Alguns pensaments sobre Frozen

Avís: en aquesta entrada no m’estaré d’esbudellar la pel·lícula que m’ocupa. És a dir, va carregadeta d'ESPÒILERS. Perdoneu que no amaneixi l'entrada amb imatges; resulta una tasca bastant difícil trobar-ne que no esbudellin la història.

És indubtable que el film Frozen, de Disney, ha resultat ser tot un fenomen. Com gran part dels fenòmens, ha sigut totalment inesperat, a més. En estar de manera omnipresent allà on vaig (papereries, anuncis, internet, parades de bijuteria, botigues de llaminadures, etc) i haver-me agradat prou, resulta inevitable dedicar-li uns quants pensaments.

I. Realment la fama és merescuda?

No. Visualment, la pel·lícula és preciosa i té un bon grapat de cançons magnífiques. A més, dins del que és Disney innova una micarrona. El guió, però, està ple de forats:

1) Els trolls, aquells suposadament “experts en amor”, emparellen el seu protegit amb la primera noia que els porta de visita. Ni tan sols li deixen explicar-los el motiu de la presentació. A sobre, quan els diuen que la noia en qüestió té promès llavors al·leguen que cal que el compromís es trenqui. Seran experts en moltes coses, però en amor crec que no.

2) El dia de la coronació, en Kristoff és a la capital. El mateix dia ocorre tot el desastre, abans d’acabar-se la celebració... i l’Anna se’l troba a una botiga perduda de la mà de Déu. Es veu que la tempesta l’ha enxampat per sorpresa. Ai, caram. Sembla que aquesta errada és deguda en part a l’eliminació d’una escena, però coi! podrien haver revisat el guió i adaptar-lo a aquest canvi o eliminar altres escenes (com la de la cançó de l’Olaff).

3) El pentinat de la coronació de l’Elsa no es fa recollint una trena en una castanya, a diferència del que dóna a entendre la seva transformació.

4) Primer, els súbdits d’Arandelle, els parents de la família reial i la gent de palau permet que es posi de regent un estranger que no coneixen de res. Després, sense cap prova real ni de la mort de l’Anna ni del casament entre els dos, la gent de palau l’accepta com a nou governador. Clar, és que es dóna la casualitat que no hi ha cap hereu en la línia de successió interessat ni cap fidel a la família reial que s’oposi que el govern d’Arandelle passi en mans d’un nouvingut.

5) Què passa entre els tres anys que corren entre la mort dels antics reis i la coronació de l’Elsa? Hauria estat bé ni que fos una frase resumint-ho.

II. El secret de l’èxit

Tot i distar bastant de ser perfecta, aquesta pel·lícula té un no sé què que enamora. Tangled és un film molt més rodó i coherent, però li falta la màgia de Frozen. El seu gran secret, doncs, és el personatge de l’Elsa i el seu Let it go. Fins ara, ha demostrat ser una de les protagonistes més carismàtiques de Disney i s’ha guanyat el cor de molts espectadors. A més, l’escena del Let it go és, senzillament, genial. Carregada de força i de bellesa.

Hi influeixen, a més, en el seu èxit el fet de doblar el nombre de personatges principals (en comptes d’un noi i una noia, tenim dos nois i dues noies), la qual cosa fa que més gent es pugui sentir identificada amb algun d’ells.

El fals missatge feminista també ha ajudat a què alguns sectors li agafin una forta estima.

I, evidentment, tal i com apuntava al principi, tot allò que alimenta la vista i l’oïda ha contribuït també a generar el monstre que és a dia d’avui Frozen.

III. El conte original i el dilema entorn la reina de les neus

Per a mi, La Reina de les Neus d’Andersen i Frozen són tan diferents que em va sobtar saber que la segona estigués inspirada en el primer. Em sorprèn, per això, que alguns fans, en saber que Disney havia tingut problemes amb el personatge de l’Elsa durant dècades pel seu paper de malvada, capgirin Frozen. S’imaginen com hauria anat tot si l’Elsa hagués sigut la dolenta, en comptes de recórrer a la font original.

