Avui ressenyo dos volums únics amb una relació molt estreta: l’un és una seqüela tan directa de l’altre que podrien conformar un manga de dos volums perfectament.
Fitxa de El Bell Dorment del Bosc
Títol
original: Nemureru Mori no Binan (眠れる森の美男)
Autora: Wakuni Akisato
Revista: Petit Flower
Editorial: Shogakukan
Any: 1986
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: drama, romanç
Nombre
de volums: 1
Relació
amb altres mangues: Tomoi (seqüela)
Fitxa de Tomoi
Títol
original: Tomoi
Autora: Wakuni Akisato
Revistes: Petit Flower
Editorial: Shogakukan
Any: 1987
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: drama, romanç
Nombre
de volums: 1
Relació
amb altres mangues: El Bell Dorment del Bosc (història
original, de la qual Tomoi és seqüela)
Recensió conjunta:
Si he llegit
aquests dos mangues ha sigut per tot allò positiu que n’havia sentit dir: que
si tracta l’homosexualitat masculina de manera molt natural, que si és molt
realista, que si retrata la sida en els seus inicis, etc. Pel que en sé, es veu
que va ser tota una referència
entre els gays japonesos durant molts anys. He de dir, però, que per a mi ha
sigut una gran decepció.
La història
s’ambienta uns anys abans de la seva publicació original. Els anys d’incertesa
en què tot just es començaven a despertar les diverses alarmes sobre la sida i
la relació que es feia d’aquesta malaltia amb els gays. Un metge japonès criat
en una família en què pràcticament no hi ha dones decideix anar-se’n a viure als Estats
Units, lluny dels seus parents i on no tindrà tanta pressió social per a
casar-se. On, al cap i a la fi, podrà emparallar-se amb un home i dur una vida
més o menys normal.
Els personatges actuen, en línies generals, amb molta baixesa. De
tant en tant, hi ha escenes tendres. Amb això, però, no n’hi ha prou. Els
diferents personatges no estan gens treballats, i hi ha diverses accions seves
que freguen el surrealisme. Al contrari de la majoria d’opinions que he llegit, no
els he sentit ni humans ni propers. A més, em fa fàstic la de masclisme que es
desplega envers les dones i més en un manga teòricament dirigit a dones i
guionitzat i dibuixat per una dona. Que sé que els gays masclistes existeixen i
hauria pogut fer-se una crítica d’aquest fenomen. No és el cas. El manga no ho
critica, sinó que es dedica a titllar el comú de les dones d’histèriques i/o
estúpides i, per tant, inferiors als homes. Al propi protagonista la gelosia el
condueix envers la histèria i la paranoia diverses vegades. Però clar, segons
la filosofia d’aquest manga, és un home i, conseqüentment, no pot patir atacs
d’histèria (encara que se li despertin instints assassins o li doni per
amenaçar amb menyscabar la integritat física i moral de gent més feble que
ell). En tot cas, està dolgut i prou (això, sempre segons el pensament que
transmet aquesta obra). De veritat, quin
fàstic que em fa aquesta doble moral. Entre una cosa i una altra, els personatges m’han
sigut indiferents i no he empatitzat gens amb ells.
És aquest, a més, un manga amb
racisme. A l’arribar l’estranger a Nova York, el protagonista es troba amb què allà hi ha molta
gent de diferents races. Doncs resulta que de manera esglaonada però ràpida
aquesta pluralitat racial desapareix i es queda en res.
Bé, ara que ja m’he desfogat una mica, comentaré què té
de bo aquest manga. Aquesta obra retrata, sobretot, l’homosexualitat masculina
a Nova York durant els anys vuitanta: la llibertat de sotamà que es percebia,
l’haver-ho d’amagar públicament, el sexe esporàdic, la dificultat per a
mantenir una parella estable... i el fantasma de la sida. També se’ns mostra
com alguns homes tiraven per l’opció fàcil i covarda: casar-se amb una dona i continuar tenint les
seves anades i vingudes amb altres homes. A més, ens ensenya com alguns sentien
remordiments per prendre aquesta via (tot i que més enllà d’això, no es critica
gaire). Com a gran detall, hi ha relatades algunes escenes d’homofòbia generada pel desconeixement i que pot ofendre però
que prové d’algú que no sent animadversió envers els homosexuals i que, fins i
tot, pot sentir-ne empatia i/o curiositat. Aquesta mena d’homofòbia no sempre es té en compte per ser de baixa intensitat i no posicionar-se en contra de l’homosexualitat.
D’altra banda i tot i centrar-se en
l’homosexualitat masculina, s’aprofita per a fer una mica de visibilitat de
l’homosexualitat femenina. Com a contrapartida a aquest punt positiu, en tenim
un de bastant negatiu: es dóna per fet que és gay un home que s’ha enllitat amb
un altre home o que es troba en una festa perquè diferents homes facin
coneixença i mantinguin entre ells, si així ho volen, relacions sexuals. Sí, sí: se l’anomena
gay, sense més preàmbuls i sense que ell mateix es pugui definir. Vaja, que
aquest manga va de modernet, però perpetua el model de què si a un home li
agraden els homes no li poden agradar a la vegada les dones.
Des del punt de vista de la narració, la
història es pot seguir més o menys bé, però hi ha algunes escenes que es veuen
un deix acartronades i determinats flaixbacs que no saps que ho són fins que no
entres en situació. Per si això no fos poc, li costa bastant d'arrencar al principi.
El dibuix és
acceptable. Em sembla quelcom a mig camí entre el de l’Akimi Yoshida a Banana Fish i el de la Mokona de CLAMP a Combinació
(Combination).
Recomano aquests
dos volums? Absolutament no. No té gens en compte el seu públic objectiu (ans
li fa un pèssim tractament), els personatges no estan prou treballats i el
dramatisme no està ben encaixat amb la història. Es tracta, a més, d'una obra que deixa molt mal parats els homes homosexuals. De fet, si en fos, crec que la lectura d’això encara m'hauria alterat més (en el mal sentit).
Nota global: 3/10
*La Viquipèdia no
es posa d’acord amb si la Petit Flower
era shōjo o josei. Pel que s’extreu de
Baka-updates, sembla que era josei. De moment, ho deixo com a josei fins a
prova en contrari.
