Títol original: Chikyū o Nomu (地球を呑む)
Autor: Osamu Tezuka
Revista: Big Comic
Editorial: Shogakukan
Anys: 1968-1969
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció científica, drama
Nombre de volums: 2 volums (i
diverses reedicions, tant de dos com d’un volum)
Edicions fora del Japó: Estats
Units (Swallowing the Earth) Actualització a 18 d'abril de 2015: Espanya (Devorar el Mundo)
Com molts ja
sabreu, l’Osamu Tezuka és el mangaka més influent de la història. Era una
persona extremadament competitiva i s’adaptava tan bé com podia a les modes per
tal de sobreviure comercialment. En els inicis de la seva trajectòria es va
dedicar al manga infantil, en el qual va innovar bastant i va saber arribar al
cor del seu públic. Gràcies a aquestes, molts dels cèlebres mangakes que van venir
després d’ell van decidir tirar per aquesta vocació.
Arribat a un punt,
el seu estil va començar a quedar antiquat i els seus lectors van assolir un punt de maduresa tal que ja no se sentien atrets per les seves històries infantils. Això
el va deixar en clara desavantatge en un moment en què el gekiga (predecessor
del seinen) guanyava força dia rere dia. El manga estava deixant de ser un
entreteniment de nens i/o objecte de les tires còmiques dels diaris, per a ser reconegut com un mitjà tan vàlid com qualsevol altre. Què va fer aleshores el Tezuka? Doncs es va
adaptar: va llançar-se amb les històries de caire adult. El seu dibuix continuava
sent reconeixible, però va esdevenir menys caricaturesc, més seriós. Els seus
guions, d’altra banda, es van carregar d’intriga. I mai, mai, mai va abandonar
l’experimentació.
Els mangues
d’aquesta etapa seva, i descomptant Black
Jack per ser episòdica i relativament llarga, són les obres del Tezuka que
més m’agraden: m’atrapen sense remei. Ja sé què m'espera una història
trepidant, però cada obra és a la vegada diferent. Són aquests també els
mangues tezukians que han anat quallant dins del mercat espanyol. Van venent-se
més o menys bé amb el pas del temps i arriben a molts lectors de còmic que no
solen consumir manga. Llavors arriba un punt en què em demano com pot ser en
què algunes obres d’aquesta índole com Barbara
o la que ens ocupa no s'hagin publicat a Espanya*.
Amb Empassar-se la Terra el cas és especialment
sagnant perquè és l’obra amb la qual el Tezuka va debutar en la seva faceta més
adulta. I la qüestió és que no es nota gens. Ho vaig saber després de
llegir-la, gràcies a una substanciosa informació que acompanya l’edició estadunidenca. Així doncs, a l’abril de 1968, amb la revista Big Comic pràcticament acabada de néixer, el Tezuka va iniciar-hi
la serialització d’aquesta obra, no gaire segur de si se'n sortiria. Actualització a 18 d'abril de 2015: ECC n'ha anunciat la llicència!
La història parteix
de la base que set dones han de venjar-se dels homes (en general) pel mal que
li han fet (alguns homes, així com la societat en sentit ampli) a la seva mare,
ja morta, i de forma col·lateral a elles. Paral·lelament, la llegenda de la
Zephyrus, una dona de bellesa irreal, s’estén de manera silenciosa, però
implacable. Qui és aquesta dona? Quin és el seu origen? Per què els homes que
senten atracció envers les dones no es poden resistir als seus encants?
Aquesta obra
aprofita per a criticar el masclisme**, el racisme**, el sistema socioeconòmic i la
manca de principis d’alguns individus. Critica els prejudicis, critica l’avarícia
humana, critica la guerra. Ho critica tot.
Semblaria que
l’autor s’ha deixat un element bastat important sense contemplar, però gràcies
a un afegit amb molta traça aconsegueix salvar-ho parcialment (a diferència del
que passa a El Llibre dels Insectes
Humans). Hi ha, però, algun punt fosc a la trama.
Malgrat la seriositat
de l’obra, hi ha alguna que altra broma típica de les del Tezuka que se li pot
escapar al lector poc experimentat. En canvi, el lector fidel l'agraeix, perquè
sap que va dedicada a ell. L'autor tira també del seu star system, és a dir, l'aparició d'alguns personatges recurrents en
diverses obres seves, talment com si fossin actors i ell, un director de cinema/teatre.
Pel que fa als
personatges, el protagonista resulta curiós. Un bon jan, addicte a la beguda i
amb la llengua fluixa. Molt poc tezukià. La resta sí que són més propis d’ell.
De tota manera, és, per a mi, on punxa sempre aquest autor. Si els seus
personatges aconseguissin arribar-me, en seria una fan absoluta. Tot i així, les
seves obres de caire adult m’agraden bastant.
La narració en
general és molt bona. Hi ha experiments vinyetístics (una escena d’enfrontament
en concret em va encantar) i resulta fluïda. En una ocasió, però, ens trobem dues
escenes en què un personatge canvia de roba d’una vinyeta a una altra. No queda
gens bé i es nota precipitació.
El dibuix és el típic-tòpic
del Tezuka d’aquesta etapa seva. No em sembla gens atractiu. Sobretot en les
escenes que pretén que quelcom resulti sensual a ulls del lector, l’espifia
totalment. A més, canvia la grandària i la forma dels pits del mateix
personatge de manera constant.
L’edició omnibús en
anglès contè quelcom que denota que originalment se n’havien publicat dos
volums als Estats Units i que es tracta de material reutilitzat. En arribar al
final del que seria el primer volum, al baix de la pàgina indica que es tracta
de la fi del primer volum. Es tracta d’un defecte bastant comú i que no
entorpeix la lectura. Simplement, genera la sensació de presses i de què s'ha fet tot
a corre cuita.
La recomano? Diguem que sí. La
història està prou ben duta, enganxa des de la primera fins a la darrera pàgina
i retrata un bon grapat d'injustícies socials. A més, es tracta ni més ni
menys que de l’obra amb què el Tezuka va debutar en el seinen.
Nota global: 5’8/10
* Bé, fins no fa tant La
Cançó d’Apol·lo, Alabastre o El Llibre dels Insectes Humans eren
inèdites per aquí, així que hi ha esperances.
**Tot i així, l’obra té un cert aire masclista. Podríem dir que és bastant menys masclista que l'obra mitja d'aquella època. I malauradament, a més, és racista. No només pel motiu més obvi, sinó també pel concepte de bellesa universal que destil·la aquest manga. A més d’un pèl homòfob i asexualòfob, en assumir que a tots els homes els atrauen sexualment les dones.
