sàbat Etern tracta d'un seguit de misteris i crims ambientats a un món proper al de quan es va publicar (i encara al d’avui dia, però no tant) amb dosis de ficció científica i elements sobrenaturals. Un dels temes principals, tal i com en part es pot deduir del títol, és la constant cerca de la vida eterna per part de l'ésser humà. Els sàbats eterns són, doncs, éssers humans superiors sorgits d'una experimentació secreta. Estan dissenyats per a viure bastant més temps que la mitja i no patir malalties. Què passaria, doncs, si "l'experiment" sortís franquenstèic? I si els subjectes experimentals tinguessin més habilitats de les pressuposades?

La història en si està prou bé: resulta d’allò més addictiva, tracta diversos temes espinosos i el repertori és bastant bo. A més la narració resulta excel·lent. L’únic gran problema que li veig és que arriba un moment en què l'autora abusa de la barreja de termes científics amb d’altres totalment pseudocientífics o sobrenaturals. No m’acaba de fer el pes; trobo que li resta coherència interna.

Les obres de ficció científica moltes vegades tenen un punt filosòfic i/o de crítica social. Aquesta n’és un exemple més. Pel que fa a la gran reflexió que pretén que ens fem, crec que es queda curta. Segons el meu parer, l'autora no es mulla prou. No sé si per censura de l’editorial o per curtesa de mires seva. Una altra altra pega: el desenllaç no m'agrada. El vuitè volum és el més fluix amb diferència.

Pel que fa als personatges, crec que n’hi ha alguns de molt ben construïts i humans: amb les seves febleses, temptacions i dubtes, però també ideals i força interior.

El dibuix compleix sobradament i aconsegueix transmetre tot el que l’autora es proposa. A més, hi ha alguns fons que són per a caure de cul. No puc evitar comparar-lo, per això, amb el de Cesare, el qual és ja molt més depurat. Es noten bastant els anys de diferència entre ambdues obres i el nivell que ha anat adquirint la Fuyumi Sōryō.

És curiós com a través d'aquesta obra, ambientada al Japó, l'autora ens transmet la seva afició per l'art europeu antic (i no tan antic) a través de comparacions i metàfores.

Després de la lectura d’aquest manga i tenint en compte la rellevància de la seva autora, trobo que és un pecat que a aquestes alçades no se n’hagi publicat cap obra per aquí. A veure’m quan arriba el dia en què alguna editorial ho esmeni.

La recomano? Clar que sí. Enganxa i té bons personatges. Llàstima de les liberalitats científiques que es pren l’autora. Crec que és una obra que tant pot agradar als seguidors de sèries estadunidenques de crims i misteri, com a aquells que hagin gaudit amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, de CLAMP).

Nota global: 8/10