Anàlisi d’anime: Yuri Kuma Arashi, capítol 3

(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli el capítol de dalt a baix. Està fet pensant en aquells que ja l'han vist. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

El tercer episodi comença a mostrar-nos la dura realitat: la tempesta invisible és quelcom que porten a terme algunes alumnes. La fan servir per a “eliminar” les companyes que no encaixen, que se surten de la norma. I ara tot comença a quadrar: la tempesta invisible va en contra de les alumnes que destaquen pel simple fet de tenir una opinió diferent a la de la resta, la majoria de les ósses troben saboroses les noies que estimen de veritat (i que la vegada són les perjudicades per la tempesta invisible) i la Ginko i la Lulu volen protegir la projecció de l’amor i carregar-se aquelles noies que hi estan en contra. Tot i així, no poden evitar voler afegir luxúria a les noies que professen amor pur.

A cada capítol que va, em creix la impressió que la meva traducció del títol no és del tot encertada.

Bé,  ’nem pels detalls:

1) Mitsuko:

Ha resultat ser el pitjor personatge de tots. Al capítol anterior se’ns va revelar la seva autèntica natura d’una manera més o menys artificiosa i aquí es mostra com d’aquelles malvades que riuen com boges simplement perquè són malvades. No resulta gens humana ni propera. Sembla que el seu únic objectiu a la vida sigui menjar-se la Kureha. Com a mínim, se’ns explica per què no l’ha atacada fins ara: perquè estava esperant la votació de la tempesta invisible. Però dic jo: els óssos no anaven en contra de les normes humanes? Encara queden caps per a lligar.

Quan sedueix l'Eriko apareixen lliris negres. El negre és el complementari del blanc, el seu contrari. Per tant, si un lliri blanc està relacionat amb l’amor pur, un lliri negre ho estarà amb l’odi, la indiferència o la luxúria desenfrenada.

La Mitsuko remarca que els óssos només viuen en el present (i potser en part en el futur, per això de planificar les caces i tal) i que, en canvi, els humans es deixen arrossegar pel passat. El carpe diem és molt propi dels concupiscents i ja he remarcat que les ósses representen la luxúria duta a l’extrem.

Llavors, si tenim en compte que ella tenia les ulleres de la Sumika... realment, les dues ósses del primer cop qui eren: ella i la Konomi o la Ginko i la Lulu?

2) Yurika:

Així doncs, el lliri és la flor de la mare de la Kureha perquè ella també sentia atracció envers les dones. Concretament estava emparellada amb la Yurika, la qual cosa... faria de la Yurika mare també de la Kureha, però sembla que no hagin mantingut mai aquesta mena de relació. Per què? Si no ets mare de part, no pots ser mare?

D’altra banda, si realment era l’estimada de la mare de la Kureha, en un principi la podríem veure com a aliada de la Kureha... tret que fos ella qui es mengés la Reia. Però llavors com s’explica el penjoll de la Ginko? Podrien ser familiars, també. Ja ho veurem.

3) Ginko i Lulu:

Sembla que volen protegir la Kureha... com a mínim de la Mitsuko. D’altra banda, es va donant a entendre que cada vegada la Ginko n’està més de la Kureha i tot i que això li fa mal a la Lulu, aquesta la recolza i l’ajuda.

Curiós el joc que fan servir: una clara referència al Barbanegra en Perill (Kurohige Kiki Ippatsu), més conegut per aquí com Pincha el Pirata!. Una sèrie tan moderneta, amb smart-phones de darrera generació, retrata un joc original dels setanta. Encara que clar, avui dia encara es comercialitza i és original del Japó.

Es canvia l’escena de després del judici, tot i que se’n reutilitzen alguns fotogrames. Per què el que ocorre ajuda la Kureha? A més, això de l'escopeta entre les cames fa que la Kureha sembli una futanari (metafòricament) amb una fortíssima erecció.

Es mengen l’Eriko, la noia que ha anat en contra de l’amor de la Kureha en procurar, per influència de la Mistuko, que sortís escollida entre les membres de la tempesta invisible com a alumna a eliminar. Per si no fos poc, reconeixen que són elles les que es van menjar la Katyusha, personatge que ha aparegut molt poc i del que no sabem per què va ser escollit per a tal fi.

4) Kureha:

Tot i que la Sumika està morta, sembla ben bé viva, de tan bé que ens la mostren els records de la Kureha.

