dissabte, 6 de desembre de 2014

Ballem fins Demà Passat





Títol original: Asatte Dance (あさって Dance)
Autor: Naoki Yamamoto
Revistes: Big Comic Spirits
Editorial: Shogakukan
Anys: 1989-1990
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Comèdia romàntica, misteri, pornografia, absurd, humor
Nombre de volums: 7 (7 en una reedició amb portades diferents, 5 en edició bunko)
Edicions fora del Japó: Estats Units (Dance till Tomorrow, emmirallada i amb les portades lleugerament retocades) i França (Asatte Dance, una edició de set volums que no respecta l’edició original i una reedició que respecta les portades dels volums de la reedició japonesa de set volums, però n’amplia la imatge i en millora el disseny).

Un cop més, em vaig posar amb aquesta sèrie simplement per provar, sense conèixer-la de res. Bé, és cert que n’havia vist imatges a dos llibres sobre manga, però no hi vaig caure fins que em vaig topar amb les vinyetes en qüestió. Sembla ser que encara que no és un dels mangues que figura entre els més recordats dels recordats sí que té el seu raconet dins de la història del manga i que va arribar a ser estimat per un públic prou gran. Això ho dedueixo perquè, a més de ser mínimament coneguda a l’estranger, ha tingut dues pel·lícules d’imatge real, dues oves i com a mínim tres edicions diferents al Japó (i dues a França!).

La història arrenca amb en Suekichi, un universitari amb una forta vocació pel món del teatre i que, en canvi, no veu que hi hagi gaires motius per a acabar la carrera. Això fins al dia que s’assabenta que un parent llunyà li ha deixat una substanciosa herència lligada a la condició que finalitzi la carrera, comenci a treballar i es casi. En Suekichi, evidentment, vol els diners: el teatre és deficitari i amb ells podria invertir-hi i fer que la companyia a la qual pertany es fes un lloc en el mercat. D’altra banda, la paranoia de què un grup de voltors es reuneixi al seu entorn no el deixarà en pau. Especialment, pel que fa a una noia, l’Aya, al costat de la qual es lleva el dia següent de l’enterrament del testador.

L'atrafegament japonès passa factura...

Es tracta d’un manga una mica peculiar. Els dos personatges principals m’han cansat, però la resta conforma un repertori prou interessant. Alguns d’ells representen una burla de la realitat i uns altres se senten més propers. Però en general són tots molt volubles i capriciosos.

Hi ha moments que degut a la seva cruesa (entenent-la com la del dia a dia, en què la gent et falla) semblen benbé trets de la vida d’algú. D’altres, són més aviat difícils de creure i no encaixen amb la conducta humana. També hi ha una bona colla d’escenes humorístiques i, com és propi de la gran majoria de comèdies romàntiques, té un bon grapat d’estira i arronses emocionals. 


D’altra banda, al llarg de la història se succeeixen un munt d’esdeveniments que agafen per sorpresa al lector, tant per a bé com per a mal. Això fa que el recorregut de l’obra sigui difícilment deduïble i fins i tot fa una volta de campana a alguna tòpics, però a la vegada li resta coherència interna en diverses ocasions. L’autor no va saber equilibrar la balança, amb tant canvi de sentit inesperat.

Pel que fa a la narració, aquesta resulta totalment fluïda i l’autor demostra que té prou talent com per a desenvolupar dues, tres i, fins i tot, quatre escenes diferents alhora sense que el lector es perdi.
El final deixa uns quants caps per a lligar i deixa una sensació de què l’obra no és tan rodona com ho hauria pogut ser.

El gran punt dèbil de Ballem fins Demà Passat és el masclisme que destil·la en diverses ocasions. Per contra, el seu punt fort és el sexe. Les escenes sexuals són provocatives a la vegada que realistes. Tan de bo hi haguessin hentais fàcils de trobar amb les proporcions que aplica aquest autor, sense atributs exagerats. Alguna vegada potser es passa amb la grandària dels caps, això sí. I hauria agraït més homes nus, però tenint en compte que la revista on es va publicar el manga anava dirigida a un públic masculí heterosexual imagino que ja demano massa...

SSSSSSEXE!

El dibuix té bastant personalitat. Es nota propi dels vuitanta/noranta, els fons estan molt detallats i els personatges es poden distingir sense cap impediment.

En dir el propi autor que li agrada Maison Ikkokku i mencionar-lo per la boca d’un personatge com a mínim una vegada, veig influències de l’obra de la Rumiko Takahashi en aquesta. La gran diferència? Doncs que Ballem fins Demà Passat no m’ha fet badallar (tant) i que no es talla amb el sexe. A més, s’enfonsa bastant més en la misèria humana.

En Naoki Yamamoto, és també autor d’un manga anomenat Blue (i dic “un” perquè n’hi ha com a mínim dos més, un dels quals publicats per aquí), que bàsicament tracta sobre sexe ocasional i llibertinatge. A més, pel que tinc entès va debutar com autor de hentai amb els pseudònims Tō Moriyama i Mori Tōyama”.

La recomano? No ho sabria dir. És una obra molt inconstant, amb molts altibaixos i sorpreses en el guió que descolocaran a més d’un, tant en el bon com en el mal sentit de la paraula. La narració és molt bona i les escenes de sexe solen estar prou bé. Per contra, les sortides masclistes li fan baixar punts. I a més, li sobren la meitat dels volums.

Nota global: 6’5