dimarts, 4 de novembre de 2014

Llavis que Sospiren Flors de Cirerer



Portada original del volum únic.


Títol original: Kuchibiru Tameiki Sakurairo (くちびるためいきさくらい)
Autora: Milk Morinaga
Revistes: Comic Yuri Hime i Yuri Shimai / Comic High
Editorial: Ichijinsha / Futabasha
Anys: 2003-2012
Demografia japonesa: Yuri / Seinen
Gèneres: Comèdia romàntica, drama, dia a dia, institut, amistat
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Secret Girlfriends, visca els títols inventats!), Alemanya (Cherry Lips), Estats Units (Kisses, Sighs and Cherry Blossom Pink, omnibús).

Si hi ha algú amb una extensa producció de yuri a les seves esquenes i que a la vegada en sigui tot un referent a l’actualitat, aquesta és sens dubte la Milk Morinaga.

Potser precisament per la seva alta popularitat entre el públic general (dins de l’àmbit general del yuri, s’entén), m’esperava que el meu primer encontre amb les seves obres no fos res de l’altre món. Massa vegades m’ha passat ja que obres de masses em decebin horriblement. De tant en tant, però, experimento grans sorpreses. Com en el cas que ens ocupa.

Llavis que Sospiren Flors de Cirerer originalment es va plantejar com un volum únic d’històries curtes i una de principal ambientades totes al mateix institut, però amb diferents protagonistes. En un moment determinat se li va donar l’oportunitat a l’autora de seguir aquesta sèrie, però en comptes de en una revista yuri, tocaria fer-ho en una revista seinen* de Futabasha, una editorial diferent de l’original (Ichijinsha). Finalment, es va tornar a publicar el primer volum (però amb una nova portada) sota el segell de la nova editorial i, acte, seguit, el segon volum. De tota manera, al final del segon volum hi ha un parell d’històries que pel moment en què van ser dibuixades haurien d’anar al primer volum. A la vegada, però, no van ser recopilades en el volum únic original de l'editorial Ichijinsha.

Nova portada per al primer volum. Es nota bastant la diferència de dibuix i acolorit.


Molta gent, degut a l’equivalència que fa entre els termes “yuri” i “yaoi”, creu que el yuri no és res més que hentai lèsbic. Per ara, diré que res més lluny de la realitat. Aquest manga poc es diferencia d’un shōjo d’institut: les incerteses de les protagonistes, les seves inquietuds, els seus errors, les seves inseguretats... Té algunes escenes picants, això sí, però també hi ha shōjos que en tenen. I no siguem hipòcrites: la gran majoria de relacions romàntiques entre persones que ja han superat la pubertat tendeixen a incloure relacions sexuals. Més tard o més d’hora.

I... encara no he dit per què aquest manga m’ha sorprès tan gratament! Si bé és cert que conté algun que altre tòpic gastat, trobo que se centra bastant en la relació de parella i en els dubtes que sorgeixen quan una noia descobreix que hi ha persones del seu mateix sexe que l’atreuen i es planteja si aquesta atracció no li repugnarà a la seva enamorada i si ha de compartir aquesta preferència amb les persones del seu voltant i com. També s’hi qüestionen alguns dels tabús de les relacions amoroses sanes entre dues noies, així com prejudicis bastant arrelats en la societat entorn a aquesta temàtica. En definitiva, crec que encara que no comparteixis la inclinació dels personatges pots arribar a sentir-los reals i a experimentar una certa indignació per la manca de suport i visibilitat socials envers les parelles del mateix sexe i, en concret, de les formades per dones.



No tot podia ser bo, per això: hi ha certs esdeveniments surrealistes que li resten bastants punts a l’obra. Per sort, no en són gaires.

Poca cosa més puc dir sense esbudellar la sèrie. Només que mentre que la història principal li dóna consistència, les històries curtes li aporten varietat.

El dibuix recorda molt al del típic shōjo actual. És maco, però crec que encara no està del tot polit. Li manca una micarrona de força.

Com a curiositat, hi ha molts que diuen que la història principal d’aquest manga és el prototip de l’obra més famosa de l’autora: Girl Friends (joc de paraules en anglès que tant pot voler dir “amigues” com “xicotes”; jo ho traduiria com Amigues Especials per manca d’un terme equivalent). Probablement sigui així. Ara per ara, però, no ho puc confirmar.

Al final del segon volum, hi ha un mapa de personatges d’allò més complert amb totes les protagonistes de les diferents històries. És de molt agrair.



Pel que fa a la meva traducció del títol, aquest cop no la puc defensar pas gaire. He fet una combinació entre la traducció macarrònica del traductor automàtic i la inspiració que m’ha fet relacionar les paraules sense sentit del traductor amb una poesia del Rubén Darío.

La recomano? Sí. Tant si compartiu una situació similar amb els personatges principals, com si no. Crec que en ambdós casos pot resultar profitós i catàrtic, a més d'una bona lectura. La recomano en especial als lectors de shōjo que cerquin quelcom diferent però que a la vegada no vulguin deixar enrere l’essència que sol caracteritzar les obres pertanyents a aquesta demografia. I bé, es dóna per fet que la recomano als fans del yuri, però imagino que o ja hauran catat alguna obra d'aquesta popular autora o com a mínim li tindran posat l'ull.

Nota global: 7/10

*La Comic High!, que no és una revista seinen de manual, sinó que es defineix a sí mateixa com a revista per a homes amb temàtiques femenines. Ni més ni menys, es tracta de "la primera revista shōjo per a homes" (sí, ho sé, és contradictori) i va ser publicada per primer cop el 2 de març del 2004. De tota manera, hi ha un conegudíssim i fastigós manga que s'hi publica i que gaire "shōjo" no és que sigui, precisament.