La Kureha parla d’oblidar el propi amor i fer-se invisible. Vol dir potser que llavors ja no seria víctima de la tempesta invisible sinó que en formaria part? La pròpia Eriko diu que les membres de la tempesta invisible han de ser “invisibles”.

Em sembla bastant exagerat que tant ella com la Sumika arrisquin les pròpies vides per a salvar unes quantes flors (i els pares de la Sumika no li impedeixen que hi vagi? Ella també és òrfena?). I més quan no només hi ha un fort temporal, sinó també risc de topar-se amb óssos. D’altra banda, com és que la Kureha i la Sumika porten el mateix impermeable? No hi ha més models disponibles en aquest món? Se'l van comprar juntes?

En aquest capítol m’he fixat en la lluna de la capsa de música on surten retratades la Kureha i la Reia. Lluna en japonès és “tsuki” i el congnom d’ambdues és “Tsubaki”. La primera i la darrera síl·laba coincideixen de les dues paraules coincideixen. Casualitat?

La Kureha finalment encerta una óssa... però gràcies, a la vegada, a dues altres ósses.

5) Eriko:

A més del que ja he comentat, diu “qui no es tenyeix del nostre color és un maldecap” a la vegada que tenim en primer pla l’alumna rebel, que no duu l’armilla de l’uniforme, porta el coll cap amunt i ostenta una corbata taronja. Cada cop em té més intrigada, aquest personatge.

Com és que les alumnes, suposadament humanes, escullen qui ha de ser la propera víctima dels óssos? Per què hi ha ósses que respecten les ordres de la tempesta invisible?

6) Altres:

a) Història: Per què, en un món paral·lel, diferent al nostre, ens parlen del Papa Urbà II i la Primera Croada? I no només això, sinó que entra per a examen! Serà que ens volen deixar clar que no es tracta d’un món diferent, sinó d’un de futurista que recull la nostra història? Per què estudien història europea? (Per aquí al batxillerat només s’ensenya història del propi país... fatalment explicada.) On s’ambienta l’acció?

b) Policia: els de la bòfia són uns inútils. Li posen acordonen el jardí dels lliris i... ja està? Podrien anar-lo vigilant i veure què s’hi cou!

Fanchon Fadette

Títol original: Fanchon Fadette (ファンション・ファデ)

Autora: Tomoko Naka

Revista: Sho-Comi

Editorial: Shogakukan

Anys: 1977-1980

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Competitivitat, Romanç

Nombre de volums: 8 (4 en bunko)

Edicions fora del Japó: no n’he trobat

La carn és dèbil. Fins i tot la gent més atreta per la història i la narració no pot evitar caure per un dibuix maco o una portada que enamora. Això és el que em va passar amb la bunko de La Caçadora Flonja (Funwari Hunter), que recopila els dos volums originals en un de sol. El volum en qüestió estava plastificat i només en podia veure la portada i la contraportada. A més, no sé japonès, per tant, es tractava de quelcom que només podria mirar i admirar, però no llegir ni seguir completament com a història.

Així i tot, vaig adquirir el volum i he de dir que va ser una molt bona compra. Ni que sigui com a artbook en blanc i negre, ja val la pena. El dibuix interior és una autèntica passada.

Havent-me quedat amb tan bon gust de boca, no podia sinó sentir curiositat envers l’autora, la Tomoko Naka, algú que, segons Baka-updates, va estar elaborant còmics de manera professional des de finals dels setanta fins a principis de la present dècada. Així doncs, vaig acabant-me llegint l’únic que en puc llegir d’ella: els dos primers volums i el primer capítol del tercer del seu manga Fanchon Fadette. La indignació em va envair. Com pot ser que mai abans hagués sentit parlar d’aquesta grandíssima autora? Com és que no té el seu propi espai al recentment publicat llibre El Shōjo als Anys Setanta (Shōjo Manga 70 Nendai Hen)? Si fins i tot hi consta l’Akimi Yoshida, una autora que no és gaire representativa d’aquesta dècada, sinó de la següent. Per què aquest desconeixement i desinterès envers una autora d’aquesta categoria? No serà pas per manca de popularitat: sense anar més lluny les dues obres seves que cito tenen reedicions. Per alguna cosa deu ser.