En cap lloc ho diuen, però, per què no podien fer que l’Elsa fos la vilana de la història. Doncs bé, tinc les meves sospites: en el conte original la reina de les neus es dedica a seduir nens. Evidentment, una pel·lícula així hauria sigut un escàndol.

IV. L’Anna, aquell personatge generador de controvèrsies

Per començar diré que aquest personatge és TANOCA. No sé si els seus pares no la van educar gens, encegats per l’Elsa, o simplement és així d’ingènua. Ja no només per caure en el parany del Hans (qualsevol de les seves antecessores hi hauria pogut caure), sinó per creure cegament que la seva germana no li faria mal, per marxar ella tota sola a un lloc incert i per deixar el regne en mans d’un desconegut. De fet, però, tinc la sensació que l’autèntica missió de l’Anna és fer que l’Elsa brilli encara més com a personatge mitjançant el contrast entre les dues. Això ho compleix a la perfecció.

Pel que fa a la seva evolució en l’amor, l’Anna ha sigut molt criticada. Jo, en canvi, crec que el seu canvi resulta correcte i adequat. Mentre que amb el Hans es promet en matrimoni a les poques hores de conèixer-se, amb el Kristoff la cosa es va coent a un foc més lent. Després d’estar dos dies amb ell, ella encara no se n’ha enamorat, però ell, en canvi, sent quelcom per ella. En el moment en què l’Anna surt en la seva cerca pel petó que la salvarà*, tampoc crec que ella de sobte s’hagués enamorat d’ell, però sí que veu en ell algú en qui s’hi pot comptar i confiar. Finalment, al cap d’uns dies de tota l’apoteosi, comencen a sortir junts, però en cap moment diuen que es vulguin casar.

*No la culpo pas, d’anar-se a besar amb algú per qui només sent un cert afecte, ja que això l’ha de salvar d’una mort segura.

V. Les cançons, les veus i el doblatge

Parlar de Frozen condueix tard o d’hora a parlar-ne de les seves cançons:

A) Let it go: la cançó insígnia de la pel·lícula. A part del que ja n’he dit, queda el doblatge. La versió en castellà d’Espanya fa pena. Ja no només per les entonacions, sinó per la traducció literalíssima: “Suéltalo”. Ni que l’Elsa fos una poli en un interrogatori. Fatal. Em quedo amb la versió llatinoamericana: “Libre soy”. Manté el missatge de la cançó i no és encarcarada, caram. En català, com a mínim, la traducció no resulta tan forçada, però l’entonació continua sense fer-me el pes.

B) Love is an open door: preciosa i injustament eclipsada per Let it go. Imagino que dues cançons destacades en un sol film és massa. Encara més si tenim en compte que Love is an open door suposa l’inici de l’execució dels tripijocs del Hans. Val a dir que aquesta parella no ha tingut tampoc gaire acollida entre el fandom. Les traduccions i execucions al català i al castellà són infinitament millors que en Let it go. S’aprofiten de la paraula “amor” per a la llarguíssima “o” de “door”. Gran jugada. A més, les entonacions queden mil vegades millor. És una llàstima que en la versió en català hi hagi algunes paraules que no acabin de quadrar. Diria que la versió en castellà ho resol correctament en tots els casos.

C) For the first time in forever: esperançadora, bonica i alegre.

D) Do you want to build a snowman?: boníssima il·lustració de la transició entre la infància i l’edat adulta de les dues germanes.

E) Frozen Heart: l’eterna oblidada. És magnífica. Ajuda a ficar-te de ple en la pel·lícula.

F) Vuelie: curiosa. Mai m’hauria imaginat que les cançons sami eren d’aquest estil.

G) Reindeers are better than people: molt graciosa i tendra.

H) Fixer Upper: graciosa, però va en contra dels meus principis.

I) In Summer: la pitjor amb molta diferència. L’Olaff no m’agrada i trobo que aquesta escena sobra.

