dissabte, 3 de gener de 2015

El Bell Dorment del Bosc + Tomoi


Avui ressenyo dos volums únics amb  una relació molt estreta: l’un és una seqüela tan directa de l’altre que podrien conformar un manga de dos volums perfectament.

Fitxa de El Bell Dorment del Bosc


Títol original: Nemureru Mori no Binan (眠れる森)
Autora: Wakuni Akisato
Revista: Petit Flower
Editorial: Shogakukan
Any: 1986
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: drama, romanç
Nombre de volums: 1
Relació amb altres mangues: Tomoi (seqüela)

 
Fitxa de Tomoi



Títol original: Tomoi
Autora: Wakuni Akisato
Revistes: Petit Flower
Editorial: Shogakukan
Any: 1987
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: drama, romanç
Nombre de volums: 1
Relació amb altres mangues: El Bell Dorment del Bosc (història original, de la qual Tomoi és seqüela)


Recensió conjunta:


Si he llegit aquests dos mangues ha sigut per tot allò positiu que n’havia sentit dir: que si tracta l’homosexualitat masculina de manera molt natural, que si és molt realista, que si retrata la sida en els seus inicis, etc. Pel que en sé, es veu que va ser tota una referència entre els gays japonesos durant molts anys. He de dir, però, que per a mi ha sigut una gran decepció.

La història s’ambienta uns anys abans de la seva publicació original. Els anys d’incertesa en què tot just es començaven a despertar les diverses alarmes sobre la sida i la relació que es feia d’aquesta malaltia amb els gays. Un metge japonès criat en una família en què pràcticament no hi ha dones decideix anar-se’n a viure als Estats Units, lluny dels seus parents i on no tindrà tanta pressió social per a casar-se. On, al cap i a la fi, podrà emparallar-se amb un home i dur una vida més o menys normal.

Els personatges actuen, en línies generals, amb molta baixesa. De tant en tant, hi ha escenes tendres. Amb això, però, no n’hi ha prou. Els diferents personatges no estan gens treballats, i hi ha diverses accions seves que freguen el surrealisme. Al contrari de la majoria dopinions que he llegit, no els he sentit ni humans ni propers. A més, em fa fàstic la de masclisme que es desplega envers les dones i més en un manga teòricament dirigit a dones i guionitzat i dibuixat per una dona. Que sé que els gays masclistes existeixen i hauria pogut fer-se una crítica d’aquest fenomen. No és el cas. El manga no ho critica, sinó que es dedica a titllar el comú de les dones d’histèriques i/o estúpides i, per tant, inferiors als homes. Al propi protagonista la gelosia el condueix envers la histèria i la paranoia diverses vegades. Però clar, segons la filosofia d’aquest manga, és un home i, conseqüentment, no pot patir atacs d’histèria (encara que se li despertin instints assassins o li doni per amenaçar amb menyscabar la integritat física i moral de gent més feble que ell). En tot cas, està dolgut i prou (això, sempre segons el pensament que transmet aquesta obra). De veritat, quin fàstic que em fa aquesta doble moral. Entre una cosa i una altra, els personatges m’han sigut indiferents i no he empatitzat gens amb ells.




És aquest, a més, un manga amb un cert racisme. A l’arribar l’estranger a Nova York, el protagonista es troba amb què allà hi ha molta gent de diferents races. Doncs resulta que de manera esglaonada però ràpida aquesta pluralitat racial desapareix i es queda en res.

Bé, ara que ja m’he desfogat una mica, comentaré què té de bo aquest manga. Aquesta obra retrata, sobretot, l’homosexualitat masculina a Nova York durant els anys vuitanta: la llibertat de sotamà que es percebia, l’haver-ho d’amagar públicament, el sexe esporàdic, la dificultat per a mantenir una parella estable... i el fantasma de la sida. També se’ns mostra com alguns homes tiraven per l’opció fàcil i covarda:  casar-se amb una dona i continuar tenint les seves anades i vingudes amb altres homes. A més, ens ensenya com alguns sentien remordiments per prendre aquesta via (tot i que més enllà d’això, no es critica gaire). Com a gran detall, hi ha relatades algunes escenes dhomofòbia generada pel desconeixement i que pot ofendre però que prové d’algú que no sent animadversió envers els homosexuals i que, fins i tot, pot sentir-ne empatia i/o curiositat. Aquesta mena dhomofòbia no sempre es té en compte per ser de baixa intensitat i no posicionar-se en contra de lhomosexualitat.

D’altra banda i tot i centrar-se en l’homosexualitat masculina, s’aprofita per a fer una mica de visibilitat de l’homosexualitat femenina. Com a contrapartida a aquest punt positiu, en tenim un de bastant negatiu: es dóna per fet que és gay un home que s’ha enllitat amb un altre home o que es troba en una festa perquè diferents homes facin coneixença i mantinguin entre ells, si així ho volen, relacions sexuals. Sí, sí: se l’anomena gay, sense més preàmbuls i sense que ell mateix es pugui definir. Vaja, que aquest manga va de modernet, però perpetua el model de què si a un home li agraden els homes no li poden agradar a la vegada les dones i/o altres persones.

Des del punt de vista de la narració, la història es pot seguir més o menys bé, però hi ha algunes escenes que es veuen un deix acartronades i determinats flaixbacs que no saps que ho són fins que no entres en situació. Per si això no fos poc, li costa bastant d'arrencar al principi.

El dibuix és acceptable. Em sembla quelcom a mig camí entre el de l’Akimi Yoshida a Banana Fish i el de la Mokona de CLAMP a Combinació (Combination).

Recomano aquests dos volums? Absolutament no. No té gens en compte el seu públic objectiu (ans li fa un pèssim tractament), els personatges no estan prou treballats i el dramatisme no està ben encaixat amb la història. Es tracta, a més, d'una obra que deixa molt mal parats els homes homosexuals. De fet, si en fos, crec que la lectura daixò encara m'hauria alterat més (en el mal sentit).

Nota global: 3/10

*La Viquipèdia no es posa d’acord amb si la Petit Flower era shōjo o josei.  Pel que s’extreu de Baka-updates, sembla que era josei. De moment, ho deixo com a josei fins a prova en contrari.