Fanchon Fadette té un punt de partida que em va encantar, tot i que no sé fins a quin punt és realista o no: la Fade és filla d’un antropòleg que porta estudiant una tribu africana des de fa molts anys. Ella viu amb ell, per tant, resulta inevitable que es relacioni amb la gent del poble. Així és com acaba fent parella amb la Lulu, una jove de la tribu i ambdues planegen casar-se. El clan de la Lulu ho veu perfecte, però el pare de la Fade, no. Hi posa pegues a tot. I això que la Fade li posa solució fins i tot a la desavantatge més aparentment insalvable que li planteja el seu pare: la incapacitat de procrear. Com que la Fade no es dóna per vençuda i el seu pare és un covard manipulador, aquest l’envia a França, el seu país d’origen, amb l’excusa que s’ha d’educar abans de casar-se amb la Lulu per tal que el matrimoni sigui un èxit. Evidentment, el que ell espera és que a França se li passi el “caprici adolescent” sota l’estricta tutela del seu germà, el tiet de la Fade, i acabi fixant-se en algun home, s’hi casi i dugui la vida d'una dona “com cal”.

No us sembla una premissa d’allò més trencadora? Tenint en compte que es tracta d’una obra de finals dels setanta, comença molt forta: dues noies que volen casar-se i, a més, una d’elles és d’ètnia europea i l’altra, africana. És a dir, l’autora va contra dos tabús de cop! M’encanta, ho adoro. Val a dir que hauria sigut encara més innovador que la Fade fos japonesa, ja que si molts mangues amb una temàtica lèsbica o de dones amb les idees clares eren ambientats a Occident i no al Japó era perquè “les estrangeres són així d’estranyotes, en canvi les japoneses no fan aquestes coses innacceptables per a tota bona dama”. Mentre fos una forastera la que fes tal o qual cosa no importava tant a nivell de censura prèvia, ja que no s’establia un model de conducta tan clar. Evidentment, el súmmum de la innovació hauria sigut que la protagonista hagués estat la Lulu.

Em sembla prou curiós el paral·lelisme que es fa a aquesta obra: Europa = repressió ; Àfrica = llibertat. Normalment és al revés (sobretot en el cas que es faci per autors europeus). Massa vegades se’ns oblida que l'Àfrica és un continent molt gran i que a Europa es donen, encara a l'actualitat, molts abusos.

El que també m’agrada molt de l’obra és la seva protagonista. Com a personatge, té molta força i no accepta qualsevol cosa que li imposin. Li agrada anar bonica, però a la vegada detesta estar incòmoda: defuig tant els vestits entallats com els talons. A més, no entèn com pot ser que la facin vestir de manera tan recatada: per què ha d'amagar el seu cos? Disposa d’un gran talent i s’escarrassarà per a polir-lo i triomfar professionalment. No es conforma amb una feina “passiva”, com el modelatge*, sinó  que lluita per esdevenir dissenyadora, la seva autèntica passió. Tot i que té una gran imaginació i molt bon gust, haurà d’aprendre una barbaritat i de polir els seus punts febles.

Si a la Fade li apreta un vestit, ella agafa un llençol i se'n fa un de còmode.

Trobo destacable el fet que tothom, quan la Fade diu que està promesa, dedueixi que és amb un noi (quelcom que encara passa majoritàriament a dia d’avui en el món occidental). D’altra banda, al llarg de les pàgines que he llegit, ella no defineix la seva sexualitat ni diu en cap moment que els nois no l’atreguin. Simplement, estima la Lulu i la vol per parella. Espero que en el que queda de volums no canviï de parer i acabi decantant-se cap a un dels múltiples nois que la cortegen.

D’entre la resta de personatges, n’hi ha alguns de molt estereotipats i d’altres de més equilibrats. Un d’aquests és el pare de la Fade: d’una banda vol que es casi amb un home, però a la vegada té remordiments envers la Lulu. Tot i així, ostenta també un element surrealista difícil de creure.

Hi ha, a més, un gran munt de personatges prou variats. Es donen relacions de poder entre tots dos gèneres, ja siguin terriblement negatives com d’altres de més sanes. Per a rematar el repertori, hi ha el que jo anomeno “personatge japonès de rigor”, que és aquell que surt en obres japoneses ambientades a l’estranger perquè, imagino, el públic no se senti tan alienat.