Nota: Primerament vaig veure’m la pel·lícula en anglès i la comparació dels diferents doblatges, d’entre les llengües que més o menys entenc, el francès em va captivar. Fins i tot, més que les veus originals (i és, doncs, en aquesta llengua que n’escolto les cançons). D’altra banda, la decepció del Let it go en català i castellà em va treure les ganes de buscar gaires cançons més en aquestes llengües.

VI. Temes

He vist que la pel·lícula també ha sigut criticada negativament per no tenir uns temes clars. Potser no siguin tan obvis com el de Tangled, però crec que sí que són prou clars: la repressió, el sacrifici i l’amor. La repressió dels poders de l’Elsa en comptes d’acceptar-los i ensenyar-li a controlar-los i conviure amb ells. El sacrificis de l’Elsa en renunciar a viure en societat i de l’Anna, a la vida. L’amor envers la família, però també envers la gent amb qui no es comparteixen llaços de sang. Precisament, els temes són un dels punts forts de la pel·lícula.

VII. Feminisme? On?

Al·lucino amb com ha arribat a estendre’s l’opinió que Frozen és un film feminista. A més, el motiu preponderant no té cap mena de lògica: “Frozen és feminista perquè ens mostra com una dona salva una altra, sense l’ajut de cap home.” Com, com, com??? O sigui, que coses com que el Kristoff ajudi l’Anna a trobar l’Elsa i que eviti que se la cruspeixi una manada de llops no compten. És evident que un home sol i desarmat contra un munt de llops tampoc hauria pogut fer res, simplement em dedico a desmuntar aquest argument.

Pot tenir alguna espurna feminista? No ho nego: tenim el gran moment de l’Elsa que es carrega de ple els amors a primera vista, així com el primer petó amb consentiment exprés de tot Disney.

Tot i així, està molt lluny de ser una pel·lícula feminista. Per molt que es compleixi el test de Bechdel, conté unes proporcions femenines preocupants. Ja sé que alguns em diran que els personatges masculins també estan desproporcionats, però no ho estan tant. A més, la desproporció dels personatges masculins no consisteix en fer-los exageradament prims. Sobra dir que la igualtat que jo busco no és que em facin els personatges masculins exibeixin una cintura escassa, sinó que tant els femenins com els masculins tinguin una figura sana i proporcionada.

Un altre aspecte masclista de la pel·lícula és el canvi de les sabates de l’Elsa durant la seva transformació. Abans d’aquesta, l’Elsa duu un calçat amb poc taló, amb el qual resulta més o menys senzill caminar. Després, té unes sabates amb taló d’agulla, incomodíssimes (precioses, això sí). És a dir, que et colen el calçat de taló d’agulla com a símbol d’alliberació.

Ah! I per cert: abans que parlava del relat original... en aquest és la noia qui salva el noi! Un dels pocs contes clàssics on això passa. Per què s'ho hauran carregat? Això em fa pudor de socarrim.

VIII. Homosexualitat?

Hi ha dos clars camps a tractar dins d’aquest apartat: atacaré primer aquell que el fandom s’ha encarregat de ressaltar. L’amor entre les dues germanes pot arribar a interpretar-se, de manera metafòrica, com de caràcter homosexual. O, tal i com em va dir algú: “ho fan així perquè l’amor entre dues germanes és el màxim nivell d’amor entre dues dones que Disney pot mostrar a dia d’avui”. Més enllà de les metàfores, no hi ha res. L’Anna sembla ser completament heterosexual i l’Elsa, ara per ara, no sembla tenir cap preferència romàntica.

Molts diuen, a més, que la repressió de l’Elsa simbolitza una repressió envers l’homosexualitat. No hi estic d’acord. No hi ha prous indicis i aquesta repressió pot simbolitzar moltes altres menes de repressió, com ara els prejudicis envers la gent amb malalties mentals.

