dimecres, 14 de gener del 2015

Empassar-se la Terra




Títol original: Chikyū o Nomu (地球を呑む)
Autor: Osamu Tezuka
Revista: Big Comic
Editorial: Shogakukan
Anys: 1968-1969
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció científica, drama
Nombre de volums: 2 volums (i diverses reedicions, tant de dos com d’un volum)
Edicions fora del Japó: Estats Units (Swallowing the Earth) Actualització a 18 d'abril de 2015: Espanya (Devorar el Mundo)

Com molts ja sabreu, l’Osamu Tezuka és el mangaka més influent de la història. Era una persona extremadament competitiva i s’adaptava tan bé com podia a les modes per tal de sobreviure comercialment. En els inicis de la seva trajectòria es va dedicar al manga infantil, en el qual va innovar bastant i va saber arribar al cor del seu públic. Gràcies a aquestes, molts dels cèlebres mangakes que van venir després d’ell van decidir tirar per aquesta vocació.

Arribat a un punt, el seu estil va començar a quedar antiquat i els seus lectors van assolir un punt de maduresa tal que ja no se sentien atrets per les seves històries infantils. Això el va deixar en clara desavantatge en un moment en què el gekiga (predecessor del seinen) guanyava força dia rere dia. El manga estava deixant de ser un entreteniment de nens i/o objecte de les tires còmiques dels diaris, per a ser reconegut com un mitjà tan vàlid com qualsevol altre. Què va fer aleshores el Tezuka? Doncs es va adaptar: va llançar-se amb les històries de caire adult. El seu dibuix continuava sent reconeixible, però va esdevenir menys caricaturesc, més seriós. Els seus guions, d’altra banda, es van carregar d’intriga. I mai, mai, mai va abandonar l’experimentació.

Els mangues d’aquesta etapa seva, i descomptant Black Jack per ser episòdica i relativament llarga, són les obres del Tezuka que més m’agraden: m’atrapen sense remei. Ja sé què m'espera una història trepidant, però cada obra és a la vegada diferent. Són aquests també els mangues tezukians que han anat quallant dins del mercat espanyol. Van venent-se més o menys bé amb el pas del temps i arriben a molts lectors de còmic que no solen consumir manga. Llavors arriba un punt en què em demano com pot ser en què algunes obres d’aquesta índole com Barbara o la que ens ocupa no s'hagin publicat a Espanya*.

Amb Empassar-se la Terra el cas és especialment sagnant perquè és l’obra amb la qual el Tezuka va debutar en la seva faceta més adulta. I la qüestió és que no es nota gens. Ho vaig saber després de llegir-la, gràcies a una substanciosa informació que acompanya l’edició estadunidenca. Així doncs, a l’abril de 1968, amb la revista Big Comic pràcticament acabada de néixer, el Tezuka va iniciar-hi la serialització d’aquesta obra, no gaire segur de si se'n sortiria. Actualització a 18 d'abril de 2015: ECC n'ha anunciat la llicència!

La història parteix de la base que set dones han de venjar-se dels homes (en general) pel mal que li han fet (alguns homes, així com la societat en sentit ampli) a la seva mare, ja morta, i de forma col·lateral a elles. Paral·lelament, la llegenda de la Zephyrus, una dona de bellesa irreal, s’estén de manera silenciosa, però implacable. Qui és aquesta dona? Quin és el seu origen? Per què els homes que senten atracció envers les dones no es poden resistir als seus encants?


Aquesta obra aprofita per a criticar el masclisme**, el racisme**, el sistema socioeconòmic i la manca de principis d’alguns individus. Critica els prejudicis, critica l’avarícia humana, critica la guerra. Ho critica tot.

Semblaria que l’autor s’ha deixat un element bastat important sense contemplar, però gràcies a un afegit amb molta traça aconsegueix salvar-ho parcialment (a diferència del que passa a El Llibre dels Insectes Humans). Hi ha, però, algun punt fosc a la trama.

Malgrat la seriositat de l’obra, hi ha alguna que altra broma típica de les del Tezuka que se li pot escapar al lector poc experimentat. En canvi, el lector fidel l'agraeix, perquè sap que va dedicada a ell. L'autor tira també del seu star system, és a dir, l'aparició d'alguns personatges recurrents en diverses obres seves, talment com si fossin actors i ell, un director de cinema/teatre.

Pel que fa als personatges, el protagonista resulta curiós. Un bon jan, addicte a la beguda i amb la llengua fluixa. Molt poc tezukià. La resta sí que són més propis d’ell. De tota manera, és, per a mi, on punxa sempre aquest autor. Si els seus personatges aconseguissin arribar-me, en seria una fan absoluta. Tot i així, les seves obres de caire adult m’agraden bastant.

La narració en general és molt bona. Hi ha experiments vinyetístics (una escena d’enfrontament en concret em va encantar) i resulta fluïda. En una ocasió, però, ens trobem dues escenes en què un personatge canvia de roba d’una vinyeta a una altra. No queda gens bé i es nota precipitació.

El dibuix és el típic-tòpic del Tezuka d’aquesta etapa seva. No em sembla gens atractiu. Sobretot en les escenes que pretén que quelcom resulti sensual a ulls del lector, l’espifia totalment. A més, canvia la grandària i la forma dels pits del mateix personatge de manera constant.

L’edició omnibús en anglès contè quelcom que denota que originalment se n’havien publicat dos volums als Estats Units i que es tracta de material reutilitzat. En arribar al final del que seria el primer volum, al baix de la pàgina indica que es tracta de la fi del primer volum. Es tracta d’un defecte bastant comú i que no entorpeix la lectura. Simplement, genera la sensació de presses i de què s'ha fet tot a corre cuita.

La recomano? Diguem que sí. La història està prou ben duta, enganxa des de la primera fins a la darrera pàgina i retrata un bon grapat d'injustícies socials. A més, es tracta ni més ni menys que de l’obra amb què el Tezuka va debutar en el seinen.

Nota global: 5’8/10

* Bé, fins no fa tant La Cançó d’Apol·lo, Alabastre o El Llibre dels Insectes Humans eren inèdites per aquí, així que hi ha esperances.
**Tot i així, l’obra té un cert aire masclista. Podríem dir que és bastant menys masclista que l'obra mitja d'aquella època. I malauradament, a més, és racista. No només pel motiu més obvi, sinó també pel concepte de bellesa universal que destil·la aquest manga. A més dun pèl homòfob i asexualòfob, en assumir que a tots els homes els atrauen sexualment les dones.