Si aquest manga té un punt feble és, precisament, el surrealisme impera en diverses de les seves facetes. Primer perquè no sembla tenir cap mena de treball de documentació al darrere, segon per les reaccions d’alguns personatges enfront de determinades situacions. Tot plegat, conforma en massa situacions una amalgama d’esdeveniments que se sustenta sobre un finíssim fil. Si li sumem que, per si no fos poc, el factor sort és quelcom imperant al llarg de les pàgines, tenim un conjunt que fa aigües per totes bandes.

La narració és lleugera i moltes vegades pren el punt de vista dels personatges (normalment de la Fade, que per alguna cosa és la protagonista). La disposició de les vinyetes està molt ben trobada i sap crear la reacció buscada en el lector. S’hi inclou també algun petit experiment i símbol, els quals sumen valor a l'obra.

Pel que fa al dibuix, em sembla maquíssim, tan carregat de detalls. Tot i així, l’anatomia no és del tot correcta i, de tant en tant, hi ha coses que em fan mal, com alguns colls llarguíssims. Cal tenir en compte que aquesta és una de les dues primeres obres (no queda clar amb quina va debutar) de la Tomoko Naka i no ho sembla pas. A més, el seu dibuix evoluciona bastant ja tirant al final d’aquest manga o si el comparem amb La Caçadora Flonja. Llàstima que hagi perdut força en els seus mangues més actuals.

Com a curiositat, em sembla que és bastant plausible que Paradise Kiss begui d’aquesta obra. No només per la temàtica que comparteixen ambdós mangues, sinó perquè el disseny de cert personatge i el seu rol són bastant similars en totes dues històries. 

La recomano? Sí!!! Tot i contenir situacions surrealistes i recolzar-se en casualitats constants, és una obra que brilla amb llum pròpia. Es desmarca d'un bon munt d’altres i encara avui destil·la novetat. La recomano especialment a aquells interessats en el món de la moda.

Nota global (fins on he llegit): 8’5/10

*No dic que ser model hagi de ser dolent per se. Simplement, m’agrada aquesta subversió de rols i que es reivindiqui que no per ser dona no pots ser altra cosa que model dins del món de la moda.

Anàlisi d'anime: Yuri Kuma Arashi, capítol 2

(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli el capítol de dalt a baix. Està fet pensant en aquells que ja l'han vist. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

El segon capítol ha resultat d’allò més revelador. Ha mostrat coses que no m’esperava i d’altres que sí. Anem a veure-ho en profunditat:

I) Teories confirmades:

a) Les ósses es nodreixen de l’amor pur i el converteixen en una luxúria sense límits. La Mistuko ho deixa ben clar. Les noies que no estimen no tenen bon gust i no omplen.

II) Teories mig confirmades:

a) Sembla ser que, en efecte, van ser els óssos els que van acabar amb la vida de la mare de la Kureha. Això era quelcom que es podia deduir del primer capítol, però a mi em va passar per alt i ho he hagut de veure a través d’imatges comparatives: resulta que la Ginko duu el penjoll de la mare de la Kureha! És a dir que no van ser uns óssos qualsevol, sinó la família de la Ginko (i ella hauria heretat el complement o se l’haurien regalat) o ella mateixa (i exhibeix la joia com a trofeu). De tota manera, i com que no s’afirma rotundament, ho poso aquí i no a l’apartat anterior. Imagino que la possible relació entre la Ginko i la mare de la Kureha tindrà alguna cosa a veure amb què aquesta óssa senti una especial atracció envers la caçadora.

b) A més de la Ginko i la Lulu, hi ha altres alumnes infiltrades com a ósses infiltrades entre les alumnes! Simplement, em vaig equivocar d’alumna. O no, qui sap, que de la “rebel” encara no tenim informació, pràcticament... però no té complements al cabell, així que és improbable que sigui óssa, si no té un element distintiu per a la seva forma veritable. En sortir en el cartell d’aquesta entrada imagino que tindrà algun paper, ni que sigui petitó. En fi, que la muralla de l’extinció és un decorat inútil.

III) Teories rebutjades:

a) Les ósses-vampir. La Sumika és morta. La Mitsuko se la va cruspir sencera.

b) El títol de cada capítol NO és una frase recurrent en cada capítol, respectivament.

IV) Informacions reafirmades:

a) Ara ja no hi ha cap dubte: la Sumika és morta.