Pel que fa a l’altre camp és el rumor que el botiguer és gay. I tot per què durant un fotograma, s’obre la porta de la sauna saluda la seva família i allà hi ha un home adult. Ei! un moment, però si també hi ha una dona adulta! I... no podria ser que l’home fos un germà d’algun dels dos? Ho sento, però no em convenç. Ja posats, podríem dir que es tracta d’una relació poliamorosa amb tres integrants, no?

IX. La manca de diversitat racial

Com molts s’han queixat, la manca de diversitat racial és un dels grans contres d’aquest film. En efecte, tots els personatges que tenen alguna línia de diàleg són blancs i la majoria tenen els cabells i els ulls clars. Hi ha qui ha al·legat en contra d’això que diu que l’acció s’ambienta a Noruega i, per tant, només hi ha de sortir gent blanca. Aquesta afirmació cau pel seu propi pes. Primer, perquè l’acció no s’ambienta a Noruega, sinó a un país imaginari inspirat en Noruega. Segon, perquè hi ha documentació que demostra que al llarg dels segles ha passat gent de tota mena per aquell país.

El que em fa més gràcia de tot plegat, però, és que Disney, per a treure’s aquest pes del damunt, digués que en Kristoff és un sami. SÍ. JA. CLAR. Un tipus alt i cepat, de nas prominent i de pell i cabells clars. A això li dic jo espifiar-la catastròficament.

D’altra banda, el “Hans de les illes del Sud”, el podrien haver fet morè, aleshores (en aquesta defensa de què la gent del nord és blanda i la del sud es va enfosquint). Però clar, si hagués sigut l’únic personatge morè de tota la peli, sent-ne el dolent, llavors molta gent ho hauria considerat racisme, també.

X. Marxandatge

Si hom presta atenció, s’adonarà de seguida que aquest film tenia ja molt present la possible creació de marxandatge. Se’ns mostren tres dels quatre personatges principals de petits i a més, hi ha tot un seguit de diferents vestits de les dues germanes. Ep! I no ens oblidem pas de les mascotes.

L’espectacular acollida de la pel·lícula entre els més petits va provocar una mort d’èxit. És a dir, que amb l’oferta de marxandatge no es va poder absorbir ni de lluny la demanda, la qual cosa va generar un fort desproveïment de diversos productes i moltes males cares per part dels consumidors. El cas més sagnant és el de les nines. En especial, les de l’Elsa. S’esgotaven (i s’esgoten) a una velocitat vertiginosa i astronòmics eren (i són, però ja no tant) els preus exigits en la seva revenda. Arrel d’aquesta malaltissa demanda es va originar una corrent de còpies en massa, de tal manera que hi ha una barbaritat de nines falses circulant pel mercat, ja sigui d’amagatotis o bé en algunes botigues suposadament respectables (en la majoria dels casos, a un preu més econòmic que les originals). Per si tot això no fos poc, resulta que a les nines de la Disney Store no resulta recomanable desfer-los el pentinat... perquè tenen calves de les grosses! Lleig, lleig, lleig...

Una altra febre és la dels vestits. No sé aquí com haurà anat la cosa, però als Estats Units hi ha hagut autèntics desenganys.

XI. Fandom, fandom, fandom

El fandom ha aportat coses meravelloses, com són els dibuixos, els tributs del Youtube i les fotografies de gent disfressada, però també d’altres de curioses o, fins i tot, que em generen rebuig. La pitjor o una de les pitjors és l’emparellament de l’Elsa amb el Hans. No queden gens bé i en Hans mai se l’estimaria! Però clar... és plantós, part del fandom el perdona per aquest motiu i com que l’Elsa acaba el film sense parella doncs l’uneixen a en Hans. Ja veuríem si fos lleig qui li perdonava la seva falsetat. Està també l’emparellament massiu de l’Elsa amb el Jack Gebrat de l’Origen dels Guardians. La parella no m’acaba de fer el pes, però tampoc hi estic especialment en contra.

D'altra banda, està també el canvi de sexe dels personatges en diversos fanarts (i, fins i tot, en un vídeo). N'hi ha de molt aconseguits.