dimecres, 19 de novembre de 2014

Mar i Cel 2014



Avís: tot i que procuraré en la mesura del possible no esbudellar aquest musical, com que en vull fer un comentari global i considero que l'argument és només una excusa i no pas el nucli dur, potser hi haurà algun detall sensible de la trama que no m'estigui de comentar.

 

Mar i Cel és un musical de Dagoll Dagom basat en l’obra de teatre homònima del reconegut Àngel Guimerà. Va ser estrenat originalment el 1988 i va marcar un abans i un després en la història del teatre català. El 2004 va reposar-se i enguany ha tornat als escenaris per segona vegada. Es tracta, innegablement, d’una obra estimada tant per la crítica com pel públic.

La història se situa poques dècades després de l’expulsió dels moriscos del 1609. Un vaixell de cristians és interceptat per un vaixell pirata els navegants del qual són musulmans. Arrel d’això, sorgiran tot un seguit de conflictes entre ambdós bàndols, però també dins d’aquests. I mica en mica, entre recels, amors i traïcions, es van formant aliances secretes entre els membres de tan enfrontats grups.

M’he escoltat moltíssimes vegades el CD del ’88 i he assistit a les dues darreres representacions, així que, dins de les meves limitacions, trobo que en tinc una visió bastant global.



Heus aquí l'anàlisi dels personatges:

- Blanca: meravellosa. Si la de l’anterior edició va fer una baixada, aquesta m’ha semblat perfecta. Unes cançons precioses. A més, juga en el seu favor que és bonica i la seva cabellera tan rossa... semblava ben bé la Dama del Llac de les llegendes artúriques. Si li afegim que l'actriu és gallega i que en qüestió de 3 mesos va poder cantar seves les melodies incorporant-hi un accent totalment català-barceloní, encara té més mèrit.
- Saïd: correcte. No em malinterpreteu: el seu paper el borda. Simplement, tinc el primer molt idealitzat. Mentre que aquest em sembla un bon Said, el primer el considero “el” Said. Em sap greu ser tan radical... sento com si menyspreés el treball de l’actual Said.
- Idriss: tan emotiva com sempre. Simplement, genial.
- Mare del Saïd: va complir sobradament amb les expectatives. Costa arribar a notes tan altes i fer-ho bé.
- Ossman: una gran decepció. El moment en què aquest personatge es llueix és pràcticament al principi, amb una cançó totalment seva. No sé què li va passar a l’actor el dia que vaig anar a l’obra que se’l veia nerviós i alterat. Això va fer que la cançó patís una barbaritat.
- Ferran: em va encantar. En les seves breus intervencions, va desprendre atractiu per tots els porus del cos.
- Joanot: fluix. Aquest és l’únic personatge l’actor del qual l’ha encarnat les tres vegades que s’ha representat l’obra. Per molt que no hagi de fer cabrioles i acrobàcies, la veu també es ressenteix pel pas del temps.
-Hassèn i Maria: similars al Saïd amb la diferència que no tinc tan idealitzats els seus predecessors.

Pel que fa l’orquestra, he de dir que va fer una molt bona feina. Totes les melodies em van semblar clavadíssimes i d’allò més ben coordinades.



Si alguna cosa diferencia Mar i Cel de molts musicals, és que no es limita a la música. Es tracta d’un espectacle brutalment visual. La indumentària crida l’atenció una barbaritat, però l’atractiu més gran resideix en el vaixell que tenen els pirates per escenari i les cabrioles que hi fan. Enguany ha tornat a ser espectacular.

Com a canvis substancials respecte a les dues posades en escena anteriors, en primer lloc cal destacar lloc la inclusió d’efectes visuals a través de pantalles. Ara ja no es fan servir decorats. Tot i que al principi sobta i l'espectador troba que li manlleva una mica l’aura vintage, val a dir que dóna molt de joc i que es poden recrear bastant bé els fenòmens meteorològics. L’únic punt negatiu que li puc veure és al moment del malson. Allò va ser un gra massa. D’altra banda, tal i com va passar de la primera a la segona versió, hi ha un lleuger canvi en les lletres de les cançons. Aquesta vegada el que més em va cridar l’atenció va ser el canvi de “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar dels germans musulmans” per “aquest mar estimat serà nostre, serà el mar protegit per Alà” en l’Himne dels Pirates. Imagino que és perquè amb la rellevància que ha guanyat durant els darrers anys el partit polític Germans Musulmans volien estalviar-se mals tràngols (gent que comença a dir que això són missatges subliminals i coses per l'estil, bàsicament) i curar-se en salut.

Tot i que es pot ben dir que el musical de Mar i Cel forma part de la meva vida i em resulta complicat mirar-me’l amb perspectiva, recomano amb escreix anar-lo a veure. No en va té aquesta portentosa fama.