Un cop contrastades les teories i informacions, procedeixo a fer una anàlisi similar a la de la setmana passada:

1) Sumika:

És morta, no hi ha volta de full.

A la seva cerimònia de comiat, com a decorat hi ha uns ocells que en un moment determinat convergeixen en lliris. Els lliris podrien interpretar-se com ella en vida i els ocells podrien ser un símbol de l’ànima, que va cap al cel.

La tutora “enterra” la seva foto en una mena de “calaixos-nínxol”, disposats en un gran rectangle dividit tres triangles (o un triangle i dos mitjos triangles... em remeto a l'anàlisi del primer capítol pel que fa a aquestes formes geomètriques). L’hi posa més o menys al mig del conjunt.

Es parla d’una altra alumna desapareguda (la que s’estaven menjant la Ginko i la Lulu al final de l’anterior capítol), però no sembla importar-li gaire a ningú (com a individu, no la seva desaparició).

El floriment de l’amor entre ella i la Kureha el compara amb el floriment dels lliris.

2) Kureha:

A diferència de l’anterior capítol, no encerta amb les bales a les figures dels óssos. Tampoc encerta a la Konomi, però aquest és un punt en comú.

Veiem aquí com la Kureha passa per les diferents fases del dol (lleugerament solapades): negació (no accepta la mort de la Sumika), ira (dispara amb ràbia a les figures dels óssos), negociació (amb l’ajut de la Mitsuko), dolor (quan pateix en somnis) i acceptació (quan plora en somnis).

Casa seva és alguna cosa així com el paradís del rosa. Rosa amunt, rosa avall, rosa a l’esquerra, rosa a la dreta. Rosa, rosa, rosa! Està clar que vol dir alguna cosa, però ni idea de què. Tindrà res a veure amb la Ginko?

A més de la casa del rosa, la casa de la Kureha és la casa de les camèlies. Les camèlies són família de la planta del té (ho comento perquè en prepara) i diria que floreixen a l’hivern, com els ametllers. A més, resulta que el seu cognom (“Tsubaki”) significa camèlia. Florirà també la Kureha en hivern? Es tornarà a enamorar d’algú en plena depressió, just després d'haver perdut la seva estimada?

A més de tot el rosa, a casa seva hi ha una estatueta curiosa: una carpa menjant-se un ós (i no al revés). Imagino que deu ser una analogia: ella no acabarà devorada per cap ós, sinó que en tot cas, serà ella qui els devori (és a dir, se’ls carregui... i potser se’ls mengi de veritat i tot, total, altrament seria malgastar carn). Els óssos als quals dispara, d’altra banda, són óssos que mengen "carpes".

Diu que la flor de la seva mare era el lliri. En quin sentit?

El l’escena repetida de després del judici... què és el que busca ara la Kureha? Ja no és la Sumika, perquè ha quedat constatat que és morta. Potser cerca quelcom menys palpable... com venjança pura i dura.

3) Ginko:

Gràcies a la Konomi, veiem com una óssa pot estar enamorada d’algú a qui ella creu humana. Ara queda clar que la Ginko no està interessada en la Kureha per això, però si hem de fer cas a l’opening, podria ser que acabés desenvolupant aquesta mena de sentiments per ella. Espero que no acabin juntes. Ara per ara, no m’agraden gens com a parella. La Ginko dóna, a més, a entendre que el seu “amor” per la Kureha és igual que el de la Kureha per la Sumika? Quina barra que té!

Juntament amb la Lulu, bloqueja la sortida a la cerimònia de comiat de la Sumika.

Fa tota una declaració d’intencions: li agrada assaborir la tristesa de la gent (i més, quan aquesta tristesa és originada per bons sentiments).

4) Lulu:

Un dels personatges més esbojarrats. Li passa el nas per tota l’entrecuixa (TOTA, literalment) a la Ginko i aquesta ni s’immuta!

Es banya amb un aneguet de goma. Els ocells ho envaeixen tot.

5) Konomi:

El caçador caçat.

Ella estableix la relació entre la “tempesta invisible” i la Kureha. Estarà la Kureha maleïda des del dia en què les ósses es van menjar la seva mare? Què tindran a veure els remolins de fulles amb la tempesta invisible?

Just abans de revelar-se la seva vertadera identitat, se’ns mostra el seu caos interior per mitjà de les portes de les diferents classes que ella obra d’una revolada. Aquesta escena ens transporta inevitablement a la del primer capítol on la Kureha es posa a buscar la Sumika desesperadament en veure que aquesta marxa tota sola.

6) Mitsuko:

La gran revelació del capítol. Es fa la bona companya i model a seguir i resulta que és una traïdora! Però si és delegada... quant de temps deu portar infiltrada? Per què no ha atacat fins ara?

Em pregunto com es deu haver preparat el discurs de comiat de la Sumika. Estarà descrivint el que per a ella li fa venir una gana terrible? O ha fet servir termes neutres?

D’altra banda, aleshores qui havia tallat les flors? Ella o la Ginko i la Lulu?

I... ostres, ostres i reostres... llavors els havia dit a la Sumika i a la Kureha de quedar ben d’hora per a arreglar les flors per a parar-los una trampa!

Ara l’opening ja no sembla una cosa tan descabellada: la Mitsuko amaneix amb mel a la Kureha perquè se la vol menjar... però segons això la tutora també seria una óssa infiltrada! De tota manera, encaixaria a la perfecció. Fins ara, el cognom de totes les ósses comença per “Yuri” i resulta que la tutora es diu Yurika Hakonaka. Resulta que no és el cognom sinó el nom. Serà perquè és adulta o bé perquè té un rang especial?

Sembla que li afecta bastant això que la Ginko i la Lulu s’hagin infiltrat. És a dir, per a ella sembla quelcom difícil i improbable.

“Aquells que no s’adaptin al grup hauran de ser eliminats” diu, referint-se a la Kureha i la seva persistència en l’amor. Però a la vegada la Ginko i la Lulu deien que acabarien amb tots aquells que anessin en contra de l’amor... seria de l’amor de les ósses i no de l’amor humà, imagino. Sinó, en què quedem? Es volen carregar a tothom?

Gràcies a ella sabem que els óssos no tenen gaires miraments en matar-se entre ells. (O potser és que ella és una óssa psicopàtica.)

7) Altres:

a) A cada capítol, veig (o vull veure) més referències a Utena. Ja comencen a representar esbudellaments d’aquest altra sèrie, així que no les anomenaré. Bé, sí n’hi ha una que sí puc dir: el reaprofitament descarat de fotogrames.

b) Els óssos no es reconeixen entre ells si estan en forma humana.

c) Queda prou clar que els judicis són quelcom de caire metafísic. D’altra banda, no s’entén el primer judici. Si la Ginko i la Lulu encara no s’havien menjat ningú, per què no ho diuen? És que sempre necessiten autorització mentre que les altres ósses poden fer els que els roti? Per què a la Konomi, que és qui està al terrat, no la sotmeten a judici? A més què és això de què“Els óssos han de seguir el seu instint”. La Konomi no es vol menjar la Kureha per instint (no la desitja), sinó per gelosia. No ho sé, no ho entenc. Aquesta part dels capítols és fins ara la més confusa.

d) Si hi ha alumnes infiltrades que no s’han menjat ningú (o això sembla) en molt de temps, per què de sobte la Ginko i la Lulu necessiten menjar tant? I no, això de les “escales de gana” no em serveix. De què s’han alimentat la Mitsuko i la Konomi durant aquest temps?

e) Davant de la casa de la Kureha hi ha un senyal al carrer de perill d’óssos.

f) La trucada: el Love Sexy li torna a dir exactament el mateix a la Kureha. Només hi ha una óssa al terrat aquesta vegada, però, clar, a la llengua japonesa no tenen ni masculí ni femení ni singular ni plural. Això de cedir-li el cos als óssos i que el seu amor sigui reconegut només ho puc entendre d’una manera: que en cruspir-se-la, diguin que està molt deliciosa degut al gran amor que alberga. Quin gran tracte, eh?

h) Sembla que això de saber disparar no sigui una cosa estranya per a una adolescent. Serà que les ensenyen a l’escola?

i) Ningú abans de la Mitsuko es pregunta la relació entre les dues noves?

j) Fanservice: en aquest capítol tenim un especial de tirar-se sobre una altra persona i fer-li una lleu pressió amb la cama a l’entrecuix. A més, hi ha la repetició d’una de les escenes més polèmiques de l’anterior capítol, així com un nu bastant desproporcionat. També tenim un crit i un espasme orgàsmics, perquè no es digui que no hi ha varietat.